SIMILITUDS BASCO-IBÈRIQUES

SIMILITUDS BASCO-IBÈRIQUES

 

 

Molts autors han cregut trobar una via d’interpretació de l’ibèric a través de l’eusquera actual, i d’entre ells jo destacaria per la seva gran tasca al professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Jesús Rodríguez Ramos. D’altres autors, especialment els bascos, han criticat i vist amb molta desconfiança i reticencia a aquests autors, perquè, pensen, sense un ampli i profund coneixement de la llegua basca, i menys de la llengua basca reconstruida d’aquella època (fa més de 2.000 anys), fan una interpretació a la valenta de l’ibèric, caient en interpretacions poc adequades a la complexa realitat de la llengua basca, posant, aixó si, molta imaginació i ganes d’interpretar.

No obstant unes postures i les altres, crec que cal continuar estretint els punts de contacta entre ambdues llengües, salvant les distancies espaials i de dificultats de tota mena, però a ningú se li pot escapar que la realitat ibèrica i la basca estan intimament lligades tant si mirem els contactes geogràfics com els contactes temporals segurament al llarg de centenars, sinó milers, d’anys.

Sabem que l’eusquera no només es parlava en el País Basc i Nabarra actuals, sinó que en moltes zones del Pirineu aragonès i català havient estat zones bascofones, o, com li agrada dir a Joan Coromines, euscaroides. En aquella època la presència del basc havia d’estar diversa, amb abundancia dialectal, i no veure l’euquera com la unitat que es preten amb l’eusquera “batua”, unit. Això té sentit des d’un punt de vista de la normalització lingüistica i de cara a facilitar l’aprenentatge, però no s’atany a la realitat lingüística sempre canviant i diversa. Els dialectes bascos, avui encara existents, en èpoques tan pretèrites com l’épòca anterior al naixement de Crist, havien de ser encara més diversos, i estendre’s geograficament per tots els valls pirinencs, amb diferències notables d’una vall a la del costat, tal i com avui encara existeixen (altnabarrès, baixnabarrès, roncalès, etc.)

Si a tot aquest panorama li sumem les quasi nules referències que tenim de l’eusquera d’aquella època, és evident que cal anar amb molt de compte a reconstruir el que havia de ser el protobasc, el basc o bascos d’aquells temps. És evident per a tohom que l’ibèric era una llengua aglutinant, del mateix tipus que el basc, fins i tot més aglutinant que aquest, i que té aparaules que quasi són idèntiques a les basques actuals: “illi” “iri”, “biur”, “biur”, “-izki-”, “-esken”, etc. Pobles que han estat considerat ibèrics, com els jacetans, se sap que parlaven llengües euscaroides, segurament també els arenosins (Vall d’Aran) i andosins (Andorra).

Tot això fa quel basc, malgrat el temps transcorregut des d’aquell temps de forta presència ibèrica (2.000 anys), i malgrat que la seva reconstrucció no és gens fàcil, continui sent la millor porta d’entrada per trobar el significat interpretatiu de la llengua ibèrica, que és pot llegir quasi a la perfecció, però no entendre. La llengua ibera era una llengua important, molt estesa per tot l’arc del Mediterrani occidental, i que ha deixat especial emprempta en zones on el nom d’”ibèric” ha batejat quantitat d’accidents geogràfics: el riu “Iber”, avui Ebre, la cordillera “Cantabrica”, el Sistema “Ibèric”, i la mateixa península “Ibèrica”. La vall de l’Ebre té la particularitat de ser el lloc de frontera entre dos pobles, en principi diferents, al nord i tocant les muntanyes, els bascos, nabarresos o com els hi vulguem dir, i al sud les diferents tribus ibèriques: sedetans, ilergetes, laietans, ilercavons, etc. Les fronteres entre uns pobles, al nord, i altres al sud, no eren gens concisses ni concretes, i les relacions entre ells havien de moltes, moltíssimes, per la qual cosa si les llengües no eren les mateixes, del mateix tronc, es evident que eren de la mateixa familia extensa.

Després de 20 segles, fins a l’actualitat, el basc ha patit canvis per l’influència del mateix llatí, i també d’altres llengües que van ocupar aquestes terres: celtes, germànics, berebers, àrabs, etc. Per part de la llengua ibèrica, l’ocupació i substitució pel llatí va estar total, deixant-nos només per la posterioritat les inscripcions ibèriques, cada dia més abundants, i la seva presència en amalgama amb altres llengües en les nostres llengües llatines, castellà, aragonès, però especialment el català. El lèxic, la toponímia, etc., ha d’estar ple de paraules hereves d’aquesta llengua desconeguda i misteriosa. Es moment, doncs, de tornar per aquesta línia de recerca, fins a donar amb la clau de volta que ens obri la llengua ibèrica a la interpretació.

 

En la tesi doctoral “Lèxic d’inscripcions ibèriques (1991-2006)”, de Noemí Moncuní, es proposa un lexema verbal que es repeteix en diferents formes i sempre acompanyat de diferents prefixos i sufixos. Es tracta del suposat nucli verbal “it”, que apareix formant part de diverses formes freqüents, com: “bitir”, “biter”, “biterok”, “iter”, “iterok”,...

No només va precedit de “b-“, com a prefix, sinó també amb el prefix “ba-“, com en “ba-ite”, “ba-ites”, “ba-itita”, “ba-itir”,... Per la seva repetició, i pel fet de que s’acompanyi de prefixos i sufixos diferents, molts cops repetitius, com és el mateix cas de “b-“ i de “ba-“, crec que ens trobem davant del que podria ser un del verbs ibèrics fonamentals: per una banda el lexema el lexema verbal “ite”, i per altra el prefix, segurament amb valor de pronom “b-“ o “ba-“. Com veurem, en comparació al basc, el verb més bàsic utilitzat com auxiliar és el verb “ser”, “izan” en basc, amb un lexema verbal que podem concretar en “iz”, i que també el trobem en el nostre verb “ser”, “ell és”, i en l’anglès “to be”, “he, she, it is”

Algú podrà fer l’observació de que no és el mateix “it” que “iz” o “is”. Penso que la “t” ibèrica podria tenir un valor fonètic diferent a la nostra “t”, o que la transcripció gràfica del so “tz” es fés en base a la grafia “t”. El lexema bàsic verbal sembla ser “it”, amb una “-e” final neutra que es perd quan s’uneix amb els sufixos, cosa que també passa en el basc. Els sufixos responen amb molta probabilitat a pronoms personals, i amb molta possibilitat a modes, temps o morfemes verbals.

El verb “ser”, en alguns idiomes com l’anglès, ve definit per una “b-“ inicial (“to be”), però en altres formes es perd, i en d’altres torna a sortir. A més de l’infitiu també trobem la “b-“, en aquests cas la “w-“ en el passat “were” i “was”. Això també passa en els idiomes llatines, com en el castellà, en el temps passat indefinit del verb “ser”: “fué”, o en el català: “fou”, també en el mode subjuntiu i temps temps passat: “fuera”, o “fora”, on la “b-“ s’ha transformat en un dels fonemes alòfons del fonema labial (b,p,v,f,...).

Això, més la relació del verb “ser” amb el verb i nom “viure” i el nom “vida”, fa que ens puguem plantejar la presència d’un prefix habituals “b-“ que acompanya al lexema verbal “iz”, “is” o “itz”. En basc el verb “viure” i l’adjectiu “viu” es diuen “b-izi”, no massa allunyat del nostre “vida” o “viure”, i molt menys del nom “bitxo”, o la forma verbal del verb “viure” “visca”. Això ens ha de fer pensar en una relació íntima i semàntica entre els dos verbs “ser” i “viure”, amb una identitat lògica, ja que el ser comença a “ser” quan s’inicia a la vida. Així “vida” i “ser” són conceptes i paraules que van intimament lligats.

SIMILITUDS BASCO-IBÈRIQUES

 

Verb “izan”.-

Però no és solament en el verb “ser” que trobem paral·lels amb el verb i lexema verbal ibèric “ite”, sinó que altres formes i paraules basques troben la seva relació amb aquest verb fonamental.

Recordem que en basc tenim la presència del lexema “it/iz” en moltes formes del verb “izan”, ’ser’, com: “na-iz”, ’jo soc’, “ha-iz”, ’tu ets’. “da”, ’ell és’, on crec que la “d-” no representa al pronom de 3a persona com ens trobem en altres formes verbals, sinó que representa la forma final de l’evolució de la forma original “(ba)itz”, que va evolucionar el seu so habitual en “tz” cap al “d/t”, més la vocal “a”, que obeeix a un canvi de posició, del davant, “b-aitz”, a darrera “(b)-tz-a”. Així tenim que el plural de la 3a persona del plural conserva el morfema “-ir”, molt freqüent en l’ibèric, com article determinat plural i, alhora, pronom de 3a persona del plural (“ells”), resultant una forma: “d-ira”, ’ells són’, procedent també d’un anterior “ba-it-ira”. Això confirmaria el fet que l’imperatiu del verb “izan”, en la tercera persona, tant del singular com del plural, es forma amb el pronom “b-”: “b-edi”, ’sigui’, que, possiblement, hagi estat anteriorment “ba-itzi”, i “b-it-ez”, ’siguin’, amb un sufix “-ez”, pluralitzador típic d’alguns verbs en els seus plurals.

Així tenim: una forma primària de pronom personal de tercera persona: “be”, ’ell/la/lo”, que pren una forma singular en “b-a”, i una forma plural en “b-i”, ’ells/elles/los”. Però el basc és testimoni de la força d’aquest verb “izan”, y d’aquest pronom “be”, no només per la seva presència en el verb “izan” y en el pronom de tercera persona, sinó en altres paraules tan bàsiques i freqüents com la paraula adverbial d’afirmació, “bai”, ’si” en basc, encara que, crec, és més adequat traduir-ho per ’això és’, provinen de la forma “ba-itz”, ’ell/allò és’. L’ús freqüents d’aquest adverbi va fer-lo evolucionar cap a la forma actual “bai”.

També en aquest sentit afirmatiu o pronominal trobem el “sí” condicional, “ba”, amb el qual es formen els temps condiconals (“ba-nintz”, ...), i on el xoc entre els dos pronoms iguals de tercera persona (“ba-b-intz”) se solventa amb el canvi del segon pronom de “b” a “l-”: “ba-litz”, ’ell fora’. No acaba aquí la presència, quasi omnipresent d’aquest verb, ja que també la trobem en la conjunción “ba-it”, ’ja que’, que no ha perdut cap dels components bàsics de la frase primitiva, i tampoc el seu so en “t”, que ens fa veure la bipolaritat fonètica del so “tz”, de vegades derivat a “z” i d’altres a “t”. És el que trobem també en la conjunció adversativa “ba-iz-ik”, ’però, sinó’, on, a més de “ba-itz”, s’afegeix el morfema del cas partitiu “ik”, amb un valor modal que podríem traduir semànticament com ’tret d’això’, que afegit a “ba-itz”, dona: ’tret d’això que és’, o més planerament ’però’.

El basc, doncs, ha conservat aquest verb “ite” ibèric en el verb “iz-an”, i en formes tan diverses com l’adverbi d’afirmació, condicional, conjuncions causals, adversatives, etc. El verb “ser” llatí també està relacionat amb l’ibèric “ite” o “itz”, ja que ha deixat la seva presència en altres formes verbals no personals, com és el participi, que, bàsicament, es compon del fonema “t/d”, com en “menja-t”, “convida-t”, “fini-t”, etc. El castellà ho fa en “envia-do”, “reterni-do”, etc., y el basc en “askatu-ta”, “itxi-ta”, etc. La forma verbal anomenada “gerundi” és compon del participi més el morfema “-an”. És aquest verb “ser/itz” en la seva mínima expressió, “t/d/z” que el trobem també en els gerundis: “estim-an-t”, “vol-en-t”, ..., “corri-en-do”, “vol-an-do”,... “ja-t-en”, ’menjant’, “lan-tz-en”, ’treballant’, etc.

Aquest suposat, ja que caldrà més confirmacions al respecte per poder-lo ratificar, verb ibèric “ite”, encara que la conjugació més coneguda sea amb la tercera persona: “be-” (“b-it-ir”, “ba-it-es”,...), també el trobem conjugant-se amb altres pronoms, que crec podriem ser: “ni” o “ne” per la primera persona del singular, i “se” per la segona del singular. En els plurals podrien ser, encara que el tema sigui complex i no estigui definit per cap autor, i les probabilitats apuntades són diverses, “ik” o “ok” per la primera, tal i com encara avui perdura en el basc (“gu”, ’nosaltres’), i “et” o “ut” para la segona persona. Així tenim formes que podrien ser verbals, en base al verb “ite”, en “ne-it-in”, “ne-it-us-eru”, “se-it-es-bi”, “b-it-er-ok”, etc.

Per la tercera persona del plural, crec que a més del compost amb la “-i” com pluralitzador de “be” i que donaria “bi”, la forma més habitual de formar els pronom de tercera persona seria “-ir”, quasi sempre sufixat, que, de la mateixa manera que els nostres articles determinats, podria actuar com pronom de tercera persona, al mateix temps que d’article en els noms. De fet són moltes les paraules iberes que acaben en “-ir”, com també en “-ei” o “-ai”. Aquest final en “-i” podria respondre al plural habitual que trobem en els noms bascos, i que denomina col·lectius, de vegades acompanyat pel fonema “t/d”, de la mateixa manera que forma el basc alguns plurals: “men-di”, ’muntanya’, però més propiament ’muntanyes’, “sagas-ti”, ’pomeral’, “iza-ti”, ’naturalesa’, encara que més propìament ’sers’, etc.

El plural en “-i” també el trobem per denominar a la persona, sense especificar quina, i que passa a denominar la persona indirecta, alhora del plural quan va acompanyat del fonema “-t-”. “D-it-ut”, ’jo els tinc”, on “it” és el plural d’objecte directe, que se suprimeix quan és singular: “d-ut”, ’jo el tinc’. En casos on actua el plural d’objecte directe, més l’objecte indirecte, el primer canvia de fonema de reforç del fonema “t” al grup fonètic “zk”: “d-i-o-t”, jo el tinc per a ell’, on la “-i-” representa un prefix al objecte indirecte, en aquest cas “o”, ’ell’, “-io”, ’per a ell’. Quan els objectes directes són plurals: “d-izk-io-t”, ’jo els tinc per a ell’, on la “it” pluralitzadora de l’objecte directe es transforma en “izk”. Per tant, la “i” actua com plural, però quasi sempre acompanyada dels fonemes “t/d” o “z/zk”, aquest últim molt proper al plural habitual de les llengües indoeuropees: “-s”, segurament evolució de “t” i de “tz”.

Aquest plural en “-i” afecta als pronoms de tercera persona, ja sigui “be”, que adquiriria una forma de pronom singular en “ba-”, ’ell/ella/allò’, i una altra forma de plural en “bi-”, que a més de traduir-se per ’ells/elles’, podem associar-lo a la forma dual “bi”, tan present al nostre vocabulari, i fins i tot al llatí. La parella, com a primer número plural, s’anomena en basc “bi”, ’dos’, una paraula plenament compartida per diverses llengües de diferents famílies, alhora que molt present en el lèxic verbal ibèric. Formes ibèriques tan habitualos com “ba-it-ir” les hem de relacionar amb el seu plural en “bi-it-ir”, que es contrau en “b-it-ir”, ’ells els són’.

SIMILITUDS BASCO-IBÈRIQUES

 

 

El pronom personal “be”, ’ell/ella/allò’.-

Com hem vist en les formes verbals del verb “ser”, són molt freqüents les formes verbals amb prefixos i sufixos, dels quals destaca el prefix “be”, amb les dues formes “b-” o “ba-”, que he associat amb el pronom personal de tercera persona ’ell/ella/allò’. El motiu d’aquesta associació és la seva semblança amb el pronom basc “be”, que també actua de forma prefixada en algunes formes verbals. En l’ibèric sembla actuar com subjecte o també com atribut, i caldria distingir entre els altres afixos que acompanyen al lexema verbal “it”, quins són els pronoms de subjecte i quins els pronoms d’atribut, tal com correspon al verbs copulatius.

De fet, el verb “ser” és un verb que no discriu cap acció, sinó una existència, un “ser”, una identitat, que és descrita com una igualtat: “Joan és alt”, on “alt” és un tret identitari i característic de Joan. Però Joan no ha fet res per ser així, simplement és el que és ell. El valor de “be” crec que és totalment passiu, ja que podem identificar-lo no tan sols amb una persona, sinó més freqüentment amb una característica, amb una esència atribuida a algú o alguna cosa, una qualitat que defineix o descriu a un ser. Per tant, i seguint el paral·lel amb la llengua basca, la primera posició abans del verb, prefixat, trobarem a la part passiva o qui rep l’acció, a qui atribuim una qualitat, al subjecte passiu. Caldrà anar-ho comprovant per aquesta primera posició, si “ba-” o “bi-” (“b-”), descriuen pronominalment a l’atribut, a qui rep l’acció, al pacient de l’acció. Per això, d’alguna manera, la forma “b-” va tant intimament lligada al verb “ser”, perquè a més d’identificar a la tercera persona, identifica al subjecte passiu o pacient, propi del subjecte del verb “ser”.

Això ens fa suposar que més que ’ell/ella/allò’, “b-” identifica al objecte present, de qui es parla, i podriem traduir-ho com ’això, allò, el que’, que actuen com pronoms relatius, referents, demostratius d’una realitat que definim en la frase o que ja està present en el conscient dels parlants: “ell ho és”, i aquest “ho” fa referència a alguna cosa que tenim present perquè acaba de sortir a la conversa o perquè està molt present en la ment dels parlants. És per la seva vital importància que, crec, cal fer un aprofundiment del pronom “be”, que podem traduir per “allò”, “lo” o “ell” segons els contextos.

La transcendència d’aquesta partícula ibèrica ja no tan sols ho és per la seva particular posició dins del verb “ser”, sinó també per la seva composició en altres paraules basques molt freqüents, com “ban”, “bas” o “bir”, amb el que es denota la profunda capacitat d’aglutinació del verb ibèric, i de la llengua ibera en general, a l’igual que ho és encara actualment la llengua basca.

La paraula "be", ’ello/ella/él’.-

Aquesta paraula, y el seu possessiu "bere", ’el seu’, sembla ser la mateixa paraula que ve escrita amb doble "e" i "h" intercalada, "behe", ’baix’, ’a baix’. De fet, i com veurem després, es barregen les paraules derivades, unes amb el sentit del pronom de 3a persona singular, i les altres amb un sentit locatiu, d’adverbi de lloc: ’baix’.

Quan dic que molt possiblement siguin la mateixa paraula és perquè faig la reflexió següent: quan una persona actua, sempre de cara a fora, ho fa com primera persona, la que fa, la que actua, la que interacciona amb la segona persona, l’altra part, que rep les actuaciones de la primera, però quan ens volem referir, ja no a una persona al·liena, sinó a la persona en si mateixa, en el que és ella, al seu interior, el simil que se’ns pot ocórrer és: ’allò del seu interior’, la seva part internabaixa, interior, que està sota l’actuació externa, la que emana de dins d’un mateix, i aquesta part és la que s’identifica com ’allò’, ’ell mateix’, i així es va repetint en gran quantitat de paraules basques, que prenen "be" com la seva arrel formadora.

A més de "ber" i "bera", ’ell mateix’, tenim els derivats:

"berde": ’ell mateix’

"bere": ’seu’,

"bereak": ’els seus’

"beragandu": ’atraure’

"berari": ’a ell mateix’

"berariazko": ’de seu, especial’

"berau": ’aquest mateix’

"beraz": ’per això’, ’doncs’

"beragango": ’per si mateix’

"berainik": ’de seu’, ’expressament’

"beretu": ’apropiar-se’

"beren": ’d’ell’, ’d’ells’

"berez": ’de seu’, ’naturalment’

"berezko": ’natural’,

"bereisa": ’naturalment’, ’per si mateix’

i amb formes de mode:

"berebat": ’així mateix’

"berehala": ’de seguit’

També es sinònim de ’separat’, ’diferent’, ’distint’:

"bereki": ’sol’, ’peculiar’

"bereiz": ’distingir’, ’diferenciar’

"berex": ’a part’

"berezi": ’apartar’, ’separar’

"berala": ’immediatament’, ’de seguit’

També tenim "b-" o "be-" com a prefixos de pronom personal de 3a persona en el mode imperatiu. Però com he dit abans, tot el concepte del pronom prové d’un concepte de situació, de localització d’una cosa a la part baixa, a la part interna, i ja no sols d’un espai físic, sinó també d’un de més psicològic, com, per exemple:

"bear": ’necessitat’

"berekuntza": ’pressa’, ’apropiació’

"berandu": ’tard’, segurament per la posició del sol envers l’horitzó.

"berasa": ’tenir a mans plenes’.

Altres paraules són ben físiques i espaials com:

"bera": ’cap a vall’

"beraiño": ’fins a baix’

"beraa": ’tou’, ’cap a vall’, ja que el que és tou s’enfonsa cap a vall, cap a dins.

"beratu": ’estovar-se’

"bee", "behe": ’sòl’, ’baix’  i també "bé"

Per últim paraules de coses tan relacionades amb el sòl com:

"berakatz": ’all’

"berar": ’herba’

"berezan": ’rastoll’

Aquí tenim, en tota la seva varietat i riquesa, la família de derivats de l’arrel "be", que com ara veurem, és molt probable també forma part de paraules iberes com "bas", "ban" o "bat".

"Bat", "bas" i "ban".-

"Bat", en basc, és ’ú’, "batzar", ’junta’, ’unió’, "batzú", ’alguns’, "batzorde", ’comissió’, "batu", ’unir’, "batzar", ’assemblea’. En aquesta paraula, tal i com ja hem vist amb el verb "ser", "itz" en la seva arrel més bàsica, té variants amb "t", i amb "s", ja que surten del fonema "tz". La relació de "bat" amb "be" crec que prové de l’aglutinació entre "b-" i l’arrel "-az", que té diversos significats complementaris com ’saturar’, ’omplir’, ’exterior’, ’lliure’ i ’molt’. En el nostre cas vol significar l’aspecte extern i unit d’una sèrie de coses que, agrupades, formen una unitat, una sola forma de cara a l’exterior, una suma d’individus que, ells sols, són "ells mateixos", però que agrupats formen un conjunt, un col·lectiu, una unitat.

Al costat de "bas" i "bat", com dues formes o variants de l’original "batz", tenim la paraula molt utilitzada per l’ibèric "ban", que estaria formada per "b-" més l’arrel "-an", que vol significar; ’creixement’, ’augment’,, ’quantitat’, ’altura’, etc. Junt amb "be-", "ban" pren el significat de ’creixement d’un mateix’, ’augment de cadascun’, o el que podrem dir més sintèticament com ’distribució’, ’repartició’, ’un per un’, un augment individualitzat. En basc tenen la paraula "bana", ’un a cadascun’ i "banaka", ’d’un en un’. Per tant té un sentit d’augment, però de forma individualitzada, separada, de cadascun. És una paraula molt utilitzada en l’ibèric on crec que pren un sentit similar al d’una quantitat determinada, que se separa de la resta, d’una unitat fraccionària d’un conjunt, el que podem habitualment traduir com ’unitat’, ’fracció’, ’exemplar’, ’membre d’un tot o conjunt’.