ON/UN: UN MORFEMA AMB SENTIT ESPAIAL

EL MORFEMA “ON/UN” EN DIFERENTS IDIOMES ROMANCES, EL BASC  I L’ANGLÈS, AMB EL SENTIT DE LLOC, ESPAI O ZONA.-

 

1. 1.      Presència d’”on/un” en la llengua anglesa.-

L’anglès té per anomenar la unitat la paraula “one”, ‘un’, amb múltiples paraules derivades: “once”, ‘una vegada¡, “only”, ‘només’, etc. És evident la total identitat entre “one”, anglès, i “un”, ‘un’, procedent del llatí, ja que com en altres treballs he explicat, la vocal “o” és pràcticament intercanviable amb la “u”, i, de fet, el so de pronunciació “one” és similar a “un” (“uan”).

Però no és només en aquestes paraules on trobem la presencia del morfema “on/un”, sinó també en d’altres on el seu valor semàntic original encara es fa més evident. Es tracta de les paraules: “own”, ‘posseir”, ‘reconèixer’, “owner”, ‘propietari’, on resta ben clar el seu entronc amb els fonemes constituents: “o/u”, ‘posseir’, ‘haver’, ‘tenir’ , un verb fonamental no només en basc, però si especialment en aquest idioma, on l’arrel del verb “ukan”, ‘tenir’, fa les diferents formes personals en base a la “u”, com en “d-u”, ‘ell té’ o “n-u-en”, ‘jo tenia’, o “z-u-en”, ‘ell tenia’, etc.

En “own” vegem encara més clarament l’ambigüitat i ambivalència d’aquesta vocal, de vegades consta com “o”, i d’altres com “u” o “ow”. D’aquesta paraula “own”, fàcilment podem veure com d’altres, com “town”, ‘ciutat’, ‘poble’, ‘localitat’, es formen afegint un segon morfema. L’equiparació semàntica entre ‘posseir’ i ‘lloc’ es basa en que el lloc té, conté o sosté una persona, una construcció o una activitat, sent, doncs, el fet de ‘tenir’ una de les variants més importants d’aquest fonema, aplicat a l’espai sobre el qual es desenvolupa o hi ha una cosa. A “own” se li prefixa el fonema “t-“, que em sembla provenir de la contracció de la preposició de direcció de l’anglès “at”, ‘a’, ‘cap’, que patiria una pèrdua de la “a-“ inicial, encara que també podria ser una altra preposició, “to”, amb un sentit de direcció i, també, de destinació: “today”, ‘avui’ , “tomorro”, ‘demà’ o “to the north”, ‘cap al nord’.

Aquests mots amb el sentit de lloc, i millor dit, de lloc base o fonament, sobre el qual estan les construccions o accions, el trobem en la preposició “on”, ‘a’, ‘en’, o ‘sobre’, ja que el verb ‘tenir’ es pot associar a ‘contenir’, ‘suportar’ o ‘aguantar’, cosa que s’adiu amb el valor semàntic d’aquesta preposició “on”.

Ja per últim, i seguint aquesta sèrie de paraules basades en el morfema “on/un”, tenim la paraula “zone”, no només en l’anglès, sinó també en castellà i català. Com “t-own”, “z-one” tindria prefixat un morfema que s’ha contret al simple fonema “z-“, que  dedueixo pot ser “as-“, amb el sentit de ‘fora’, ‘envers l’exterior’, com en “as-per-sió”, i que ens descriu les zones, i valgui la redundància, que envolten un punt nuclear, un lloc concret, sent, doncs, la seva area d’influència. Per tant, “zone” seria ‘que té (el lloc) un àmbit extern’, l’àrea que envolta exteriorment quelcom’.

 

1. 2.      El sentit o significat d’on/un com a zona, espai o lloc.-

Hem vist l’anglès en les seves paraules “town”, “on”, i “zone”, on el morfema “oun” Pren el seu valor d’espai base, sobre el qual es construeix o realitza quelcom. Però no només ho trobem en el lèxic anglès, de fet el basc el té present amb aquest valor espaial en l’adverbi “n-on”, ‘on’, que forma part de tota una sèrie d’adverbis molt utilitzada, també, com interrogatius: “n-ola”, ‘com’, “n-or”, ‘qui’, “n-ori”, ‘per a qui’, etc.

“N-on”, esta compost per un morfema, que crec podria ser “en”, ‘de’, reduït a “-n”, que li dona un sentit interrogatiu, al no especificar ‘de qui’ és.  En segon lloc tenim “-on” que comparteix amb el català “on” el seu significat, amb una total identificació, molt millor que el pretès ètim llatí “unde”, que és més versemblant al castellà “d-onde”, per tant queda molt evident la identificació de significat com a espai en diferents llengües, incloent-hi el llatí, però no derivant-se d’aquest idioma. Té una significació transversal a diferents llengües, amb petites variacions en cada llengua, en afegir-se-li altres morfemes: n-, d-, -de, … que també li donen aquest significat interrogatiu: de…?

Amb aquest caràcter de lloc, molt relacionat amb la paraula “zona”, tenim el nom comú de lloc a les Illes Balears de “son”, referit a les diferents partides agrícoles d’un municipi. El nom comú “son” pot ser la contracció de dos morfemes: per una banda el “on” que ja hem vist com a ‘lloc’, espai que manté una activitat, construcció o població, i l’article salat “sa” o “es” que resta reduït a “s-“, per efecte de que la paraula següent, “on”, comença per vocal. El significat de “son” seria, doncs, ‘el lloc del…’, o ‘que té el o la…’, amb un nom propi o comú que és el que acompanya aquest complement del nom, com en ‘Son Sant Joan”.

Un altre mot, aquest cop del lèxic basc, derivat d’”on/un” és “gune”, ‘punt’, ‘nucli’, ‘zona’ i també “gun”, ‘medul·la’, ‘moll’, ‘nucli’, ‘essència’, … Ambdós mots estan íntimament relacionats. Aquí tenim un segons morfema, a més del conegut “on-un”, “g-“ amb un valor semàntic general com d’’extracció’, potser referit a l’essència d’una cosa que es retrotrau a l’interior, s’interioritza, i resta al nucli, i, que al seu torn, dona substància a l’àrea que l’envolta, a la qual influeix.

 

1. 3.      El morfema “on/un” com a sufix en les llengües romances.-

Ja el llatí tenia aquest sufix en moltes paraules, algunes acabades en “-one”, amb una “-e” final neutra, i d’altres acabades en “-um” com a resta de les paraules de gènere neutre. Sembla que aquest gènere, el neutre, va donar lloc a la terminació “-on/-onis”, de moltes paraules. Però també, penso, hi ha una identificació entre la terminació del gènere neutre “-um”, i aquest morfema, ja que la consonant “n” fàcilment es converteix en “m” i viceversa. Per tant, “om” i “on” i “um” i “un” no deixen de ser el mateix morfema, sent el fonema “n” un so associat amb el significat de ‘matèria’, no un ser animat, sinó una substància neutra, una matèria prima, que no podem associar amb cap dels dos gèneres, masculí o femení, tal com podem veure en la terra o sòl, que no té cap gènere, sinó que serveix de suport a les coses , animals i persones, essent només un ‘lloc’. Així, tant la terminació “-one” com “-um” deriven finalment en moltes paraules dels nostres mots romances,  acabats en “-on”, especialment en castellà, o en “-ó”, en català.

En la part final d’aquest treball analitzo una llista de paraules, unes en castellà i les altres en català, i com es podrà comprovar, aquest morfema és més antic que la mateixa presencia o existència del llatí i les posteriors llengües romances. Per això trobem tant en el basc com en l’iber, paraules amb aquest morfema, quant aquests idiomes poc o res han estat influenciats pel llatí i el seu lèxic.

Però un grup molt nombrós de paraules que seria un subgrup dins de les paraules acabades en aquest morfema, ho formen les paraules acabades en “ti-on”, que han derivat a “-ció” i “-ción”, i també “-sió” i “-sión”.

Aquest canvi fonètic de la “t” a “c/s” ens indica que, segurament en l’antiguitat, aquesta “t” tenia un valor fonètic de “tz”, que es pot associar al basc “z”, com en “iz-an”, ‘ser’ o al castellà “ca-za”, o al català “tz”, com en “responsabili-tzar”. També la “c” és el resultat de aquesta antiga “t”, com vegem en “-ción”, derivada del llatí “-tion”. El valor semàntic de “ti-“ el podem associar, doncs, al verb ‘ser’, “izan” en basc, del qual seria la forma plural “tzi”, que dona lloc habitualment al morfema “di-“, i que significaria, ‘són’, ja que la “-i” seria un sufix propi del morfema plural, tant en el basc com en l’iber, i també de forma molt generalitzada en l’idioma italià: “-i” (“Tut-i”, ‘tots’).

Així, doncs, podem dir que “ti-“ del llatí “ti-on”, seria traduït etimològicament com ‘allò que té els que són…’, complementant-se a la paraula prefixada com arrel nuclear i que actua donant-li el valor semàntic substancial. Aquest morfema “-tion” ha donat lloc a paraules de conceptes abstractes, tal com correspon a una característica que es compartida per diversos membres. L’etimologia de diferents paraules catalanes i castellanes, tríades a l’atzar, són:

Graó: del llatí *gradone, paraula reconstruïda del llatí “”gradum”, ‘grada’

Garró: diminutiu llatí de la paraula celta “garra”m ‘sofraja’

Racó: de l’àrab “rakun”, ‘angle’

Bastó: paraula reconstruïda des del llatí *bastone, derivada, segons es creu de “bastum”, ‘bast’

Moltó: paraula d’origen incert

Burlón: paraula castellana reconstruïda d’un possible “burrula, i aquest del llatí “burrae”, ‘necessitat’

Subidón: augmentatiu derivat del verb “subiré”, en llatí ‘arribar’

Bajón: augmentatiu de l’adjectiu llatí “bassus”, ‘baix’

Chupón: onomatopeia

Faltón: del llatí vulgar “fallita”, encara que no s’explica d’on surt la terminació “-on”.

 

ANNEX:

 

Anglès.-

On: sobre, a, prop

Own:  posseïr, reconèixer

Owner: propietari

One: un, sol

Once: una vegada

Only: només

Town: lloc, ciutat, poble

Zone: zona

 

Basc.-

Gune: nucli, moll (castellà “mèdula”)

Gun: nucli

Non: on

 

Castellà.-

Con: amb

Com-, con-:  igual

 

Balear.-

Son: partida