LES ARRELS IBÈRIQUES DELS PAÏSOS CATALANS

 

LES ARRELS IBÈRIQUES DELS PAÍSOS CATALANS

 

 

 

 

Més d’una persona se’ns haurà adonat que la zona de parla catalana, des Salses, al Rosselló, fins a Guardamar, a Alacant, des de Fraga (Osca) a Maó (Menorca), la llengua catalana es parla sense interrupcions, ni en l’espai ni en el temps. Aquesta ampla àrea coincideix a la baixa amb la zona ocupada antigament pels ibers, que s’esteneen des de la desembocadura del riu Rodan, per tota la costa mediterrànea, fins al riu Odiel, a Huelva. Això vol dir que la llengua ibèrica ha estat actuant com substrat lingüístic, des del moment que l’imperi romà va envair aquestes zones, i que el llatí es va anar imposant a les llengües autòctones.

La pena està en què encara avui es desconeix el significat de les inscripcions ibèriques, que es poden llegir però no entendre. Sembla clar que l’iber era una llengua no indoeuropea, propera a l’eusquera, i molt anterior a d’altres llengües que van ocupar la peninsula ibèrica amb posterioritat, com el celta, que va anar ocupant la zona atlàntica de la península, i no solament això, sinó la major part de l’Europa Occidental de l’època anterior a l’era cristiana.

Els celtes son coneguts, tant en la seva cultura com en la seva llengua, que encara avui perviu, encara que residualment, en Irlanda, Anglaterra, Escòcia i França. Per tant tenen les llengües gallega i portuguesa un antecedent clar en la llengua celta, encara que el seu gruix lèxic sigui llatí, però conserva molt trets celtes.

El motiu de per què els celtes ocupaven la vessant atlàntic i els ibers la mediterrànea pot ser degut a la menor població i civilització de la primera, que permetia una ocupació més fàcil, i una major població, organització i civilització de la vessant mediterrànea, que va fer de l’àmbit mediterrani una zona més difícil de colonitzar. L’ibèric havia de ser una llengua molt estesa, molt més que el català actual, abastant territoris como el d’Andalusia (encara avui trobem topònims andalussos que recorden la llengua catalana com: Serreta, Roquetas, Monteagud, Escullos, Caleta, etc.), La Manxa, Múrcia, Aragó, Occitània, etc, a més dels països catalans (Catalunya, València, Balears).

El centre peninsular devia ser una zona de contacte entre ambdues civilitzacions, la ibèrica i la celta, donant-se barreges de tota mena, però on el component indoeuropeu anava guanyant terreny dia a dia. Amb la romanització i la llatinització , el llatí va desplaçar aquestes dos grans famílies lingüístiques (celta i iber), però en cada zona es va anar impregnant de les llengües a les que va substituir, donant, com a resultat, un nou idioma hibrid: el català, entre llatí i iber, i el gallec i el portugués, entre el llati i el celta.

Dins d’aquest panorama és possible la presència d’altres llengües, però una de segura, per ser la més antiga a la península, havia de ser l’eusquera, o protoeusquera, que encara que ha resultat influenciat una mica per les llengües celtes i llatina, ha perdurat fins als nostres dies amb una idèntitat pròpia, molt diferent de les llengües indoeuropees. El seu parentesc amb l’iber no queda clar, però si que el devia de tenir atès el paregut tan exacte entre algunes paraules conegudes de l’iber.

A l’edad mitjana, l’eusquera i la possible influència de llengües germàniques vingudes a la península amb les invasions bàrbares, van influir en l’aparició d’un nou dialecte del leonès, idioma que es parlava en el planell castellà. Era el castellà, un dialecte que va anar prenent força a mesura que va anar adquirint més territori el comtat de Castellà, passant a regne, i absorvint el regne lleonès o astur-lleonès. L’expansió del castellà va clavar-se com una cunya entre els dos grans grups d’idiomes romances: els catalans a orient, i els gallego-portuguessos a occident. Amb la unitat dels regnes d’Aragó i Castellà, la influència d’aquest última es va fer palès amb la incorporació a la zona de parla castellana de tota Andalusia, Murcia, Aragó, la Rioja, part de Navarra, quedant només les dos franges, oriental i occidental, lliures del parlar castellà. També el francès va seguir aquest procès d’invasió en tota l’Occitania, desplaçant l’occità que era la llengua germana del català. El portugués es va poder lliurar de la influència gràcies a la independència d’Espanya

Les llengües amb les seves extensions semblen capes de pintura, una se superposa a una altra, i quan rasquem surt la capa inferior. Per això, si coneguessim bé l’iber veuriem que darrera el català es troba el llatí, al mateix temps que l’iber, i en el gallec, trobaríem el llatí i el celta, a més de les seves ancestrals cultures, a més d’una capa molt més antiga que haria de correspondre al protoeusquera que en moltes zones de la península, havia de ser la llengua autòctona, que va anar sent sepultada i reculada fins al recó que avui ocupen en les valls occidentals del Pirineu.

En resum voldria dir que cal reivindicar l’ibèric com la nostra llengua materna, encara que el llatí pugui ser la nostra paterna, i que el que coneixem d’aquest poble, tan desconegut, ens ha d’apropar als origens de la cultura catalana i dels països catalans.

Un motiu més per relacionar l’iber amb el català és la presència del fonema “ll”, amb el so palatal de la elle, que és característic del català, i quasi en exclusiva del català, ja que cap altre idioma romànic conté una presència tan considerable de la “ll”. El castellà, el gallec, el portugués, el francès, l’occità, el italìà, a l’igual que el llatí, tots ells tenen una presència minsa de la “ll” en la pronuncia del seu idioma, essent la “l” o la “l” geminada els sons més freqüents en aquestes llengües, a diferència del català on la “ll” és majoritària en lloc de la “l”.

Això em va fer entendre que la “ld” o “lt” que trobem escrits en algunes inscripcions ibèriques, com en els noms d’ “I-lt-irta” (Lleida) o “Sa-ld-uie” (Saragossa), que, de vegades els intèrprets de l’ibèric han llegit tal qual, s’haira de traduir com “ll”, doncs els mateixos romans van traduir en alguns textos derivats d’aquests noms amb “ll”, segurament amb la seva pronunciació típica de “l·l”, tal com un dels derivats de “Salduia” que era “salluitanes”, referint-se a les tropes o “turmes” d’aquella ciutat. També per això en català sempre s’ha pronunciat amb “ll” Lleida i no Lèrida, tal com pronuncien els castellans, ja que els catalans sempre hem pronunciat la “l” com a “ll”, cosa que havia de ser de difícil pronunciació per altres pobles no ibèrics.