Blogia
istika

ATANAGIA I SIKARRA

 

AGRAMUNT, ATANAGIA, SEGARRA, SIKARRA

 

 

  1. 1.    El nom d’Agramunt.-

 

El nom d’Agramunt  sembla del tot evident que està compost de dues parts diferenciades: per una banda “agra-” amb un significat no gens clar per la majoria dels parlants, catalans o estrangers, i “-munt” que tothom pot relacionar amb les nostres paraules: “munt”, “muntanya”, “amuntegar”, etc. És a dir, el  “munt” d’Agramunt es refereix a la muntanya o  la serra com les que tan properes a Agramunt existeixen. En concret,m crec que es refereix a la serra d’Almenara per ser la més propera i per  una sèrie de raons que a l’analitzar l’altra arrel anirem veient.

 

Sobre l’arrel “agra” algú pot pensar que, de la mateixa manera que passa amb l’arrel “munt”, és d’origen llatí, i segurament la relaciona amb el nom llatí “ager, agris”, ’camp’. Jo crec que “agra” té un origen anterior, potser iber, però segurament, molt anterior als ibers, d’origen eusquera, com ho testimonia l’antiguitat del nom Atanagrum. No soc l’únic lingüista o toponimista que ha vist en els noms dels pobles com Gerri, Algerri, Gerp o Ayerbe (poble proper a Osca), la pervivència de l’arrel basca “aguer”, amb una fonètica i una gràfia una mica diferents que, en alguns casos, perd la “a” inicial, cosa que no ha passat en Ayerbe,. Inclús jo afegiria que, aquesta arrel basca “aguer”, està present en molts més pobles de la geografia lleidatana, concretament en Àger, en Guiró (o Aguiró), en Balaguer, en Aguilò. La diferència important rau, en uns casos, en que  la “g” és un so  palatal i fricatiu, corresponen al fonema /Z/, no gutural, en d’altres casos, la “g” correspon  amb el só velar i oclusiu del fonema /g/. No obstant,  ambdós sons estan escrits amb la mateixa grafia, la “g”, amb dos fonemes dels tres possibles que pot contenir i que, moltes vegades, són intercanviables segons les circumstàncies.

 

Per tant, des d’un punt de vista de la llengua anterior a la llatina, podem analitzar el nom d’Agramunt com un nom mixt, del qual la primera part, “agra”, es relaciona amb l’”aguer”, basc, que vol dir, de forma sintètica, “aparèixer”, “manifestar-se”. L’arribada a la carena d’una serra o al cim d’una muntanya la podem descriure com la manifestació de tot un paisatge que ens quedava ocult per la mateixa muntanya. És, llavors, aquest punt culminant el que ens fa veure el que ens apareix als ulls: tot un paisatge ampli, dilatat, que abans no podíem veure. És aquest significat d’”aguer”, aplicat a la geografia, el que hem de donar per bó, tot refusant  l’explicació llatina d’”ager”, molt posterior en aquestes terres i que possiblement sigui, a la seva vegada, una accepció  de l’incorporació de l’arrel basca “aguer” al lèxic llatí més primitiu. De fet totes les zones on tenim aquest nom, “aguer”, són zones enlairades, serres des de les quals es contempla una gran extensió, o llocs on la vall s’eixampla i tenen una gran amplitud de visió. Fins i tot, noms com els dels pobles de Gerp i Ayerbe, que a la part final  porten un só bilabial o la mateixa terminació “be”, confirmen aquest origen basc, ja que, sens dubte, la “b” o “be” provenen, també, del basc “behe”, que vol dir ’baix’, ’sota’. Precisament els dos pobles  es troben sota una serra des de la qual es contempla una zona plana, en el punt on s’acaba la geografia accidentada de la muntanya i on comença  la zona plana.

 

En resum, el nom d’Agramunt tindria un significat inferit de: la muntanya des d’on s’obre el paisatge, la muntanya on es mostra l’aparició de la plana.

 

 

  1. 2.    L’arrel basca “aguira”o “aguirra”.-

 

Com hem vist en el punt anterior, d’Agramunt cal destacar la primera arrel “agra”, que és  la contracció de l’arrel basca “aguira” o “aguirra”. En basc “age-tu” és un verb que vol dir ’aparèixer’.  La “g” en basc s’escriu sense  la “u” posterior a la “g”, ja que la “g” sempre és velar.“Ageri” vol dir, també, ’aparèixer, manifestar’. Tota una bateria de noms derivats arrenquen d’aquest “ageri” com són: “ager-bide”, ’mostra’, “ageri-an”, ’a la vista’, “ager-keta”, ’exhibició’, “ager-pen”, ’manifestació’, “ager-kera”, ’aparició’, “ager-toki”, ’palc escènic’, “ager-aldi”, ’temps d’exhibició’. A més dels verbs citats, “agetu” i “ageri”, tenim el nom “agir-a”, que vol dir ’acta’, ’certificat’, amb derivats com “agiri-ko”, ’manifest’, “agiri-bidez”, ’documentalment’, “agir-igabe”, ’indocumentat’, que són noms aplicats al món del dret i de l’escriptura, com explicació i manifestació en forma escrita dels fets que, normalment, són d’importància en la vida de l’home en la societat. Dos noms que han quedat com a cognoms en la societat basca són: Aguerri i Aguirre, escrits amb “gu” en la grafia catalana o castellana, i sense “u”en  la grafia basca.

 

Com deia al començament del present treball, aquesta arrel ha sofert petits canvis fonètics i gràfics. Un canvi que a tothom pot despistar en un principi és la doble pronunciació de “g”, ja sigui velar oclusiva, com és encara al País Basc i Navarra, o palatal  fricativa com deriva, en alguns casos, en la nostra geografia catalana (Àger, Gerp, Algerri, Gerri,...). De vegades, podem trobar en el léxic català noms derivats, procedents d’un mateixa paraula primitiva, però que tenen alhora dos fonemes diferents: /g/ i /Z/, malgrat estiguin escrits ambdós amb “g”. Com exemple citaré els noms: “gel” i “glaç”, o paraules  com “regul” i “regir”, ambdues derivades del llatí “rex, regis”, ’rei’,o verbs com “distingir”, que en castellà fa “distinguir”. Els casos de contracció en les nostres llengües romàniques són molt freqüents, la qual cosa  no ho és en la llengua basca. Així trobem “agra”, on el basc encara conserva “aguira”, o “tra” on el basc conserva “atera”. També  el llatí “opera” ha derivat en “obra”, amb un canvi de la “p” a “b”. Això, que en lingüística és anomenat com consonant trabada, fa que el só de la “g” sigui, en aquests casos,  sempre velar i oclusiva, ja que en la nostra llengua no existeix la consonant trabada entre el só palatal fricatiu de la “g” o “j” més la “r”. També existeixen en el català paraules que, encara que provenen del llatí, estan emparentada amb l’”aguir” basc. Amb só fricatiu i palatal perviuen  paraules com “àgil” o “agenda”, que es relacionen amb el verb actuar, però que conserven també el sentit de posar de manifest, actuar. És el cas del verb castellà i francès, per a molts desconegut, “agir”, que significa ’posar de relleu”, ’actualitzar’, i dels noms “àcid”, “acre” i “agre”, amb tres possibles variants fonètiques, però que surten d’una mateixa paraula primitiva.

 

 

  1. 3.    Altres pobles anomenats Agra i Agramunt.-

 

A més dels pobles amb altres variants, que hem anat veient (Gerp, Balaguer, Ager, etc.), tenim una sèrie de pobles que coincideixen,  exactament, amb la primera arrel d’Agramunt, amb  l’arrel “Agra”. Molts d’ells, i això ho pot confirmar el que visiti aquests pobles, es troben situats en bons miradors, llocs on l’amplitud del paisatge és patent i manifesta.

 

Els primers: els pobles d’Agra i Cañada d’Agra, se situen en la província d’Albacet, municipi d’Hellín, propers a Gramont.

 

Els segons “Agra” estan situats al nord d’Itàlia, un a prop del llac Maggiore i de la ciutat de Lugano, i l’altre, també en la mateixa zona, però més proper al llac de Lugano.

 

Els tercers  “Agra” els podem situar tots a Galícia, principalment en la província de la Coruña. Es tracta de quatre poblets: el primer al costat del riu Ulla, entre Lalin i Santiago de Compostela; el segon és un poble corunyés, quasi tocant a la ria de Muros, i proper al poble més important de Porto do Son; el tercer és proper a l’anterior, però més al sud; i el quart, corunyès també, es troba entre La Corunya i Betanzos. Com podem veure, tant el nord d’Itàlia, al peu dels Alps, com la zona de Galícia són zones amb una toponímia molt rica i antiga.

 

Si triem la segona varietat fonètica d’aquesta arrel, és a dir, “agira”, amb so palatal i fricatiu, trobem un poble italià molt antic. És Agira, un poblet de l’illa de Sicília, en la comarca on es troba el volcà Etna, i sobre el qual és un excel·lent mirador. Aquest poble té restes arqueològiques que fan remuntar la seva antiguitat fins als 30.000 anys abans de Crist.

 

El nom d’Agramunt, encara que pugui semblar català, te d’altres germans bessons en  la geografia espanyola i, fins i tot, francesa. Citaré tres noms de lloc, idèntics al nom d’Agramunt. El primer és el nom d’un castell que va donar nom a una important família navarresa, els Agramont, en Bidaxune, en la Navarra francesa o també dita Baixa Navarra. Els Agramont van ser sempre defensors de la unitat basca i navarresa, i en contra de la integració dins del regne de Castella. D’aquest castell, dit d’Agramont va sorgir la important família, i després la facció  de poder, que, cara a la successió de la corona nabarresa, es va anomenar dels agramontesos. Avui aquest topònim és conegut per ser el nom d’un vi i d’unes caves famosos de la zona de Nabarra.

 

El segon poble bessó és el poble aragonès d’Agramonte, amb “o” en lloc d’”u”, i amb una “e” final que s’adiu amb la fonètica castellana, la qual no perd la vocal final com passa en el català. Aquest poble esta situat en la falda del Moncayo, muntanya mítica i principal de la zona de Saragossa. Curiosament prop d’alli també trobem Agreda, poble amb un nom que, de ben segur, comparteix la mateixa arrel “aguer” amb Agramonte.

 

En tercer lloc, i per acabar, tenim el poble de “Gramon”, en la província d’Albacete, que es troba  al peu de la  serra de las Cabras i al nord del riu Mundo. Aquest poblet pertany al municipi d’Hellín, i comparteix nom amb dos pobles  propers, anomenats abans,  que ens retornen la “a” perduda per Gramon, i que són els pobles d’Agra i Cañada de Agra.

 

 

  1. 4.    Recull històric sobre la mítica ciutat d’Atanagrum.-

 

 

En base a les actuacions arqueològiques de la dècada dels anys 70 i 80 del segle XX, es va proposar la important ciutat ibèrica de Molí d’Espigol, en el terme de Tornabous, com a emplaçament de l’antiga Atanagia, ja que a l’igual que aquesta, també es proposa la seva destrucció en el context de l’any 218 a.C., en la 2a. Guerra Púnica (MALUQUER, 1986). Però tot i que Maluquer de Motes es proposava la possible vinculació, mai va assegurar-ne la relació directa. Altres historiadors i arqueòlegs han seguit les pautes de Maluquer, com el professor de l’UB, Francisco Gracia, que així ho defensa en base a les referències citades en les fons antigues dels romans sobre la Segona Guerra Púnica, i a l’estudi de les ceràmiques de vernís negre de l’assentament de Molí d’Espigol. El treball conclou amb el fet que no va ser destruïda, sinó que es rendí als romans i accepta el nou ordre imposat pels guanyadors, sobrepassant d’aquesta manera la data del 218 a. de C., com ho demostra de forma Morel 68 de vernís negre que es data al segon quart del segle II a. De C. (GRACIA, 1988).

 

Sobre les dades arqueològiques de Molí d’Espigol, podem dir que la fase inicial es produeix al segle VIII a. De C. i se’ns mostra més ramadera que cerealista. Presenta una població closa per una muralla llisa, sense torres de defensa, i amb una fase important al segle IV i III a. De C. que desenvolupa una agricultura extensiva. Segons les dades de l’excavació sembla ser que va ser destruïda al 218 a. De C. en plena Guerra Púnica, però també es pressuposa una reconstrucció ràpida i una segona destrucció a causa d’un incendi al 195 a. De C.  provocant el suposat abandonament definitiu de l’hàbitat de Molí d’Espigol (MALUQUER, 1986). Aquí ens hauríem de plantejar si aquesta destrucció posterior te a veure amb la campanya de pacificació que el Consol romà Cató va iniciar el 195 abans de C. en Hispània.

 

Les últimes excavacions arqueològiques efectuades en la zona de les capçaleres dels rius Corb, Sió i Onda, ens aporten dades molt rellevants que s’han d’incloure en el context a estudiar. D’una part s’ha pogut constatar que, a més de la important ciutat ibèrica de Molí d’Espigol, ara també hem de parlar de la important fortalesa ibèrica dels Vilars d’Arbeca. També amb una fase incial, al segle VIII a. De C., i una fase important al segle III a. De C. les dades obtingudes en les excavacions, tant a Molí d’Espigol com a Vilars, proposen en aquest darrer context unes produccions cerealistes importants, reafirmades per la presència en el pobles de grans tenalles i àmfores de magatzematge, aptes per a blat, necessari per a l’elaboració del pa, i per a ordi que asseguraria una ramaderia estabulada. I segurament podríem parlar, també, d’excedents de cereal i d’una ruta comercial vinculada amb la seva comercialització. Hipòtesis reafirmada per la recent excavació d’un Camp de Sitges a la partida dels Missatges de Claravalls (SAULA, 2000).

 

A raó de les noves aportacions d’aquests emplaçaments ibèrics, constatem una pauta geogràfica a tenir en compte. Segons el model d’assentaments localitzats a les valls dels rius Corb, Sió i Ondara, podem dir que, majoritàriament, són petits poblats ibèrics assentats en tossals, els quals poden tenir una muralla defensiva, com els Estinclells de Verdú, o l’absència de la mateixa. En canvi, entrats ja a la plana, i defugint de les defenses naturals d’un poblat elevat en un turó, s’hi localitza a la part baixa d’aquestes valls un assentament amb importants muralles defensives, com és el cas de la fortalesa dels Vilars d’Arbeca i de Molí d’Espígol.

 

En la zona més plana i baixa de la Vall del riu Cob, entre la riera de l’Aixaragall i aquest, s’hi localitza la fortalesa dels Vilars d’Arbeca, un potent poblat iniciat a l’Edat del Ferro, que arriba fins al 325 a. C., en ple ibèric, i que podia ser el centre de poder jeràrquic de la zona del Corb. Pauta que podria servir de model per a situar la ciutat ibèrica de Molí d’Espígol, en una zona plana prop la capçalera del riu Ondara, on podria actuar també com a nucli centralitzador d’aquella zona. Segons aquesta pauta que intuïm, quedaria per situar en el mapa una tercera ciutat ibèrica important, situada en la zona plana i més baixa del riu Sió, a voltes situada entre l’actual Agramunt i el Pilar d’Almenara, com a final de la serralada.

 

 

  1. 5.    El nom de la població ilergeta d’Atanagrum.-

 

Un cop he analitzat tot lo referent a Agramunt, i especialment a l’arrel “agra/aguira”,  voldria donar un salt en l’història i anar-me’n a la mítica i llegendària ciutat d’Atanagrum o Athanagia, segons les fonts. Aquesta era la ciutat que obria o tancava, segons es miri, la zona dels ibers ilergetes per la banda oriental, és a dir, la que tocava  als lacetans, habitants de la Segarra. Aquesta ciutat, destruïda pels romans molt al començament i que després no va ser mai més habitada, no té un lloc fix on ubicar-la. Jo crec que no seria massa aventurar si la relacionéssim, al menys a nivell lingüístic, amb Agramunt. Així com Agramunt és una paraula composta de dues arrels: una llatina i l’altra basca, el nom d’Atanagrum és una paraula composta per dues arrels totalment basques. La primera, “atan”, la analitzo a continuació i la segona, “agrum”, és l’arrel “agra” amb la terminació llatina “-um”, que s’aplica a les ciutats i pobles, en  cas nominatiu neutre. Llavors tenim ja definida una part d’Atanagrum, que a més, coincideix, per tot el que hem estat dient de les varietats de l’arrel “Agra”,  amb “agia” d’“Athan-agia”, on preval el so més  fricatiu, amb una pèrdua de la “r” intervocàlica per afebliment progressiu, que en un principi devia pronunciar-se  com  “Atanaguira”,  després “Atan-agira” i, finalment, “Atanagia”.

 

Si queda clara la segona arrel , anem, doncs, a la primera: “Atan-”. Una arrel molt antiga i molt fructífera del lèxic  basc és “ate”, ’porta’, que tè el significat aproximat que nosaltres li donem a la paraula “porta”, com  en els nostres “ports” de muntanya. Aquí “ate” cal donar-li el sentit d’un punt estratègic pel qual es passa o, millor podríem dir, es traspassa, d’un lloc a un altre. En cas d’una muntanya o una serra seria el pas del camí d’una vessant a l’altra, i el canvi de pujar per una vessant a baixar per l’altra. Aquest punt per on un camí passa i travessa una serra seria, per tant, un “ate” o porta. De fet la nostra toponímia està plena de passos en les muntanyes anomenats “ports” o “portelles”. Doncs bé, el mot “atan” ha de contenir aquest component “ate” com arrel definidora de la paraula “atan”. La desinència “-an” tampoc és estranya a l’idioma basc, i es correspon amb la terminació típica del cas inessiu, és a dir, del cas que nosaltres traduiríem amb la preposició “en”, que introdueix, sintàcticament, un complement circumstancial de lloc. Per tant, “atean” o d’una forma més col·loquial “atan” voldria dir ’en la porta’.

 

L’arrel basca “ate” no ens és del tot al·liena al nostre lèxic català. Tenim paraules com “atansar”, que podríem traduir con ’estar en la porta’, o “traure” i el prefix “tra-”, que no són més que la contracció del verb basc “atera”, ’portar a la porta” o ’treure a la porta’, compost d’”ate” i la desinència del cas basc adlatiu “-ra”, ’a’. Ja una mica diferent per l’acció d’altres arrels aglutinades, tenim la paraula “atac”, ’extreure de la porta’. El mateix idioma anglès encara avui té en el seu lèxic el nom “gate”, ’porta’, que ens fa pensar en l’aglutinació d’una segona arrel, amb só “g”,  a l’”ate” basc. Ja marxant del significat clar de porta, però si conservant un sentit més inicial d’obertura, tenim en l’idioma basc la paraula “adi”, ’atenció’, ’intel·ligència’, que en els nostres idiomes llatins es relaciona amb el nom ’”at-enció”, així com amb el prefix “ad-”, ’obert envers’. Una altre paraula que comparteix significat amb “ate”, dins del lèxic basc , també amb sentit d’obertura, és el nom “atal” ’tall’, ’partició’, que en els nostres idiomes llatins té paraules paral·leles com: “tallar”, “talar”, “tajar”, “dalla”, etc. Es defineix el fet de tallar, doncs,  com el fer una obertura en el costat d’una cosa.

 

Si sumem al significat d’”-agra”, és a dir, ’manifestació, aparició’, el determinant “atan-”, ja que el determinants en els idiomes avantpositius,  com és el basc, es posen davant del nucli, fem una paraula composta o un sintagma nominal que significaria alguna cosa així com: ’la manifestació en el port”. Aquesta interpretació  no quadra massa amb la realitat actual d’Agramunt, però si amb la dels diferents camins que travessen la serra d’Almenara. A pocs quilòmetres d’Agramunt podem trobar el port o coll, que donaria pas als camins que provenien del sud i la plana d’Urgell anaven a cercar el riu Segre, a Ponts, per  enfilar-se cap el nord pirinenc. Podria ser aquest punt, molt bé, la zona on avui hi ha la torre de guaita anomenada el Pilar d’Almenara, ja que per  la seva bora es troben restes de pedres de grans dimensions que semblen haver estat els fonaments d’un poblament molt antic. És una hipòtesi que avanço com a probable però que sols es podrà confirmar el dia que es facin cates en el terreny d’aquests serra d’Almenara, que de forma tant estratègica controlava tota la plana d’Urgell. També avanço com a hipòtesi històrica el fet que, un cop destruïda l’antiga Atanagrum, la població baixés cap a les planes més fèrtils que envolten el riu Sió, i que, malgrat tot, sobrevisqués la realitat antiga d’Atanagrum en el nom actual, Agramunt, l’explicació del qual prové de l’antiga Atanagrum, un mirador sobre la plana, una muntanya des de la qual apareixia i es controlava tota la plana. Potser després amb la simple existència d’unes torres de guaita es podia continuar exercint aquesta funció de control visual sobre els camins que entronquen el sud i el nord, la plana i la muntanya, sense la necessitat d’estar situats físicament en aquell indret.

 

Respecte a l’arrel “ate” i “at-” tenim en la nostra toponímia espanyola noms de poble o de lloc que fàcilment podem associar amb “ports” i “portelles”, com, per exemple, At-ienza i At-eca, a l’Aragó,  i Ad-ons, Ad-ell, Pan-ad-ella iGuardiol-ada, a Catalunya.

 

Lleida, 26 de març de 2005

 

 

 

 

 

  1. 6.    El nom de Sikarra/Segarra.-

 

 

El topònim Segarra sembla correspondre al nom de la moneda trobada recentment amb el nom de Sikarra, amb caràcters ibèrics, i per tant del període i cultura ibèrica. De les moltes etimologies proposades per aquest topònim cal recordar la del nom basc “sagar”, ‘poma’, i relacionar aquest nom amb les pomeres o pomerals, que seria el nom de conjunt “sagarra”.

Per la meva banda, seguint els topònims de comarca pareguts en el nom, com són: Garr-igues, Garr-af, Garr-otxa, etc. Relacionava l’arrel “gar”, amb el significat d’’alçada’. ‘zona elevada’, ‘altura’, cosa que es relaciona amb la realitat d’aquestes comarques, especialment situades en els alts de l’orografia catalana, amb la realitat de la Segarra, també situada en la zona més alta, la carena, entre les valls dels Segre i del Llobregat.  Per completar el significat del nom, proposava l’arrel “ser”, com arrel que formaria les paraules “serra”, “cerrar”, etc., fins i tot amb el nom de ciutat “Cer-vera”, com formant part indestriable del nom “Segarra”, que originàriament seria “Ser-garr-a”. Amb el sentit semàntic de ‘els alts de la serra’, o millor dit, ‘l’alt del que tanca’, referit a les serres que voregen i tanquen la conca del riu Segre per la banda oriental.

 

A la vista de la nova prova de l’existència d’un topònim iber, trobat en la zona de la Segarra, amb el nom Sikarra, es evident que cal descartar el suposat topònim “Segarra”, amb “e” i endinsar-se en una nova arrel: “sik”, que mantindria el seu paral·lelisme amb el riu “Sic-or-is”. Això en va portar a recercar en paraules que etimològicament contenen aquesta “i” en la seva arrel, com són: ziga-zaga, cigar, cigala, cigonya, cigró, sicari, següent, segon, signe, sigla, assignar, etc. Totes elles semblaven contenir una arrel amb el sentit d’’extracció de l’interior’, que relacionaria amb el fet de segar, sec, o fins i tot, cec.  Totes elles tenen el sentit semàntic de ‘tallar’, ‘extreure’. Després de reflexionar amb el fet que les monedes ibèriques, on es troba la inscripció, no reflecteixen noms de comarca, sinó de ciutats, pobles fortificats, des dels quals es governava una regió, com “Iltirta” i la zona dels ilergetes, o “Ilduro”, i la zona del Maresme, o “Barkino”, i la zona dels laietans, vaig pensar que “Sikarra” havia de ser el nom d’una ciutat, que encara no està trobada, com tampoc “Atanagia”, i que havia de governar tota la zona de la Segarra, habitada per la tribu dels lacetans.

 

 

 

 

  1. 7.    Les tres parts del nom ¨Sigarra”.-

 

 

Sikarra, o Sigarra, ja que tan correcte seria utilitzar la sorda que la velar sonora, porta una terminació en “-arra” que ens relaciona el nom amb altres noms del món basc, acabats en “-arra”, especialment els que es dona a les persones que són originàries d’un poble. També el català té aquest morfema per anomenar la gent afeccionada o caracteritzada per una cosa o una situació, com després veurem detalladament. Però abans crec que cal destriar encara més, dins d’aquest morfema “-arra”, dues parts o morfemes, un acabat en “-ar”, molt típic i habitual en les inscripcions ibèriques, i un segon morfema, que seria la simple “-a”, amb una duplicació de la “r” anterior, que passaria a vibrant. Actualment en els noms catalans observem poca presència dels noms acabats en “-ar”, però són força abundants i importants, segurament provinents d’una època anterior de barreja entre ambdues llengües: el llatí i l’iber. Així tenim noms comuns com: “sol-ar”, de “sòl”, “castell-ar”, de “castell”, “vil-ar”, de “vila”, etc., i també noms col·lectius com “pin-ar”, de “pi”, “alzin-ar”, d’”alzina” o “tomat-ar”, de “tomata”.

 

Si a aquest suposat morfema ibèric acabat en “-ar, que denominaria el que es un col·lectiu identificat per una realitat (casa, vila, castell,...), i que en l’iber semblava tenir un valor de demostratiu o article, de nombre singular, li afegim una “-a” amb duplicació de la “r”, per tant, “-ra”, ens trobem amb un tipus de paraula també existent en el català, com ja hem vist en el basc, i que tenen el caràcter d’adjectiu, habitualment dedicat a persones, que estan caracteritzades per la seva propensió o afecció a una cosa: “bandar-ra”, per pertàner a una banda, “panar-ra”, per la seva afecció o gust pel pa, “dormilar-ra”, per l’afecció a dormir. A més d’aquestes paraules, que són fàcilment derivables d’un nom i que donen nom a una qualitat d’una persona, per tant, formadora d’adjectius, tenim altres on la paraula primitiva queda més oculta, com són: “txatar-ra”, “catxar-ra”, “pitar-ra”, o “samar-ra”. A la part final d’aquest treball trobareu unes ressenyes amb aquestes paraules i el suposat origen etimològic de cadascuna, segons els diccionaris etimològics castellà i català. Avui aquest morfema “-arra” està en desús però en certs llocs més rurals resta encara viu, i, poc a poc, està sent substituït per altres morfemes com “-ista”.

 

Una vegada hem vist el valor, tant del morfema “-ar”, com del morfema “-ra”, ambdós ens donen una clau del que, com a morfema, opera sobre el nom que acompanya. Entre ambdós tenim un adjectiu que dona nom a una persona, animal o cosa, que està caracteritzada per ser, estar, contenir, pertànyer o ser propens, a una altra que és el nom, comú o propi, que acompanyen. Seria el mateix que la formació que fem de forma molt corrent i habitual des de noms, només afegint la terminació “-er”, com, de “caixa”, “caix-er”, de “fusta”, “fust-er”, etc. Per tant ens trobem amb les reminiscències d’un antic adjectiu, una de les formes ibèriques de formar adjectius. La segona “-a”, afegida a la terminació d’”ar”, com acompanyant del nom, crec que es tracta d’una individualització, o una segona determinació, referida no ja a les coses o cosa anomenada amb un nom, sinó a un dels elements que componen aquella cosa anomenada, o a un dels elements que s’identifiquen i formen part d’aquella cosa. El primer morfema “-ar-“ tindria un caràcter substantivador, i el segon, “-a” un caràcter adjectiu, afegit al primer.

 

Llavors “Sigarra” seria una qualificació, un apel·latiu referit a una ciutat, que vindria caracteritzada per una cosa, que estaria denominada únicament per l’arrel, que està representada només per 3 lletres: “s-i-k”. Però abans d’entrar en la identificació semàntica d’aquesta arrel, cal fer una consideració fonètica molt important. Es tracta de saber quin és el valor real de la lletra “k”, especialment quan aquesta va precedida o seguida per “e” o “i”, tal com passa amb la nostra lletra “c”, parenta de l’anterior, que si va amb “e” o “i” té un valor silbant, i, en els altres casos únicament velar i oclusiva. La lletra “k”, també es traduïda per “g”, amb so gutural sonor, podria tenir altres valors fonètics, a més d’aquests dos que ja hem citat (gutural o velar sorda i sonora), ja que algunes paraules que són segures el seu valor fonètic palatal, com “Elche”, derivat d’”Iliki”, estan representades per les mateixes lletres, és a dir, les lletres de sil·labari de la “k” (ka,ke,ki, ko i ku). També avui encara representem aquest so palatal i apitxat amb diferents grafies, la majoria derivades d’aquesta “C-K-G”, com són la “ch” o en alguns idiomes “ci” o simplement “g”, amb “e” i “i”. Crec, doncs, que seria aquest valor fonètic palatal el que caldria aplicar a aquesta arrel, en aquest cas concret, ja que, si en lloc de “sik”, escribim “sig” o “sitx” o “sitj”, ja ens està donant la pista de la paraula o arrel que estem buscant.

 

La variabilitat del so “k/g” és ben evident en l’evolució diversa que tenen alguns noms en diferents llengües, com, per exemple, Miquel: “Michel”, en francès, “Mijail”, en rus, “Mikel”, en basc, o “Miguel”, en castellà. Això ens ha de fer pensar en que aquest fonema és un fonema complex, no ben resolt per les llengües, ja que de vegades tractant-se de la mateixa paraula, algunes vegades es pronuncia amb “g” oclusiva i d’altres amb “g” palatal i fricativa.

 

En l’iber, malgrat no conèixer amb detall la seva fonètica, si que sembla haver existit, i bastant, els sons palatals i apitxats, encara que només pogués escriure’s amb una sola grafia. Si que sembla haver varietats en la forma d’escriure un mateix signe, però crec que no són aquestes diferències les que distingeixen els diferents sons de la “g/k”. El nom comú que havia de formar part, com a nucli del sintagma, de la paraula “Sikarra” sembla ser “sitja”, i amb el fonema de substantiu “sitjar”. Precisament aquesta paraula el lingüista Joan Corominas, en el seu estudi etimològic, la creu d’origen ibèric, ja que no li troba cap altre antecedent llatí o d’altres llengües. La “sitja” era una construcció, o millor dir excavació, molt pròpia dels ibers, ja que allí col·locaven el cereal collitat, i un cop tancada la sitja amb una tapa de fusta, podria conservar perfectament el blat durant anys. Era, doncs, el seu magatzem, incorporat al sòl de la mateixa casa, del qual extreure l’aliment en època d’escassetat.

 

Penso que cap altra paraula podria ser més adequada per anomenar un lloc, ja que la presència de “sitges” a les cases era una garantia de seguretat i de prosperitat. Si d’aquesta suposada i no coneguda ciutat de “Sigarra” o “Sicharra”, coneguda en el seu temps per la seva fama en quant a la presència d’aquesta construcció, la seva influència va abastar tota la comarca de la Segarra, hem de deduir que seria un nom molt apropiat atesa la seva especialitat de la comarca en la producció de cereals, i, en conseqüència de la seva tecnologia en guardar-los sense que es malmetessin.

 

Hom es preguntarà com no ens ha arribat als nostres dies aquest nom, la Segarra, amb el seu valor fonètic original, palatal, com “Sicharra”. Crec que la unicitat de lletres per anomenar dos sons tan diferents, cosa que passava tant en l’iber com en el llatí, com també que el llatí clàssic ignorés els valors apitxats o palatals d’aquesta lletra, fa que en una època de conquesta llatina i de la imposició del llatí sobre l’iber, el record de la pronúncia correcta del nom d’aquesta ciutat, i per extensió, d’aquesta comarca restés oblidat i només transmès per via escrita, amb la consegüent pèrdua d’aquest detall fonètic. En canvi, el nom comú “sitja”, si va restar viu en la transmissió oral de les paraules, per ser una cosa de presència en la vida quotidiana dels pagesos, testimoniada en la gran quantitat de noms de poble que actualment  el tenen com a nom propi. Sense anar més lluny, en la mateixa Segarra tenim el Castell de les Sitges, escrit antigament com “Castrum de les Siges”, on resta clar la utilització d’aquesta lletra “g” per escriure el valor palatal i apitxat de “tx” o “tj”. A més a més, això també ens assenyala que allí hi havia una sitja i que aquesta era prou important com per donar nom al lloc habitat.

 

ANNEX:

 

  1. 1.    Amarra: nearlandès “anmarren”, ‘lligar’
  2. 2.    Bandarra: no conegut el seu origen
  3. 3.    Barra: origen desconegut
  4. 4.    Barro: potser d’origen celta o gal “barros”, ‘matoll’
  5. 5.    Catxarro: llatí vulgar *cacculus, del llatí “caccabus”, ‘olla’
  6. 6.    Carro: gal “carros”, ‘carro’
  7. 7.    Caparra: llatí * crabus, de”crabo”, ‘tàban’
  8. 8.    Cagarro: del llatí “cacare”, ‘cagar’
  9. 9.    Garra: àrab hispà “garfa” , ‘puny’
  10. 10.    Farra: potser de l’àrab dialectal “ferha”, ‘festa’
  11. 11.    Panarra: del llatí “pane”, ‘pà’
  12. 12.    Parra: potser gòtic *parra, ‘cercat, enreixat’
  13. 13.    Sarro: llatí “saburra”, ‘llast’
  14. 14.    Sarró: potser del basc “zorro”, ‘sac’
  15. 15.    Tarro: origen desconegut
  16. 16.    Tarró: potser del llatí “terra”
  17. 17.    Txatarra: basc “txatarra”, ‘lo vell’

Lleida, 30 de desembre de 2012

 

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

1 comentario

Jaume -

Podries donar-me la teva adreça electrònica, per tal de contactar amb tu?

Gràcies
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres