arrels

LA RAIZ ES

LA RAÍZ “ES”

 

1. Introducción.-

 

La raíz “es” se encuentra abundantemente como prefijo, ya sea verbal como nominal. Muchas veces indica lo mismo que puede indicar el prefijo “ex”, con el cual guarda bastante parecido, es decir, significa algo que estuvo pero ahora ya no está: “tirar” significa algo que se lanza, que se empuja para afuera respecto al que lanza la cosa, pero “es-tirar” es justo lo contrario, ejercer una fuerza en una cosa para atraerla, para hacerla venir hacia el que “tira”. La mayoría de las veces refuerza el efecto del nombre o verbo que acompaña, por ejemplo, “coger” junto a “es-coger”, donde “es-“ refuerza “coger” pero le da un sentido de ‘dentro a fuera’, o lo que es lo mismo ‘salir’, ‘sacar’, etc. Este último concepto es el que creo se mantiene estable y es su máximo absoluto, por encima de acepciones más coyunturales.

El estudio de esta raíz que parece circunscrita a este papel de “apoyo” a otras palabras, se va engrandeciendo a medida que vemos la gran cantidad de palabras, de todo tipo, que empiezan por “es-“ y que, a pesar de no ser evidente, se relacionan con la función que he descrito en principio. Junto a “es” podemos asociar dos prefijos más “d-es-“ y “r-es-“ que son dos compuestos con dos morfemas o prefijos más: “de” y “re”. Por ello hago un estudio en la toponimia, donde encontramos nombres de lugar, pueblos principalmente, con este prefijo, pero tambien como sufijo, aunque en este caso puede llevar una “-a” final, parecido al articulo determinado vasco.

El estudio da mayor empaque a esta raíz al ser comparada ya con palabras comunes, con el léxico castellano, con el catalán (muy abundante), con el inglés o con el vasco, por no extender más las comparaciones ya de por si muy cuantiosas. Hace falta mencionar a “-es” con su relación al vasco “hezi”, ‘educar’, ‘criar’, y del cual se forma los gentilicios acabados en “-es”: ingl-és, franc-és, alav-és,…Además de este sentido muy claro de la persona ‘salida’, ‘originaria’ de un lugar donde se ha formado, creo que hay muchos otros sentidos como el de ‘cualidad’ (delgad-ez, grand-eza, preñ-ez,…) que poco a poco iré desgranando para poder dimensionar toda la amplitud y profundidad de esta sencilla raíz.

1. Presència de la raíz “es” en la toponímia:

 

1.1  Solo escogeré 12 pueblos del Pirineo iniciados en “-es”, seguidos de los tres grupos de oclusivas, que nos hace ver un corte entre “es-“ y la raíz siguiente a la que se aglutina, iniciada con “t-“ o “d-“, con “b-“ o “p-“ y con “c-“ o “g-:

Esterri, Estall, Estet, Estac, Escalarre, Escós, Escart, Escaló, Espot, Espui, Espés, Espinelbes.

Esterri d’Àneu, es un pueblecito al norte de la cuenca del rio Noguera Pallaresa, en un lugar llano , al lado del río, y a partir del cual se inician las subidas para atravesar las montañas del Pirineo para llegar a la vertiente norte, ocupada por el Valle de Arán y por Frnacia. La terminación “-erri” siempre me ha llevado a pensar, creo que erróneamente, a creer que “est-“ era una raíz entera, ya que “herri” en vasco es pueblo, y por lo tanto “-erri” habia de querer decir esto: ‘pueblo’. Visto por muchas razones que lo que se impone es “es-“ más “-terri” creo que habríamos de relacionar “terri” con otros topònimos (Ter, Terri, …) y también con algunos Gerri, Algerri, … que nos llevan más directamente a la pista vasca. Tanto “terr-“ como “herr-“ creo que parten de una raíz más básica “err”, límite, frontera, divisoria, que nos lleva a suponer que tanto el “terra” latino como el “herri” vasco parten de describir un territorio por sus límites, sus fronteras, y es esto lo que da nombre tanto a uno (terra) como al otro (herri). Es-terri estaria pues a medio camino entre ambos, o mejor, seria un ejemplo de como hay palabras comunes a ambos léxicos.

Estall, un pequeñísimo pueblo deshabitado casi situado en la misma frontera en Cataluñaa y Aragón, cerca de Benavarre. Lo curiosos es que está muy pegado a un desfiladero famoso, el de Montrebei, donde el Noguera Ribagorzana corta la sierra del Montsec, con paredes de 300 metros. Este formidable corte, “tall” en catalán, es el que da nombre al pueblo. En castellano “tall” seria “tajo” o “talar”, lo que indica corte, entrada, escisión,… Por lo tanto, Estall seria el corte de salida, es decir, el corte que produce el rio en su salida del cierre que supone la sierra, transversal al río.

Estet, pueblo ribagorzano, al norte del pueblo de Pont de Suert. También como Estall esta en la puerta o punto de salida del mismo río (Noguera Ribagorzana). “Tet” se compondría a su vez de dos raíces: (a)t, abertura, puerta, introducción, y “-et”, saliente, o mejor, sobresaliente, referido a las rocas que se elevan a los dos lados del río. Su interpretación (Estet) seria la de ‘rocas sobresalientes de la abertura de salida’, realidad que describe la situación del pueblo.

Estac, pueblo del Pallars Sobirá, en el valle del afluente Escós (luego analizo también este nombre). Como siempre “es-“ seria o denominaria ‘la salida’, y “tac” como “taco”, aquello que proviniendo de fuera, es introducido, como un taco. Este significado, más el de “es-“, ‘salida’, nos relaciona este nombre con el de “estaca”, algo que se clava, pero a la vez sale hacia fuera.

Espui, poble del Pallars Jussà, en el valle del río Flamicell, afluente del Noguera Pallaresa, situado en los pies de una sierra que parece barrar el paso al río. “Es-“, continuando con la misma lógica, seria ‘salida’ y “pui” es la grafia y pronunciación del “puig” catalán, o del “Pueyo” castellano, que no proviene de “podium” latino, sino de una raíz no latina “pol”, que ha dejado numerosísimos derivados. La interpretación seria la de ‘colina’ (puig) de ‘salida’, seguramente referida al río.

Espés, pueblo pequeñito de la alta Ribagorza, al lado del río Espés. Además de “es-“ creo que “pés” es otra raíz compuesta con “-es” como sufijo. “Pes” se relacionaría con “pieza”, antes que la “e” diptongara en “ie” y también con “vez”. Se refiere a las cosas salidas y separada de un algo, como las piezas de un artefacto o las veces de un tiempo. Referido a pueblo creo que se refiere a las parte o pequeños barrancos que dan aguas a un río mayor, con el prefijo “es-“, para reafirmar su salida o afluencia hacia otra cosa.

Espot, pueblo metido en el río Escrita, afluente del Noguera Pallaresa, y donde se encuentra el lago de Sant Maurici. La segunda parte, “-pot”, se relaciona con “pote”, “bote”, “puta”, “but”, y otras palabras que indican el final de algo, como en “em-but-ir”. Se refiere a ese fondo de valle de donde sale el río para desembocar en el Noguera Pallaresa.

Espín, pueblo oscense, al lado del río Basa, afluente del Gállego. Referiéndome ya solo a “pin” es claro que está relacionado a los muchos “pin”, desde el “pino”, a la “espina”, al “pincho”, etc. “Pin” se refiere a todo aquello que siendo ‘materia interior’ se separa,  tanto hacia el exterior (espina) como hacia el interior (pinzar). Creo que allí el río Bassa da un giro y sale hacia el valle que luego en línea recta va hacia su desembocadura al río Gállego.

Escart, pueblo escondido en un vallecito secundario, cuyo río va a dar al Noguera Pallaresa. “Eskar” en vasco quiere decir ‘vertiente’, y de aquí surge el nombre de pueblo “Biscarri”, compuesto de “bi”, ‘dos’ y “eskar”, vertientes. Dos vertientes es lo mismo que decir ‘carena’, ‘loma’ ‘cimera’, lugar donde una vertiente de paso a la otra vertiente del otro lado. Podemos a vu vez definir “es-car” como la unión de “es-“, ‘salida’, más “kar”, ‘llevar’, es decir el que lleva a la salida, tal como es la vertiente, que conduce o lleva el agua hacia abajo y la saca de los techos de las casas. Queda la “-t” del final que no estando seguro si podría venir de la “tz” del verbo ‘ser’ o un “arte”, ‘entre’ tan utilizado por el vasco, que nos llevaría a un nombre redundante: Es-car-arte.

Escalarre, pueblo vecino de Esterri d’Àneu, justo en una zona de prados (“larre”) y donde “es-ca” seria “escar”, ‘vertiente’ con pérdida de la “r” final, muy lógico si esta va unida a la siguiente palabra iniciada con “l-“. Escalarre seria el prado de la vertiente.

Escaló, otro pueblo pallares, más debajo de Esterri d’Àneu. Aquí “es-“ va unido a una raiz muy freqüente: “cal”, más una “-o” final, seguramente y por su acento heredera d’un “on/un”, que en vasco traduciríamos por ‘el que tiene’. “Cal” es aquella parte de un lado externo que es desprendido, que se ha perdido, o incluso que se ha extraído fuera de su recinto, como los “gallos”. Se relaciona con “cala” y “calar”. Por lo tanto “Escaló” seria ‘el que tiene una pérdida o hueco en la salida’.

Escós, por último otro pueblecito pallarés que también da nombre al valle y al río, afluente del Noguera Pallaresa. Además de “es-“ tenemos “cos”, palabra muy usual en los pueblos para nombrar el final, el lugar de atrás, donde acaba el pueblo. Aquí se podría referir a las altas sierras que cierran el valle por el norte, siendo, pues, “Escós”, el final o extremo de la salida, siendo esta la que proporciona el río Escós.

 

 

1.2  6 pueblos acabados en “-es”

Rodés, pueblecito pallarés, que cuenta con 3 raíces: (a)rro, ’cuenca’ en vasco, "-d-" creo que una reducción de "(a)t", ’hacia’, y "-es", ’salida’. En conjunto seria la salida hacia la cuenca, teniendo en cuenta la cuenca seria el valle más ancho que se abre en aquel tramo del rio Noguera Pallaresa.

Forés, pueblecito tarragoní que esta situado entre dos cuencas, la del valle de Ebro y sus afluentes, y la del rio Francolí, en la zona de Tarragona. Precisamente su situación entre dos cuencas, en un paso entre ambas, le da sentido a su nombre: "-es", salida, y "for" o "bor", ’fuera’, ’lado de fuera o exterior’.

Artés, pueblo de la comarca del Bagès, al lado del rio Llobregat, en una zona ancha como una "artesa", palabra que ya nos describe la forma del valle. Comparte nombre con otros pueblos llamados Artesa (de Lleida y de Segre). Coge el nombre de la palabra "arte", ’entre’, del vasco y también latino: "arti-culo", situado entre.

Manresa, ciudad capital de la comarca del Bagès, situada en una zona ondulada, anterior a que el rio Llobregat entra en un desfiladero, con la sierra de Montserrat a la derecha y otras sierras a la izquierda. "Man-" tiene el significado de ’encima de lo que se desprende’, tal como ocurre en su alrededor, con gran cantidad de afluentes del Llobregat confluyendo antes de atravesar el congosto.

Olesa, justamente el pueblo de salida (-esa) del rio Llobregat, una vez atravesado el estrecho entre sierras. "Ol-" es una raíz con el significado de ’lado de uno’ que representa aquello que crece, que empuja, que se amplia, tal como sucede al salir el rio Llobregat después de atravesar las sierras.

Betesa, pueblo ribagorzano, muy pequeño, situado en un valle en la parte aragonesa, y que es como un promontorio entre dos vallecitos. La primera raíz, "bete", ’lleno’ en vasco, también significa ’aquello que sobresale, que rebosa’, atendiendo a su situación por encima de los valles circundantes. Como siempre, "-es" y "-esa" se refiere al lugar de ’salida’, en la parte final del promontorio.

1.3  Pueblos y rios con presencia de la raiz

Sin ser un estudio exhaustivo que abarque toda la gran cantidad de topónimos ya tan solo de la península ibérica, si que encontramos esta raíz, normalmente en forma de prefijo, en muchos pueblos y rios, de los que tan solo expreso su nombre y su ubicación. El detalle ya está hecho con los nombres del Pirineo catalán y aragones.

Rio Esera, en Huesca, nacido al pie de la Maladeta, y que es afluente del Cinca, y este a su vez del Segre, y este del Ebro.

Rio Esca, afluente del rio Aragón en la comarca de la canal de Berdún, en la frontera con Navarra.

Pueblo y pantano de Yesa, en Navarra, cercano al rio anterior. Parece que antiguamente el nombre era "Eza".

Ezaro, pueblo,  rio y ensenada en Galícia, con una desembocadura del rio al mar en forma de cascada, algo único.

Esgueva, rio afluente del Duero, y que pasa al lado de Valladolid.

 Ezcaray, pueblo riojano, que da nombre al valle de Valdezcaray, y donde el prefijo va junto a un nombre eminentemente vasco: "garai", 'altura', ya que comprende la parte alta del rio Oja, alfuente del Ebro.

2. Significados de palabras castellanas con la raíz “es”

2.1 Con sentido de negación o ausencia: escarcelar, extinguir, estaca, escara, … (castellanas), escuat, esculat, estol, escorxador, espellar, espolsar, esteve, escapsar, escanyar,…

2.2 Raiz “es” + tallar (tallar: l.vulgar “taleare”, derivado de “talea”, ‘brote’, estallar, metátesis de *astellar, ‘hacer astillas’ ),

+ tirar (tirar: origen desconocido, estirar: de “es-“ más “tirar”),

+ taca (taco: origen desconocido, estaca, quizás del gótico *stakka),

+ tipo (tipo del l. “typus” y este del griego “typus”, ‘tipo. Modelo’),

+ tinto (tinto, del l. “tinctus” participio de “tingere”, ‘teñir’, extinguir, del l. “extinguere”, =),

+ tampón (frances “tampon”, =, estampar, del francés “estamper” y este del franco *stampon, ‘machacar’),

+ tanque (tanque, del l. vulgar “tancare”, ‘fijar, sujetar’, estanco, del l. vulgar *extancare y este del celta “tanko, ‘fijar, sujetar’

2.3 Raíz “es” + caso (caso: del l. “casus”, ‘suceso’, escaso, del l. vulgar “excarsus”, ‘entresacado’,  de “excapsus”, participio de “excepere”, ‘entresacar’),

+ coger (coger, del l. “colligere”, ‘recoger, reunir’, escoger, del l. “ex” y “colligere” ‘coger’

+ capa (capa, del l. medieval “cappa”, ‘capa con capucha’, “escapar”, del l. “ex” más l.medieval “cappa”, ‘capa’)

+ capullo (capullo, quizás del l. “capillo”, influido en su terminación por la del latín “cucullus”, escabullir, del l. vulgar “excapulare”, ‘desatar’ del l. “capulare”, ‘atar’

+ cota (cota, del l. “quota”, ‘cuanto’, “escudo”, del l. “scutum”,  ‘capucha’

2.4 Raíz “es” + pero (pero, del l. “per hoc”, ‘por esto’, esperar, del l. “sperare”, =)

+ pico (pico, del l.-celta “beccus”, ‘pico’, espigar, del l. “spica”, =)

+ polvo (polvo, del l. vulgar *pulvus, =, espolvorear, no consta, ‘esparcir algo hecho polvo sobre otra cosa’)

+ puta (puta, del l. vulgar *puttus, del l. “putus”, ‘niño’, esputo, del ll. “sputum”, =)

+ pata (pata, de origen desconocido, espátula, del l. tardio “spathula”, diminutiu de “spatha”, ‘pala’)

 

 

3. Interpretación de los topónimos en base a palabras del léxico

Como hemos visto los topónimos no se apartan demasiado en sus significados de los que nos aportan las palabras del léxico, ya sea este de una o de otra lengua. Siempre "es", como sufijo o prefijo, y a veces infijo, supone el significado de ’salir’, ’salir del límite’, por sus dos compuestos: el fonema "e", ’límite’, ’frontera’ y "s", ’salir’, ’surgir’, ’originarse’.

Es fácil ver que muchos topónimos tienen esta raíz por la importancia que se le da al hecho que una zona este situada en la salida de un accidente geográfico notorio. Los lugares de salida son puntos estratégicos importantes, allí donde se puede controlar o dominar un acceso, ya sea por un valle, por una montaña o por el mismo mar.

Palabras que en principio se podrian interpretar como raices del tipo: "est-" o "esc-", finalmente parecen ser mucho más entendible con una separación entre "es-" y la raíz que a continuación se incia con una consonante. En muchos topónimos encontramos raices de palabras comunes como: tar (tarta,...), cos (coz, cuzcurro,...), pot (bote, pote, ...), car (carta, cargo,...), etc., etc.

 

4. Presencia en el léxico vasco

Ez, adverbio de negación, con el mismo sentido de algunos prefijos en "es-".

Hezi, verbo con el sentido de domar, domesticar, educar. La "-i" final es un morfema verbal, y la "h-" inicial debe ser no etimològica sino introducida con otros fines. Es claro el sentido de ’sacar’, ’salir’, que se le da al hecho de educar, formar, etc. Es el mismo sentido que encontramos en algunos patronímicios acabados en "-ez", "-es" o "-is", vascos, castellanos y catalanes, como también de gentilicios: franc-és, portugu-és, etc.

Esan, ’hablar’ en vasco, con una doble raíz en "hitz", ’palabra’, que casi siempre se transforma en "es-" o "esa-". Comparte raiz con palabras catalanas como "es-mentar", ’nombrar’, o castellanas: "d-ez-ir", ’hablar de algo’.

Esku, ’mano’ en vasco, con un sentido claro para la mano de algo que procede (-ku) de la salida del cuerpo, de la extremidad superior.

Eskatu, ’pedir’, con una segunda raíz "-ka" en el sentido de ’hacer’, tal como corresponde al hecho de ’pedir’ o hacer salir.

Eskaini, ’ofrecer’, un verbo que enriquece y complementa el anterio de pedir, con un "-in" como respuesta al hecho de pedir.

Estal, donde "tal" no solo da significación al hecho de ’talar’ o ’cortar’, ’dividir’, sinó también ’cubrir el lado exterior’, que unido a "es-" se refiere al hecho de tapar, cubrir aquello que es la salida.

Esker, ’gracias’, derivado con "-er" como morfema adjetival  de "eska", pedir.

Ezker, ’mano izquierda’, compuesta por "esku", mano, y "ker", torcido, referiendose a la mano que no hace las cosas rectas, como derecha, sino torcidas.

Eskur, ’bellota’, compuesto, además del prefijo "es-" por la raíz "kur", ’protección’, refieriendose al fruto de la encina, la bellota, rodeada por una base que rodea y protege la bellota hasta que está por maduración cae al suelo.

 

5. Presencia en el léxico inglés

Still, ’hasta’, compuesto de "es-" en su forma gráfica habitual en inglés (s-) y "-till", lado interno de la venida "(a)t-". En conjunto, lado interno que viene desde su salida.

Step, ’paso’, compuesto con "-tep", ’corte de venida’, y conjuntamente: ’corte de venida desde la salida’.

Start, ’arrancar’, ’comenzar’, compuesto con "-tart", ’distancia’, ’intérvalo’, y en conjunto: ’distancia de salida’.

Store, ’almacen’, compuesto con "-tore", ’el que viene’, y conjuntamente ’el que viene de salida.

Street, ’calle’, compuesto con "-tir-it", ’sobresalido del medio’, y conjuntamente: ’entremedio de la salida’.

Square, ’plaza’, compuesto con "-car", derivado del latino "cator", ’cuatro’, y conjuntamente, ’el cuadrado de salidas’.

Stone, ’piedra’, compuesto con "-tone", ’que ha venido’, ’que ha vuelto’, y conjuntamente: ’vuelto de la salida’.

Star, ’estrella’, compuesto con "-tar", ’proviniente’, y conjuntamente ’que proviene de la salida’.

Stream, ’corriente’, compuesto con "-tir-im", ’desprendimiento del medio’, y con "s-": desprendimiento del medio de la salida.

Swim, ’nadar’, ’flotar’, compuesto con "wim", ’desprendimiento de uno’, y con "s-", desprendimiento de uno de salida.

LAS MÚLTIPLES SIGNIFICACIONES DE LA RAÍZ CAB

La raíz "cab", aunque no se le reconozca el mismo origen a todas ellas, está presente en múltiples palabras, casi todas iniciadas por "cab", o sus variantes fonéticas. Tanto "cab" com "cap", "cau", "cav", "caf", o con "g" en lugar de "k", son variantes de una misma raíz, y, por tano comparten la misma significación, basada en dos raices básicas: "k-", ’extraer’ y "-ab", ’separación del exterior’. Unidas significan ’la separación del exterior o externa de la extracción’.

 

La raíz "ab" como en las muñecas rusas, queda subsumida en otras raices secundarias que la contienen: "lab", "nab", "rab", "sab", "bab", "tab" y "chab", es decir, la combinación con los restantes fonemas básicos. Cada raíz secundaria da lugar a decenas y a veces centenas de palabras derivadas de ellas: lav-io, nav-e, rap-az, sab-er, bab-a, tab-la, o chap-a, por citar un ejemplo de cada.

 

Pero quizás lo que más cuesta creer es e su unidad semántica, en su significado compartido por tantas palabras, sin que ello de lugar a confusiones, a faltas de concreción y de especifidad. Hace falta decir que algunas palabras, además de la raíz "cab", llevan otras raíces omorfemas añadios que modifican en parte su signiicado, pero la mayoria de las veces no, es la misma raíz, simplemente cabiando en algunos casos la fonética o la grafia para distinguir sus múltiples homónimos.

 

Propongo una 50 palabras, mayormente del castellano, que poceden de esta raiz, aunque no son reconocidas así por los diccionarios etimológicos, y cuyo significado coincide basicamente con el significado de la raiz "cab". Muchas palabras coinciden casi perfectamente con la raíz,aunque muchas tienen variaciones fonéticas, (sordas-sonoras, etc.). También la variación del significado depende de las otras raices aglutinadas en el compuesto, que modifica su sentido.

 

Cabo, tiene el sentido de aquel punto donde algo acaba, ya se refiera al final de una calle, o el final de una prolongación de la tierra hasta donde se hunde en el mar, o ya sea el final de la columna de soldados, en el lugar, delante o detrás, donde se situa el que manda el grupo o cabo.

Capo, esta palabra, con tintes mafiosos, denota al "jefe", "cap" o "chef", ya que todas las palabras son variantes de un mismo nombre, dependiendo de su pronunciación en diferentes idiomas.

Capitán, con una segunda raíz aglutinada, pero que basicamente tiene el mismo valor semántico que el visto`para cabo, etc. La situación al final, allá donde acaba la cadena de mando, el que finalmente ha de tomar las decisiones, es este estar al final de las decisiones le da el valor de persona que dirige, que manda, que organiza el grupo. 

Cabeza, es la parte del cuerpo donde este "acaba", y por ello un lugar de privilegio, ya que allí se concentran los sentidos más importantes (vista, oido, etc.). Figuradamente da este valor  a los lugares centrales desde los cuales se extienden las decisiones, o se concentran las afluencias de toda una zona, se relaciona con la palabra "capital", o centro de dirección de una región.

Cabello, pelo que surge de la cabeza, compuesto por "cap" y "pelo".

Cavar, agujerear el terreno o algun material para plantar plantas o sembrar. Aquí la "k-" significa 'extraer' en un sentido real, más el núcleo "-ab" de separar hacia afuera, con el montón de tierra que se acumula al lado del hueco excavado.

Cava, el hueco o cueva que finalmente queda realizado por efecto de la excavación.

Cavidad, igual que la anterior, pero atendiendo más a su forma "cava" que no "concava", que seria la forma de la cava pero a la parte contraria. Se supone que cualquier hueco es efecto de una acción de cavar, aunque esta sea realizada hace ya tiempo.

Cavo, la parte ahuecada de algo, la forma que tiene.

Cueva, derivada de una anterior "cauva" con una sonorización de la "b" que pasa a "uv", y finalment "cova", palabra en catalán, que por diptongación de la "o" forma "cueva".

Gave, palabra occitana que equivale a la castellana "cauce", peo manteniendo la "v", pero sonorizando la "k" a "g". Muchos rios de la Gascuña y Occitania tienen este nombre genérico "gave".

Capaz, se refiere a la cabida que tiene alguien o algo. Una cosa cavada, ahuecada, tiene un volumen que puede contener,que es la capacidad. La persona capaz es la que tiene estos conocimientos y destrezas contenidos en su "inteligencia", o cabeza, y que le permiten hacer ciertas cosas.

Caber, es contener una cosa dentro de un recipiente o hueco. Las cosas que se pueden meter en una cavidad, caben allí.

Caudal, se refiere a algo más líquido o flexible que se puede meter en un recipiente, o en un cauce. Tanto puede referirse a agua como a dinero.

Capacidad, la cualidad de caber de una cosa, como mayor es el continente mayor su capacidad.

Capazo, bolsa grande para meter cosas, habitualmente tierra, cemento ootros materiales desmenuzados.

Caudillo, como muchos otros nombres ya relacionados, el jefe que manda un grupo, una tropa, un pueblo. Aquí se ve la variabilidad de la "b" derivada a "u".

Captar es una acción activa de meter una cosa en un recipiente, cuando "caber" es más una acción pasiva hecha por el mismo recipiente.

Captación, hacer esta acumulación de cosas desde su origen hasta el recipiente donde se acumula la materia que se trate, ya sea dinero, agua, recursos,...

Cautivo, la persona que esta cerrada en un recinto cerrado, en catalán "cau". Es una cualidad no buscada sino forzada por circunstancias externas al individuo que se ve allí cerrado.

Cautela, habilidad de ser "cauto", es decir,, de precaber y prever una situacón o una capacidad.

Precaber, acción de pensamiento sobre si una cantidad de cosas cabe en un recipiente, luego utilizado para cualquier cálculo anticipado.

Cauto, como he dicho antes, persona que tiene "precaución", que piensa y "precabe" antes de meter algo, asegurandose así que aquello quepa dentro.

Haber, verbo asociado a tener, y no a "caber" que es del que se deriva por debilitamieno de la "k-" hacia "j-" y "h-". Uno puede tener aquello que le cabe, por lo tant es importante tener un buen contenedor para poder tener mucho.

Haberes, referido muchas veces al dinero que se gana, y que finalmente uno tiene.

Capa, tela que envuelve a un cuerpo o una mercancia y que actua como envolvente capaz de contener algo en su interior.

Capón, referido a un animal, sin testículos, ya que "cap-" tiene aquí el sentido de 'extracción','ausencia', 'algo extraido', más el morfea "-on", referido a "uno".

Capilla, cavidad que se construye en las paredes de un templo para albergar algún santo, y crear un pequeño habitáculo separado de la nave de la iglesia o templo.

Escabullir, salir (es-) de una situación que nos envuelve y encierra (cab).

Gavarra, barca utilizada para el transporte con gran capacidad.

Caballo, animal que ayuda a "cavar" y a hacer "caballones", montículos resultantes de pasar el arado a la tierra cavada, creando surcos que se separan por estos caballones. Es pues un nombre del que ahora ya siempre llamamos "caballo", cuando antigamente debia ser un "corcel", un "equus" o un "rocin".

Cabra, animal que en su cabeza lleva cuernos, formado seguramente de "cab-er-", es decir, adjetivo de la "cab" o cabeza.

Chapuzón, meterse en el agua con la cabeza primero, escondiendo la misma.

Cabussada, lo mismo que "chapuzón" pero con diferentes letras, la "ch" por la "c" y la "p" por la "b", además de la "z" por la "ss".

Cabusereta, vuelta del cuerpo sobre la cabeza, escondiendo la misma y apollando el cuerpo que gira sobre las espaldas.

Gavilla, cantidad de espigas de cereal que puede cogerse con los brazos, en una abrazada, para luego atarla formando un fajo.

Gafa, hierro o otro material utilizado para sujetar un conjunto de cosas, sea papeles, piedras o partes del cuerpo.

Agafar, palabra catalana que significa 'coger', y que se relaciona con la palabra anterior "gafa".

Gau, palabra para la 'noche', que implica la ausencia de sol.

Gabe,adverbio vasco con el significado de 'sin' que se pospone. Por su relación con ausencia se parece a la anterior, a "cap" en catalán con el sentido de 'nada', con "capón" que hemo visto antes o con "capela", con el sentido de sin instrumentos musicales, unicámente con la propia voz.

Cabaña, habitaculo hecho excavando en parte la misma tierra, y recubriendo el techo con troncos y ramas.

Jaula, habitáculo cerrado, hecho principalmente con barrotes que cierran los lados.

Gàbia, es la misma cosa que la anterior,pero en catalán. Observemos los cambios fonéticos de "g" a "j" y de "b" a "u".

Capullo, el envoltorio que se forma en el cabo de una flor.

Cavilar, acción interiorizada de pensar, de poner la cabeza hacia el interior.

Caperuza, ropa que cubre la cabeza o el cabo o punta de alguna cosa.

 

 

LA RAÍZ AB

LA RAÍZ “AB”.-

 

 

Introducción

Las raíces antiguas parten de los mismos fonemas, especialmente los fonemas más sencillos o fundamentales, que en si mismos tienen un significado claro, sobre una realidad vital, fundamental. Esto no es reconocido por la lingüística oficial, aunque lo que afirmo es un hecho fácilmente verificable, ya no por especialistas en lingüística sino por los mismos hablantes de una lengua, con suficiente criterio y riqueza verbal.

Aunque en otros escritos he abundado en esta significación elemental, básica, fundamental, vuelvo a hacer un pequeño resumen del cuadro fonético básico, con significación semántica diferenciada. Se trata de 4 vocales y 8 consonantes, de las cuales 4 son oclusiva y otras 4 continuas. Paso a explicar sus significados:

 

Significación de los fonemas básicos.-

/a/ abierto, grande, exterior

/i/ pequeño, interior, cerrado

/o-u/ lo propio, lo individual, lo único

/e/ la frontera, la limitación, la pared

 

/b/ la separación

/k/ la extracción, el hacer, la generación

/t/ lo que sobresale, lo se sale de…

/tS/ el depósito, lo acumulado, asentado

 

/n/ la materia, el contenido

/r/ el correr, la extensión

/s/ el salir, el nacer, surgimiento

/l/ el lado, la manera, la faceta

 

 

La raíz compuesta /a/ + /b/ = ab

La vocal “a” más la consonante “b” es una raíz que todos conocemos como prefijo “ab-“ (ab-dicar, ab-cisa, ab-solver,…) y la forma de leer sus contenidos semánticos seria dando el valor de determinante al primer fonema (a), y de núcleo al segundo, tal y como se construyen los sintagmas nominales en el inglés o en el griego. Así “ab” significaría: la separación (b) del exterior (a).

Es necesarios hacer un apunte para las variantes de “b”, es decir, las labiales como “v”, “f”, “p”, “w”, “u”, ya que no por ser diferentes a nuestros lingüistas, al dia de hoy, tendría ningún sentido diferente en la época que se construyó la primera lengua, la lengua primigenia, siendo todas ellas variantes nada más, con el mismo significado conceptual.

Como el hecho de que algo se separe de fuera, o hacia fuera, ya que el matiz puede ser dual, hace que este significado se pueda aplicar a gran cantidad de situaciones y cosas. Se aplica a la “ave” por ser un animal que se separa fácilmente del suelo al echar a volar, como se aplica a “abuelo” por ser el pariente que cada vez se aleja más de las nuevas generaciones, y se va separando de la punta de la vida que es el nacimiento, como también a tantas y tantas cosas, con el “avanzar”, que es separarse hacia el exterior con respecto del que va delante (-an-).

Esta raíz “ab” la encontramos en gran cantidad de lenguas, no solo las latinas, pero esta vez, visto el interés por dominar una lengua hoy considerada internacional, pero con fuertes raíces anglosajonas y muy poco latinas, nos puede servir para ver su universalidad, que la hace aplicable a lenguas antiguas desde el punto de vista evolutivo como pueden ser el vasco o el ibero.

 

Léxico inglés y raíz “ab”

Aback	Desconcierto
Abandon	Abandonar
Abdicate	Abdicar
Abduet	Secuestras
Ability	Habilidad
Abject	Miserable
Abolish	Suprimir
Aborigen	Aborigen
Abort	Abortar
About	Más o menos
Above	Encima
Abrasive	Abrasivo
Abreast	Delante, enfrente
Abroad	Al extranjero
Abrupt	Brusco
Absces	Abceso
Abscond	Fugarse
Absolute	Absoluto
Absolve	Absolver
Abstain	Abstenerse
Abstract	Abstracto
Absurd	Absurdo
Abundance	Abundancia
Abuse	Insulto
Abysmal	Pésimo
Abys	Abismo
Affluence	Opulencia
Afford	Proporcionar
Afield	Lejos
Afloat	A flote
Afraid	Tener miedo
Afresh	De nuevo
After	Después de
Apart	A parte
Ape	Mono, imitar, apañar
Aperitif	Aperitivo
Aperture	Grieta
Apex	Ápice
Apologize	Disculparse
Appal	Espantar
Apparel	Ropa
Apparent	Aparente
Appeal	Apelar
Appendix	Apéndice	Pen + dis	Ap +
Appetite	Apetito	Eat	Ap +
Applaud	Aplaudir	Lab + d	Ap +
Apple	Manzana	Bil	Ap +
Application	Aplicación	Bil + ka + tz + on	Ap +
Appoint	Nombrar	On + t	Ap +
Appreciation	Apreciación	Et + i + tz + on	Ap +
Apprehensive	Aprensivo	Er + en + tz + iv	Ap +
Apprentice	Aprendiz	Er + en + dis	Ap +
Approach	Acercarse	Er + o + ke	Ap +
Appropiate	Apopiarse	Er + op + tze	Ap +
Approve	Aprobar	Er + op	Ap +
Appril	Abril	Er + il	Ap +
Approximate	Aproximadamente	Er + o + ke + im + tz	Ap +
Apron	Delantal	Run	Ap +
Apt	Apropiado	Tz	Ap +
Auburn	Castaño osucro	Bur + n	Au +
Auction	Subhasta	Ke + tz + on	Au +
Augment	Aumento	Ke + men + tz	Au +
Augur	Augur	Gur	Au +
Austral	Austral	Tz + ter + al	Au +
Author	Autor	Ke + tor	Au +
Auto	Auto, coche	Ke + tz	Au +
Auxiliary	Auxiliar
Avail	Aprovechar
Avalanche	Alud
Avant-garde	Vanguardia
Avenge	Vengar
Avenue	Avenida
Average	Promedio
Averse1	Aversión
Avert	Prevenir
Avoid	Evitar
Await	Esperar
Awake	Despertar
Award	Consciente
Away	Fuera
Awe	Admiración
Awful	Horroroso
Awkward	Desmañado
Awning	Caravana
Awry	Mal colocado

 

Puntualizaciones

En principio, para los castellanoparlante muchas palabras serán fáciles de entender y de aplicar el prefijo “ab” a la significación total de la palabra. La mayoría necesitan de la explicación de las otras raíces que forman parte de la palabra. Algunas son tan simples que no necesitan casi de ninguna explicación, como por ejemplo “ap.to”, donde solo lleva un segundo morfema “-to” que proviene del verbo “ser” (tz, que en esta aplicación como participio lo hace en “-to”).

Los parlantes ingleses verán que muchas palabras consideradas del léxico estrictamente anglosajón también son muy evidentes en su simplicidad, como por ejemplo “awe”, ‘admiración’, donde la separación hacia el exterior es evidente en el hecho de admirar.

Creo que la abundancia de palabras no es una simple copia de todas las que se inician con este prefijo, sino solo aquellas que pueden tener una explicación en base a esta raíz “ab”. Algunas palabras pueden ser compuesto de la preposición “a” más una palabra que comience por “b”, “v” o “p”. En otros casos no he añadido palabras que podrían derivarse de esta raíz “ab” pero que debieron perder la vocal inicial, cosa que a veces pasa y podemos observar en casos como “abedul”, que en catalán ha perdido la “a-“ inicial: “bedoll”.

 

 

Colofón inglés

Como he escrito antes hay palabras que su evolución fonética no nos permite localizarlas tan fácilmente como en las apuntadas en el cuadro. Muchas veces se ha perdido la vocal inicial y la “b” inicial parece también evolucionar a otros fonemas derivados, como, en el caso que paso a describir, la “u”. Es un hecho frecuente por lo que dentro de las variantes de la raíz “ab” propongo también “au”, la mayor parte de las veces resultante de la sonorización de la “b” > “v” > “u”. Lo que me guía en estos casos es su significado. Es lo que creo que me lleva a detectar en la palabra inglesa “out”, ‘fuera’, tan conocida y utilizada en compuestos, una derivación de la raíz “ab”. En este caso lleva pospuesto la raíz “t” del verbo “ser”. En un principio debería haber sido “abt”, difícil de pronunciar, y en seguida debió evolucionar a “aut”, sonido exacto al que hoy tenemos para “out”, aunque escrito ya no con “a” sino con “o”, una variación ortográfica que no entiende en muchos casos de etimologías ni de evoluciones semánticas. Su significado es claro: ‘es fuera, separado a l’exterior’.

No solo afecta “ab” a “out” sino también a la palabra “up”, pronunciada casi como “ap”. La evolución fonética para esta palabra debio ser: auv, con pérdida de la vocal inicial, cosa que no pasa en su homónima vasca “aupa”, ‘arriba’, así como nuestras palabras castellanas “aupar” y “aupi”. Puede que la evolución de “b” fuera hacia “uv” y esta “v”, al estar en final de palabra derivara a “p”. Es algo parecido a lo que le debió pasar a “over”, con un sufijo de adjetivo posesivo “-er”. “Auv” debió continuar su evolución hacia “ov-“, más el sufijo muy habitual “-er” con el sentido de posesión. Por lo tanto “over”, además de ‘encima’ significa aquello que acaba, que se pierde por separación.

Esta evolución fonética es similar a “aperio”, en latín ‘abrir’, que dio el castellano “abrir”, pero que en catalán evolucionó a un dialectal “aubrir” y un final “obrir”, semejante al francés “ouvrir”, y el inglés, acabó evolucionando a “open”. Por lo tanto encontramos casi todas las labiales en una evolución nada estraña.

 

 

Un caso para el vasco

Una de las cuantiosas palabras donde creo que el vasco contiene la raíz “ab”. Se trata de la palabra “abar”, ‘rama’, que muchos estudiosos iberos relacionan con el nombre de ‘diez’: “amar”, que por evolución fonética paso de “abbar” a “amar”. De hecho comparar las ramas con los dedos es algo fáicl y natural. De hecho “ab” es separarse y los dedos realmente se separan de la mano, y lo hacen en este número de diez, que se alimenta, pues, en esta raíz más la raíz “-ar”, ‘extensión’, o quizás un morfema tipo artículo determinado. Otras palabras relacionadas con “ab” son “abaro”, ‘umbria’, “abarka”, una derivada de “abar”, ja que se construían este “alpargatas” con la corteza de algunos árboles.

Respecto a “abar” hay que mencionar derivados en nuestras palabras castellanas como son: además de “abarcas”, “rama” y “parra”, que en un origen debieron ser “·aparrama”, de la que derivan ambas palabras. En catalán tenemos el nombre de la “zarza” que es “esbarzer” o “abarzer”, una planta con muchas ramas finas llenas de pinchos. Y también el nombre de tres árboles: el avellano, que según la Real Academia deriva de un pueblo italiano denominado “Abella”. Una explicación nada convincente para un árbol que debía estar extendido por todo el continente, aparte de que aquí tenemos también pueblos con este nombre. Otro árbol es el “abeto”, también siguiendo a la Real Academia deriva de “abies”, pero con un derivado reconstruido (que no certificado en escritos) *abete o *abiete, sin señalar la razón de este añadido sufijo. Por último tenemos el “abedul”, “bedoll” en catalán, derivado de un reconstruido latín *betule, que algunos relacionan con un celta “betu”. Habría que explicar por qué de una palabra sin “a-“ inicial el castellano si la tiene. Es un fenómeno no explicable, pero si lo fuera si realmente el origen fuera “ab-edul” y no el latino “betullu”.

 

Epílogo

Las ansias de haber localizado una raíz antigua siempre nos puede llevar a exagerar su alcance, y a hacer derivar más palabras de las que lo son en realidad de esta raíz. Pero dicen que cuando el rio suena agua lleva, y realmente la raí “ab” tiene una presencia innegable en muchas lenguas, y no sería menos en el ibero, que como he mencionado tiene en “abar” el nombre del número diez, y quizás de otras manifestaciones homónimas como podría ser el “árbol” que en catalán, aunque se escribe “arbre” se pronuncia “abre”, quizás contracción de un antiguo “abare”. Queda, pues, este trabajo para su confirmación o rectificación si es que así creéis más conveniente.

 

TOLO

Sobre "tolo" y "olo", que antoni reconoce como ’agua’, creo que habria que fijarse en la forma que adquiere el rio cuando atraviesa la sierra litoral y para ello se tuerce y baja directamente hacia la costa. Este trocito de rio, deja de llamarse de diferentes nombres para llamarse en los últimos 20 km Besós.

Mucho se ha especulado si "besós" y "bai tolo"  podrian ser el mismo rio, uno ha quedado como nombre de la parte final del rio y el segundo ha dado nombre a la ciudad de Ba-dal-ona (antiguo Bae-tulo, de un ibero Bai-tolo). Bien analizo el significado de Besos y luego Bai-Tolo:
Besós, muy parecido al nombre del pueblo gerundense Besalú, antiguo Bi-is-ald-un-um, y lo pongo con guiones para entender mejor esa palabra compuesta:
Bi: dos (justamente en este pueblo se unen dos rios, el Fluvià y otro que no recuerdo el nombre)
is: nombre también de rio junto a "ur" y "ibai"
alde: al lado
un: lugar, el que tiene
um: morfema de caso latino
Por lo tanto Besos podria ser:
Bi: dos
Is: rios
os: final
Es decir, el final de dos rios, el final de la unión de dos rios que forman ese rio en su parte final, en su desembocadura estan: Sant Adrià del Besós y Badalona, uno a cada lado del rio.

Respecto a Ibai Tolo, parece que el nombre "ibai" reducido a "bai" es claro. Es el rio Besos en su nombre antiguo. "Tolo" como indique anteriormente se refiere al giro del rio, que describe una curva hacia donde estaba la antigua "bai Tolo", mucho más arriba, en la sierra, de lo que hoy esta Badalona, en la parte llana, por ser ya una ciudad romana, no la ibera en las cimas de la sierra. Entollar, atollar, toll,  es meterse hacia dentro, incluso engancharse en el barro, y se relaciona con la palabra "doll" y "dolla" hueco o recipiente donde se introduce agua, líquido o cualquier otra cosa (el mango de una hacha en el agujero del hierro cortante).

PRESÈNCIA DE L'ARREL AN

AN= creixer ( A=EXTERIOR, N=CRÉIXER)

L’ARREL “AN”.-

1. Introducció

2. L’arrel “an”: prefix, arrel, sufixat

3. Presència i significat en els idiomes clàssics

4. Idiomes antics: el basc i el xinès

5. Idiomes anglosaxons: l’anglès i l’alemany

6. Presència en els nostres idiomes: el castellà i el català

7. Presència en els topònims i antropònims

 

 

1. INTRODUCCIÓ.-

Les arrels de les paraules són les parts més nuclears i substancioses, molt identificades amb el significat de les paraules. Les arrels s’uneixen entre elles per formar paraules, que podríem dir “compostes”. Això ho fan seguin una gramàtica senzilla: la justaposició sense cap altre morfema que l’estar situades una al costat de l’altra. En aquests casos, la primera arrel fa la funció de determinant, de concepte més general, i la segona coma nucli o concepte específic.

Les arrels més primitives estan compostes per dos fonemes, habitualmente vocal més consonant. És la mínima expressió del que podem considerar una paraula , encara que els mateixos fonemes tenen, de per si, significat propi, que, després trobem en alguns morfemes o en paraules mínimes, com són les preposicions o les conjuncions. Fixem-nos simplemente en la preposició “a”, amb tot el seu valor semàntic de direcció envers una cosa externa, valor que tant pot ser utilitzat com preposició del complement indirecte, de la finalitat d’una acció, l’objectiu d’una acció, especialment quan l’acció és de moviment, on la “a” assenyala el moviment extern, el recorregut fins a arribar al destí. Quan aquesta vocal “a”, amb tot un conjunt de significats que formen un camp semàntic (extern, gran, creixement, situació exterior, fora, ...), s’uneix a una consonant, tenim la primera arrel primitiva, on la consonant juga el paper de nucli, moderada o complementada per la vocal “a”, amb tota la seva càrrega semàntica.

És el cas que ens ocupa, la “n” és una consonant molt bàsica, que pel seu so vocal, interior, que poca externalització necessita per fer-se notar, significa allò que té cos, matèria, contingut, substància, etc. La consonant “n” s’associa amb el concepte femení, ja que té en el seu sí la gestió dels nous sers, el lloc on creix, on es forma. També “n” pertany al protagonisme del “jo”, a les persones concretes (“en”, “na”), al sers o cases dels quals prenen ser, cosa o matèria, altres que deriven d’ells.

Quan s’uneixen la vocal “a” més la consonant “n”, obtenim l’arrel primitiva “an”, amb un significat resultant de la suma dels significats d’ambdós fonemes, però tenint en compte que la “a” actua com a determinant, com complement determinatiu, com gènere, com situació complementària. Precissament la “a”, com té una càrrega de posició externa, situa el significat de “n” en el terreny extern, fora, en la zona on no hi indivius, sinó una gran extensió, realitats inmenses, omnipresents, com són el medi ambient, el paisatge, el mar, l’espai, el terra, etc.

Des d’una dimensió temporal, la “a” dona a entendre el començament, el present, l’inici d’un fet o d’una cosa, el futur inmediat, el contrari de la “i”, que representa l’interior, el passat, el que ja ha succeït.

Com després podrem anar vegent paraula per paraula, i idioma per idioma, l’arrel “an” té el significat d’allò que se situa al davant, al principi, al començament d’un fet, les parts més externes, com són les muntanyes i els seus cims, els alts, els llocs més externs, les coses més grans, etc. Traslladat a les accions, reflecteix les accions de pujar, d’exterioritzar, d’aparèixer, de començar, de situar-se al davant, abans, en l’extrem, en el punt més avençat, algit, elevat.

Però no només té una explicació com a arrel, sinó que funciona també com a prefix i com asufix. Com sufix dona nom a adjectius de coses que es desenvolupen sobre altres, que els hi dona el seu nom i característica. D’un país o ciutat com Roma es forma l’adjectiu “rom-à(n)”, o de Valencia “valenci-à(n)”, és a dir, les persones que viuen o són d’aquestes ciutats, és, doncs, una forma de fer gentilicis perque totes les persones són, esta o viuen sobre un lloc que té un determinat nom. Això fa que sigui un dels sufixes més utilitzats per forma adjectius, que a la llarga s’han anat substantivitzant: capit-à, sol-à, tard-à, castell-à, etc. Com es pot comprovar en el tots els derivats “an”, en català, queden reduits a “à”, ja que la tendència fonètica del català és d’ensordir les “n” finals, especialment si la paraula és aguda: de “mano” castellana el català fa “mà”, de “sano” “sà”, de “grano”, “gra”, etc. La forma de saver si porta o no “n” final es veure quin és el femení; si en porta es evident que el masculí també en portava (romà-romana, valencià, valenciana,...).

És, doncs, el morfema “an” un dels més utilitzats per anomenar coses que es caracteritzen per esta sobre un lloc o una cosa, situades al seu damunt, com les persones habitants d’una zona, d’un poble o d’un país.

 

2. L’ARREL “AN”, PREFIX, ARREL I SUFIX.-

Les arrels primàries són més fàcils de detectar com a prefixos i sufixos que com a arrels propiament. L’arrel “an” en molts idiomes representa categories de paraules no substantives ni verbals, com són les preposicions, els adverbis, les conjuncions,... En aquest tipus de paraules, de per si molt curtes en sons, trobem amb tota claretat el seu significat. Com exemple de coincidència, quasi total, entre l’arrel i la paraula, ja que l’arrel ocupa quasibé la totalitat de la paraula, tenim l’adverbi grec “ano”, ’dalt’, ’a dalt’, ’la part superior’, ’la part alta’, ’allò que és antic’, ’el que és anterior’. Precissament aquesta paraula grega és la que representa una millor explicació del significat de l’arrel en el seu estat més pur.

Un segon exemple, també d’aparició de l’arrel en el seu estat més pur i simple, és el mot basc “hain”, ’tant’, ’tan’, on vegem que canvia el concepte i l’expressió fonètica, amb la conversió de “a” a “ai”, diptongant-la com és habitual en el basc abans de la “-n”. També podem observa una “h-” que només té un sentit i significat gràfic, però no semàntic com en d’altres casos. El significat d’”hain” com quantitat es fàcil d’entendre’l com a cosa situada al damunt, una certa quantitat posada al damunt.

També en l’idioma basc, si separem l’arrel de la seva desinència verbal “-tu”, com morfema d’infinitiu, tenim l’arrel “an” en “han-tu”, ’unflar-se’, ’agrandar-se’, on torna a quedar palès que aquesta arrel dona nom a allò que creix, que és o es fa gran, ja que aquesta característica s’adiu amb el fet d’estar ’a dalt’, ’damunt’, ’en la part alta’.

Però, on més fàcilment dtectem la presència d’aquesta arrel és el fet d’actuar com a sufix o prefix. Com a sufix, la terminació llatina “-anus”, que si descontem el sufix del cas nominatiu “-us”, ens queda “-an-”, i que ja he analitzat abans al parlar de l’adjectiu acabat en “-an”. Són moltíssims els adjectius formats amb aquest sufix (lleidat-à, saragoss-à, catal-à,...). També tenim un segon cas en el morfema del cas inesiu basc, acabat en “-an”, on el significat és similar a la nostra preposició “en”: “etxe-an”, ’a casa’, “kutxe-an”, ’en la caixa’. És del tot evident el significat del morfema com allò que està al damunt, sobre o a l’interior d’alguna cosa.

Com a prefix “an-” forma moltes paraules amb aquest significat que hem estat vegent continuament: ’sobre’, ’a dalt’, etc. En aquesta posició tenim dues arrels derivades que, des del grec i del llatí, han arribar a nosaltres: “ante”, ’davant’, ’enfront’, “anti-”, d’avant’, ’en front de’, ’contra’, el primer més utilitzat actualment com prefix amb significat d’abans, ans, davant, i el segon com posició contrària, oposada, enfrontada. Són dos matissos que deriven d’un mateix prefix, i que ha donat molts derivats. Dins dels prefixos “ante” i “anti” podem extreure el fonema “te/ti”, que adquireix diferents variants segons les paraules i els idiomes, però que tenen el seu valor semàntic del verb ser, que en la seva forma més primitiva, té una forma “itz”, amb derivacions fonètiques cap a “is”, “tz”, “te”, “ti” o “ta”, aquestes últimes utilitzades per formar els nostres participis (-do, -da, -t, ...).

Altres casos de prefix, són els que acompanyen a una paraula iniciada per so labial (p, f, v, b,...), que ja en el llatí transforma el prefix “an” en “am”, com en “am-pulla”, ’ampolla’ o “am-puto”, ’amputar’, ’tallar’, on queden clars els significats de “pulla”, com en “des-pulla”, o de “puto”, com en “poda”, o “ex-putar”, afegint-li el significat del prefix “am-” amb el sentit de ’davant’, ’extrem de fora’.

No només és un prefix freqüentíssim en les llengües llatines, sinó també en les anglosaxones, com l’alemany: “an-sprachen”, ’dirigir la paraula’, derivat o compost a partir de la paraula “sprache”, ’llengua’, ’idioma’, o “ant-wort”, ’resposta’, derivat de “wort”, ’paraula’

 

1. PRESÈNCIA I SIGNIFICATS EN ELS IDIOMES CLÀSSICS.-

En l’anterior capítol he citat algunes paraules a propòsit de les seves posicions com a prefix, arrel o sufix, en idiomes com el grec i el llatí. Però és especialment en el grec on trobem una major claretat i presència d’aquesta arrel en el seu estat més pur, ja sigui perquè quasi apareix sola o perquè el compost que forma el grec amb aquesta arrel té una forta càrrega semàntica basada en aquesta arrel. Citaré unes paraules gregues que, penso, expressen molt clarament el significat d’aquesta arrel:

a) L’adverbi de lloc “ano”, ’dalt’, ’a dalt’

b) L’adverbi de lloc “ana”, ’damunt’, ’sobre’

1. La preposició “anti”, ’davant’, ’en front’

1. El nomb “antos”, ’flor’, ’rebrot’, on aquestes dues parts de la planta representen la part més alta i extrema de les titjes i de la pròpia planta.

e) El verb “anasso”, ’regnar’, ’ser sobirà’

f) El verb “anago”, ’conduir cap a dalt’, derivat del verb “ago”,, 0conduir’, ’portar’

g) El nom compost “anodos”, ’camí de dalt’, ’camí que puja’, ’pujada’

h) També “anabassis”, ’pujada’, ’ascensió’

1. Un altre verb similar “anabaino”, ’pujar’, ’muntar’, derivat de “baino”, ’anar-se’n’, ’moure’s’

j) “Anerkomai”, ’pujar’, ’crèixer’, derivat d’”erkomai”, ’anar’, ’venir’

Del llatí hem heretat moltes paraules que contenen aquesta arrel, però triaré aquelles paraules que ens puguin ser més estranyes per poder examinar millor, amb més distància i imparcialitat, la seva relació amb l’arrel “an”:

a) “Ante”, prefix amb el significat de ’davant’, ’enfront’

b) “Ambulo”, verb derivat d’una arrel “bul”, amb el sentit d’impuls, acció de moviment endavant, que junt amb el prefix “an”, convertit a “am-”, adquireix el significat de ’passejar’, ’caminar’, és a dir, impuls cap endavant de la marxa.

1. “Amplio”, resultant d’un compost entre “an-” i l’arrel “bil”, contreta habitualment a “bl” o “pl”, amb el significat de ’reunió’, que dona el significat compost a “amplio” d’augmentar, d’eixamplar-se.

1. “Amplus”, relacionada amb l’anterior, i té el significat de ’gran’, ’espaiós’.

e) “Amburo”, compost de “buro”, ’cremar’ i que té el significat de ’cremar a l’entorn’.

f) “Amoveo”, que pot ser un compost del verb “moveo”, ’moure’s’, però que pot haver-se format, en un principi, com a compost d’”an-” més l’arrel “ob”, amb el sentit de ’propi’ o ’cosa d’un’, que junt amb “an-” adquireix un significat d’’apartar’, ’allunyar’, és a dir, distanciar-se una cosa propia d’un mateix.

g) El sentit d’”an” és el d’allò que està a sobre, al damunt, com en “anulus”, ’anell’, al costat d’una cosa, que li dona l’arrel “ul”, i junt amb “an-” el que està a sobre, al damunt, rodejant una cosa.

h) “Ancisus”, un clar compost amb “cis”, ’tall’,’separació’, que dona el seu sentit semàntic de ’tallat al voltant’.

i)“Ambio”, ’donar voltes en torn’, amb una arrel afegida mínima, “-b-”, ’separar’, o “bi”, ’dos’, com número resultant d’una separació de la unitat.

j) Amb aquest sentit d’allò que tenim al costat, damunt o a sobre, tenim paraules que han donat noms, algun molt conegut i d’altres no, com “am-icus”, ’amic’, com nom compost per aquella persona que es troba al costat, al voltant, a sobre d’un, amb el prefix “-ic”, ’extret’ o cas partitiu basc que ha donat lloc al sufix adjectival “-ic”.

k) “Am-icio”, ’embolcallar’, ’cobrir’, amb el sentit que hem vist abans per “amicus”.

1. Amb un sentit de crèixer, d’ampliar, tenim “amphitheatrum”, ’amfiteatre’, ’edifici oval’, on les platees creixen envers sentits oposats, el que li dona una forma circular o ovalada.

1. “Amolior”, d’una arrel “mol”, ’afluixar’ que li dona el sentit de ’treure, afluixar, cedir, del davant’.

n) “Amitto”, ’deixar anar’, ’afluixar’, d’una arrel “it”, amb el sentit de ’sobresortir’ o ’sortir’.

o) “Amigro”, amb una base o nom nuclear “migro”, amb el sentit de ’format del que cau o es desprèn’, i que prèn el significat d’’anar-se’n’, ’emigrar’.

p) “Amnis”, ’riu’, ja que és un corrent, “-is”, que avença, que creix, que marxa cap endavant.

q) Quan hi ha paraules que neguen o canvien la significació d’”an”, s’obtenen verbs i noms amb significats, aparentment, oposats, com en “amputo”, ’tallar’, ’amputar’, ja que el verb “puto” comporta el fet de ’tallar’ més la posició extrema o externa de la cosa tallada, representada en “an-”.

r) “Anfractus”, ’sinuositat’, ’cobra’, ’revolt’, on s’explica el fet de ser corbat com un trencament del moviment endavant, el moviment recta cap endavant, representat per “an-”.

s) “Ango”, ’estrènyer’, un significat contrari, oposat, als que hem citat per “an-”, i que s’explica pel fonema “-g/-k”, ’extracció’, i que afegit a “an-” vol representar l’absència, la manca, d’amplitud, de grandesa, i, conseguentment, petitesa, estretor.

t) “Anguis”, ’serp’, on, a més de l’estretor i angostura del cos de la serp, porta l’arrel “is”, amb el sentit de ’sortir’, ’fluir’, tal i com actua la serp, esmunyint-se i sortint a través dels llocs estrets.

u) “Ancillor”, ’serv’, ’esclau’, ja que l’arrel “cill” o “sil” significa allò que se situa a dins, tal com és el servidor o esclau, sotmès i constrenyit a l’àmbit domèstic, sota la direcció i manament del senyor de la casa, representat per “an-”.

1. Per últim quatre paraules relacionades amb la vida, representada per l’alè o aire que s’expulsa des de dins, “im”, com forma que es creia de donar vida, ànim, o espirit a les coses animades. En primer lloc tenim “animo”, ’donar vida’ ja que l’aire que ve de dins és expulsat envers l’exterior, cap al davant , “an”.

x)”Anima”, ’alè’, ’respiració’, com a font o representació de la vida, i dels sers vius, ja que la respiració és bàsica per mantenir la vida.

y) “Animus”, ’espirit’ molt relacionat amb la vida i l’ànim

z) “Anhelo”, ’esbufegar’, és a dir, impulsar cap endavant l’aire que surt dels pulmons i que, actualment, s’entèn com una forma de desitg.

 

4. PRESÈNCIA EN ELS IDIOMES ANTICS.-

 

Són molts els idiomes que venen des d’èpoques immemorials, però hi ha un que, per la seva proximitat a les nostres llengües llatines, ens pot obrir una porta al que podria ser un idioma prehistòric, especialment si estudiem la simplicitat de les seves arrels i la seva presència en els topònims, així com, també, en moltes paraules dels lèxics d’idiomes europeus. Es tracta evidentment de l’eusquera que, a més de les seves arrels monosilàbiques i tan primitives com “ur”, ’corrent’ o “aitz”, ’roca’, el seu contacte durant segles amb idiomes com el llatí i d’altres antigues europees, ha deixat una gran influència en els nostres idiomes. Només cal recordar la paraula “esquerra”, provinent del basc “esker”, mà esquerra. El català, el castellà, el portugués, el francès, l’occità, etc., han rebut gran quantitat de paraules del lèxic basc.

Un altre idioma antic, tant o més que el basc, és el xinès mandarí, que com ell conserva el seu lèxic en base a unes arrels mínimes, monosilàbiques, i molts cops les seves paraules són la unió de dues d’aquestes arrels monosilàbiques, amb la diferència que el basc té arrels compostes de vocal més consonant, predominament, i en el xinès, al contrari, consonant més vocal, amb tot un seguit d’acabament vocàlics o acabats en “n” o “ng”. En ambdós idiomes hi ha una presència de l’arrel “an” amb diversos significats, però que formen, tots ells, un camp semàntic amb els significats que fins ara he apuntat. Iniciaré una relació de paraules amb l’arrel “an” pel basc, ja que és el nostre idioma avi, deixant la paternitat al llatí.

1.  
   1.  

      1. Com hem vist abans, “-an” és el sufix del cas inessiu basc, que nosaltres traduim per la preposición “en”. És molt probable que també tinguin a veure ambdues estructures malgrat l’aparent diferent filiació.

      2. Una segona sèrie son paraules que expressen quantitat, volum, grandesa, abundància, ja que la mateixa que creix s’expandeix enver l’exterior, cap a dalt i cap als extrems. El nom més conegut és l’adjectiu “andi”, ’gran’, on podem veure com el sufix “-di”, també s’afegeix amb un sentit de pluralitzar, accentua el valor d’”an” com expressió de quantitat, i, per tant, molta quantitat.

      3. Molt semblant a l’anterior és “anitz”, ’molt’, on vegem a “an-” unir-se a “itz”, segurament relacionada amb el verb “iz-an”, ’ser’, i, per tant, ’gran, alt, primer, davant,... és’.

      4. També “hain”, ’tant’, ’tan’, expressa quantitat, i molt probablement estigui relacionat amb “han”, ’allí’, ja que els llocs llunyans es relacionen amb els llocs grans. La “h” no té cap valor ni semàntic ni fonètic, en aquests casos, i, potser, influit per un afany diferenciador, s’ha utilitzat com a diacrític per distingir-la d’altres paraules.

      5. Relacionat amb el temps i les posicions més altes o inicials tenim la paraula “aintzin”, ’antic’ on tornem a trobar la diptongació d’”an” en “ain”, cosa bastant habitual en el basc, especialment quan una vocal fa parella amb “n”, com és el nostre cas. Crec que és un cas lenificació de la consonant, de fer el sou més tou, i que fa que la “n” es converteixi en “ny”. De fet “ain” s’expressa oralment com “any” en català.

      6. “Gain”, ’cim’, és un cas de sufixació on “ain” s’aglutina al fonema “k/g”, relacionat amb els llocs alts, extrets, com en “goi”, ’alt’ o “garai”, ’alçada, temporada’ o “gara”, ’flama’, ’flor’

      7. “Aintza”, ’glòria’, ja que els llocs alts es relacionen amb la glòria, la famal, els llocs d’honor i de reconeixement social, de superioritat per damunt de la normalitat més vulgar i terrenal.

      8. També l’extremitat és anomenada “hanka”, sigui d’animal o humana, ja que suposa l’extrem del cos, un punt més exterior, on la presència de l’arrel o sufix “-ka” pot donar-li diferents matissos o accepcions a l’arrel “an”.

      9. Relacionat amb “handi” tenim el verb “hantu”, ’unflar-se’, ’agrandar-se’, on el morfema verbal d’infitiu “-tu”, que podem traduir com ’fer’, ’tenir’ o ’haver de ser’, complementa l’arrel “an”, que porta l’”h” diacrítica.

      10. Molt relacionat amb allò que tenim al davant, allò que apareix als nostres ulls, existeix nom i adjectiu “antz”, ’paregut, ’semblança’, del qual es forma la paraula “antzo”, ’teatre’ o art de representar uns fets de forma aparent.

      11. Per últim tenim la paraula “andanan”, ’en fila’, on “andan” lliga amb els nostres “andén” castellà i “andana” català. Un lloc per on es camina o “anda” desfilant i anant en sentit del moviment endavant, propi de quasi tots els moviments que segueixen una trajectòria.

El xinès mandari té com a final de sílaba la terminació en vocal, amb diptong o no, o en “n”, amb les dues variant “n” normal i “ng”, amb so oclussiu, gutural. Com la diferència semàntica entre ambdues “n” no la he arribat a copsar, he triat les paraules acabades tant en “an” com en “ang” més pel seu valor semàntic, prescindint d’una possible diferència semàntica entre ambdues “n”.

1.  
   1.  

      1. “Shan”, ’muntanya’, on la “a” presenta vocal llarga, cosa important però que el teclat nostre no permet escriure, però que en xinès es prou important a l’estar basat en quatre tipus diferents d’accents. Com es pot comprende la muntanya es relaciona amb tot allò alt, gran, exterior, elevat.

      2. “Huo shan”, ’volca’, on es defineix aquest tipus de muntanya com la que porta foc o ’de foc’, ja que “huo” vol dir precissament això: ’foc’.

      3. Relacionat amb el que és ’alt’ i ’gran’, tenim el verb “shàng”, ’pujar’, amb un accent sobre la “a” agut i un “n” un tant diferent al ser “ng”, que pot donar-li aquest valor d’acció sobre la muntanya i sobre el que representa, ’elevar’, ’fer-se alt’.

      4. “Xiang de “, ’alt’, adjectiu clar, ja que porta la paraula “de”, pròpia dels adjectius, al final. Porta accent descendent-ascendent i un paregut fonètic amb “shan”, ’muntanya’, que ens fa veure la relació semàntica, al menys pel xinès, entre l’alçada i la muntanya.

      5. “An zhuang”, ’muntatge’, on l’arrel “an” apareix sola i formant part de la segona paraula. És evident que el verb ’muntar’, inclús en el nostre idioma, es relaciona amb “munt” i amb “muntanya”, i que les peces que es munten cal anar-les juntant i trabant-les per aixecar tota la maquinària muntada, més gran i alta que les seves peces.

      6. “Zhang”, amb accent decreixent-creixent sobre l’”a”, vol dir ’crèixer’, un dels verbs relacionats amb tot allò que es fa gran, alt, ...

      7. El nom del mar i de l’oceà es forma amb dos monosílabs: “hai yang”, ’oceà’, essent cada una de les paraules: “hai” i “yang” ’mar’, per tant “yang”, amb accent allargat representa la grandiositat del mar.

      8. El concepte ’dia’ és “tian”, ja que el sol creix en el cel, es fa alt, i “tian hang”, on apareix per partida doble l’arrel “an”, vol significar ’fer-se de dia’, on “hâng” tindrà el valor de ’fer-se’, ’crèixer’.

      9. “Wang”, amb accent decreixent-creixent, ’anar’, ja que el moviment és expressat com un creixement en una direcció, un punt que avança en l’espai en direcció d’un destí, i, per tant, un anar guanyant espai.

      10. Per últim tenim el verb “fàng”, ’posar’, en el sentit d’allò que s’amuntega, que s’acumula, que es va fent gran.

 

1. PRESÈNCIA D’”AN” EN ELS IDIOMES ANGLOSAXONS.-

 

La presència d’”an” que hem pogut veure en el basc i en el xinès mandarí, arrenca d’èpoques molt pretèrites, molt allunyades en el temps, que fa que l’espai en què s’extèn aquesta arrel també sigui molt dilatat. Per això no és gens estrany que “an” també hi sigui present en els idiomes anglosaxons, no llatins, de procedència euro-asiàtica, i que van anar envaïnt Europa en diferents olejades fins a establir-se en els països del nord d’Europa, fent frontera amb l’imperi romà, situat més al sud. L’anglès i Anglaterra estan molt més influenciats pel llatí, ja que va estar aquella zona sota l’imperi, en canvi, l’alemany presenta poques paraules de prèstec llatí. Vegem la presència d’”an” en aquest idioma:

1.  
   1.  

      1. “Anfang”, ’principi’, ’començament’, paraula composta de “fang”, ’presa’, o “fangen”, ’agafar’, i l’arrel prefixada “an-”, que li dona un sentit d’agafar al davant.

      2. En el sentit anterior tenim “ampfeifen”, ’xiulit de sortida’, derivat o composta a partir de “pfeifen”, ’xiular’.

      3. “StoB”, ’cop’ ’xoc’ forma el derivat “anstoB”, ’impuls de sortida”, on “an-” reflecteix la primera posició, l’inici, la sortida.

      4. “Anfallen”, ’acometre’, derivada del verb “fallen”, ’caure’, ’baixar’.

      5. “Ander”, ’altre’, pronom i adjectiu que té el sentit d’aquell o allò que esta al davant nostre, aprop o junt, derivat del pronom “der”, ’ell’.

      6. “Anbei”, ’adjunt’, es forma a partir de “bei”, ’aprop’, ’junt’, amb un clar sentit d’estar al damunt, a sobre.

      7. Si “bau” vol dir ’construcció’, “anbau”, és el ’cultiu annex’, ja que el cultiu també s’interpreta com una construcció, quelcom que ha estat fet, essent la caracteristica d’”anbau” el fet d’estar aprop, al davant, annex.

      8. D’”sprache”, ’idioma’, ’llengua’, es forma “ansprachen”, ’dirigir la paraula’.

      9. Per últim tenim “antwort”, ’resposta’, ’contestació’, derivada de “wort”, ’paraula’.

A l’anglès, idioma anglosaxó molt més llatinitzat que l’alemany, trobem també moltes paraules amb “an”:

1.  
   1.  

      1. “Another”, ’altre’, molt similar al “ander” alemany, i al “otro” castellà, més l’arrel prefixada “an-”.

      2. “Answer”, ’respondre’, també paregut a l’alemany “antwort”, amb petites variacions fonètiques.

      3. Dins dels pronoms, quan s’anomena a una cosa qualsevol, de forma indefinida, normalment s’utilitza un sufix, “-i”, que vol indicar un individu, un exemplar d’una classe amb molts individus, un qualsevol, ja que tots són, més o menys iguals. És el cas del pronom i adjectiu indefinits “any”, ’algú’, i en cas negatiu, ’ningú’.

      4. La conjunció copulativa típica de l’anglès sembla arrencar directament d’”an”, més el verb ’ser’, en la seva variant “-da”, donant “anda”, i de forma més reduida “and”, ’i’.

      5. “An” és una arrel amb el sentit de ’damunt0, ’sobre’, i “antler”, ’asta’, ’cornamenta’, representa la unió de la paraula “ler” més “an-”, al damunt, sobre.

      6. “Angle”, ’pescar amb canya’, amb el sentit d’extreure el peix des de d’alt de la superficie de l’aigua, ja que “gle” ve de l’arrel “cul(gul” amb el sentit d’extreure.

      7. “Anoint” ’untar’ és quasí una paraula similar a la nostra “untar”, però porta el prefix “an-” amb el sentit de ’sobre’, ’damunt’, ja que és la part on habitualment se suca o s’unta.

      8. “Announce”, també similar fonètic i semànticament al nostre ’anunciar’, ja que el fet d’anunciar és posar la veu per damunt, i avençar per la paraula un fet que ha de venir.

      9. També la paraula “annex”, ’annexar’ és similar a la nostra, i queda clara la seva posició de damunt o sobre.

      10. Per últim un derivat de la paraula anglesa “new” en “anew”, ’de nou’, on podem veure com la mateixa “n-” de “new” pot ser la reducció d’aquesta arrel “an-” més una segona arrel, “ow” o “ew”, amb el sentit del que ens és propi, d’un mateix. Així “anew” seria lo propi de l’inici, del que va davant, que és el mateix que dir ’nou’.

 

 

1. PRESÈNCIA D’”AN” EN ELS NOSTRES IDIOMES CASTELLÀ I CATALÀ.-

 

Dins del castellà trobem paraules una mica diferents del català, però que ens demostren la variabilitat de certs morfemes i fonemes, que varien d’un idioma a l’altres, especialment les variaciones entre “s” i “t”. Vegem en el castellà:

1.  
   1.  

      1. “Avanzar”, és l’arrel “an” més el morfema-fonema “tz” que, de vegades, deriva a “t”, i d’altres a “s”. A més a més porta el prefix “av” que li dona el sentit de ’separació cap a fora’, i, per tant, defineix “avanzar” com ’separar-se respecte al que va davant’.

      2. “Ante”, preposició que presenta el seu sentit més corrent d’”an”: ’davant’, ’primer’, ’abans’, però en el dos sentits possibles: el que va o esta davant i el que està abans, “antes” en castellà.

      3. Derivat d’”ante” trobem “delante”, contracció de “de”, “el “ i “ante”.

      4. Respecte al temps i relacionat amb el mot llatí “manas”, ’dia’, en castellà trobem el mot “mañana”, és a dir, el principi del dia, per a la segona “-an”, més “man” que significa el sol que creix, que partint de l’horitzó s’eleva en el cel i que representa a tot el temps de llum, el dia.

      5. “Andar”, un mot que es paral·lel al català “anar”, amb un clar sentit de posar-se al davant, avançar.

      6. En un sentit similar al del dia, “manes”, tenim el mot “mano”, ’mà’, extrem o part més avançada del braç, on els dits es desprenen, cosa que reflecteix el fonema “m-”.

      7. “Anda”, llit elevat o pal·li que es utilizat per aixecar a una persona o a una cosa.

      8. “Anciano”, persona d’abans, de l’inici, antiga, coincident amb una base “antz” que ha donat varietats diferents de paraules en l’oral i en l’escriptura (c, t, s,...).

      9. Avanzar”, verb que utilitzem per definir altres paraules. Es posar-se davant d’un altre en el sentit de la marxa, essent “av-” el que li dona el seu sentit de ’separar-se’, en aquest cas del que va davant nostre.

      10. “Ángel”, nom grec que significa l’anunciador, i que prové de la composició entre “an-k”, ’elevar’, ’extreure amunt’ més “el”, ’paraula’ i que va donar nom al fet d’anunciar, i a la persona que anunciava, l’àngel.

 

En català també tenim moltes paraules, coincidents amb d’altres llengües, i d’altres més pròpies del lèxic català exclussiu, i que es relacionen amb l’arrel “an”:

1.  
   1.  

      1. “Abans”, molt similar a la castellana “avanzar”, però en el sentit de seprar-se cap el principi, cap a darrera, en la primera posició.

      2. “Davant” que té un sentit més d’espai, sinònim del castellà “delante”, però format amb el sufix “av” i la preposició “de”, contreta a “dav”.

      3. “Ampolla”, objecte format en base a dos conceptes: el format per l’arrel “pol”, en el sentit d’impuls, i l’arrel “an”, que estem analitzant i que defineix el fet del que esta al ’davant’, ’primer’, com és el cas de l’ampolla formada per l’impuls de l’aire sobre una massa de vidre posada al davant.

      4. “Antena”, objecte situat a la part més extrema o alta d’un cos.

      5. “Manta”, amb els seus variats sentits, però que tots expressen el fet de situar-se al damunt, desprenent-se una cosa pel damunt d’alguna altra, ja sigui roba o una làmina d’aigua.

      6. “Àmpit”, paraula formada per “pit”, amb el sentit que coneixement com a cosa prominent, sobresortint, i el prefix “an-”, cap al davant.

      7. “Manar”, molt semblant al significat de “manta”, però en un sentit més de ’generar direcció’, de ’preponderància’, d’estar pel damunt de les coses manades.

      8. “Any”, que com altres paraules relacionades amb el temps, es refereix a la pujada de l’astre rei en el firmament, la seva elevació al llarg de l’any, que integra un cicle solar, o “any”, iniciant-se l’any en el moment que comença a crèixer o inici.

      9. “Anvers”, cara situada al damunt d’una cosa, en oposició a la cara situada al davall o “revers”.

      10. “Tant”, que com “tan”, representa la quantitat o les coses situades al damunt d’un lloc, una certa quantitat. Com “t-an” són moltes les arrels que es formen entre un sol fonema inicial i l’arrel “-an”.

 

1. 7. PRESÈNCIA D’”AN” EN LA TOPONÍMIA I EN L’ANTROPONÍMIA.-

 

Dels molts topònims on s’aprecia la presència de l’arrel “an”, només he triat aquells que poder ser més fàcilment interpretables, per ser tot els trams fònics i arrels presents en la paraula comprobables en la realitat física del lloc. Començare per aquells anomenats com “macrònims” o noms de llocs grans, extensos:

1.  
   1.  

      1. “Atlas”, nom atribuit a la serralada muntanya situada en el nord d’Àfrica, i al costat de l’oceà Atlàntic. Ja en època grega se citava a Atlas com un tità o semidéu, que aguantava el cel sobre les seves espatlles. D’aquí que se li hagi volgut trobar un origen grec en la paraula del grec antic “talo” o “telo”, ’suportar’. Com després veurem al analitzar el nom de l’oceà Atlàntic, Atlante i Atlas són dos noms que representen al mateix personatge, perquè, com hem vist al partlar d’”ans”, català, i “ante”, castellà, l’arrel “an” sol portar un fonema afegit, que jo atribueixo al verb ser en la seva arrel més mínima, “itz”, i que ha donat diverses variacions: “an-s”, “an-te” o “an-tz”. Crec que és fàcil deduir que d’un original “atl-ants” hagi pogut derivar dues paraules, una “atla(n)s” i una altra “atlante”.

      2. “Atlàntic”, molt relacionada amb l’anterior, ja que “atlante” més el sufix propi per formar adjectius “-ic”, donaria el nom “atlant-ic”, que no seria més que un adjectiu format sobre la base “Atlants” en una de les seves dos variants. Però crec que cal explicar quina és la primera paraula de les dos que componen el nom: “atl-”, que com ja he citat abans, alguns fan derivar del verb grec “tel/talo”, ’suportar’. Crec que en això ens ajuda molt el poder tenir com a segura la segona part: “ante”, que ja hem vist abundament en totes les paraules on es present el seu significat: davant, al principi, al damunt, sobre, etc.

“Atal” en eusquera vol dir ’troç’,’secció’ i “ataldu”, ’tallar’, ’seccionar’, ’dividir’, del qual, i com fàcilment es pot comprendre, deriven les nostres paraules “tall”, “dalla”, “taller”, “talar”, etc., i no deriva d’un suposat étim “talea”, ’titja’ o ’palet’ en llatí. Aquest “atal”, conservant l’”a-” inicial el trobem molt clarament en “atl-”, però aquest cop amb una contracció a “at(a)l”, cosa freqüent al trobar-se sempre adherida a la segona part de la paraula: “-ante”. El significat és molt lògic: ’davant de la partició’, definint a la zona a l’exterior del Mediterrani com la part situada al davant de la partició, ja que l’estret de Gibraltar era entès com la divisió, la partició entre dos continents, Europa i Àfica.

I és que aquesta arrel “atal” no només existeix en eusquera i en els nostres idiomes, sinó també en el grec que fona lloc al verb “daio”, ’dividir’, ’distribuir’, ’partir’, del que deriven “daixo”, ’dividir’, ’partir’ i també el nom substantiu “dais”, ’part’, ’porció’, ’ració’.

1.  
   1.  

      1. “Andalucia”, segons alguns autors és un nom relacionat ame els bàrbars anomenats “vàndals”, poble germànic que va passar per la Bètica camí d’Àfrica. També d’altres ho associen al germànic “landa-hlauts”, ’terra de lots o herència’, és a dir, terres sortejades en lots, atribuïnt aquesta pràctica als pobles germànics que van envaïr Andalucia. Encara que fonèticament plausible sembla que el temps tan curt d’ocupació d’aquesta regió pels germànics fa difícil de pensar que fos l’origen del nom.

Crec que cal relacionar Andalucia amb dos noms: per una banda l’Atl-antic, en la segona paraula del compost que ocupa la primera part d’Andalucia, i amb Lusitania, una regió o província romana que ocupava part d’Andalucia, i que tindria la mateixa arrel, però en un segon lloc en Andalucia. La Lusitania que agrupava part de la meitat sud de l’actual Portugal i la part occidental d’Andalucia té com a arrel base el nom “Lux”, que es relaciona, per una part amb la paraula basca “luze”, ’llarg’, i per l’altra amb “lux”, ’llum’ en llatí. Fins i tot avui la part surenya de Portugal porta el mot de Luz, Praia da luz, costa da Luz, etc. Aquest sentit de ’llarg’ ha perdurat en el nostre lèxic en el nom del peix allargat “lluç”, i en el nom de les llargades dels ponts i altres vigues que deixen un forat a sota, o llum. Clar que també es pot atribuir al llatí “lux”, però crec que en un principi “luze” hauria de donar nom al fet de la llum, per la gran llargària dels rajos de llum. Cal veure que el continent europeu és eminentment allargat, i que comença en el seu extrem més occidental a la Lusitànica, per tant, era una forma d’anomenar aquell territori.

Si analitzem la primera part del nom Anda-lucia, ens adonema que coincideix amb ser el ’principi’ el que està davant d’aquest continent allargat (“luze”) que és Europa. Per tant el nom d’Andalucia significaria ’la llargada del començament’ o part inicial del continent europeu o continent allargat.

1.  
   1.  

      1. “Antillas”, illes situades entre el golf de Mèxic i el nord d’Amèrica del Sud. Es compon de les paraules “anti”, ’davant’, ’al davant’, i el mot “illa” o “illas”, procedent d’una paraula portuguesa, “ante-ilha”, amb que s’anomenava una hipotètica illa que, ja en temps dels grecs, es pensava que estava situada al davant de Portugal, o en la part contrària a Portugal: “ante insulam”, en llatí, i que després va servir per batejar les illes trobades per Colon.

      2. “Andorra”, poble de la província de Terol i petit país pirinenc, situat al nord de la província de Lleida, format per les altes valls dels rius Valira, afluent del riu Segre. En un cas i en l’altre són zones altes, tal i com correspon al significat d’”an” que forma la primera part del nom. L’Andorra de Terol està situada en la part alta d’una vall, i en l’Andorra pirinenca els més alts cims del Pirineu l’envolten, fent de frontera amb França. A més d’”an-” trobem una segon arrel “orra” o “urra”, procedent de l’arrel basca “ur”, ’corrent’, que ens assenyala els llocs on neixen els rius i corrents d’aigua importants. Encara que als basquistes els hi sembla que no pot transformar-se aquesta arrel, “ur”, en una “rr” vibrant, crec que hi ha casos, tant en l’eusquera com en el nostre idioma que certifiquen la possibilitat de que l’arrel, en principi amb “r” simple, pugui donar derivats amb “rr” vibrant, com en els nostres “curs” i “corrent”. Per tant, Andorra seria el curs o corrent d’adalt, més una “-d-” intermitja fruit de la geminació de la mateixa “n” (n.n > nd).

      3. “Aneto”, cim culminant de tot el Pirineu amb 3.404 metres. També nom d’un poble de l’alta Ribagorça, més o menys al peu per la banda oriental de tota la serra de la Maladeta, on es troba el pic d’Aneto. L’afegito “-eto” és un pluralitzador típic i molt utilitzat en la toponímia, especialment basca, com “Bas-eta”, ’lloc de boscos’, o “Ur-eta”, ’lloc o llocs d’aigües o corrents’, i en el léxic català “Pin-eda”, ’lloc de pins’.

      4. “Anie”, pic culminant del Pirineu nabarrès. A diferència del pic d’Aneto, la terminació “-ie” és possible que sigui un singularitzador, al contrari d’”et” i que doni nom només a un sol pic, tal i com és el d’Anie, més l’”An-” amb el sabut concepte d’alt o cim.

      5. “Ainet”, com també i ja citat “Aneto”, són noms de pobles catalans, aragonessos i bascos que anomenen pobles situats en zones elevades, potser no tant com els cims, però si més elevades que altres pobles propers. En aquest cas podem veure com l’arrel “an” que és l’habitual, en determinats casos es diptonga a “ain”, amb el mateix valor semàntic, però amb una pronunciació, en els casos bascos, semblant a la nostra “ny”, tal i com ja hem vist al citar algunes de les paraules basques procedents d’aquesta arrel “an”.

      6. “Organya” és un altre cas del que acabo de citar en “Ainet”, i la seva pronunciació com a “ny”. A més d’”Or-”, procedent d’”ur”, ’corrent’, “ganya” és idèntic al mot “gain” basc, ’cim’, però tambe ’damunt’ com en “gainera”, ’damunt’. Per tant, “Organya” és un cas clar de pervivència de la pronuncia basca del mot “gain”, transformat a “gauya”, i que dona el significat del nom com ’damunt del corrent’, ja que és un poble situat literalment damunt del riu Segre.

      7. “Amposta”, poble del final o poc abans del delta de l’Ebre. Aquí vegem com la “n” es canvia a “m” a l’estar situada darrera de una labial (p). Algun autor ha fet provenir el nom del llati “amnis”, ’riu’, que també compta amb ’arrel “an-” i per tant té també el sentit d’allò que va ’endavant’, corrent que marxa ’avançant’, i que dona nom al lloc que ocupa Amposta en el riu Ebre, en la parta més avançada, ja prop del seu desguaç. La segona part, “-posta” prové de l’arrel “bos/pos” amb el sentit de final, darrera, i no en el sentit de “post de fusta” que també se li ha volgut donar. Per tant, “Amposta” seria el final del lloc avançat del riu Ebre, concebent el riu com lloc que marxa, que avança sempre endavant i avall.

      8. “Andraitx”, poble i zona de l’illa de Mallorca, situat en la part més extrema de la serra de Tramontana, cap el costat occidental, formant una cala. La zona muntanyosa i rocosa que l’envolta ve anomenada per l’arrel basca “aitz” que pren la forma “aitx”, ’pedra’, ’roca’. Per tant, “Andraitx” significa la ’roca del davant’, del davant del conjunt de muntanyes de la serra de Tramontana. Hi ha un morfema “dr” intermig que podria ser la contracció de l’arrel “tar”, ’entre’ i que donés el sentit a la cala on se situa Andraitx, com roques entre els alts o les zones davanteres de la serra, que s’inicien arran de mar.

      9. “Antequera”, a la regió andalussa, que porta un nom molt conegut al Pirineu: “quer”, o “quera”, ’roca’, que trobem en molt topònims com: Quer, Querol, Queralt, Queralbs, Querforadat, ... Aquesta roca, Antequera, esta situada davant del poble, una roca o penya important, i que dona nom al poble d’Antequera, que significaria, doncs, la roca del davant, referint-se més a la roca per donar nom que al mateix poble.

      10. Maians, poble català, proper al massís de Montserrat, amb les seves impresionants parets de roca formada per conglomerats de còdols de riu o pedres rieres. La primera part del nom “mai”, prové de “mall”, nom molt freqüent en tota la zona pirinenca per donar nom a parets de roca, costes i pendents. El poble de Maians seria, doncs, el situat ’davant del mall’, amb un canvi de “ll” a “i” bastant lògic i freqüent en la fonètica actual inclús.

      11. “Maldà”, poble de la comarca de l’Urgell, a la província de Lleida. També és basa en la paraula “mall”, però amb “l” simple, o millor, amb “ld”, ja que aquesta és una de les formes amb que evoluciona la “ll”. Pensem que “malda” en basc és ’costa’, ’pendent’, i que aquest poble es troba en la part alta d’una costa, essent l’`à” final la terminació habitual d’un “an” del qual només es pronuncia l’”a” amb accent. Per tant, el seu significat seria ’sobre o davant de la costa’.

      12. “Anso”, poble oscenc del Pirineu, capital de la seva mateixa vall, Vall d’Anso, on aquí el mot, “anso”, pot estar relacionat amb el basc “antz”, ’paregut’, ’semblant’, cosa que podria anomenar la bellesa o bona presència d’un poble i vall situats en una de les valls més boníques del Pirineu, encara que no podríem descartar un possible significat referit a la seva posició ’elevada’ o ’davantera’ respecte als cims i muntanyes més altes.

      13. Ja per acabar el poble català d’”Anglesola”, format per dues paraules: Anglès, com el poble homònim gironí, i “-ola”, terminació de molts pobles amb el significat de poble incipient o partida. Sobre “anglès”, crec que cal extreure el morfema “-es”, típic formador d’adjectius en base al lloc, i el nom “angul”, no entès com a nom geomètric, sinó com a lloc d’extracció, “gul” d’adalt, ’an-”, ja que Anglès i Anglesola es troben en la zona de dejecció d’uns torrents que neixent adalt de les serres forment allí unes planúries fluvials, producte dels aluvions dels torrents, concretament l’Ondara en el cas d’Anglesola.

 

Sobre el noms propis, molts antics i procedents d’una tradició grega, encara que no exclussivament, crec que són fàcils d’interpretar després de tota la gran munió de paraules examinades. Per exemple:

1.  
   1.  

      1. “Anna”, nom atribuit a la dona i a la mare, ja que ella és el començament i el inici de l’espècie humana. Fins i tot, noms com el basc “anaia”, ’germà’ o “canalla”, en català ’nens’, ’fills’, poden ser interpretables com els descendents o ’costats de la mare”, atribuint a “anna” a la mare, la que està al damunt dels fills, literal i figuradament.

      2. “Antoni”, nom grec que vol dir ’flor’ o ’brot’ més el fonema “-ni”, segurament emparentat amb “on/un”, ’un’, ’individu’. Per tant, “Antoni” seria l’individu flor o brot, en un sentit més figurat ’bonic’ o que està ’adalt’.

      3. “Angel”, que ja hem vist a l’analitzar el nom comú “angel”, nom grec amb el sentit d’anunciador.

      4. “Ander” amb les seves variants “Andrés” o “Andreu”, que es podria definir amb la paraula alemanya “ander”, ’altre’, i que defineix a l’altre com el que està al costat, davant, proper.

      5. “Alexandre”, també nom conegudíssim grec, per ser el nom d’un emperador macedoni, el nom del qual es pot desglossar o separar en “alex”, ’allunyar’, ’separar’, ’protegir’, més “andros”, ’home’. Per tant, “Alexandre” seria l’home que allunya el mal, que protegeix el nostre costat. També el guardaespatlles o protector.

      6. Ja per acabar un mot llatí, el deu “Jano”, del qual es formen noms com “Jan” , “Jané” o “Janot”. Com també es sabut, és qui dona nom al més en què s’inicia l’any, el gener, i els seus diferents mots en diversos idiomes: enero, janeiro, ... També és lògic que sigui el déu de tot allò que comença o s’inicia, siguin projectes, guerres, o simplement l’any. A “Jano” li trobem una “j/i” afegida a l’inici que pot tenir una fundió simplement proteïca, o amb un significat, que com hem vist en altres ocasions, pot ser atribuit al individu, “i”.

 

 

 

L'arrel MALL

 

L’ARREL "MALL".-

 

Sobre aquesta arrel, el primer que cal dir és que ja la he treballat en l’article sobre el "Topònim Mallona, a Bilbao", i que trobareu en la pàgina web de Celtiberia. Una de les coses més importants que m’he adonat, ja no per aquesta única arrel, sinó per d’altres que també porten la "ll", és la palatització de la "l", no com un fenòmen recent, sinó molt antic, tant que des de la "ll" hem pogut veure com ha derivat a la "i", la "y", la "ld", la "u", etc., a més de la "l", que seria el so més originari a partir del quals s’han format els altres com variacions fonètiques.

 

Aquestes varietats fonètiques ja les aniré citant a mesura que vagin apareixent durant el crus d’aquest treball. Quan un utilitza una arrel, el primer que els lingüistes pregunten és: de quin lèxic estem parlant? Llatí, preromà, indoeuropeu, bascoide, preindoeuropeu? En les arrels quasi sempre ens adonarem que són peces compartides per totes les llengües. Paraules derivades d’aquesta arrel, "mall", les trobem tant en el llatí, com en el basc actual, amb uns significats que, en principi, no semblen tenir cap parentesc entre elles.

 

D’alguns mots també és possible trobar errors d’excès de zel i posar en relació algún mot junt a d’altres que si provenen d’aquesta arrel. Però l’experiència em diu que tots els mots que s’assemblen posseixen un mateix origen, i el que desconeixem, per desgràcia, és el motiu concret perquè s’ha utilitzat aquella arrel per crear aquella paraula. Ara posaré una relació de mots que, crec, provenen d’aquesta arrel i que trobem en el diccionaris actuals, de basc i llati. Són:

1. Alda : ’canvi’. És una paraula bàsica del basc que forma part de l’arrel "mall", i del seu significat.

2. Aldamen: ’rodalies’. Té un matís diferent a l’anterior paraula, ja que significa quelcom així com ’junt a’. Porta el sufix "men" que extableix una qualitat, i estableix una certa igualtat semàntica entre ’canvi’ i ’estar aprop de’.

3. Aldapa: ’rampa, costa’. També porta un sufix afegit: "apa", que reforça el sentit de ’separació’ d’una cosa que està a prop o junta, però, alhora, és diferent, i que es va separant.

4. Aldats: ’costa’. Amb un no sufix "ats", ’dit’.

5. Alde: ’a favor, al costat’. Paraula simple i de valor semàntic simple i originari.

6. Alkar: ’portar al costat’, ja que porta el sufix "kar", ’portar’, paraula que equival al nostre ’company, soci’. És una paraula on s’associen dos conceptes: "Al", ’costat’, més l’arrel del verb "ekarri", ’portar’.

7. Amai: ’fí, conclussió’. Aquí ja vegem la paraula sencera, amb la subarrel "am-", però amb dos canvis fonètics notables: no perd l’"a-" inicial que actua com a prefix, i la transformació de la "ll" palatal a "i", cosa que veurem en moltes altres paraules. És el que actualment s’anomenar ieisme, és a dir, la pronunciació com a "i" de la "ll" palatal. El concepte de ’conclussió’ sembla allunyar-se del que estavem dient sobre ’al costat’, ’junt’, ’costa’, ’a favor’, però també de altres conceptes com ’canvi’, i molt més si tenim en compte el valor de "am" com ’desprendiment, caiguda’. Queda, doncs, clar que "am" es refereix al lloc del costat que, per estar tallat a pic, les coses cauen del costat, es desprenen, i en conseqüència el lloc on la cosa de la qual parlem cau, acaba, conclou.

8. Amaitu: ’acabar’. Derivat lògic de "amai", que com moltes altres paraules es constitueixen afegint altres arrels sufixades o prefixades.

9. Mahai: ’taula’. Ja sense la "a" de la paraula anterior, però si amb el seu significat incorporat. Hi ha una "h" intercalada que alguns lingüistes els hi sembla obeir a l’existència d’una consonant ara emmudida, però jo crec que obeeix a una pronunciació diferent de la "a" per diferenciar la paraula d’altres paraules molt semblants, tan fonètica com semànticament. De fet la "taula", transferible a tot allò que està límitat per costats tallats perpendiculars, com poden ser els planells o altells, té a veure amb la paraula "maila", ’desnivell’, però augmentat per estar l’altell rodejat d’aquests desnivells per totes les bandes. Aquí també tornem a trobar la "ll" convertida a "i".

10. Maila: ’desnivell, esgraó’. Trobem un concepte topogràfic i geogràfic, que també és utilitzat per coses més psicològiques, com, per exemple, el nivells dels estudis, o coses quotidianes, com són els esgraons de l’escala. Aquí la "ll" es converteix en "il", forma gràfica d’escriure la "ll" en basc actualment, encara que residualment també trobem escrit "ll" per la "ll" palatal.

11. Mailegu: ’prèstec’. Paraula que porta el sufix "go", ’de’, més "maile", que es una de les variants de "mall", amb el sentit de ’desprendiment’, ja no de pedres o roques, sinó de diners. És un concepte que passa de l’aspecte físic i geogràfic a l’ambit de l’economia i dels diners.

12. Mailot i mailu: ’martell, mall’. Són dos mots que penso han estat incorporats al lèxic basc des del lèxic llatí o romanic, amb idèntic significat que en les nostres llengües llatines.

13. Maina: ’habilitat, destresa’. D’aquest mot prové la nostra paraula "maña", ’destresa’. Crec que podria tractar-se d’un compost entre "mai" més "na", que conjuntament descriurien les habilitats amb que algú fa gala i es despren del seu saber.

14. Maite: ’amor, carinyo’. El mateixa que l’anterior paraula "maina", relacionant l’amor amb la capacitat de desprendiment i de generositat d’una persona. També aquí, com en tantes altres paraules, es dona una transformació de la "ll" a "i".

15. Maiseo: ’crítica, murmuració’. Aquí, igual que en les immediates paraules anteriors, el desprendiment es refereix a un aspecte social com és la paraula, "hitz", en basc, i que podria donar una mena de nom com "iseo", que voldria significar a aquelles paraules que es desprenen amb facilitat quan alguns critiquen una persona o un fet.

16. Malda: ’costa, pendent’. Molt similar a "alde", "aldapa" o "aldats", però amb l’arrel prefixada "am", que li dona aquest matís de ’cosa que es desprèn’ o que cau a l’exterior, al buit. Aquí voldria incloure una reflexió sobre la "d" que trobem associada a la "l", abans o després. Per a mi sembla ser el resultat gràfic d’una dificultat en transcriure el so "ll" i més quan aquest va seguit d’una vocal tònica, com trobem, per exemple, en el topònim de poble català "Maldà", amb accent sobre l’última "a". Aquest fenòmen ha pogut fer que la "ll" palatal es simplifiqués en "ld", molt més fàcil de pronunciar. Aquesta és una teoria que desenvolupo en el meu bloc, "istika.blogia.com", dins de l’article sobre la "ll" palatal i els seus origens ibèrics.

17. Malgu: ’elàstic, flexible’. Amb el sufix "ko" o "go", ’de’, més l’arrel "mall" en la seva variant més simple amb la "l" no palatitzada. Té un significat que el podem associar al nostre "maleable", és a dir, una cosa flexible, que té els seus costats elàstics, plàstics, i, per tant, no rígids.

18. Malkar: ’escabrós, desigual’. Una altra paraula de sentit físic i geogràfic com moltes derivades de "mall". Els llocs amb costats tallats, amb costes pendents i molt pronunciades, més el significat que li pot donar l’arrel "kar", que tant podria ser derivada de "karri", ’roca’ o de "ekarri", ’portar’.

19. Malkor: ’penya’. Quasi idèntica a l’anterior però amb una segona arrel "kor" que es un sufixe adjetival, com en "maita-kor", ’amorós’.

20. Malko: ’llàgrima’. Amb el sufix del cas locatiu "ko", ’de’, i on l’arrel "mall" reflecteix el concepte de ’desprendiment’, de ’lloc per on cau o es precipiten les coses’. Curiosament un derivat de "malko" és "maimontzi", ’ploron’, que transforma la "ll" en "i", més la paraula basca "ontzi", ’recipient’, i que descriu al qui plora molt com un vas de plors.

21. Maluska: ’mastegar’. Aquesta paraula és un compost entre "mal" i "oska", ’mossegar, oscar’, i que, per tant, concebeix el fet de mastegar com el de mossegar una cosa malejable, en què els seus costats es van desfent i desprenent, com un xiclet.

22. Maluta: ’floc de neu’. Compost amb "mal" i "ut", amb un significat que crec vol dir ’al final’, inferit de la seva presència en moltes paraules. En conjunt el floc de neu es compon pels troces que cauen fins al final, fins al terra.

Sobre el diccionari llatí, si deixem de banda la relació que aquest arrel pot tenir amb mots com "major", "magno", etc., així com amb l’adverbi "male", ’dolent’, i que ha donat gran quantitat de derivats en les nostres llengües romàniques, si tenim paraules que semblen derivar-se d’aquesta arrel a través dels ètims llatins. Són:

1. Malleus: ’martell, mall’. En aquest instrument queda clara la relació que té amb l’arrel "mall", ja que la part externa del mall o maça es desprèn i cau sobre objecte amb la finalitat de trencar-los o colpejar-los. També l’efecte del mall es pot entendre com la des desprendre parts de la cosa sobre la qual es colpeja.

2. Malum: ’fruita’. La fruita se situa a l’exterior i es desprèn en la seva maduresa de l’arbre i cau sobre el terra.

3. Maleabilis: ’malejable’. Segons alguns etimòlegs prové del llatí "malleus", ’mall’, encara que es molt possible provingui diractament de l’arrel amb el sentit de flexible, malejable, tal i com hem vist per algunes de les paraules basques.

4. Malla: que per alguns autors es fa derivar del llatí "macula", ’xarxa’, però queda la possibilitat que no sigui una paraula llatina, sinó anterior i relacionada amb el basc. Sembla evident que la malla es quelcom flexible, un teixit que els seus fils tenen un cert joc que ja que s’estirin i s’arronsin, i per tant més relacionat amb el fet de ser flexible i malejable que amb la xarxa.

5. Maleta: els diccionaris la fan provenir del francès "malle", encara que la explicació semàntica pot provenir del fet de tenir les dues parts de la maleta que es desprenen, s’obren caient una part sobre el terra.

6. Desmai: derivat de "mallar" i segons alguns autors de "malleus", ’mall’. És evident la seva relació amb l’arrel "mall", però no perquè derivi de "malleus", sinó pel fet de caure les branques o la persona que es desmaia.

7. Mallada: alguns autors la fan derivar de "malla", i aquesta del llatí "macula", quan sembla evident que la mallada, com la "majada" castellana es refereix a llocs arrecerats per parets de roca que resguarden als ramats dels vents freds. És una paraula derivada de la següent.

8. Mall: per certs autors provinent del llatí "malleus", i per d’altres, molt més encertats crec, d’un mot ibèric que vol significar ’muntanya pelada’. És evident i tothom sap el que és un mall, ja que a les muntanyes és un mot comú.

9. Un mot castellà únicament és "malecón", que per la Real Acadèmia Espanyola és desconegut el seu origen. La seva semblança als "malls" que en petita dimensió protegeixen als vehícles que passen per una carretera, a la bora de la qual hi ha perill d’estimabar-se per un barranc.

10. Malta: paraula que el diccionari troba con d’origen anglès "malt", referit a la beguda i a l’ordi un cop ha sofert uns processos i elaboracions biològics per, desprès, elaborar la cervesa.

11. "Mail", paraula anglesa amb el sentit de ’carta, missatge, correu’, que per la seva similitud amb l’arrel "mall" podria també estar relacionada amb l’arrel "mall" i el seu significat de desprendre’s, fer sortir del costat, tal i com representa una carta.

 

On més identificada podem trobar aquesta arrel és en la toponimia, una toponímia que podem considerar de tota la península ibèrica, com ara a continuació veurem, i que, per tant, ens parla d’una tradició lingüística anterior al llatí i comuna a zones ibèriques però també celtes de la península.

 

TOPONÍMIA

 

Zona basco-navarra.-

Com ja he citat abans, la "ll" palatal quasi és inexistent en el lèxic basc, i és substituida gràficament per la "il", que es pronuncia com a "ll". No obstant això, si que trobem alguns topònims que es continuen escribint amb "ll", com, per exemple, "Mallona", una costa que porta del Bilbao antic i a la bora de la ria, fins el barri de Begonya en la part alta de la vall.

La illa de Mallaarria, que vol dir la ’roca o pedra del mall’. En aquest topònim, com en d’altres topònims catalans es dona el fenòmen que el lloc del mall no és aquell mateix lloc, sinó que se situa a prop, davant mateix, però en un sentit de presència que li dona un caràcter propi a aquell illot. Aquest està situat davant de la platja de Zarautz i a l’aiguabarreig del riu Oria, que forma pel seu costat esquerra una gran esbalç o tallat, que es denominat "Talaimendi", o muntanya de la talaia. Aquest esbalç de la costa està situat davant d’aquest illot de roca.

A Nabarra, en la zona colindant amb el País Basc trobem les "Malloak", parets de roca que tallen per una vessant la serra d’Aralar, amb el plural basc "-ak".

Recuperant la "a" inicial tenim el poble d’Amalloa, situat en una vessant agrest del riuet basc Artibai, que desemboca en Ondarroa. Proper a Amalloa trobem el pic de Malax, que a més de l’arrel "mal", aquest cop sense palatització, trobem la paraula "aitz", ’pedra’, convertida a "ax", quelcom molt freqüent en alguns topònims referits a la roca i la pedra.

En la zona basco-nabarresa també trobem que han evolucionat de la "ll" a la "l", com el riu, vall i poble de Maia, també anomenat "Amaiur", on trobem la paraula "ur", ’corrent, riu’, més la "a-" inicial que ja s’ha perdut en el nom del poble, Maia.

A Nabarra, Malloak (Aralar) :

 

Altres pobles podrien ser: Maiaordin Barrondo, aprop de Bilbao, Maieta, poble nabarrés proper a Leitza. Com hem vist, molts cims i muntanyes porten "mal" en nom compost: Maigorra, Malkor, etc.

 

Zona aragonesa.-

És una zona situada entre les altes muntanyes del Pirineu i del sistema ibèric. Els pics i cims amb "mal" són legió. Començant per la serra més alta del Pirineu: la Maladeta, que no hem de confondre ni traduir com "Maleïda" o "Maldita", sinó que més aviat es relaciona amb els noms comuns dels topònims com "mallada" o "majada", és a dir, llocs rodejats d’alts malls o parets de roca, que per estar situats en forma de paret protegeixen dels vents freds que bufen per sobre d’aquests cims. "Maladeta", acabat amb "-eta", no té res a veure amb el diminutiu llatí "-eta", sinó la terminació típica basca, però també llatina, que indica pluralitat: com "bas-eta", "pin-eta", "rour-eda", etc. Per tant, Maladeta no deixa de ser un pluralitzador de "Mallada", com al país valencià trobem la Mallada del Llop, serra situada a davant de la coneguda serra d’Aitana.

Pics amb "mal" trobem el Bachimala, el Vignemale, el Malpàs, etc. I amb la "ll" els famosos "Mallos de Riglos", poble proper al poble d’Ayerbe a 10 quilòmetres d’Osca.

 

 

Los Mallos de Riglos a Aragó

 

No només trobem aquesta arrel en topònims pirinencs, sinó en zones aragoneses diferents com el poble de Malanquilla, en les estribacions dels Moncayo. Aprop d’aquest poble tenim l’embassament de Maidevera, on és fàcil advertir la presència de "mai" en lloc de "mall", més la preposició "de" i el nom "vera". També a la canal de Verdún trobem el poble de Majones, on la "j" podria ser una derivació castellanitzada d’aquesta arrel "mall", evolucionada a "maj".

Cap el sud d’Aragó, dins del sistema o cordillera ibèric, proper al poble de Cortes de Aragón, trobem el poble de Maicas, en una zona notablement accidentada. Amb "y" tenim la Sierra de Mayabona, quasi colindant amb les terres valencianes.

 

Zona catalano-valenciano-balear.-

Sembla del tot evident que tants i tants cims i muntanyes, penyes, roques, etc., porten aquesta arrel, que es fa difícil entendre com encara, entre els lingüistes principalment, no hi ha una unanimitat en torn a l’origen d’aquests topònims. Suposo que al recorrer al llatí, sempre és més fàcil i segur fer derivar aquesta arrel de l’adverbi llatí "male", ’dolent’, ja que és evident que llocs tallats a pic no són bons per transitar per ells. Traduccions fàcils com "Malpas", pas dolent, "Malacara", ’mala cara’, etc. Però quan aquests topònims solen anar referits a parets de roca, grans desnivells, és absurd donar-los-hi un sentit moral i no un sentit geogràfic, com és el que es relaciona amb els nostre mot "mall", paret de roca.

Aixi tenima topònims com: Puigmal, Mall, o Malls de..., Malpas, Malgrat, on "mall" seria equivalent a "grat", ’graó’, que no només serveis per anomenar parets de roca, sinó també a simples costes o desnivells, especialment allà on una serra perd la seva alçada i baixa fins al pla.

Tenim pobles com: La Malla, Malgrat, Malla, Mallaeta, Mallabecs, Malanyeu Mallabona, etc. I serres com: Mallabona, Mallalonga, etc-

Però el més curiós és que també a la zona de parla catalana trobem la derivació de la "ll" cap a la "i", com en el poble de Maians, on trobem l’arrel "mai", referida a la "malla" montserratina que des d’allí s’albira com si d’una aparició es tractés. L’arrel "ans" la podem traduir per ’davant’ o ’abans’, o la castellana ’ante’, ja que aquest poble se situa al davant, de cara a la grandiosa mola de Montserrat, per la banda oest o de les Agulles.

Però no només trobem el nom de Maians per aquest poblet, proper a Montserrat, sinó que també va haver un illot situat davant de Barcelona, que s’anomenava així: la illa de Maians. Aquest illot es va unir a l’edat mitjana a la costa per un espigó que després donaria lloc al barri de la Barceloneta. Jo suposo que havia d’estar enfrontada als espigons de la muntanya de Montjuich, conegut com el Morrot, una gran esbalç o mall que es desploma des de l’alt de Montjuic fins quasi la vora del mar.

Al País Valencià trobem la serra i el pic de Maigmó, on la "ll" passa a un intermig "ig", a meitat camí entre la "ll" i la "i". Una segona arrel, "-mó", és, com després veurem en parlar d’Andalucia, la contracció de "mon", com simplicació de la paraula "muntanya" o "mont". Per tant, el "Maigmó" no deixa de ser la muntanya del mall.

El professor de Llengua castellana de la Universitat d’Alacant, Juan L. Romàn del Cerro, en el seu llibre "El desciframiento de la lengua ibèrica", analitza aquesta arrel que ell creu és "nal", encara que reconeix que va evolucionar cap a "mal", que significa ’escarp que forma una roca tallada perpendicularment’. Després fa un llista dels topònims valencians on creu es troba aquesta arrel. Són: Maigmó, Malito, Lloca Malalta, Mallanes, Corral de Mallà, Reprimala, Mallaes, Malloc, Mallà dels Mates, Mallà de Merí, Malletas dels Angels, Malla del Pouet, Mallà de la Oveja, Pedramala, Mallaesta las Estepas, Mallaeta la Pallisa, Mallà dels Matxos, la Manyà, Malafí, Benimallunt, en total 20 topònims.

 

 

El pic i la serra del Maigmó, al País Valencià:

 

 

Altres topònims catalans o valencians amb "i" els tenim en el poble de "Maials", situat a la part alta de la costa que des del riu Ebre puja fins a les zones altes o planells de les Garrigues. També tenim el poble de Maià de Montcal, a la vall del Fluvià, i al peu de la muntanya anomenada com Montcal.

A Andorra trobem dos pics amb noms molt pareguts: el Maià, sobre el port d’Envalira, ja a la frontera francesa, i el de Maiana, a la vall del riu Madriu, afluent del Valira, i a la vista del poble de les Escaldes, des de la qual es veu la paret d’aquest pic.

Ja a la zona aranesa i occitana trobem aquest "l" convertida a "u", la qual cosa coincideix amb la tendència de l’occità i el francès de fer la "l" "u". Aquest fenòmen també és dona a una part de Catalunya, especialment a la zona occidental, ja que la "l" es convertida, de vegades, en "u", com, per exemple, "aumella", d’un anterior "almella" o "atmella", o "auberginia" d’un normal "albergínia". En la zona aranesa trobem el pic de Mauberme, que ben bé es veu que prové d’un Malberme, o a la zona occitana "Maupas", d’un altre paral·lel a la zona catalan "Malpas".

 

El Pic de Maupas, als Pirineus aragonesos, en la frontera amb França. Pronunciació a l’estil occità: (en prime pla el pic Boum, i a la dreta el Maupàs.

 

 

 

 

Zona castellana.-

És una zona on la "i" derivada de la "ll" palatal , s’escriu amb "y". En primer lloc trobem la penya i mítica ciutat càntabra, però situada en zona castellana, al nord de la província de Palència, d’Amaya, amb tot un seguit de poblets i topònims que porten aquest topònim. El seu origen es relaciona amb els càntabres, asturs i els vascons i entronca amb la denominació d’aquestes serres amb les roques tallades a pic, tal i com són les roques de la serra on s’assentava aquesta mítica i antiga ciutat d’Amaya. Més cap al sud trobem el poble d’Amayuela de Arriba, diminutiu clar del d’Amaya.

 

Penya Amaya o Amaia, al nor de Burgos, rodejada de pobles amb el topònim Amaya. Ciutat antiquísima situada en aquest cim, avuí amb pocs vestigis del seu passat important:

 

Altres pobles castellans són: La Maya i El Maillo a la província de Salamanca, i Mayalde a la província de Zamora. També trobem diferents pobles en què la "ll" es transforma en "j", cosa bastant normal i freqüent en la llengua castellana, que deriva la "ll" palatal en "j", com "palla" > "paja", "tall" > "tajo", etc.

Aquest topònim no només està en la zona castellana pura, sinó en zones de colonització castellana, com és la zona andalussa. En ella, com en d’altres, trobem el nom comun "majada" convertit en toònim, com en La Majada, a la província de Màlaga.Com exemple del topònim "Majada" citaré el pic de Majada Alta, a la província de Ciutat Reial. També a Lleó trobem el poble de Mallo de Luna, dins de la comarca del riu Luna.

El mateix topònim de Màlaga, que, encara que se li ha volgut trobar un origen àrab, fenici o púnic, té una fàcil explicació en aquesta arrel "mall" o "mal", més el sufix "aga", tan freqüent en d’altres zones i especialment en el País Basc. Per a mí aquest sufix "aga", que també trobem en "Tarr-ag-ona", té el significat de l’extracció externa, ja que Màlaga es desenvolupa en la part plana al costat d’un montícul, on primerament havia d’haver existit un poble o fortificació. Un poble antic situat adalt d’aquella costa on s’assenta actualment el castell. Per tant, Màlaga seria ’la extracció de la costa’, és a dir, el poble que sortint de la costa va assentar-se en el pla adjacent.

També a Andalucia es troba la serra de Malagón, on es repeteix el topònim de Màlaga amb el sufix "on". Un altre topònim andalus, i que reflecteix l’extensió de la "i" en lloc de la "ll", és el pic i la serra del Maimon, aprop del poble de Velez Blanco, on les seves parets van acollir coves i refugis prehistòrics amb pintures rupestres. Vegem aquí la relació amb la serra i pic del Maigmó valencià, amb un nom idèntic però amb diferents grafies segons la pronunciació de cada lloc.

 

 

 

 

La serra de Maimon, am el cim del Maimon Grande, al costa de la serra Maira, i propera a Velez Blanco, Almeria, ademés de ser un mall sobirà en la zona, acull en les seves faldes restes arqueològiques i pintures rupestres que remarquen el seu valor al llarg de la història i de la prehistòria.

 

 

 

Altres pic, també amb "i", són el pic de Maicerras i la serra de Maibozas, en les estribacions de la Sierra Morena. També a la zona extremenya trobem aquesta arrel en diversos topònims, com, per exemple, el pic de Las Mallas, aprop de Càceres, i a la zona murciana el pic de Mainetón, i el lloc de Los Mainetes, nom que també es troba al sud de Nabarra, ja tocant amb l’Aragó, en el lloc d’El Mainete.

 

Zona galaico-portuguesa.-

En aquesta zona, de substrat cèltic, també podem trobar aquesta arrel, fins a la mateixa Astúries, com, per exemple, en el pic de Malato, en plena serralada cantàbrica.

A Galicia hi ha els pobles de Mallas i de Mallou, així com, amb "i", el poble de Maio Grande. A Portugal trobem el topòinim de "Malladas", però escrit amb la gràfia portuguesa "Malhadas".

El poble i el castro de Mallou estan situats a la costa del Finisterre, i constitueix una petita colina que domina la platja de la Carnota, per tant és un promontori amb molt bona vista i domini sobre el terreny que l’envolta. També a Santiago de Compostela existeix el barri de Mallou de Arriba, que se situa a la part més alta de la zona circundant de Santiago.

 

 

És, doncs, ben evident i comprovable que aquesta arrel es troba en gran quantitat de topònims de tota la península, estenent-se per tot el territori, escrit i pronunciat de diverses maneres, amb les petites variacions com la "ll", la "j", la "l" o la "i", i sempre significant ’costa, pendent, desnivell, esbalç, gran paret’. Una accident geogràfic de les muntanyes que pels primitius mai passava desapercebut, ja que la seva forma havia de cridar-los-hi poderosament la seva atenció.

ELS MORFEMES PLURALITZADORS TI/DI

ELS PLURALITZADORS “I” I “DI/TI”.-

 

 

1. Llengües amb plural en “i”.-

Una forma de fer els plural, la mes estesa dins de les llengües llatines, és amb el morfema, sufix, “-s”, amb els seus morfemes de gènere adherits en “-o-”, “-a-” o “-e-”, segons les llengües, encara que en algunes el morfema del gènere masculí és la de no tenir morfema. En quasi totes les llengües romàniques els sistema és molt paregut, però l’italià marxa totalment de la norma i fa els seus plurals en “-i”: “bambino”, ’nen’, “bambin-i”, ’nens’. Aquesta variació té el seu origen en el llatí, ja que aquesta llengua, en els noms de la segona declinació, els nominatius fan: “domin-us”, pel singular, i “domin-i”, pel plural. D’aquí que l’italià prengués d’aquest nominatiu llatí la seva forma de fer els plural. En canvi les altres llengües llatines fan el plural del cas acusatiu: “domin-um”, ’senyor’, “domin-os”, ’senyors’. Però això, aquesta variabilitat de sufixes, segons el cas i el número, ens pot fer preguntar per l’origen d’aquests diferents sufixes dels casos llatins.

El plural en “i” no existeix només en aquesta llengua llatina, sinó també en moltes altres, com en el grec antic, que habitualment feia els seus plurals en “-i”: “androp-os”, ’home’, “androp-oi”, ’homes’, i per tant la diferència del plural és el sufix “-i”.

També trobem la “i” no com a sufix sinó com vocal que alterna dins de la mateixa arrel del nom. Aquest és el cas de llengües cèltiques, i concretament del gaèlic escocès, que per aquesta permutació, construeix el plural en “i”, des d’una vocal del singular en “a” o “o”. Per exemple, “mac”, ’fill’, deriva a “mic”, ’fills’. També l’anglès, que habitualment forma els plurals amb el sufix “-s”, fa en algunes paraules aquesta manera de construir el plural: “foot”, ’peu’ evoluciona a “feet”, ’peus’, i “mouse”, ’ratolí’, canvia a “mice”, ’ratolins’.

En d’altres llengües, ja no és tan fàcil trobar la presència de la “i” en el plural, però si en certs casos això succeïx, especialment en les paraules acabades en “-t” o “-s”, com en la paraula “tot”, que evoluciona al plural “toti”, ’tots’, i “aranes”, canvia a “aranesi”, ’aranesos’.

1. El plural en la llengua basca.-

El basc, com a llengua no influenciada en la seva estructura bàsica pel llatí, presenta també una certa variabilitat en la forma de construir els plurals, però conserva una presència importante del plural “-i-”, ja no com a morfema nominal, sinó dins de l’estructura verbal. Els singtagmes nominals fan el seu plural afectant unicament al nucli, i aquest pot fer-ho en base al morfema “-k”, cosa que comparteix amb una llengua llunyana com l’hungarès, i amb el morfema “-e” i “-et”, que molt possiblemente tinguin un origen en el morfema que comentem, l’”i”. Com el cas ergatiu també es distingeix gràcies al morfema “-k”, fa que el plural de l’ergatiu es faci amb la combinació dels dos morfemes: la “-e” i la “-k”, resultant “-ek”.

Però on amb una major claretat està present el morfema “-i” és en la formació del plural en els verbs, ja siguin nominals o verbals, ja que aquest morfema afecta al cas nominal passiu, equivalent al nostre acusatiu. Però no es presenta sol el morfema, sinó que ho fa en la forma “it”, ja que la “t/d” és un morfema atribuible als objectes, i actua com si d’un pronom es tractés. Aquest morfema ja el veiem en el verb quan es tracta d’un objecte singular, però en cas d’un plural, es veu clar l’efecte duplicador d’aquest morfema més la “i” intermitja. Per exemple, “du”, ’ell ho té’, on la “d” representa al complemente directe o objecte, i el subjecte ’ell’ té el morfema buit, fa el plural en “d-it-u”, ’ell els té’. En la conjugació nominal trobem idèntic plural: “da”, ’ell és’ i “d-i-ra”, ’ells són’, i aquí el subjecte passiu fa la funció idèntica a la de l’objecte en la conjugació verbal. Aquest morfema “d” canvia a “z” en els temps passats: “z-u-en”, ’ell ho tenia’, “z-it-u-en”, ’ell els tenia’, i “z-en”, ’ell era’, i “z-ir-en”, ’ells eren’.

També en la llengua basca trobem al morfema “i” amb valor o funció de complement indirecte, que, encara que en principi no té res a veure amb la seva altra funció de pluralitzador, si en el seu significat semàntic més etimològic té bastant a veure, com veurem més endavant, en el capítol dedicat a la semàntic del morfema “i”. A més, aquesta “i” del datiu o complement indirecte està present en les conjugacions on la tercera persona, la final, es conjuga també, és a dir, verbs on es conjuguen les tres persones: subjecte, objecte i destinatari. Per exemple: “d-io”, ’ell’, morfema buit situat al final, “ho”, objecte, morfema “d”, que fa el plural en “d-izki”, on tornem a veure el pluralitzador “i”, amb la companyia d’altres mofemes, i ’per a ell’, representat pel morfema “i” i el morfema de tercera persona singular “o”. En plural, ’per a ells’, tindriem: “d-ie”, ’ell ho té per a ells’, on el morfema tercera persona plural està representat per “e”. En el verb nominal tenim: “za-io”, ’ell’, morfema buit, “za”, radical verbal del verb ’ser’, i “io”, el mateix que en el verb anterior “d-io”. En plural “za-ie”, ’és per a ells’. Aquest mofema “-i” del datiu el trobem també en els noms: “ama-r-i”, ’per la mare’, “gizon-e-i”, ’per als homes’, amb una “e” del plural. Després veurem com tan la “e” del plural, com la “i” del datiu parteixen d’un mateix significat i d’un mateix origen evolutiu.

 

 

1. El morfema “di/ti”, present en el basc.-

Per finalitzar aquesta anàlisi de la presència del morfema “i” en el basc, hem de tocar també el sufix “ti” o “di”, molt semblant i quasi idèntic al que hem vist a l’analitzar el morfema verbal “it”. Aquest sufix està molt utilitzat dirigit especialment a les plantes, que com és fàcil entendre, sempre es presenten en grans grups, zones on els exemplars d’un tipus de planta o espècie es troba repetida abundantment. Tenim molts casos on podem entendre’ls com paraula col·lectiva:

-”Sagas-ti”, ’pomeral’

-”Paga-di”, ’fageda’

- “Saha-ti”, ’salzeda’

- “Goros-ti”, “lloc de grèvols’

- “Eszpel-di”, ’boixeda’

- “Ezkai-di”, ’timoneda’

- “Erraz-ti”, ’lloc d’argelagues’

Crec que és lícit senyalar el gran paregut d’aquesta manera de construir col·lectius amb el nostre morfema “-eda”, molt similar, per altra banda al sufix de molts topònims bascos acabats en “-eta”, i que, jo crec, no són més que la mateixa estructura de “it-a”, amb una evolució de la “i” a “e”, com també trobem en els casos plurals de la flexió nominal. Si així fos, “ti”, “di”, “et”, “it”, “eta” o “eda”, serien diferents modus de construir els plurals, amb diferents evolucions i segons la situació del morfema dins de la paraula.

Però la virtualitat d’aquest morfema basc no es limita als noms col·lectius de plantes, sinó que abasta molts més camps, com plurals o col·lectius d’altres coses:

- “Men-di”, ’muntanya’, però que podem entendre com un col·lectiu de l’arrel “men”, amb el sentit de ’potència’.

- “Gazte-di”, ’grup de joves’, on queda molt clara la seva relació com a plural de “gaste”, ’jove’.

- “Giza-di”, ’gènere humà’, plural o col·lectiu de “gizon”, ’home’.

- “Ezkur-di”, ’lloc d’aglans’, d’”ezkur”, ’aglà’.

- “Hegaz-ti”, ’au’, plural de “hego”, ’ala’, ja l’au té ales (plural).

- “Ez-ti”, ’mel’, d’una suposada arrel “ez” amb el sentit d’allò que surt o se segrega, referit al nèctar que l’abella liba de la flor.

- “Barru-ti”, ’circumscripció’, ja que “barru”, ’interior’, quan estan tots descriuen els límits d’aquell continent.

Aquest morfema també és utilitzat per denominar qualitats, ja que el fet de tenir una qualitat ve donat per les vegades que succeix un fet.

- “Hoz-ti”, ’fredolic’, ja que aquest té ’freds’. És quelcom com donar un nom o adjectiu al dir “freds”.

- “Gel-di”, ’parat, lent’, compost de l’arrel “gel” amb el sentit de ’estacionar, parar’.

- “Al-di”, ’temps, estona’, format amb l’arrel “al”, amb el sentit de ’part, costat, lateral’.

- “An-di”, ’gran’, format també amb l’arrel “an”, amb el sentit de ’creixer, augmentar’.

“Haurri-ide”, ’germà’, amb un sufix un tant diferent, “ide”, que dona noms a tots aquells elements que són considerats membres, parts d’un tot. Seria, doncs, el germà un membre de la familia, del conjunt dels “haurrak”, ’nens’.

Redundant en aquests morfemes, voldria citar el llibre del pare Fr. Luis Villante, “Palabras vascas compuestas y derivadas”, publicat a l’any 1974 al Santuari d’Aránzazu, a Oñate (Guipuzkoa).

En aquest llibre, en els seus apartat dedicats als sufixes “ti” i “di”, Fr. Luis diu, referit a “di”: “Sufijo muy usual en toponimia: pagadi=hayedo, gorostidi=acebal, elordi=espinal, etc.ñ Aunque se usa preferentement con nombres de plantas, pero también es conocido fuera del reino vegetal. Así, por ejemplo, alberdi no es más que una matàtesis de Arbeldi=lugar donde abunda la piedra pizarra”. I més endavant diu: “Este sufijo que en la lengua popular es puramente toponímico, ha sido moderadamente empleado en formaciones neológicas como Gaztedi= juventud..... Euzkadi, como es sabido, es neologismo creado por Sabino Arana para designar al Pueblo Vasco (de euzko + di, con permutación de o en a según reglas fonéticas conocidas.... Otros neologismos formados en base de este sufijo toponímico: Izadi=Naturaleza, Hizti=Tratado, Legedi=Código de Leyes, Ludi (lur + di)=Universo, Edesti=Historia, Abesti=Canción, etc”.

Més endavant, i en un tractament diferenciat de “di”, parla del sufix “ti”, i diu: “Derivativo adjetival muy conocido y usado. El tema que le sirva de base es siempre nominal. Denota frecuencia en ejecutar la idea expresada en el tema. Muchas veces suele tener, además, un cierto matix peyorativo. Matiz peyorativo que no proviene del sufijo sino de lo que precede.

Veamos algunos ejemplos tomados de la Morfologia: Bakarti=solidario, misántropo. Beldurti=miedoso, tímido. Gaixoti=enfermizo. Gezurti=mentiroso. Izuti=espantadizo. Kezkati=escruposo, inquieto. Lotsati=tímido, vergonzoso. Maitati=amoroso. Negarti=llorón. Setati=obstinado”.

 

 

1. EXPLICACIÓ SEMÀNTICA DE LA “I”.-

Com ja hem vist, la “i” respon a un estadi bastant antic de la llengua en general, quan la forma d’elaborar els plurals es realitzava en base a la reduplicació de la paraula, com encara ara algunes llengües més primitives ho fan, duplicant la paraula.

Però crec que el fet de l’aparició del pronom, com substitució del nom, va fer que aquesta fòrmula guanyés en rapidesa, ja que el fonema “t/d” va estar utilitzat com origen del pronom, i essent afegit a la paraula a la qual se li volia donar el significat de plural. Seria quelcom paregut a “casa” , “casat”, i per ajudar a la vocalització d’aquesta “t·d” es va conjuntar amb diferents vocals, de les quals la més utilitzada per ser la de menys expressió, devia ser la “i”, i per aquesta raó la trobem acompanyant a la “t” o “d” com en “-ti” o “-di”. No obstant també existeix una raó semàntica que rau en el mateix valor semàntic de la “i”. Aquest fonema, com fonema intern, i de menor potència expressiva, va estar utilitzat per les coses internes, i per tant petites, que s’associaven a les coses infimes, quasi inexistents, com la negació “in-”, ja que en no ser vistes no es podien considerar real o existents. També la naturaleza ens demostra que de l’interior d’una cosa poden sorgir moltes de petites, com són, per exemple, les llavors d’una planta, o les cries d’una femella. És el fet de la reproducció, que normalment multiplica per vàries unitats a la planta o animal progenitors. Podríem dir, també, que els individus que sorgeixen o estan dins d’una unitat superior són membres d’aquell continent, i fa que l’home primitiu les designés pel fonema “i”, típic de tot allò intern, i així els ser repetits, sorgits de dins d’un mateix progenitor, o d’una mateixa espècie, fossin anomenats per aquest fonema que donaria nom als exemplars d’una espècie, a les parts d’un tot, als membres d’un conjunt, o a les subunitats d’una unitat major.

Això va fer que quan a una cosa se la volia anomenar no per ser única, sinó per ser un exemplar més o membre d’un conjunt de coses iguals, el que avui diríem membres d’una classe, d’un gènere, s’utilitzés el fonema “i”, vàlid en un principi per les persones que intervenen en el diàleg, com en el basc: “n-i”, ’jo’, “h-i”, ’tu’, o l’alemany “i-k”, ’jo’ o l’anglès “the-y”, ’ells’, on ja apareix amb el caràcter de pluralitzador de l’article “the”, ’ell’, etc. Així, doncs, la persona com a individu i membre d’un conjunt d’iguals, va ser associat a la “i”.I d’aquesta forma, junt al fonema que representa a l’objecte, com a pronom de l’objecte, és a dir, la “t/d”, es va unir la “i” per formar plurals del tipus “-it-”, “di-”, “-ti”, o també “i-zki”, que amb l’evolució fonètica va donar altres morfemes del tipus “-et” o “-ed”, que trobem en els plurals dels gentilicis “br-et-ons”, “ilerg-et-es”, o “ven-et-”s. En el noms d’ofici grecs, formats en base a un plural de les coses, com també hem vist que fa el basc, també apareix aquest morfema “it”, “kr-it-es”, ’jutge’, “pol-it-es”, ’ciutadà’ o “g-et”-es”, ’agricultor’, d’una arrel contracta amb “et” com es “ge-o”, ’terra’, i, per tant, “ge-et”, ’terres’, i la persona que les treballa s’associa amb el nom de la cosa en plural.

 

1. ELS NOMS DELS PAISOS.-

Un cop hem vist que la virtualitat del fonemes, i concretament de la “i”, és quasi il·limitada, no solament podem comprovar el valor de “i” per coses internes, pels membres o per les parts, sinó també per aquelles coses que partint d’un origen comú formen després grans conjunts de coses. La “i” molts cops s’associa com ja hem vist al fonema “t/d”, amb el qual forma el morfema “t7di”, un dels pluralitzadors més extessos. Però no només abasta als membres d’un conjunt, com a realitat física, sinó també, al conjunt, més o menys abstracte, de les coses que presenten una mateixa característica. És el que habitualment diem “conceptes”, és a dir, abstraccions d’una realitat que la trobem en coses diferents. És precissament en el llatí on trobem aquest morfema “-ti”, per donar un sentit abstracte a una característica. Aquest morfema es presenta quasi sempre associat a d’altres morfemes, formant morfemes més extensos, com “-tio”, “-tia”, “-en-ti-a”, etc.

Si analitzem aquestes paraules formades en base a aquests morfemes, ens adonarem que són conceptes abstractes que resulten de singularitzar allò que és plural, així la “-a” o “-o”, no fa més que singularitzar i determinar el concepte de les coses plurals, que venen definides pel morfema “-ti-”. Aquests morfemes finals (a, o, on, ...) representen l’identificador o article determinant que aplega a realitats col·lectives, com són les nacions, els membres que componen conjunts, els descendents d’un mateix progenitor, etc., que ja habitualment venient identificats com a plurals pel morfema “ti”, “di”, “i”, “et” o “ed”. Aquests mofemes “a”, “o” o “on” podriem associar-los als articles bascos “-a”, “-o” i “une”, però que en les llengües celtes son avantposats, al contrari de la llengua basca que els posposa.

Així tenim els macrònims de nacions com:

Fran-ti-a, és a dir, la dels francs, amb una evoluació posterior de la “t” a “c”.

Esco-ti-a, Galli-ti-a, Gre-ti-a, etc.

En llati veiem que aquest morfema ha donat paraules amb un sentit abstracte, tal com és també la noció de nació, de col·lectiu, ja referint-se a coses comuns, com poden ser:

No-ti-o, és a dir ’nocio’, com a conjunt o abstracció del conjunt de coneixements que tenim sobre una cosa.

Gra-ti-a, o conjunt de qualitats que sobresurten d’una cosa, partint d’una arrel “gara”, que significa ’l’extensió d’allò que s’extreu’, o ’allò més rellevant’.

Modula-ti-o, conjunt de “modulus”, o mides que dona el sentit concret de la ’modulació’.

Laeti-ti-a, conjunt de “laetus”, que vol dir cosa alegre, joiosa, i que, per tant, defineix aquesta qualitat com a la virtud o característica de la persona o cosa que manifesta moltes alegries.

És fàcil comprovar que aquesta “-ti-” ha evolucionat cap a la més fàcil de pronunciar “-ci” o “-si”, en la majoria dels idiomes llatins resultants, i que s’ha unit a d’altres morfemes formant una gran munió de derivats: “condi-ci-ó”, “paci-èn-ci-a”, “mendi-ci-tat”, “codi-ci-a”, etc.

 

1. ALTRES VALORS FUNCIONALS DEL FONEMA “I”.-

Com hem pogut veure, la “i” té moltes funcionalitats, com pluralitzador, com formador de noms abstractes, com formador d’adjectius, etc. Però també té altres virtualitats, que en aquest treball no he tocat, com la de formar diminutius (it, ic, in, ill, etc.), i la de situar punts concrets, receptors finals de les accions, punts on l’acció del verb recau, sinó de forma directa, si indirecta, tal com son els datius. La raó d’aquesta funcionalitat és la de senyalar l’interior d’un objecte com una forma de concretar el punt i la destinacció exacta d’un procés o d’una acció. Així en els complements indirectes trobem aquest morfema associat al cas datiu. En el basc tenim, “ama-r-i”, ’a o per la mare’. En el cas datiu plural, on sembla que hi ha una conjunció del mateix fonema “i”, un per pluralitzador i l’altre per datiu, trobem una transformació del plural de “i” a “e”, formant el datiu plural en “e-i”, com en “aita-r-ei”, ’pels pares (conjunt de homes pares)’.

No només trobem aquesta funció en el datiu basc sinó en els nostres idiomes llatins, com en els pronoms català i castellà i en els adverbis, que senyalen llocs concrets on es realitza o cap a on es dirigeix l’acció. Com a pronoms tenims el català “hi”, que podem traduir per “alli”, “en aquell lloc”, o el castellà “-y” que només trobem associat al verb “haver”, en la seva tercera persona del singular, “ha-y”, que en català seria “hi ha”. Com a advervis trobem un conjunt format per “aqu-í”, “all-í”, “as-í”, i en unió a noms amb els quals forma un nou nom, el tenim en “avu-i”, resultat de la derivació i contracció del llatí “ad-hode-hic”, ’en aquest dia’.

També els pronoms llatins en datiu presenten aquesta “i”: “m-i”, ’a o per a jo’, “t-i”, “s-i”, “l-i”. En totes les paraules o frases on apareix el fonema “i”, el lloc o cosa citada adquireix un sentit de cosa precisa i concreta, ja que ens estem referint a la mateixa essència d’aquella persona, lloc o cosa, al concretar-se la finalitat de l’acció al seu interior.

 

LES ARRELS IBÈRIQUES DELS PAÏSOS CATALANS

 

LES ARRELS IBÈRIQUES DELS PAÍSOS CATALANS

 

 

 

 

Més d’una persona se’ns haurà adonat que la zona de parla catalana, des Salses, al Rosselló, fins a Guardamar, a Alacant, des de Fraga (Osca) a Maó (Menorca), la llengua catalana es parla sense interrupcions, ni en l’espai ni en el temps. Aquesta ampla àrea coincideix a la baixa amb la zona ocupada antigament pels ibers, que s’esteneen des de la desembocadura del riu Rodan, per tota la costa mediterrànea, fins al riu Odiel, a Huelva. Això vol dir que la llengua ibèrica ha estat actuant com substrat lingüístic, des del moment que l’imperi romà va envair aquestes zones, i que el llatí es va anar imposant a les llengües autòctones.

La pena està en què encara avui es desconeix el significat de les inscripcions ibèriques, que es poden llegir però no entendre. Sembla clar que l’iber era una llengua no indoeuropea, propera a l’eusquera, i molt anterior a d’altres llengües que van ocupar la peninsula ibèrica amb posterioritat, com el celta, que va anar ocupant la zona atlàntica de la península, i no solament això, sinó la major part de l’Europa Occidental de l’època anterior a l’era cristiana.

Els celtes son coneguts, tant en la seva cultura com en la seva llengua, que encara avui perviu, encara que residualment, en Irlanda, Anglaterra, Escòcia i França. Per tant tenen les llengües gallega i portuguesa un antecedent clar en la llengua celta, encara que el seu gruix lèxic sigui llatí, però conserva molt trets celtes.

El motiu de per què els celtes ocupaven la vessant atlàntic i els ibers la mediterrànea pot ser degut a la menor població i civilització de la primera, que permetia una ocupació més fàcil, i una major població, organització i civilització de la vessant mediterrànea, que va fer de l’àmbit mediterrani una zona més difícil de colonitzar. L’ibèric havia de ser una llengua molt estesa, molt més que el català actual, abastant territoris como el d’Andalusia (encara avui trobem topònims andalussos que recorden la llengua catalana com: Serreta, Roquetas, Monteagud, Escullos, Caleta, etc.), La Manxa, Múrcia, Aragó, Occitània, etc, a més dels països catalans (Catalunya, València, Balears).

El centre peninsular devia ser una zona de contacte entre ambdues civilitzacions, la ibèrica i la celta, donant-se barreges de tota mena, però on el component indoeuropeu anava guanyant terreny dia a dia. Amb la romanització i la llatinització , el llatí va desplaçar aquestes dos grans famílies lingüístiques (celta i iber), però en cada zona es va anar impregnant de les llengües a les que va substituir, donant, com a resultat, un nou idioma hibrid: el català, entre llatí i iber, i el gallec i el portugués, entre el llati i el celta.

Dins d’aquest panorama és possible la presència d’altres llengües, però una de segura, per ser la més antiga a la península, havia de ser l’eusquera, o protoeusquera, que encara que ha resultat influenciat una mica per les llengües celtes i llatina, ha perdurat fins als nostres dies amb una idèntitat pròpia, molt diferent de les llengües indoeuropees. El seu parentesc amb l’iber no queda clar, però si que el devia de tenir atès el paregut tan exacte entre algunes paraules conegudes de l’iber.

A l’edad mitjana, l’eusquera i la possible influència de llengües germàniques vingudes a la península amb les invasions bàrbares, van influir en l’aparició d’un nou dialecte del leonès, idioma que es parlava en el planell castellà. Era el castellà, un dialecte que va anar prenent força a mesura que va anar adquirint més territori el comtat de Castellà, passant a regne, i absorvint el regne lleonès o astur-lleonès. L’expansió del castellà va clavar-se com una cunya entre els dos grans grups d’idiomes romances: els catalans a orient, i els gallego-portuguessos a occident. Amb la unitat dels regnes d’Aragó i Castellà, la influència d’aquest última es va fer palès amb la incorporació a la zona de parla castellana de tota Andalusia, Murcia, Aragó, la Rioja, part de Navarra, quedant només les dos franges, oriental i occidental, lliures del parlar castellà. També el francès va seguir aquest procès d’invasió en tota l’Occitania, desplaçant l’occità que era la llengua germana del català. El portugués es va poder lliurar de la influència gràcies a la independència d’Espanya

Les llengües amb les seves extensions semblen capes de pintura, una se superposa a una altra, i quan rasquem surt la capa inferior. Per això, si coneguessim bé l’iber veuriem que darrera el català es troba el llatí, al mateix temps que l’iber, i en el gallec, trobaríem el llatí i el celta, a més de les seves ancestrals cultures, a més d’una capa molt més antiga que haria de correspondre al protoeusquera que en moltes zones de la península, havia de ser la llengua autòctona, que va anar sent sepultada i reculada fins al recó que avui ocupen en les valls occidentals del Pirineu.

En resum voldria dir que cal reivindicar l’ibèric com la nostra llengua materna, encara que el llatí pugui ser la nostra paterna, i que el que coneixem d’aquest poble, tan desconegut, ens ha d’apropar als origens de la cultura catalana i dels països catalans.

Un motiu més per relacionar l’iber amb el català és la presència del fonema “ll”, amb el so palatal de la elle, que és característic del català, i quasi en exclusiva del català, ja que cap altre idioma romànic conté una presència tan considerable de la “ll”. El castellà, el gallec, el portugués, el francès, l’occità, el italìà, a l’igual que el llatí, tots ells tenen una presència minsa de la “ll” en la pronuncia del seu idioma, essent la “l” o la “l” geminada els sons més freqüents en aquestes llengües, a diferència del català on la “ll” és majoritària en lloc de la “l”.

Això em va fer entendre que la “ld” o “lt” que trobem escrits en algunes inscripcions ibèriques, com en els noms d’ “I-lt-irta” (Lleida) o “Sa-ld-uie” (Saragossa), que, de vegades els intèrprets de l’ibèric han llegit tal qual, s’haira de traduir com “ll”, doncs els mateixos romans van traduir en alguns textos derivats d’aquests noms amb “ll”, segurament amb la seva pronunciació típica de “l·l”, tal com un dels derivats de “Salduia” que era “salluitanes”, referint-se a les tropes o “turmes” d’aquella ciutat. També per això en català sempre s’ha pronunciat amb “ll” Lleida i no Lèrida, tal com pronuncien els castellans, ja que els catalans sempre hem pronunciat la “l” com a “ll”, cosa que havia de ser de difícil pronunciació per altres pobles no ibèrics.