LA ROCA, LA PENYA I LA PEDRA EN L'ARREL ATX
LA PARAULA BASCA “AITZ”, ’ROCA’, I LA SEVA PRESÈNCIA EN LA TOPONÍMIA DEL PIRINEU
País Basc i Nabarra
En el País Basc és normal trobar la paraula “ait”, ’roca’, per denominar zones especialment rocoses, ja sigui a les muntanyes, ja sigui a la costa, o a qualsevol altre lloc on la roca fa acte de presència.
Una de les coses que fa difícil reconèixer aquesta paraula és la seva disparitat en la forma de pronunciar i esciure aquesta paraula, que, habitualment, es presenta en compostos i acompanyada de morfemes, prefixats o sufixats. Aquesta disparitat fa que haguem de posar una mica en entredit la manera correcta i ortodoxa de pronunciar i escriure la paraula “haitz”, de vegades escrita també sense “h” o amb “tx” (“atx”). Tant si cerquem topònims com paraules del lèxic basc, trobarem que aquest so “tz” té diferents variants tant en el moment de pronunciar-se com d’escriure’s.
Les més normals i ortodoxes són: “Alaitz”, descomposable en les arrels “al-”, ’costat’, i “aitz”, “Aitzbitarte”, compost, a més d’”aitz” per “bitarte”, ’distancia’, ’entre’, “Peruaitz”, on “peru” és la incorporació de la paraula “pedra”, procedent de llatí, i en la seva variant “per”, “Aitzpuru”, que aglutina “aitz” més “buru”, ’cap’, ’extrem”, que s’utilitza tant pel “cap” animal com per les terminacions rocoses i d’altres materials, que formen agulles o roques semblants a “caps”. Tambñe en lèxic basc trobem, a més de la paraula fonamental “haitz” o “aitz”, ’roca’, els seus derivats o compostos en “aitzur”, ’aixada’. “aitzkora”, ’destral’ o “aizto”, ’ganibet’, que són eines antiquíssimes, segurament construides en aquells temps amb pedra. Vegis, doncs, la total sinonímia entre “pedra” i “roca”, malgrat que per la paraula “pedra” el basc compta amb la paraula “harri”, ’pedra’. Crec que la diferenciació entre els dos vocables, “aitz” i “harri”, és més una distinció fruit de la normalització i l’estudi de la llengua en èpoques modernes, que una distinció real que vingui d’èpoques antigues.
A part d’”aitz”, trobem en alguns topònims la paraula ja transformada en algun so, com en el nom de la muntanya “Jaitzgibel”, on la paraula “aitz” té un morfema prefixat, “J-”, desconegut en la seva funció i significat. En el segon nom, “gibel”, vol dir ’gepa’, un nom que s’adiu amb la realitat i forma física d’aquella muntanya. També trobem una simplificació del so i grafia “tz” que evoluciona a “z”, com en “Aizpuru”, idèntic a “Aitzpuru”, pero escrit amb una simplificació del so. Aquest fenòmen de desgast fonètic és molt corrent amb el gran ús que fa la llengua d’alguns noms i l’oblit pel parlant de les paraules que formen part d’una paraula composta. També trobem una evolució fonètica del diftong “ai” a “e”, com en el topònim “Eskarai”, aglutinació d’”haitz” i “garai”, ’altura’, ’alt’. També trobem que en alguns casos s’ha donat una pèrdua de la vocal “a-” inicial, restant únicament la “i”, com en “Ixabala”, o “Izkapeña”. Ja per últim, i sense ànim d’esgotar totes les possibilitats d’evolució fonètica de la paraula, trobem que l’article llatí “el/la” s’ha unit a paraules d’origen basc i ha format paraules mixtes com “l-aizo”, on a més de l’article “l-” ha hagut un canvi en el morfema final, sufixat en “-o”, també normal en les llengües romàniques en què aquest morfema té el valor indicador del genere masculí. També en el lèxic basc el desgast fonètic s’ha donat en paraules comuns com en “aiz-to”, ’ganibet’, on el so “tz” s’ha simplificat en “z” o en “aiz-turrak”, ’estissores’.
Per acabar també trobem el cas de l’apichament del conjunt “itz” que evoluciona cap a “tx”, donant topònims com “Atxa” o “Matxitxako”. En aquest últim, a més de paraules aglutinades en un compost, trobem un morfema prefixat “m-” de difícil interpretació. Inclús en el lèxic basc és troba la paraula “haitz” escrita i pronunciada “atx” i paraules com “aitzur” escrita i pronunciada “atxur”, ’ganibet’.
ARAGÓ
En la part oriental limítrof amb el Pirineu nabarrès, trobem una parla, la fabla aragonesa amb un accent especialment apichat, que afecta especialment a aquest fonema “tz”, que es converteix en “tx”, escrit com a “ch”, en l’escriptura castellana i aragonesa. La paraula del lèxic aragonès comú i que apareix amb aquest caràcter en la toponímia aragones d’aquella zona jacetana, és la paraula “achar” (“atxar” amb grafia catalana o basca). Segurament és un fòssil lèxic de la fabla aragonesa tan impregnada de paraules de procedencia basca, o millor dit, relacionades amb el basc que es va parlar en aquella zona en època tan poco antiga com el segle XIV. Jesús Vàsquez Obrador, en la seva obra “Aportaciones de las lenguas preromanas a la conformación del aragonés” assenyala una sèrie de paraules del lèxic aragonès, entre les quals figura “achar”, amb el significat de ’desfiladero, paso entre rocas’, tal i com realment correspon a la realitat geogràfica dels “atxars”. Aquesta significació no s’adapta exactament amb el que significa “aitz”, però si que junt amb el morfema “’ar”, el signficat pot estar relacionat amb el d’”aitz”, ’roca’. Segurament “-ar” pot tenir un significat bàsic com el d’’extensió’, ’espai’, que junt al de ’roca’ podria donar-nos un resultat de ’espai entre roques’, o simplement ’espai rocós’, obert entre grans penyes o espadats, obertures entre roques que permeten passar d’una vessant a una altra, com un port o coll.
En el basc trobem aquest morfema “ar” en paraules com “arte”, ’fins a’, ’entre’ o “bihar arte’ ’fins demà’ o “gero arte”, ’fins després. Com després analitzaré “ar” és un fonema de multiplucitat de significats, però tots ells signifiquen l’espai, la superfície, l’extensió, encara que prén significats més concrets en unir-se a d’altres arrels i morfemes.
Aquest nom comú el trobem en els topònims següents: Achar de la Forca, Ahcar de Catiellas, Achar de Aguas Tuertas, Achar de Alano, i com a complement determinatiu en Punta del Achar. El primer que ens pot sorprendre és aquest morfema “-ar”, sufixat a “aitz/atx”, i que no trobem en altres topònims, ni bascos ni catalans. És coincident amb un dels morfemes més habituals de la llengua ibèrica (“selt-ar”, “kit-ar”, “arskot-ar”, etc.) i pot atribuir-se en aquesta llengua a un morfema substantivador. Com abans he citat sembla ser també un nom amb un significat concret, però que ha anat perdent el seu significat més substantiu per ser utilitzat simplement com un morfema, amb un ús exclusiu per nomenar noms, i no adjectius o altres paraules que, com a continuació veurem, no són substantius, sinó adjectivas o complementàrias del nucli nominal.
Això del morfema “-ar” es veu reforçat per altres topònims on la paraula “achar” no ocupa un lloc nuclear, substantiu, sinó secundari, adjectiu o determinatiu. És segurament per això que el morfema canvia a “-er”, que tindria, doncs, un significat diferent, adjectiu possessiu probablement, i no un significat substantiu, com en “ach-ar”. Es tracta dels topònims: Castillo de Acher, Puerto de Acher, Ibon d’Acherito (amb un segon morfema sufixat acabat en “-ito”, Mallo d’Acherito, Petr-ache-ma, amb un segon sufix en “-ma” o “-ema”, Taxera, amb un prefix “t-”, i un sufix en “-ra” o, simplement “-a”, Taxeras, on el sufix és “-as”, etc. Vegis en aquests últims topònims la diferent escriptura d’un mateix fonema, en “acher”, amb “ch”, i en Taxera amb “x”, però els dos amb el mateix so apichat tan propi de la llengua aragonesa.
Curiosament en dues valls properes, una a la banda aragonesa i la segona en la francesa u occitana, trobem aquesta paraula o arrel “atx” amb un so diferent, un so silbant escrit amb “s”. És el cas de la vall d’Aspe, occitana, i Aisa, aragonesa, tocant-se ambdues en la mateixa frontera franco-espanyola. Aquí l’evolució fonètica s’ha simplificat fins reduir-se el grup “itz” a “s”, i només en la serra i poble d’Aisa, s’ha reduit en “is”, amb una “i” que en el mateix català de vegades es pronuncia, “caixa”, especialmente en el català occidental, o “caxa”, en el català oriental. Així, doncs, és una “i” amb un caràcter de suport, d’ajuda en la pronuncia un tant dificil de so “x”, “g”, o “tz”.
És, per tant, aquesta zona del Pirineu aragonès la que millor ha conservat el que crec són els morfemes típics de l’ibèric, que no han restat absents de les llengües catalana o basca, però no amb la claretat tan evident que tenen certes paraules aragoneses, com en “achar”. En el català també trobem aquest morfema “ar”,(sol-ar, cas-car, castell-ar, ...) formant terminacions en “arro” o “arra”, i en el basc són molts els substantius que acaben en “-ar”: “ham-ar”, ’deu’, “ib-ar”, ’vall’, o “sam-ar”, ’bastant’.
CATALUNYA
En el Pirineu catalana i la part més oriental del Pirineu aragonès, l’anomenada franja, la paraula “aitz” ha evolucionat cap a la grafia “ats”, i una pronunciació d’acord amb la grafia, que fa que sigui percebuda com molt diferent de les basques en “aitz” o de l’aragonesa en “ach”. No insistiré en les diferents representacions fonètica i gràfica que reben aquestes paraules, derivant-se cap a la “z”, la “s” o la “x”, totes elles silbants i no africades com “tx”, “tz” o “ts”, que, segons la comarca tenen una pronunciació apichada, escita en castellà amb “ch”.
Però és en el lèxic català i castellà on trobem una presència important de la paraual “aitz”. De fet, la destral, a més de anomenar-se així, té un segon nom sinònim que és “aixa”, que substitueix quasi a la perfecció el so “itz” de l’”aitz” basc. També presenta una “-a” final atribuible o bé a l’article determinat basc, “-a”, o bé a una terminació típica del femení, essent l’”aixa” i la “destral” atribuides al gènere femení. Segons el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll “aixa”, junt amb “aixada”, provenen dels llatins “ascia”, ’mena de destral’ i “asciata”, ’eina per cavar’. La diferència entre l’origen llatí i el basc és que en el llatí no es troben altres paraules que siguin de la mateixa familia, i per tant hem de pensar en una paraula incorporada i no del fons propi del llatí, en canvi en el basc “aitz” té una munió de paraules derivades i un entroncament amb la mateixa paraula “haitz”, ’pedra’, que la fa pertanyer al cent per cent al seu lèxic propi.
També tenim la paraula “aixada”, que ja queda contestada junt amb “aixa”, amb els mateixos raonaments, i amb una clara derivació de l’arrel “aitx” o “aix”, utilitzada per formar diferents eines tallants.
Les paraules castellanes “azada” i “hacha”, malgrat la Real Acadèmia de la Llengua Española troba altres origens per aquestes paraules, semblen tenir un origen en la paraula “aitz”, ’roca’, tal i com hem pogut veure en els diferents topònims on aquesta paraula és present. Segons la RAE (Real Acadèmia) “azada” prové del llatí vulgar *asciata, ’azuela’, derivada d’”ascia”, ’destral’. En el cas d’”hacha” la RAE troba dos origens, un per “hacha”, referida a destral, que cerca el seu origen en un francès “hache”, i aquest derivat del franc *hapja (noti’s que l’asterísc vol dir que no és una paraula existent realment sinó que és reconstruida com a possible existència). “Hacha” referida a la vela gran i grossa, la fa derivar del llatí *fascula, encreuament de “facula”, petita antorxa, i “fascis”, ’feix’. Bé, crec que la RAE ignora l’existència del basc, i del protobasc i la seva influència en totes les llengües romàniques, i, fins i tot, en el mateix llatí.
En la toponímia catalana trobem pics, el nom dels quals acaba en el morfema “-ats”, que per la seva idèntica pronunciació habitualment s’ha relacionat amb la terminació dels participis plurals (menj-ats, salv-ats, rent-ats, etc.). És normal que pels parlants que han perdut el record de la parla antiga, anterior a l’època de la llatinització, ja fos l’eusquera antic o el mateix iber, el més fàcil sigui fer aquest tipus de relacions. Així, en la serra de la Maladeta, traduida per alguns autors com Maleïda o Maleïdes, trobem el pic d’Estatats, on la presència de la roca és indubtable (“-ats”) i els altres dos troços, “est-” i “-at-” poden relacionar-se amb molts altres topònims del Pirineu i fora d’ells, igualment que “-at-”. Junt amb altres toponimistes, crec que “est” pot ser la transformació de la paraula basca “ertz”, ’límit’, ’frontera’, que ha derivat a “est” amb el sentit de ’tancat’ o ’vallat’. També “ate” vol dir en basc ’port’, ’coll’, obertura’, que junt a les altres paruales donaria a “Estatats” el sentit de ’roca del coll del tancat’, referit a la zona de roques que s’obren per passar al circ i llac de Cregüeña, que aquest pic tanca per la banda sud.
També en el Parc Nacional d’Aigües Tortes i del Llac de Sant Maurici, a la zona de Lleida, trobem els famosos pics anomenats “els Encantats”, traduit i relacionat amb la llegenda d’encanteris, en què dos caçadors que no van escoltar missa i van preferir anar a caçar, com a càstig diví, van ser convertits en dues roques, ja sigui les roques del dos pics, o dues petites agulles que es troben en l’enforcadura d’aquests dos pics. Crec que és una bonica llegenda que havia de donar explicació a aquest nom i a aquests pics tan singulars. De fet l’explicació ha d’anar cap a llengües més antigues que el propi català, i en primer lloc referir-nos a la terminació “ats” com ’roca’, més la paraula “kan” o “kam” tan freqüent en el País Basc per anomenar els pics, i , per últim, el prefix “ain-” o “an”, com en tants noms i en el mateix pic d’An-eto, que vol dir, simplement, ’alt’, ’creixut’, ’gran’. En conjunt, els Encantats serien ’la roca de les puntes d’adalt, del cim’. També, i molt probablement, la “-t-” intermitja que segueix a “can” podria ser un plural, ja que les puntes dels Encantats són dues, plural, i podria ser aquests morfema “-t” el pluralitzador corresponent.
Per últim, i amb un nom molt similar al del pic Estatats, tenim la Pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya, que coincideix perfectament amb el nom comú plural “estat”, i que per això s’ha volgut motivar aquest nom en la confluència propera de tres estats: Andorra, Espanya i França, amb un simil paregut al pic de la Taula dels Tres Reis, en la unió dels territoris del reis francès, aragonès i nabarrès. Crec que parlar de regnes en l’edat mitjana pot tenir sentit, abans tampoc, però parlar d’estats en èpoques pretèrites és un anacronisme, que només té sentit si fos un nom creat en època moderna o actual. Com he estat reiternat en altres topònims anteriors, cal cercar una explicació molt més antiga, basada en un idioma antic, ja sigui l’iber o el protobasc, dels quals tenim plena seguretat que es van parlar, si més no, en tota la serralada pirinenca. El significat d’Estats es conforma amb dos paraules: “est”, possiblement ’cercat’, tancat’, i “ats”, pronunciació i escriptura basada en la llengua catalana i la seva adaptació de l’arrel “atx” o “aitz”.
PARAULES DEL CAMP SEMÀNTIC D’”AITZ”
Si ens fixem en els lèxics basc o llatí podrem trobar certes paraules que no només conserven un gran paregut fonètic amb la paraula basca “aitz”, sinó que també tenen un gran paregut semàntic. Per això cal abstraure de les diferents grafies i pronunciacions una sola arrel o base comuna a totes elles (atx, ats, atz, aitz, aix, aiz, as, az, ...).
Començant pel lèxic basc, a més de la paraula ja comentada amplament (“haitz”), trobem “hatz”, ’dit’, amb petites variaciones segons els complements que se li aglutinen: “hatzerdiko”, ’dit del mig’, “hatzorro”, ’didal’, “atxiki”, ’dit petit’ o “atzapar”, ’garra’. El dit, a l’igual que la roca, es troba en la part més externa, o extrema, que aflora a l’exterior, envers l’exterior, l’un als cims o carenes de les muntanyes i l’altre a l’extrem de les mans i peus. Fins i tot, hi ha roques i agulles de roca que s’han comparat amb aquestes parts més externes anomenant-les així: dits.
Un segon vocable és “hats”, ’alè’, ’exhalació’, on el paregut rau en la externalització que és fa de l’aire respirat, i també en les substàncies microscòpiques que emetem a través de la suor i de l’olor, pudor o “hedor”. És, si és vol, un sentit figurat, psicològic però no menys real, d’allò que s’externalitza des del cos i se situa en la part més externa i davantera del cos o cosa.
En aquest sentit de cosa que va al davant, en la part primera que es troba des de l’exterior, tenim la paraula basca “aitzin”, ’davanter’, que és l’extrem d’alguna cosa o, també, dun temps, per tant té un sentit espaial i un sentit temporal . En aquest sentit d’allò que ha esdevingut primer, que està al davant dels fets que succeixen posteriorment, trobem el nom que es dona als avantpassats: “asaba”, ’avantpassat’, amb un sufix “-ba”, propi dels parentescos familiars: “osa-ba”, ’tio’, “ize-ba”, ’tia’, “ala-ba”, ’filla’, etc. També la dona gran o vella té el nom de “atso”, i el dia anterior, és a dir, el dia primer o davanter respecte al d’avui, es diu “atzo”, ’ahir’. En un sentit més físic, però paral·lel al d’”atzo”, tenim l’adverbi “atxe”, ’darrera’, que malgrat semblar tenir un significat del tot contrari a ’davant’, si ho mirem des del punt de vist que la part de darrera és primera i més antiga que la del davant, des d’aquest punt de vist filogenètic “atze”, a més de ’darrera’ significa el que és al principi, davant. Seguint aquesta serie de paraules que denominen els fets i les persones per la seva aparició al món al davant, en primer lloc, trobem el verb “hasi”, ’començar’, amb el morfema sufixat “-i” propi d’alguns verbs bascos (i-kus-i, etorr-i, jantz-i,...).
En la llengua llatina també trobem una sèrie de correlats que, crec, deuen d’estar relacionatso originats amb aquesta arrel antiga, tan antiga que possiblement és anterior a la mateixa creació o formació de la llengua llatina. No obstant originar-se en una mateixa arrel, els significats que desprès adquireixen són del tot diferents, dispars, tal i com són els fills o descendents d’un mateix progenitor.
En primer lloc tenim coses que es caracteritzen per ser punxagudes, externes, com són: l’”ascia”, ’destral’, ’aixa’, que alguns autors lingüistes creuen que és l’ètim de les nostres paraules “aixa”, “aixada”, però, com ja he dit en els primers capítols, és molt més segur que aquestes paraules derivessin del basc o de l’iber directament a la llengua romànce.
Una segona paraula és “hasta”, ’llansa, pica’, de les quals es deriven les nostres “asta”, ’màstil’, i l’adverbi castellà “hasta”, amb un significat diferent de l’”asta” del toro, per exemple, ja que s’aplica al punt extrem fins el qual abastta o s’estèn una cosa. Aquí, en l’adverbi “hasta”, es veu el veritable valor semàntic de l’arrel “as”, encarq que hagi adquirit significats diferents al denominar coses diferents. De l’”hasta” llatí deriva l’”hastile·, ’mànec’, ’asta’, que molt probablement va dona lloc al nom “màstil”, amb un prefix “m-” no identificat en el seu valor semàntic.
En tercer lloc tenim l’”axis”, o “assis”, ja que de les dues formes el trobem en el llatí, amb significat d’’eix’, ’post’, ’tauló’, dels quals han derivat els nostres “eix”, “axó”, “axioma”, etc. Es evident que l’eix és un pal plantat al torn del qual es forma el paller, o la madeixa de fil. Quasi en el mateix sentit trobem la paraula “asser”, ’estaca’, ’puntal0, que no ha deixat cap derivat en el nostre lèxic, però que podem englobar com un derivat o varietat més del nom “axis”, “assis”.
En el llatí també hi ha un seguit de verbs que s’han format amb el prefix “as-”, verbs que descriuen un procés cap a fora, envers l’exterior. Vegem, per exemple, “ascendo”, ’pujar’, “aspergo”, ’escampar, “asto”, ’estar dret’, ’estar davant’. D’aquest se’n deriven els nostres “ascendir” o “aspergir”. És evident que l’arrel “atz” en llatí ha deriva a la més simplificada “as”, no obstant escrita algunes vegades amb doble “s” o amb “x”.
Ja per finalitzar, com una cosa que se situa a l’exterior i que depèn d’una altra que ocupa el lloc central, tenim la paraula “assecla”, ’acompanyant’, ’seguidor’ o ’satel·lit”, on a allò que acompanya al voltant d’una cosa, i que ocupen la seva part externa, envoltant-la, se’ls denomina per aquesta arrel “ass-”, que com una escorça recubreixen el centre o part principal.
Com hem pogut veure, la mateixa paraula “aitz”, ’roca’, no té un valor denominatiu d’aquesta matèria, encara que després si l’ha tingut al transferir a la mateixa paraula altres valors que la paraula no denominaven. Això és deu a que les paraules tenen un valor primari, pel qual es dona nom a una cosa per una característica seva, però, a la llarga, es van transferint altres valor semàntics d’aquella cosa a la paraula que la denomina, arribant a un punt que es perd de vista el valor primer, primigeni del per què es va donar aquella nom a aquella cosa.
En el cas de l’arrel “as” o “aitz”, com a dos pols extrems de la seva pronunciació, vegem que es descriu el fet que la part d’una cosa se situi a l’exterior, en la seva part més extrema, fin i tot a fora. Això és aplicable al fet espaial, però també i molt al fet temporal, anomenant al que succeix en primer lloc, com el que es troba a l’extrem, en la part davantera, encara que si invertim el punt de vista, el que succeix primer pot ser anomenat com allò que està al darrera, ahir, passat. Crec que cal, sobretot, un esforç d’anàlisi i d’abstracció per trobar aquesta mena de “quintaesència” de l’arrel de la paraula, que quadri i doni sentit a tots els seus derivats.
0 comentarios