EL MORFEMA EG/EK

 

El morfema EG/EK 

INDEX

 

1.PRINCIPIS TEÒRICS DE LA LLENGUA

2. EL FONEMA “G/K” I LES SEVES VARIANTS

3. LA PRESÈNCIA DEL FONEMA “G/K” EN EL MORFEMA “EG/EK”

4. PRESÈNCIA D’AQUESTS MORFEMA EN DIVERSES LLENGÜES

 

 

1. I.       PRINCIPIS TEÒRICS DE LA LLENGUA.-

 

 Quan un vol escriure sobre temes profunds de la lingüística ben aviat es veu en la necessitat de referir-se a la teoria del signe de Ferdinand de Sausure, aquest lingüista va teoritzar sobre la paraula definint-la com un signe amb dos vessants: una fonètica, el so d’aquella paraula, i una vessant semàntica, el significat conceptual d’aquests sons que formen la paraula. Fins aquí no tinc res a objectar, però quan afirma que la relació que hi ha entre aquestes dues vessants és una unió fruit d’un conveni, un fet convencional, una decisió social i comunitari deliberada que dona un concepte a cada grup fònic que és la paraula.

 

Aquí podem començar a fer preguntes que Sausure no respon ni aclareix. Com podien posar-se d¡acord una comunitat si no sabien parlar? En què es van basar per donar-li a cada concepte aquella paraula i no una altra? Quins mecanismes van seguir les diferents societats o comunitats prelingüistes en aquell moment zero de la creació de la llengua com a instrument? Quines van estar les primeres paraules? Com es formaven aquestes? I un llarg etcètera de dubtes i preguntes que queden no resoltes, sinó simplement obviades per la simple afirmació de la creació convencional de la llengua, del signe lingüístic, de la paraula. Potser Sausure pensava que els homes primitius podien reunir-se com els científics fan avui dia per donar nom a conceptes científics i a coses que cal nomenar-les d’acord als principis científics. Els científics han donat nom a moltes coses, elements, conceptes, espècies, varietats, molts cops basant-se en les llengües clàssiques, la grega i la llatina. Però no arrencaven de cap idioma, ni com a instrument per comunicar-se ni per tenir uns elements amb els que construir les seves pròpies paraules.

 

És evident que Sausure es va sortir elegantment per la tangent i va donar carta de naturalesa a la capacitat creadora des del no res a l’home, als parlants del primer moment, adoptant, conscient o inconscientment, decisions que afecten als trets més bàsics de la llengua. És molt probable que un cop adquirides les paraules més bàsiques i rudimentàries poguessin més o menys decantar-se per determinats usos de la llengua tal i com es fa de forma constant, però això no implica la formació des de l’origen de la llengua, dels seus principis tan formatius com d’evolució.

 

És per això, per ocupar aquest buit explicatiu, que vull proposar aquesta teoria del naixement de la llengua, com fenomen natural, amb càrrega psicològica, que parteix dels gestos com signes més bàsics i primigenis que la llengua, i que havien de ser l’origen per la formació de les paraules, i de la llengua o llengües, prenent com a marc d’estudi les llengües que més conec que podem circumscriure a la vella Europa, amb petites digressions cap al nord d’Àfrica o de l’orient pròxim. Podem dir que aquesta teoria està ubicada en l’occident europeu i nord-africà. 

 

En moltes d’aquestes llengües d’aquest àmbit geogràfic, basc, iber, grec, celta, llatí, amazigh, anglès, germànic, llengües romances, etc., podem trobar en cada fonema un significat concret, un sentit, un concepte, cosa que també es contradiu amb la teoria de Sausure, ja que aquest no dona cap valor semàntic als fonemes, sinó als lexemes i morfemes. Per tant, so i concepte van units des del primer moment, I això ens vol indicar que els fonemes tenen un significat concret, aplicable a diferents realitats de  les que forma part, com són les arrels i els morfemes, però també en els morfemes i arrels quan aquestes només estan identificades amb un sol fonema. Les realitats de la vida estan íntimament unides als sons, i els sons arrenquen d’un gest efectuat amb la boca, que no només implica al so sinó a la manera de pronunciar aquell so.

 

Per no estendre excessivament aquest punt, només en basaré en les vocals “a” i “i”. La primera la més oberta que pot fer la boca, i que per tant implica conceptes com: ’amplitud’, ‘obertura’, ‘grandesa’, ‘exterior’, ‘extensió’, etc. Per contra, la “i”, la seva contrària conceptualment i fonètica, implica el contrari: ‘petitesa’, ‘interior’, ‘inferior’, ‘debilitat’, ‘inexistència0 tal com correspon psicològicament a la forma de pronunciar aquella vocal. Per tant, cada fonema té el sonido que implica una forma de pronunciar, que en el fons és un gest, una representació psicològica d’un concepte abstracte interpretat per la boca, que imita aquella realitat. Els conceptes universals que, moltes vegades s`han negat, com a constitutius de les bases elementals del pensament, si han existit: obertura, tancament, explosió cap endavant, extracció, mataria, sortida, separació, límit, dipòsit, corrent, extensió, costat, cara, faceta, propietat, … Tot un seguit de conceptes un tant abstractes però molt reals i pràctics, que es relacionen amb necessitats i realitats de la vida, i amb maneres de representar-los per gestos de la boca, amb tot els seu ventall de possibilitats: dents, llavis, gola, llengua, … que poden modular diferents formes i alhora, de forma secundària, sons ben diferenciats uns dels altres. Com he dit abans al parlar de les vocals “a” i “i” no són conceptes molt concrets sinó oberts, amplis que abasten una munió o família de conceptes associats, el que permet descriure moltes realitats amb molt pocs sons. Segons he pogut comprovar els sons bàsics no devien ser més de 12: 4 vocàlics, 4 consonants continues, i 4 consonants oclusives. L’associació entre concepte amb el so corresponent era immediata,no de forma convencional,  sinó natural, per extensió de la mateixa pronúncia que al mateix temps, per la seva simplicitat era fàcilment entesa i compresa per l’oient, tampoc per convenció, sinó per lògica del gest, que poda ser captat per la intel·ligència dels oients. Això havia de generar un procés de generalització dels fonemes bàsics que van forma la primera llengua, simple, elemental, quasi associada als crits.

 

Un segon concepte bàsic en la llengua és la seva flexió, la construcció o composició de diversos sons, de forma que ja no tenim una llengua d’unísons, sinó una llengua composta, d’oració en la parla, com un seguit de sons que es relacionen i es componen entre ells. Quan dos fonemes es pronuncien seguits ja estem davant de la primera paraula composta, de la flexió de la paraula, formant síl·labes del tipus: Er, er, or, … as, es, is,… il, ol, … an, en, … ok, ..., et,…, ib,… etc., etc. Això dona ja una riquesa i capacitat per nomenar coses que augmenta geomètricament a cada pas on es combinen les primeres síl·labes, ja arrels o morfemes, segons el ús i llibertat per formar diferents paraules, que com més es complica més es diferencia entre grups, ja que no tots desenvolupen d’igual manera les primeres síl·labes, primàries (dos fonemes) o secundàries (tres fonemes). Aquí intervé, no obstant, el factor lineal del temps, no essent el mateix la posició que ocupa un so respecte a l’altre. El primer fonema sempre té un valor generalitzador, complementari del segon que va a continuació, que té un valor substantiu, nuclear. Si d’una pel·lícula es tractés la llengua, tindríem que el primer fonema és el pla general, i que el segon un pla més curt, més concret, que s’inserta en el més gran, anterior. És un principi bàsic que forma ja els rudiments de la primera gramàtica, de la capacitat de l’home per desenvolupar i crear paraules, frases, oracions. És un principi bassat en la iuxtaposició dels sons, la seva complementarietat, la seva unió dins del temps, essent els silencis o buïts el trecament d’aquest significat conjunt.

 

Aquestes arrels primàries, de dos fonemes, van combinant-se entre si per formar les arrels secund+aries, que en principi havien de tenir una estructura del tipus: vocal+consonant, i vocal+consonant, que a la llarga, per una contracció i facilitat en la pronúncia havia de quedar en simplement consonant+vocal+consonant, cosa que es veuria reforçat per aquesta tendència instal·lada en les llengües del tronc indoeuropeu, més predispostes a iniciar les paraules amb consonant, per la qual cosa es perdia la vocal inicial. Són aquestes arrels les més freqüents en la formació de les paraules substantives, no així en els morfemes. No obstant podem comprovar l’existència de paraules i arrels d’un, dos o tres fonemes junts, bàsics en la formació de tota mena de classe de paraules: verbs, noms, adjectius, pronoms,…

 

Tornant a Sausure un podrá preguntar el per què que una cosa tingui diferents noms en diferents llengües, raonament bàsic de Sausure per dir sobre la convencionalitat de la llengua. La resposta es deu a la llibertat en la formació de paraules, en la combinació dels diferents elements fònics, el que porta a poder definir coses amb conceptes un tant diferents, basats en propietats de les coses, que per a uns poden ser més rellevants, i per altres en altres característiques de les coses. Per exemple, la “taula”, defineix al que els castellans diuen “mesa” no perquè estigui al mig, tal com sembla que significa la paraula “mesa”, sinó per quelcom que surt cap a l’exterior “at-“ separant-se del sòl “-ab-“ i empenyent en fora “ol-a”. És una construcción més complicada però que lliga amb paraules com “bola” o “ab-“ o “ad-“. De “tabola” tenim variants fonètiques en el celta “dol-men”, o “tolo”, per la contracció d’”au” en “o”. Per tant la formació de paraules és divers i lliure el que fa que com més lluny sigui una comunitat d’una altra la possibilitat de divergir sigui més gran, sense l’atenuament que dona les possibles correccions voluntàries o eleccions per semblar-se o diferenciar-se respecte a d’altres grups i llengües.  Fins i tot una mateixa paraula pot existir en dos idiomes, però en una tenir un matís o un ús diferent que se li dona en l’altra, o simplement, que caigui en desús. “casa” és utilitzada en castellà i català, però no en francés que utilitza “maison”, però en català tenim “mas” i “massia” que entronca amb la mateixa arrel del francés, i el francés té “chez”, ‘casa de’ que es relaciona amb el basc “etxe”, ‘casa’ més el morfema “-ez”, ‘de’. També les paraules castellanes “choza” i “chalet” se relacionen amb aquesta arrel vasca. Per tant les relacions entre llengües és molt complicada i sotmesa a intríngulis difícils d’esbrinar perque són fruit d’una evolució al llarg de molts anys, de contactes i separacions, que provoca una varietat de la llengua o dialecte, que a la llarga fa inintelegible amb un altre, formant-se les llengües.

 

Per tant, és evident un únic origen entre llengües aparentment desconectades, ja que totes formen diferents branques d’un mateix tronc que agrupa a totes les llengües, que a mesura que van creixent i complexitzant-se van diferenciant-se i separant-se unes de les altres. Les espècies biològiques passen pareguts esdevenirs i evolucions, i la diversitat de la vida ens fa veure les possibilitats de combinació dels elements bàsics, que a cada esgrao de complexitat va incrementant geomètricament les seves possibilitats i varietats. No obstant hem de veure en totes les llengües allò comú a totes elles, els elements primaris, originals i bàsics, dels quals es van combinant per servir al procès de comunicación d’aquests signes fonétics.

 

 

1. II.    EL FONEMA “G/K” I LES SEVES VARIANTS

El fonema /k/ i el seu paral·lel /g/, un de caràcter sord i el segon sonor, es basen en un so velar, oclusiu, realitzat en l’interior de la boca, en la zona de la gola coneguda com vel del paladar, el qual es móvil i pot tancar i obrir el paladar i el pas de l’aire per ell. Això es produeix de forma voluntària, i com tots els altres sons consonants oclussius, es realitza en el moment que es tanca i obre el pas de l’aire. En aquest cas, el vel del paladar produeix un so semblant a l’aspiració de l’”h” però de forma discontinua, oclusiva, abrupta. Aquest fonema si va precedit per un moviment intern de vibració de les cordes vocals, donarà un so sonor, i tindrem el fonema /g/; si aquesta vibració de les cordes no es produeix tenim el fonema /k/, però ambdós es formen bàsicament d’igual manera.

 

Aquest so és bastant universal,  però al llarg de l’espai del temps ha anat donant variants diferents que cal esbrinar per saber si pertanyen a aquest so o són procedents d’altres fonemes, com poden ser el /tS/, o la /j/ o la /h/ o la /s/. Ja ho anirem vegent i analitzant sobre casos concrets. En un primer moment inicial de la llengua sembla clar que “g/k” no tenia una ambivalencia sonor-sord, ja que el fet de dierenciar aquestes dos variants no tenia cap valor semàntic. Així, doncs, representava al mateix fonema, independentment es fes amb car``acter sord o sonor.

 

El valor semàntic de la “g/k” com dels altres fonemes primitius, es basava en la representació mental, psicológica, que el mateix gest de pronunciar-lo suggeria al parlant. El so i aquella forma de pronunciar-lo imitava aquelles coses que es pretenien nomenar, aquells procesos o característiques que es volien comunicar. Les coses que són extretes, que estan situades dins en un sentit ample de la paraula )dins del mar, dins de la matèria, dins…) són forçades a sortir, tal com passa amb el so “g/k”, que estant situat ben a l’interior del cos, pateix una pressió sobre el vel del paladar que obtura el pas, fins que aquest cedeix i s’obre bruscament, i en un cop de voluntat del parlant, es obert i originat el so produït per l’aire que surt.

 

Així, l’home primitiu imitava amb aquest so tota una mena de successos o accions que pateixen les coses, especialment quan aquestes es produeixen per l’acció o obra de l’home, per la transformació que exerceix en el seu entorn. En “g/k” no estem parlant d’accions involuntàries o de sortir de forma natural, sinó d’extreure, de treure fora, i també com forma primera de definir les accions productives de l’home, de fer, de treballar, de transformar les coses per mitjà de l’acció humana. Per tant ens trobem amb un so que defineix en primer lloc al que fa, al que surt, al qui extreu, i, de vegades, allò que és extret,  a tot allò que té a veure amb el nostre polisèmic verb “fer. Proposo, doncs, que aquest fonema sigui definit, de forma fàcil i senzilla, per aquests dos verbs i els seus significats: “fer” i “extreure.

 

També el sentit d’actuar, de posar en marxa, de sortir de…, ja que aquest fonema no actual sol sinó unit principalment a les vocals, als sons que forçosament acompanyen les consonants i depenen d’aquestes vocals adopta una forma o una altra: ak, ek, ik, ok, ag,… ka, ke,ki…, quan la vocal va en segon lloc. Per tant, un cop localitzat el valor etimològic i primari del seu valor semàntic, crec que és bo deixar per una segona anàlisi la seva conjunció amb tot l’estol de vocals, tenint en compte sempre que la situació, primera o segona, de l’aparició del so no és mai irrellevant. Ben al contrari, determina el primer so al segon, el que ve a continuació, essent el segon i també normalment l’últim, el qui té el valor nuclear, de contingut substancial, encara que modificat pel primer fonema, al qui va indissolublement unit, i que actua com modificador o determinant.

 

 

III.  LA PRESÈNCIA DEL FONEMA “G/K” EN EL MORFEMA “EG/EK”

 

Tal com hem vist, el fonema “g/k” pot presentar-se en diferents grafies i, de vegades, evolucionar o confondre’s amb altres fonemes. No obstant, quan ho analitzem en detall, molts cops el trobem formant part de síl·labes. Aquestes solen representar-se com consonant més vocal (C+V), però, malgrat considerar-se avui com el tipus de síl·laba normal, la síl·laba primària era la formada per vocal més consonant, tal i com gran quantitat d’afixos ho testimonien, “as-“, “in-“, “ab-“, “es-“, “ak-“, “ad-“, “-os”, “-an”, “al-“, “-ix”, etc., etc. Aquesta forma de fer les primeres paraules, monosil·làbiques, que també han estat els primers morfemes, es basa en que cada consonant adopta una significació diferent segons la vocal que la determina. Així, la consonant “k/g” es pot combinar amb les quatre vocals primàries (a,e, i, o/u). Aquestes quatre síl·labes, “ak”, “ek”, “ik” i “o/uk”, totes tenen el seu significat concret, però en aquest treball només em centraré en “ek/eg”, en la qual el valor semàntic de “k/g” és modificat o determinat pel valor semàntic de la “e”, que, recordem-ho, significa ‘límit’, ‘contorn’, ‘paret’, ‘membrana’, ‘divisòria’, etc., les quals separen el món intern del món extern, representats al seu torn per la vocal “i” i la “a”.

 

El significat inferit o deduït per la síl·laba “ek/eg”, o morfema, és el de: ‘fer o extreure del límit, del contorn’, una precisió que sembla innecessària per “extreure”, encara que no tant per “fer”, ja que s’incideix en el punt de vista que per fer una cosa cal treure-la d’una altra matèria en la qual està incorporada, i que cal extreure-la. Aquesta mateixa paraula, “extreure”, ja porta el prefix “ex” que també té o conté el morfema “eg/ek”, i que ens explica com per extreure, cal treure fora o emportar-nos una certa cosa, traient-la d’un lloc tancat que, no sense treball, la deixa anar. L’arrel “jec” d’”in-jec-tar”, per exemple, té un segon component afegit, preposat a l’arrel “ek/eg”, que modifica a tot aquest morfema, l’arrel-fonema “x” , de so palatal, el significat del qual vol dir ‘dipòsit’. Per tant, “jec” és extreure del dipòsit. La palabra d’origen grec “ecto-pic”, es refereix a allò que se situa a fora del lloc, damunt, tal com un gra o una erupció que sobresurt de la pell, i és una malaltia “ec-tòp-ica”, de damunt del lloc, “topos” en grec.

 

Tenim, doncs, un significat clar i concís per a “ek/eg”, molt pròxim a d’altres com poden ser “ok”, “ek”, i “ak”. També “ke” pot ser una síl·laba vàlida o existent, el valor de la qual ha de llegida en el sentit invers a “ek/eg”, és a dir, ‘el límit d’allò que és extret’, carregant sobre la “e” el nucli del significat.

 

“Eg/ek” té dins de la llengua una presencia molt important, però dependent de cada llengua en concret, la seva presència és diferent. En una de les llengües més primitives i aïllades com és el basc, la trobem amb dues presències molt importants: la primera com a arrel, donant nom a paraules tan bàsiques com “eg-un”, ‘dia’,”eg-uzki”, ‘sol’, “eg-in”, ‘fer’. Com morfema forma part del cas ergatiu, és a dir, el cas que distingeix el subjecte actiu, del subjecte passiu, o, el que és el mateix, el subjecte quan és d’un verb transitiu, i el subjecte quan ho és d’un verb intransitiu. Per tant, marca el subjecte transitiu, actiu, precisament el que fa quelcom. Per tant en aquelles oracions que tenen complement directe, el subjecte utilitza aquesta terminació “-k”, que segons sigui l’article singular o plural formarà els morfemes “-ak” o “-ek”. Lo dolent d’aquest sufix, és que coincideix amb el plural del basc “-k”, que penso no prové de la “k” sinó de la “i” esdevinguda a “j” (aj > ak”, i ej > ek). Això comporta un plus de dificultat a l’interferir-se ambdós morfemes, el del plural i el de l’ergatiu. Vegem les diferents possibilitats:

“Etxe-a-k leio-a du”, ‘la casa (ergatiu singular) la finestra (complement directe singular) té’.

“Etxe-a-k leio-a-k ditu”, ‘la casa (ergatiu singular) les finestres (complement directe plural) té’.

“Etxe-e-k leio-a du”, ‘les cases (ergatiu plural) la finestra (complement directe singular) tenen’.

“Etxe-e-k leio-a-k ditu”, ‘les cases (ergatiu plural) les finestres  (complement directe plural) tenen’.

 

També el grec i el llatí han conservat aquest morfema, aplicant de vegades a les arrels i als morfemes. El grec té l’arrel “ec-tos”, ‘fora’, i “ek”. ‘de, des de’ o el mateix pronom personal “ego”, ‘jo’. El llatí també té prefixos com “ec” i “ex”. Un morfema que no conserva en tots els casos la “e-“ sinó que canvia a “i-“, és el morfema “-ic”, que molt probablement prové d’un anterior “-ec-“. Verbs com “pl-ic-are”, ‘apropar’, o “fr-ic-are”, ‘fregar’, o “officare”, del clàssic “offocare”, ‘ofegar’, com també “r-ic-are”, ‘regar’, “poster-g-are”, ‘posar darrera’, o “nav-eg-ar”, on si es veu l’original morfema amb “-ec-“. En tots els casos està clar el seu valor de ‘fer’, en un sentit ampli, i d’’extreure’.

 

Hi ha certs verbs que no ens han arribat com tals verbs, però si que podem destriar aquesta arrel en alguns noms. Es tracta de la paraula “medico”, que en llatí és un verb: “med-ic-o”, ‘curar’, formats en base a “medius”, ‘medi’ més el sufix “-ic-“, ‘fer’. Ens altres verbs si que sembla conservar-se el morfema original com en “n-eg-ar”, ‘negar’, o “l-eg-ar”, ‘legar’.

 

El fet de creure que és “ek” i no “ik” el morfema etimològic es base en la presència del mateix morfema en les llengües com la catalana o la castellana, i comprovar que molts verbs llatins, i fins i tot d’origen no llatí, ho són amb “e” formant morfemes verbals del tipus: “-ejar”, “-egar”, “-ear” i quasi mai ho fan en el morfema “ic”. Això fa pensar en el cas contrari, que les llengües romances agafessin aquest morfema de la llengua ibera, i que la llengua llatina ho prengués d’una llengua prellatina, emparentada amb la ibera. De fet aquest sufix  segueix viu malgrat els dos mil anys que el separa del llatí, i encara avui continua formant noves paraules en base a aquest morfema: de “banda”, paraula d’origen fràncic, es forma el verb “band-ej-ar”, i de la paraula “gorro”, paraula no llatina, es forma el verb “gorr-ejar” o el castellà “gorr-ear”.

 

Respecte als morfemes verbal “-ejar” I “-egar” és evident la relació semàntica que tenen amb el significat ‘fer’, encara que en alguns casos el verb hagi derivat a la terminació “-icar” o “-igar”. Paraules com “jo fa-ig”, amb un so de la “g” fricatiu /z/, molt diferent al velar, només fa que reafirmar les vacil·lacions que es donen en aquest fonema a l’hora de la seva plasmació en diferents paraules: des de “regir” a “regular”, o des de “legislar” a “legal”.

 

Abans d’entrar en les paraules castellanes i catalanes que presenten aquest morfema, vull fer un repàs per llengües no llatines, tal com són les anglosaxones, on també trobem aquests morfemes i arrels basats en el “eg/ek”. L’origen etimològic d’aquest morfema en les llengües anglosaxones ha de provenir d’un major coneixement de la seva historia com a llengua, però encara que no tenim aquestes claus, si podem veure alguns casos de presència, com ja hem vist en el basc, el grec o el llatí.

 

En el cas de l’alemany només proposo tres exemples: “eig-en” ‘propi’, i “eig-nen”, ‘ser apropiat’, segurament una variació de “eg” cap a la variant “eig”, molt pròxima a “ich”, ‘jo’, que també concorda amb l’”ego”, llatí. També puc proposar la paraula “ek-el” ‘aversió’, un compost on “ek” seria traduïble per ‘extreure’, com forma de refús d’alguna cosa que ens toca o està en contacte i ens molesta. Per últim i tercer exemple tenim el prefix “ge-“ que li dona a la paraula que acompanya el sentit de quelcom realitzat, fet, acabat: “ge-bet” ‘oració’, d’un “veten”, ‘resar’, i, per tant, seria quelcom així com ‘la realització de l’orar’, o simplement ‘oració’.

 

Dins del lèxic anglès també trobem alguns exemples,  i citaré dos: “egg”, ‘ou’, ja que es un producte que les aus extreuen del seu cos per donar llum a un nou fill, que a més a més de fer-se en l’interior de la femella és excretat, extret. La segona paraula és “ekke”, un verb que significa ‘escatimar’, ‘fer durar els diners’, ‘estirar els diners’. En certa manera vol dir també ‘extreure’, ‘fer-los que no s’acabin’ (els diners), ‘que s’allarguin’. És doncs un segon significat adient a aquest del morfema-arrel, en un cas amb so sonor, “egg”, i en l’altre amb so sord, “ekke”.

 

 

IV. PRESÈNCIA DE L’ARREL – MORFEMA “EK/EG” EN LES LLENGÜES CATALANA, CASTELLANA I ESPERANTO

 

Com hem vist en el capítol anterior, el morfema i també arrel “eg/ek” és present en moltes llengües, cosa que ens fa veure una certa unitat entre les llengües, encara les més llunyanes d’aquesta vella Europa, morfemes i arrels que sense canviar substancialment de significat adopten diferents significats concrets, però que tots bàsicament es poder reduir al sentit semàntic dels verbs ‘fer’ i ‘extreure’.

 

4.1  PRESÈNCIA EN LA LLENGUA CATALANA

 

En primer lloc analitzaré la presència d’aquest morfema-arrel en la llengua catalana, que encara estan basada en bona part en el llatí també compta en el seu lèxic i gramàtica amb trets que la fan diferent del llatí i que fa preveure que tenen una gran influencia de la llengua substrat, l’iber, tant en la seva estructura com en el seu lèxic, de forma llunyana segurament en una llengua anterior i comuna a les llatines, iber i altres llengües europees, el que jo anomeno llengua “preindoeuropea”.

 

En aquesta anàlisi començaré pel lèxic amb presència de l’arrel “eg/ek”, en paraules molt curtes, simples, d’una o dues síl·labes, que coincideixen plenament amb aquest arrel. Les dues que anomenaré tenen antecedents en el llatí i el grec. Es tracta del pronom “jo”, evolució del llatí i grec “ego”, ‘jo’, i el nom “eco”, també amb els antecedents en aquests idiomes. El pronom de la primera persona del singular és el nom que es dona a la persona que fa, la que parla, la que actua, la que desenvolupa la frase, la llengua i el llenguatge, com una forma també de fer. És, doncs, evident la seva relació amb el morfema i arrel “ek/eg” per ser qui fa, qui actua. En el cas del nom “eco”, referit al so que retorna un cop el soroll emès ha rebotat contra una paret, és també la seva relació entre el so que s’emet i la seva capacitat per extreure un segon so, emés per la paret que retorna aquell primer so al seu emisor. Representa que al primera “ego” i ha un segon “ego” que retorna el mateix so al primer. Els dos exemples, “ego” i “eco”, són dos exemples clars i amb prou pes específic per demostrar la relació amb aquesta arrel.

 

En segon lloc tenim aquesta arrel primària formant un compost amb altres arrels. En aquest joc combinatori “ek/eg” va combinant-se amb altres arrels primàries, de les quals només conservem la consonant: “b-ec”, també conegut com “pic” o el castellà “pico”, amb “t-“: “t-ec”, “t-ec-a”, amb la “g-“: “g-ec”, amb la “x-“: “x-ec; amb la “r-“: “r-ec”, amb la “l-“: “l-eg”, que en castellà fa “l-og-o”, així com “ll-eg-ir”, “l-eg-al”, etc.; amb la “s-“: “s-ec”, “c-ec”, i tot transformant-se la “eg/ek” en l’arrel “eix” forma paraules com “qu-eix-a”, “es-qu-eix”, etc.

 

Si passem a l’apartat dels morfemes és aquí on podem veure la gran riquesa d’aquesta arrel-morfema, especialment en els morfemes verbals: un dels morfemes que j avenen del grec, i que forma el nom “teke”, ‘dipòsit’, tenim aquells verbs relacionats amb la construcció, o en la protecció, com són els verbs “pro-teg-ir”, o “de-tec-tar”, o en els noms “t-e-ula” o “t-eg-ument”  o arqui-t-ect¡-te. Tot aquest conjunt de morfemes arrels es basen el l’arrel “tek”, compost de “t-“ més “ek/eg” que en conjunt venen a significar ‘fer damunt’, o ‘fer envers quelcom”, de l’arrel “ad-“ que dona nom a paraules tècniques com “t-ec-tònica” i les més vulgars com la castellana “t-ech-o”. També és important veure aquesta arrel incardinada dins de dos arrels com la de “jec” en “in-j-ec-tar” i en verbs com “execut-ar” o “er-eg-ir”, la qual ja entra dins dels morfemes verbals que aniré analitzant a continuació.

 

Abans d’entrar en els verbs cal fer una menció del prefix “ex”, parent pròxim, sinó igual, del prefix “ec-“, però molt més utilitzat, i que té el mateix significat, tal com és el de ‘fer fora’, ‘sortir fora’, que, possiblement porta també la presència del fonema “s-“ amb el sentit de ‘sortir’, cosa que reforçaria el significat de ‘fer fora’.

 

Els morfemes verbals basats en “ek/eg” són quantiosos, alguns amb antecedents llatins on la “e-“ se sol transformar en “i-“ com encara avui es conserva bastant en l’italià i alguns verbs catalans. Els morfemes verbals són: “-egir, “-igir”, “-egar”, “-icar”, “-ejar”, i “-eixer”. Abans d’entrar en cadascun d’ells amb les seves diferents formes de pronunciació, crec que cal entrar en el significat del mateix verb català “fer”. Aquest deriva d’un verb irregular del llatí que passa de “facto” del present, al “fer” del passat, al “factum” del participi. Així, doncs, vegem una variabilitat en la vocal, i d’aquí que al costat de paraules com “fac-toria” tenim “a-fec-ció” o “fe-t”. Malgrat això crec que la vocal etimològica en totes les variants sempre havia d’estar la “-e-“, atesa les moltes paraules derivades amb “-e-“. Al costat d’”ac-te” tenim “f-ac-te” i “f-ec-te”, del qual deriva “fe-t”. És el cas del verb “ac-tuar”, amb “a-“, que li dona un sentit d’acció externa, de realització, en canvi “f-ec-te” té un sentit més de canvi que es realitza en un objecte o persona. Tenen en comú ambdós verbs el fonema “g/k” que els hi dona el sentit de ‘fer, extreure’ als dos verbs.

 

Relacionat amb el verb “fer” tenim d’altres, com “g-en-erar” on l’arrel “g-en” es construeix amb aquest fonema més el sufix “-en”. Una segona paraula és “tèc-nica” del grec “tekne”, també en el sentit de ‘fer’. Una tercera paraula és “mà-qu-ina” que comparteix amb la paraula anglesa “make”, el seu sentit de ‘fer’, precisament per compartir el fonema “g/k”. Queda amb tantes paraules confirmadores que el valor del fonema “g/k” és el de ‘fer’, ‘extreure’, i que el morfema “eg/ek” té el sentit d’’extreure del costat, del límit’. No obstant això, la “e” fàcilment es pot convertir en “i”, la qual cosa crea possibles equivocs i ens pot fer veure com molts dels verbs llatins am “i” poden haver estat anterior morfemes en “ek”.

 

El primer grup és el format pels verbs acabats en “-icar” o “-ecar”, com “med-ic-ar”, del llatí “med-ic-o”, “apl-ic-ar” del llatí “appl-ic-o” o “vind-ic-ar”, també del llatí “vend-ic-o”. Amb “-e-“ tenim verbs com “p-ec-ar”, “s-ec-ar”, o “def-ec-ar” dels llatins “p-ecc-o”, “s-icc-o” o “def-ec-o”. Relacionat amb “-icar”, “-ecar” o “-egar” tenim alguns verbs acabats en “-car”, simplement, com “mar-c-ar”, “pes-c-ar” o “sol-c-ar”. Alguns tenen antecedents llatins però la majoria no. Fins i tot noms com “vol-c-ar” no tenen un antecedent llatí, com tampoc “pes-c-ar” i “pes-ca”, ja que el llatí trobem el verb “pis-cor”, on queda evident l’arrel “pis”, derivat al nostre “peix” o “pes”, més l’afegitó “-ca”, que dona el sentit de ‘fer’, i per tant, la simple “-c-“ dona el significat a “pes-c-ar” com el de ‘fer peix’, ‘extreure peix’. Alguns verbs semblen no tenir cap antecedent llatí com “cer-car” o “apar-car” o “embar-car”.

 

El verb “fer” en català és molt utilitzat com verb per a tot, verb que no només descriu allò que es fa o realitza, sinó també allò que s’esdevé, com quan utilitzem la perifrasi “fa calor”, o “es fa de nit”, coses que esdevenen de forma natural, o accions com “peton-ejar” que equival a “fer petons”, i que arriben a substituir verbs per aquestes perífrasis: “fer tard” en lloc de “trigar”. Això ens fa veure que el català utilitza molt el verb “fer” per construir verbs, amb més quantitat que d’altres idiomes. És per això que el català utilitza aquest morfema “-ejar” per fabricar nous verbs: “fein-ejar” (fer feina), a més a més dels ja més instal·lats en el lèxic com “fest-ejar” i els acabats en “-egar” com “nav-egar” o “caval-gar”. Aquests verbs construïts amb aquests morfemes ens revelen una estructura verbal, de vegades no prou evident, constituïda per una arrel, per exemple “mer-“, amb valor semàntic no conegut exactament, i l’arrel o morfema “eg/ek”, molts cops en la seva mínima expressió “g/k”, i la desinència verbal de l’infinitiu “-ar”, donant el verb “mer-c-ar”, és a dir, ‘comerciar’, ‘vendre’ o ‘comprar’.

 

En tercer lloc tenim els verbs acabats en “-egar”, dels que ja hem vist uns quants, que sense ser molt nombrosos si són de gran importància perquè, a més que alguns són procedents del llatí, altres provenen d’altres llengües, la qual cosa ens demostra que aquest morfema està en un origen més antic que els mateixos idiomes coneguts per nosaltres, un origen més remot que podríem qualificar de prellatí o, fins i tot, preindoeuropeu. Tenim tot els verbs derivats del llatí “plicare”, ‘unir’, com “dobl-eg-ar”, “pl-eg-ar”, etc., “fregar” del llatí “fricare”, “pregar” del llatí “precari”, “bat-eg-ar”, del llatí vulgar “battere”. El fet que molts verbs siguin coneguts en el llatí vulgar i no clàssic ens deixa veure la força dels substrats lingüístics, concretament l’iber, que es va anar imposant a les estructures llatines i el seu lèxic, formants verbs desconeguts o no utilitzats en el llatí clàssic.

 

El verb “carr-eg-ar” que evidentment deriva del nom “carrus”, nom no llatí, i que segons sembla deriva d’una paraula celta, ve derivat d’un verb en llatí vulgar “carr-ic-are”. El mateix passa amb “br-eg-ar” del germànic “brekan”, ‘trencar’ o “rebr-eg-ar” format en base a “bregar”. Altres verbs no tenen un origen conegut com són “end-eg-ar”, o “restr-eg-ar”. Altres verbs tenen orígens llatins bastant discutibles com pot ser “legar” o “entregar”, més utilitzat en castellà, i que se suposa deriva de “integrare”, ‘restituir al primer estat¡, d’un original “integre”, en lloc de formar-se com “en-tr-egar”.

 

En quart lloc tenim els verbs amb terminació “ejar” que no tenen antecedents llatins, i per altra banda formen el grup més nombrós dels verbs formats amb el morfema “eg/ek”. A més a més, com ja he citat, és un morfema ben viu que forma avui mateix neologismes verbals: “tun-ejar”, “rastr-ejar”, etc. Alguna autora fa derivar aquest morfema del també morfema verbal “itzar”, encara que és ben clar que no guarda relació fonètica amb “-ejar”, però si que és un altre morfema viu i utilitzable dins del català: “amen-itzar”, “sinton-itzar”, etc. La diferencia la vegem en “catalán-itzar”, ‘fer catalans’ però d’una forma definitiva, en canvi “catalán-ejar” seria ‘fer catalans’ però no transformant l’essència sinó només algunes accions. La diferencia rau en que un utilitza la “tz”, arrel del verb ‘ser’, i l’altre la “eg” que forma el nucli del verb ‘fer’.

 

Alguns diccionaris etimològics fan derivar els verbs acabats en “-ejar” de l’italià, sense dir aquest idioma d’on ho va heretar. La major de les vegades els diccionaris només diuen ser verbs derivats d’un nom, però sense entrar en l’origen del morfema. “Fest-ejar”, diuen, ve de l’italià “festeggiare”, “manejar” també de l’italià “maneggiare”, i de forma poc aclaridora només diuen que “band-ejar” ve de “banda”, “franqu-ejar”, de “franc”, “pot-ejar” de “portar”, “pilot-ejar” de “pilota” i que “mant-ejar” de “manta”. En aquest cas “-ejar” té un so fricatiu, del fonema /z/, corresponent al so que tenen les grafies “g”, amb “e” i “i”, i la “j” en català, un fenomen molt freqüent al derivar el fonema “k/g” al so /z/ de la “g” i la “j”.

 

Un cinquè grup és el format pel morfema “-gir” o “-egir”, com són “prot-eg-ir”, “exig-ir”, “conf-eg-ir”. Aquí es veu com al declinar-se dins de la tercera conjugació dels verbs l’infinitiu dels quals acaba en “-ir”, el so de la “g/k” es transforma automàticament en so /z/ en lloc del velar /g/. “Pro-teg-ir” té altres paraules derivades que ho fan en el fonema /g/ com en “t-eg-ument”, i “dir-igir” també té altres parentescos en “r-eg-ular”, quan es combina amb altres vocals fortes. L’origen llatí és clar en totes elles: “as-per-gir”, del llatí “asper-go”, aquí amb so gutural. O “exi-gir” del llatí “exigo”, ‘fer fora’, on queda ben evident el valor semàntic del morfema “eg/ek” com ‘extreure’.

 

En un últim grup tenim els verbs acabats en el morfema “-èixer” com en “con-èixer” o “apar-èixer” o “pat-èixer”, encara que és més normal dir “pat-ir”, ja que aquest “-èixer” sembla ser més dialectal. Al marge d’aquest ús més dialectal, si que trobem aquest morfema formant part en la declinació d’alguns verbs de la tercera conjugació: de “bastir”, “bast-eixo”, d’”engrandir”, “engrand-eixo”, etc. L’antecedent llatí no sempre porta un morfema que derivi en “-eixer”, només alguns verbs formen el sufix llatí “-sco”, com en “pa-sco”, ‘p-èixer’. Aquest morfema es coincident amb el morfema anomenat incoatiu, d’inici d’activitat, possiblement per la introducció dins del morfema “eg/ek” el fonema “-s-“, ‘sortir’, que junt a “k”, ‘fer’ faria un conjunt semàntic com de ‘fer sortir’. Altres verbs d’aquest grup semblen formar-se actualment amb aquest sentit de ‘fer sortir’ o ‘fer ser’, el que significa el mateix que ‘esdevenir’, amb un sentit reflexiu, intransitiu o impersonal.

 

 

4.2  PRESÈNCIA EN LA  LLENGUA CASTELLANA

La llengua castellana té uns morfemes similars als de la llengua catalana, però amb algunes diferències que aniré analitzant a continuació. Respecte al grup format pels verbs acabats en “-egar”, un grup bastant limitat en les dos llengües, hi ha verbs com “llegar”, exclusiu del castellà que segons la Real Acadèmia de la Llengua (RAE) deriva d’un antecedent llatí “plicare”, ‘plegar’, amb la idea de reunir, però que té més sentit el de reunir-se amb algú o alguna cosa separada, en base a l’arrel “ab-il”, de la qual s’ha format tant “bil” com “bl” i “pl”. Per tant, el seu sentit més primitiu etimològic transcendeix el mateix significat de “plicare”, ‘plegar’, ‘fer plecs’, que el sentit castellà de “ll-eg-ar”.

 

Tampoc el verb “entregar” sembla tenir una etimologia llatina en català, ja que la RAE proposa com antecedent “integrare-2, ‘restituir al primer estat’, quan sembla que caldria fer referència a dos paraules “inter”, ‘entre’, i l’altre el mateix morfema “-egar”, ‘fer’, per tant, ‘fer entre’. Molts altres verbs són compartits amb el català, però sembla que aquest té més verbs que el castellà no té, i té noms dels quals deriven els verbs que el castellà tampoc té: “màn-ec”, “man-eg-ar”, “sed-ec”, “assed-egar”, o “espet-ec” i “espet-egar”.

 

Respecte al segon grup format pels verbs acabats en “-ecar” i “-icar”, junt amb els que acaben simplement en “-car”, el castellà és on té més verbs. Molts d’aquest són formats en base a un nom acabat en “-ca, la qual cosa ens fa veure que el prefix també ha servit per fer nous noms, partint d’una arrel, com és, per exemple, “sor”, “sur” o “sol”, formant el nom “sur-co”, el verb “sur-car”. De vegades intervenen infixos molt productius, formadors d’adjectius, com “-iv-“ que dona el morfema compost “-if-ic-“ i els verbs del tipus: “cos-ific-ar”, “clas-ific-ar”, “ejempl-ific-ar”, … També amb “-d-“ o “-t- forma el morfema compost: “-d-ic-ar” com “de-dic-ar”, “per-ju-dic-ar” o “re-vin-dic-ar”. En tots ells és ben evident el seu valor etimològic de ‘fer’, com en “ata-car”, ‘fer entrada’ entenent que “ata” és porta o entrada.

 

Un tercer grup format pels acabats en “-ear” són considerats, a l’igual que el català “-ejar” d’origen italià: “fest-ejar”, “cort-ejar”, “man-ejar” o “forc-ejar” És evident que el castellà antic havia de tenir la “k/g” entre les dues vocals, “e-“ i “-ar”, però que per ser un so, el fricatiu, un tant aliè a la fonètica castellana, va quedar reduït a “e(g)ar”. El més curiós és que aquest morfema poques vegades es remunta a un temps antic, tal com l’origen llatí, i semblen ser verbs procedents de diverses llengües, als quals se’ls ha aplicat el morfema viu en cada moment: “-ejar”, derivat al castellà en “-ear”, encara que no en tots els casos: “refl-ejar”, “apar-ejar”, “asem-ejar”, etc. Sembla, doncs, que aquest morfema ultrapassa l’origen llatí, i, fins i tot, és molt possible que alguns verbs llatins haguessin agafat aquest morfema d’una llengua anterior i formar verbs i noms acabats en “-x”, el so més pròxim al fricatiu “g”, /z/: “dejar”, de llatí “laxare” o “vejar”, del llatí “vexare”. Fins i tot la terminació del català “-eixar”  seria una variant paral·lela a “-ejar”.

 

Un quart grup, el format pels verbs acabats en “-gir”, trobem com a diferencia entre català i castellà, que el primer al conjugar el verb fa temps i persones acabats en “-eix-“, com “dirig-eixo”, del verb “dir-igir, cosa que no succeïx en castellà. El so fàcilment passa de un so fricatiu al so gutural, com en “dir-ig-ir” passa a “dir-ec-ció”. Per últim tenim el grup format pels verbs acabats en “-cer” o “-ecer-2, un so sibilant, lluny del gutural i velar, però proper al fricatiu /z/ escrit molts cops amb “x”. En aquest grup bastant nombrós són pocs els verbs que es poden remuntar al llatí, i en aquesta llengua ho fan amb la terminació “-esco” i “escere”. Alguns altres no adopten cap terminació concreta, com de “apar-ecer” el llatí té “appar-co”, ‘aparèixer’. Molts ho fan amb la terminació coneguda com incoativa: “-sco”, ‘iniciar’. El valor o aspecte incoatiu es relaciona fàcilment amb els que impliquen ‘producció’ o ‘realització’, perquè quan van referits a fets naturals o involuntaris, l’acció es dona en forma de canvi, d’inici d’un altre estat: “aman-ecer”, “entrist-ecer”, etc. La majoria dels verbs d’aquest grup són de construcció posterior al llatí, construïts en base a una activitat i de plena actualitat especialment en el castellà, com ja hem vist en “pad-ecer”, ‘patir’ i ‘pat-èixer’, “atard-ecer”, o “anoch-ecer”.  

 

4.3 PRESÈNCIA DEL MORFEMA “EK/EG” EN L’ESPERANTO

 

Aquest morfema adquireix diverses aplicacions en l’esperanto com a prefix i com a sufix. Els més importants són els sufixos de caràcter verbal que canvien la “e” per “i”, tal cpm també succeeixen diverses llengües i especialment en el francès, on sembla inspirar-se Zamenhoff per proposar aquests dos sufixos verbals: “ig” i “igx”. En el primer, la “g” té un so oclusiu velar sonor, com en “ga”, “gue”, “gui”, “go” i “gu”, en “igx” el so té un caràcter fricatiu, alveodental, com en les síl·labes catalanes “ja”, “ge”, “gi”, “jo” i “ju”. I dic que la “i” és una variant de la “e” etimològica perquè el valor semàntic de l’arrel que li dona Zamenhoff a aquests dos sufixos coincideix bàsicament amb el valor semàntic d’aquest morfema, que en gran quantitat de morfemes i llengües la “e” és la vocal predominant. En català tenim els morfemes verbals: “-ej-ar”, “-eg-ir”, “-eg-ar”, “-ec-ar”, “-eix-ar”,… Malgrat que Zamenhoff vol donar-li un valor diferent semànticament a cada so, de fet, tant la “g” com “la “gx” coincideixen amb el valor semàntic del fonema /g/, quedant com al·lòfons o variants el fonema /z/ de la “gx”, encara que, algunes vegades, el seu valor semàntic no tingui a veure amb /g/, sinó que s’assimila més aviat amb el fonema /TS/.

 

Zamenhoff li dona un sentit semàntic a “ig” com d’’esdevenir’, i també, secundàriament de ‘fer’. Nosaltres, com a catalans, no utilitzem gaire la paraula “esdevenir”, sinó que el nostre “fer” adopta múltiples significats, des dels més literals i apropiats: “fer una cadira”, a d’altres amb significats més involuntaris, com els fets de ‘succeir” o “transformar-se”: “fer fred”, “fer calor”, “fer-se gran”,… Moltes són les accions que poden ser denominades per aquest verb “fer” més un nom: “fer petons”, “fer el ridícul”, “fer la guitza”, “fer tard”,… De vegades el “fer” té un subjecte que actua i és la causa d’un canvi, però moltes vegades aquests canvis són impersonals o reflexius: “fer dolent”, “fer-se de nit”, “fer-se metge”,… Aquí Zamenhoff veu el tret diferencial entre “ig”, ‘fer’, de caràcter transitiu, i “igx”, ‘fer-se’ de caràcter intransitiu o reflexiu. Però jo veig que “igx” no és diferent a “ig”, perquè ambdós impliquen ‘fer’ en el sentit molt ampli, el primer abastant les formes transitives, on l’acció recau en l’exterior del subjecte, i el segon ‘fer’ l’acció recau en el mateix subjecte o no existeix cap persona, ja que és impersonal. “Pur-ig-i”, ‘netejar’ no és diferent a “pur-igx-i”, ‘netejar-se, i són, doncs, dos formes idèntiques essencialment, basades en la diferencia fonètica que habitualment es dona en aquest fonema, però que no és una diferencia fonètica etimològica, basades en dos fonemes bàsics diferents. Com ja he dit abans, la “g” pot tenir diferents formes al·lòfons, i no per això canvia el seu valor semàntic.

 

És, doncs, el valor o significat d’”ig” o d’”igx” el mateix que hem vist en moltes llengües: la catalana, la castellana, la llatina, i especialment per la priorització de la transformació d’”ig” en “igx” i de l’”e” en “i”,  la francesa: “fum-ig-er”, ‘fum-ig-ar’, “invest-igu-er”, ‘investigar’ (aquí la catalana també canvia a “i”), o “recoll-ig-er”, ‘recol-ec-tar’.  Pensem que les variants sordes i sonores dels fonemes no fan canviar el seu valor semàntic (fonemes /k/ i /g/), així des d’un punt de vista etimològic tant és “gu-“ com “qu-“ o “g-“ com “c-“.

 

Un altre sufix verbal, encara que no exclusivament verbal, com passa amb tots els afixos en l’esperanto, és “eg”, un augmentatiu que podem atribuir amb certa dificultat al morfema-arrel “eg/ek”, i els sufixos “ig” i “igx”, tots ells basats en el significat del verb ‘fer’, en un sentit molt ampli i general. El mateix verb “fer” ve del semantema “ek”, ‘extreure’, és a dir, canviar la situació o estat d’una cosa, habitualment extraient-la del seu lloc inicial. Si això, l’extracció, ho atribuïm a la quantitat o mesura de les coses, vegem que com més extraiem d’una cosa més gran es fa la cosa extreta, o cosa feta i resultant final. D’una forma una mica forçada pel nostre entendre podem també atribuir “eg” al morfema “eg/ek”, ‘fer, extreure’. D’aquí que serveixi igualment per fer un augmentatiu a noms: “dom-ego”, ‘casassa’, a adjectius: “bon-ega”, ‘boníssim’ com a verbs: “pluv-egi”, ‘diluviar’.

 

Ja per últim tenim “ek” com a prefix amb el significat conjunt que vegem per “Eg/ek”, és a dir, ‘fer, extreure’, ja que ens explica l’inici o posta en marxa d’una acció, o el que és el mateix, l’extracció d’aquesta acció o cosa: “sidi”, ‘asseure’s’, “eksidi”, ‘prendre seient’, “vidi”, ‘veure’, “ekvidi”, ‘començar a veure, adonar-se’n’. Aquest prefix quan actua sol ve a ser una exclamació que significa això mateix: “ek”, ‘posar-se en marxa’, ‘actuar’.

 

Recapitulant tot lo anterior podem afirmar que els quatre afixos (3 sufixos .”ig”, “igx” i “eg” i 1 prefix, “ek”) tenen una total coincidència amb l’aspecte semàntic del morfema “eg/ek”, malgrat les seves diferències fonètiques al canviar la “e” per “i”, i la diferencia entre la “g”, etimològica, amb les “g” gutural oclusiva, la “g” fricativa, i la “k” oclusiva velar, totes elles amb un sol valor semàntic, però que s’ha aprofitat la seva variabilitat per donar-li tres matisos diferenciadors i classificadors que en el fons no responen a una realitat.

En quant al tercer sufix, l’augmentatiu “eg”, coincident respecte al morfema “eg/ek”, costa comprendre la seva relació o entronc amb el morfema que estudiem, però, malgrat això, arrenca el seu sentit d’aquest morfema de forma pareguda al augmentatiu basc “-ago”, ‘més’, que forma derivats com “gutxi-ago”, ‘més petit’, ‘menor’ o “gehi-ago”, ‘més’, ‘major’.

 

Zamenhoff va saber trobar els significats primaris de les arres de diferents llengües i rescatar-los per formar la seva llengua artificial, però feta amb lo millor i més essencial de moltes llengües europees. Potser va pecar d’un excés de matisacions i diferenciacions per formar una llengua molt precisa, però a ell si li servien per a la seva creació de fonemes guarnits de molts detalls i concrecions lingüístiques. Crec li calia, vista un segle més lluny, veure la llengua en el seu sentit pur, amb la força semàntica que li donen els seus fonemes elementals, i així no perdre’s en detalls un tant artificiosos, amb ganes d’evitar la homonímia, quasi impossible d’evitar per altra banda, i més si tenim en compte que la llengua ve d’un tronc únic comú, que dona possibilitat a gran quantitat de variants però basades totes elles en lo primigeni, lo original i lo essencial.

 

 

 

V. FUNCIONS DEL FONEMA “G/K”.-

 

Hem repassat les diferents funcions del morfema “eg/ek” dins de l’esperanto. Ja sigui com a sufixos o com a prefix, amb tota mena de funcions: verbals, nominals, augmentatiu, transitiu, intransitiu, exclamatiu, etc. En totes ells es conserva i ens permet traduir-ho com el valor semàntic del morfema original “eg/ek”, ‘fer, extreure’. El seu valor es forma en base a dos fonemes “e”  i “g/k”, que amalgamen els seus significats per formar aquest morfema-arrel. El valor de la vocal “e”, a mig camí entre la “a” i la “i”, vol dir, precisament, això, ‘frontera, paret, límit, contorn, …’. Això junt al valor semàntic de “g/k”, que vol dir ‘extracció, fer, escollir, treure, canviar de situació,…’ Junts formen el significat de “eg/ek” com: ‘treure del límit’, o ‘fer’, amb tota la gama de sentits concrets i abstractes que li podem donar, o ‘aixecar de dins’, o ‘fer fora’, fins i tot ‘generar’, ‘fabricar’, ‘construir’,…

 

Però encara són més els derivats que pot tenir el morfema “g/k” si a aquesta consonant li afegim altres vocals com “a”, “o/u” o “i”, cosa que ens faria desbordar i molt l’extensió d’aquest article més limitat només a la vocal “e”. L’orde3 o disposició en el temps dels fonemes també es significatiu: el primer fonema seria el complementari del segon, i aquest, el substantiu, nuclear, la cosa determinada. Per això no té el mateix valor semàntic “eg” que “ge” o “ek” que “que”, que són formacions que també cal tenir en compte per reforçar la validesa d’aquesta teoria. Al final d’aquest article faig una petita incursió en aquesta mena de síl·labes al tractar del prefix “ge-“. Cal, no obstant, advertir al qui vulgui immiscir-se en aquestes indagacions que podem trobar tota mena de paranys; des de vocals finals neutres, com la “-e”, o la desaparició de les vocals inicials en moltes paraules i noms: “(a)t-oro”, per citar un exemple, especialment en les llengües indoeuropees la tendència de les quals és a iniciar les paraules amb consonants.

 

Per això és important conèixer amb profunditat no només cada llengua, sinó la seva evolució històrica, per poder després destriar perfectament les parts que conformen una paraula, les seves arrels, morfemes i fonemes. Dins d’aquests casos i parts que ens podem trobar, existeixen paraules en esperanto i també en moltes llengües, que formen paraules amb la participació d’un sol fonema, i en aquest cas ens interessa com és lògic el fonema “g/k”, un dels que més vegem utilitzar en les llengües, i com no podria ser d’altra manera, en l’esperanto. L’esperanto recull com també fan altres idiomes la “k” i la “g” per separat. Zamenhoff li dona a la primera, la “k”, el significat de pronom, interrogatiu i relatiu. Aquest fonema és avantposat als altres elements habituals de la llengua esperanta: la “i”, com a nucli, la “u”, com individualitzador, la síl·laba “es”, genitiu, la “om”, quantitat, etc. La “k” representa al fonema /k/, so velar, oclusiu i sord, al qual jo li associo el fonema /g/, igual però sonor, ja que ambdós van junts, tal com vegem en el so de l’anglès representat per “wh-“ o el basc “gu-“. El seu significat, a més a més d’expressar interrogació, conjunció, o ser un pronom relatiu, és el d’escollir un element concret, diferenciat dels elements de la seva classe. De tots els homes, “qu-in”? El “qu-e” té… una característica, una qualitat que el fa diferent als altres, i que, per això, el considerem o extraiem a part del grup. A diferencia d’aquest fonema “k” diferenciador, l’esperanto té el fonema “cx”, equivalent al fonema internacional /TS/, però amb un significat totalment diferent: el de totalitat, de ser el conjunt de tota la classe: tots els homes, tots els fats, tots… Al costat d¡ells i formant un triumvirat tenim la lletra i fonema “t” amb un valor de concreció, no d’individualitat ni de totalitat, sinó de concreció en una quantitat expressada pels nostres “tant” o els demostratius “aquest-aquell”. Aquesta quantitat és coneguda per ser la que tenim a la vista, pròxima, seria, doncs, un fonema entremig entre “k” i “cx”. Aquest fonema “k” seria la d’expressar allò que volem i que, per tant, fem, extraiem o construïm, utilitzant-lo en la seva individualitat i protagonisme, que el fa diferent, diferenciat i diferenciador als altres de la seva classe.

 

Ja per últim he deixat el prefix “ge-“, formada per consonant i per vocal, I que habitualment no és del tipus de síl·laba que originalment es formava. Sembla que en aquest cas la “-e” final si té un significat semàntic. Aquest prefix serveix en esperanto per agrupar els dos sexes gramaticals en una sola categoria: pares, fills, companys. Així no cal repetir allò de “pares i mares”, “fills i filles”, etc. Amb posar “gepatroj” tenim els dos sexes junts.

 

Un pot preguntar-se: què tindrà aquesta arrel o morfema amb el fonema “k/g”? Doncs l’explicació és ben simple: aquí la “-e” final actual amb el seu sentit etimològic, és a dir, ‘el límit, la frontera, el contorn,…’ i la “g/k” amb el seu valor complementari per estar situada en primer lloc, que es podria llegar com ‘del que s’extreu, del que es fa’. Això ens indica que el valor semàntic del conjunt és el de ‘abastar fins als límits d’allò que extraiem, que fem, i adquireix el valor de la paraula que acompanya, o sigui, abasta fins els límits de la categoria que indica el nom al que va prefixat, sense especificacions de gènere o número, per tant, sense especificacions d’homes o dones, o de mascles o femelles. És un extreure per damunt de separacions internes’ i que agafa a tots els individus compresos en el nom, ja siguin pares, fills, companys, etc. Així no cal estar dient quants són d’un sexe o de l’altre, considerant-se tant pare a la mare com al pare, o fill a la filla com el fill.

 

Aquest prefix “ge-“ també el trobem i abundantment en la llengua alemanya, i en algunes paraules de l’anglès, però amb un sentit un tant diferent, ja que aquest prefix indica en alemany el sentit d’allò que està fet, realitzat, com cosa feta. En l’anglès té un sentit de relació entre tots els membres d¡un grup, com en “together, ‘junts’, la qual cosa indica una relació mútua, una relació reciproca entre uns i altres, sense distincions.

 

Feta aquesta precisió sobre la situació del fonema, primer o determinant segon o determinat, tenint en compte que el valor semàntic final no es atribuïble només al fonema “g/k” sinó al conjunt sil·làbic format pel fonema més la vocal, passaré a tocar certes variants fonètiques semblants que poden confondre a l’hora de saber i detectar si estem davant d’aquest fonema o d’un  altre. A més del so “g/k”, amb la seva irrellevància semàntica respecte al fet de ser un so sord o sonor, si que ens trobem amb sons semblants que ens poden fer creure que estem davant d’altres fonemes. Ja no em refereixo a les diferents grafies que trobem per representar aquest fonema, com “c”, “qu”, “k” “g” o “gu”,… sinó a sons molt propers a g/k” que molts cops són derivats fonètics d’aquest.

 

En refereixo al so de la “g/j”, un so bastant diferent del de “g/k”, ja que no és velar sinó fricatiu i alveolar, perquè es produeix  en el contacte o aproximació de la llengua a la zona de les genives o al començament del paladar, proper a les dents. Aquest so, com els palatals que després examinaré, sempre han estat amb els sons del fonema que estudiem, malgrat no tenir massa semblança. Així ens trobem que la “g” si va junt a vocals baixes, “a”, “o” i “u”, té el so de “g/k”, però quan va junt amb vocal saltes, vocals “i” i “e”, té un altre so: el de la “g/j”. Això ens pot indicar una evolució fonètica que, segons les llengües, un mateix fonema tendeix a derivar cap aquest so, o segons quines paraules i posicions dins de la paraula, també. Pensem, per exemple en la paraula grega “angel”, pronunciada com “ankel”, va passar al llatí i d’aquest al català com “àngel”, amb so fricatiu. O les mateixes paraules catalanes “gel”, fricatiu, respecte a “glaç”, so oclusiu velar. És a dir, paraules que venen de la mateixa arrel formen diferents paraules derivades, unes amb “g” fricativa, “regir”, i altres amb “g” oclusiva velar, “regular”. Molts cops tenen sons diferents simplement perquè van seguides de vocal saltes o baixes.

 

És evident que un estudi etimològic de les paraules, de les arrels i dels morfemes, ens pot ajudar a veure si aquella paraula precedeix o procedeix d’un original “g/k” o d’altres sons o fonemes amb contingut semàntic diferent, com és el fonema /tS/, amb les seves variants /j/, /dJ/, etc. En les terminacions de paraula la lletra diferenciadora d’aquest so és la “i”, precedida o no a aquest so representat per la “g”. Així tenim amb so fricatiu escrit per “-ig” i amb so gutural o velar escrit sense la “I”: “-g”. Aquesta diferencia que efectuem en el català no vol dir, no obstant, que ens trobem davant de dos fonemes diferents, sinó simplement que ens trobem amb una diferenciació que fa el català d’un mateix fonema i significat, per exemple, “màn-ec” es refereix a un objecte que es relaciona amb la mà, en canvi, “man-eig” més que un objecte és una acció que es fa amb la mà. És molt probable que aquesta diferenciació en “objecte” i “acció” tingui a veure amb aquesta dualitat de dos sons en base a un únic fonema “g/k”.