La ll palatal

07 de octubre de 2008 - 09:38

LA PRESÈNCIA DE LA "LL" PALATAL EN LES LLENGÜES ANTIGUES I MODERNES EUROPEES.

1. La "ll" palatal.-

Quan un compara les diferents llengües europees, el que un sen pot adonar és de la poca presència real del fonema "ll" , amb so palatal, tal i com pronunciem la "ll" a Catalunya. No és que no existeixi en daltres llengües, però la seva presència és menor, i devegades, mínima, cosa que no passa amb la "l" que és general en totes les llengües. De fet, la grafia "ll" no sempre es pronunciado com "ll" sino com "l", cas de langlès, o com doble "l", cas de litalià, del grec, del llatí. En menor mesura el francès i loccità transforma la "ll" en "l", ja que conserva bastan present aquest fonema.
Tan sols en el català es conserva plenament el fonema "ll", i en bona part també en el castellà, el gallec o el portuguès. En el basc la "ll" és pràcticament testimonial.En totes les llengües existeix, si més no a nivell escrit, i sembla obeïr a una presència antiga en la llengua, ja que sembla haver patit nombrosos canvis fonètics, de "ll" a daltres fonemes derivats, degut molt possiblement a una dificultat de pronunciació de les llengües nou vingudes i dominats, el que fa que altres fonemes que puguin apareixer, com la "j", la "g", la "i" o la "y", siguin resultat daquest xoc de cultures.
Així podem veure evolucions des de "ll" cap a "y" o "i", o també a "j", amb els seus dos halòfons, la "j" haspirada castellana, o la "j" catalana, fricativa, i de vegades la "x", més apitxada, del gallec. Dins de les moltes paraules que poden testimoniar aquesta evolució, trobem en el grec larrel "mal", que jo vaig estudiar en larticle titulat "el nombre de Mallona (Bilbao)", publicat a Celtiberia.net, pero que en aquest idioma ens dona una nova pista sobre levolució de la "l" i la "ll". Com ara veurem, pot arribar a derivar en "i", daquí que certs derivats al llatí, com la paraula "maior", major, que té la presència daquesta "i" consonàntica, en realitat prové de larrel "mal" del grec , essent altres paraules derivades amb larrel canviada a "maj" o "mag", que dona noms com "magno", gran, o "magis", més.

2. Exemple devolució de la "l" de la paraula grega "mala".-

Crec jo que lorigen duna sèrie de paraules amb significat molt paregut arrenca de la paraula grega "mala", molt, força, violentament, i daqui que pugués donar també el nombre adverbi "mal", més utilitzat en castellà, però no absent en el català ("mal-formació", etc.). De "mala" es forma el adverbi comparatiu "mallon", més que, on "mala" pren el significat de més. Curiosament altres paraules com "megas", gran, fort, ... o "makros", llarg, molt, alt,... semblen no tenir a veure amb larrel "mal" que citava, però si observem el comparatiu de "megas" dona com a resultat "meizon", més gran..., on si vegem una "i" unida a una "z" que molt possiblement siguin una variació de la "ll" palatitzada que abans veiem en "mallon", amb un significat similar. Aixó ens podria indicar que la "ll" no va estar ben traduida i canviada a "iz", i posteriorment a "g" o "k", segons els contextes i morfemes que se li puguessin afegir. Tindriem, doncs, que tant "megas" com "makros", no fossin altra cosa que variacions fonètiques dun anterior "mallon", amb un pas previ en "meizon", de so paregut a "meijon", que donaria finalmente "megon" i "makron". Són evolucions molt possibles que després les tornem a veure en el llatí "maior" i "magno".
Així podem adonar-nos que la "ll" havia de ser en aquestes llengües tan antigues un fonema estrany a la majoria dels parlants, però conegut, segurament heretat duna llengua subsumida, preindoeuropea, que va deixar en poques paraules el record de lexistència daquest fonema en lèxics anteriors. La major part de les "ll" havien devolucionar cap a la "l" pronunciada, cap a la "j" o la "i". També el llatí conte en moltes "i", amb valor de consonant, el valor heretat o transcrit daltes idiomes dels fonemes "x" o "ll", amb els seus sons apitxat o palatal. També el basc, com a llengua antia, conté en molts aparents diptongs en "ai", la presència daquesta "ll" palatal evolucionada cap a la vocal "i", amb valor vocal. Que no dir, per exemple, del nom basc "Amaia", escrit de vegades "Amaya", pero amb sonoritat consonàntica (Amalla), que es relacionaria amb el nom de la mare, "ama", més algun morfema o sufix. Amaia a veure, també amb "Maya", la deesa femenina, i possiblement amb el mes de "maig", o mes de la mare. També "anai", germà, podria estar emparentat amb el català "canalla", on es veu clarament la presència de la "ll" palatal.
La presència actual de la "ll" és molt actual encara en les llengües de la península ibèrica, però essent quasi unicament damplia representació en la llengua catalan, curiosament la llengua que se superposa a la zona de parla ibèrica, on no seria estrany que fos un fonema molt present. En gallec, portuguès o castellà, no hi ha una presència tan forta, però més elevada que en altres llengües romàniques, i fins i tot no romàniques. En el gallec i el castellà tenim, a més de la presència de la "ll" en algunes paraules, la evolució habitual de la "ll" cap a la "x" en gallec, i cap a la "j" (haspirada) en castellà "xamar", per "llamar", i "mojar" pèr "mullar", per exemple. En gallec i portugués la pronunciació és fricativa i apitxada, de vegades, i en el castellà haspirada. Això ens indica que la major part de paraules que contien la "ll" en idiomes antics, de sustrat als actuals, ha evolucionat en molt casos a aquesta algres fonemes, però que cal recordar com evolucions variants de la "ll" palatal, que antigament havia de ser molt més present en la parla daquells pobles prehistòrics. Fins i tot en època històrica se sap de la presència en castellà de la "ll", que posteriorment, cap a ledad mitja, va evolucionar a "j". Podem, doncs, mantenir que la "ll" era duna gran presència antigament en tota la península ibèrica, ja fos en el gallec, en el català o en el castellà.

3. La "ll" en litalià.-

La "ll" en italià, amb so palatal clar, existeix, i no duna forma molt clara, en les paraules grafiades amb les dos lletres "gl". Encara i així el so no és tan clar com una "ll" i jo, personalment, lhe escoltat quasi com una "li". De fet el ieisme, és a dir, el pronunciar com a "i" el so "ll" també està força estès per tota Italià. Però veiem un quadre comparatiu entre el català i litalià:
Equivaler - equivaler (les dues amb "l")
Della - de la (la "ll" gràfica es pronuncia en italià com doble l, el català fa únicament l)
Fanciullo - nen, noi (doble l, paraula inexistent en català)
Falla - falla (italià doble l, català ll)
Gioielleria - joieria (italià i i duplicació en doble l, català i)
girella - politja (italià doble l, català "-tja")
Maniglia - agafador (italià ll, català ll si fos "manilla")
Figlio - fill (italià ll, català ll)
Livello - nivell (italià doble l, català ll)
Lingua - llengua (italià doble l, català ll)
Mammella - mamella (italià doble l, català ll)
Naviglio - nau (italià ll, català no hi ha l)
Pungiglione - fibló (italià ll, català paraula inexistent)
Sbadiglio - badall (italià ll, català ll)
Molle - moll (italià doble l, català ll)
Coltello - navalla (italià doble l, català ll)
Pentola - olla (italià l, català ll)
Paglia - palla ((italià ll, català ll)
Amnollo - remull (italià doble l, català ll )
Sentinella - sentinella (italià doble l, català ll)
Solletico - pesigolles (italià doble l, català ll)
Luna - lluna (italià l, català ll)
Luce - llum (italià l, català ll )
Lottare - lluitar (italià l, català ll)
Latte - llet (italià l, català ll)
Clara preponderancia de la "ll" en català, i amb poca presència en litalià, on abunda la doble "l", encara que existeix la "ll", molts cops pronunciada en forma "li".

4. La "ll" en llatí.-

La similitud del llatí amb litalià és molt gran a nivell fonètic, i per això quasi es pot dir que la "ll" era inexistent, encara que ignoro si durant algun temps aquest fonema palatal va existir, el qual ha perdurat a nivell escrit, però amb pronunciació de doble l. Veiem:
Fillium - fill (so de la "ll" en llatí com a "l·l")
Allea - al·leatori (so de "l" en llatí i de "l" geminada en català)
Pallea - palla ( l·l en llatí, ll en català)
Rotulus - rollo (l en llatí, ll en català)
Vallum - vall (l en llatí , ll en català)
Follis - full (l en llatí, ll en català)
Illa, ille, illum - ell, ella (l en llatí, ll en català)
Mulier - muller ( l en llatí, ll en català)
Milliarium - millar (l en llatí, ll en català)
Bellus - bell (l en llatí, ll en català)
La presència en llatí, segons tinc entès, era practicament inexistent, en canvi la "ll" en català es reparteix la seva presència amb la "l".

5. La "ll" en francès.-

En francès ha ocorregut alguna cosa semblant al que ha passat en altres llengües, fa un segle o quelcom més era un fonema present en moltes paraules, prova de la qual cosa son les múltiples "ll" gràfiques que tenim en el moment descriure, però oralmente el ieisme sha apoderat de les "ll" essent actualment pràcticament un fonema desterrat, no utilitzat.
Bonillonner - bullir (ll amb so i-i, català ll)
Caillé - quall (francès i-ye, català ll)
Carrousel - carrussell (francès l, català ll)
Déloyal - deslleial (francès l, català ll)
Époule - espatlla (francès l, català ll )
Fils - fill (francès mut, català ll)
Horloge - rellotge ( francès l, català ll)
Métal - metall (francès l, català ll)
Muraille - muralla (francès so en i-ie, català ll)
Poulet - pollastre (francès l, català ll)
Raie - ratlla (francès i, català ll)
Retailler - retallar ( francès amb i-ie, català amb ll )
Rouleau - rotlle (francès l, català ll)
Sous-louer - subllogar (francès l, català ll)
Tenaille - tenalles (francès i-ie, català ll)
El resultat és que el francès no té actualment cap "ll", essent substituida per la "l", la "i" o de vegades emmudeix.

6- La "ll" en portugués i gallec.-

El portuguès i el gallec, com a llengües germanes, tenen una presència de la "ll" encara que no tan nodrida com en el català, per tant, podem preveure un fons de palatització de la "ll" molt mes extens que les llengües europees no ibèriques. Veiem les diferències:
Cebola - ceba ( portuguès-gallec amb l, català inexistent)
Grella - graella (portuguès amb ll, català també)
Coello - conill (portuguès-gallec amb ll, català també)
Galiña - gallina (portuguès-gallec amb l, català amb ll)
Vitela - vedella (portuguès amb l, català amb ll)
Belesa - bellesa (portuguès-gallec amb l, català amb ll)
Lápis - llapis (portuguès amb l, català amb ll)
Aconsellar - aconsellar (portuguès, gallec i català amb ll)
Fuzil - fusell (portuguès-gallec amb l, català amb l)
Illa - illa ( totes tres amb ll)
La - llana (portuguès-gallec amb l, català amb ll)
Lingua - llengua (portuguès-gallec amb l, català amb ll)
Liberdade - llibertat (portuguès-gallec amb l, català amb ll)
Joello - genoll (portuguès amb ll, català també)
Agulla - agulla (portuguès-gallec amb ll, català amb ll)
Orella - orella ( totes tres amb ll)
Relosiu - reloxio - rellotge (portuguès-gallec amb l, català amb ll)
Lugar - lloc (portuguès-gallec amb l, català amb ll)
Estrela - estel (totes tres amb l)
En resum, la presència de la "ll" palatal en el portuguès i en el gallec és, més o menys, la meitat que la existent en el català.

7. La "ll" en castellà i lleonès.-

Veiem les diferències i les coincidències:
Baraja, baraya - baralla (castellà amb "j", lleonès amb "y", català amb "ll")
Lomo, lombu - llom (castellà i lleonès amb l, català amb ll)
Lares, llaris - llars (castellà amb l, lleonès i català amb ll)
Lengua - llengua ( castellà amb l, català amb ll)
Conejo - conill (castellà amb j, català amb ll)
Gallina - gallina ( les dues amb ll )
Aconsejar - aconsellar (castellà amb j, català amb ll)
Aguja - agulla (castellà amb j, català amb ll)
Libertad - llibertat (castellà amb l, català amb ll)
Llano - pla (castellà amb ll, català amb "pl")
Isla - illa (castellà amb l, català amb ll)
Oreja - orella (castellà amb j, català amb ll)
Gallina - gallina (les dues amb ll)
Potser no cal més exemples, presents per altra banda en la memòria de la majòria dels catalanoparlants, que alhora també ho són castellanoparlants. Si cal veure la major proximitat del lleonès cap a la palatització, el que ens fa veure que era un fenòmen bastant més estès i present en èpoques llunyanes, i que per diferents influències, com podrien ser les europees, especialment les germàniques, la "ll" va esdevenir cap a la "j" i finalmente cap a la "y" o ieisme.

8. Conclusió.-

En conclusió, podriem dir que el fonema "ll" era un fonema existent i quasi tant important com la "l", i que era en el península ibèrica el lloc on més ha perdurat aquest fonema, segurament també per ser el lloc dinfluència més tardana de les corrents indoeuropees, que no van ocupar plenament la península fins la romanització, ja que en aquella època libèric i el basc, com a llengües preindoeuropees, estaven aquí plenament instal·lades. També és molt probable que els idiomes indoeuropeus conservessin aquest fonema, que poc a poc van anar transformant-se fins a deixar-lo practicament anulat, encara que graficament existent. Només en la zona catalana (catalana-valencia-balear) es conserva amb bastanta plenitud, ja sigui a inici de paraula: "llavor", al mig: "palla" o al final: "tall", la qual cosa vol dir que és el lèxic on més i de forma més plena trobem el fonema "ll", palatal.

Un caso paradigmàtico de la utilización de la "ll" en vasco es la raiz "mal" que ha dado des de palabras con "mal", "mail" , "mall", "mai" .... Aquí va un estudio sobre esta raiz y su plasmación geogràfica en los "mallos".

LOS MALLOS, MALAS, MALS O MALLS

Todo el mundo conoce la presencia de los Mallos, Malls o otras formas parecidas, referidas a las zona de montaña que son muy ásperas, cortadas o pendientes. En el Pirineo de Huesca encontramos cimas tan famosas como las de Bachimala, la sierra de la Maladeta o las paredes de los Mallos de Riglos, por no citar también el famoso Tozal del Mallo, en Ordesa. En muchas de estas cimas y zonas montañosas aparece el nombre de "mallo" o "mala". También en zona catalana encontramos muchos picos con este nombre común, pero muchas veces introducido ya en el nombre propio: tenemos el pico del Puigmal, els Malls de Rius, en el tunel de Vielha, o el Mauberme, en el Valle de Aran. En Andorra también aparecen numerosos "malls". En zona del Pirineo francés también hay nombres tan gloriosos como el pico de Vignemale, o el pico de Maupas, con una "l" que evoluciona a "u" tal como es la tendencia del idioma frances. "Mal" es pues una raiz o nombre que muchos no dudan en relacionarla con una voz indoeuropea, que tiene que ver con la roca, pero que como a continuación veremos también tiene que ver con el vasco, así pues preindoeuropea, y con otros fenomenos no geogràficos.
Curiosamente la sierra que reina en los Pirineos es la sierra de la Maladeta, llamada equivocadamente por algunos como "maldita", quizás por su parecido, y por su fama de cimas difíciles y terribles. Como veremos nada que ver con la realidad de "maladeta". Si analizamos este nombre veremos que, a parte de "mal-", encontramos dos sufijos: "-ada"- y "-eta". El primero tiene que ver con un participio, como encontramos en muchas de nuestras palabras (sold-ada, at-ada, herman-ada, etc.). Esta palabra, "mallada", la tenemos como nombre común con el significado de lugar donde se refugian los pastores y rebaños en la montaña, a refugio de unas rocas elevadas, que privan del frio viento del norte. En castellano se da el nombre de "majada" para estos lugares de tempero y refugio al aire libre. Es precisamente estas paredes rocosas las que dan este amparo y es la terminación -ada la que nos da un sentido a la palabra de algo que "esta", un sentido perfectivo, dado al lugar "mallado". En último lugar tenemos la voz "-eta", relacionada habitualmente con un diminutivo que, aquí, en Maladeta, no tiene ningún sentido ya que las "malladas" de esta sierra lo son todo menos pequeñas. Por lo tanto seria mejor inclinarse hacia otro sentido de "eta" como pluralizador, como tenemos en nombres tipo "pin-eda", "arbol-eda", etc. La lectura de Maladeta seria pues: las malladas, és decir, los lugares ocupados por paredes de roca, lados de roca.
Uno podria pensar que este nombre no tiene que ver con el vasco, ya que en su zona geográfica navarro-vasca no se encuentra ningún nombre. Creo que no hay nombres tan significados como los que hemos visto, pero si se encuentran en algunos de menor importancia, como, por ejemplo "Maigorre", cima de la zona pirenaica navarra, y en donde vemos la evolución de la "l" > "ll" > "y/i" > "j", y nos da nombres como "Maya" en el Baztan, o "Majurieta", en zona navarra, y que aunque nombran a pueblos, creo que podrian tener relación con esta raiz, atendiendo sobre todo a lo que sobre el léxico vasco espondré a continuación.
No obstante, antes de entrar en el léxico, voy a hacer una pequeña disgresión hacia el nombre "mallo", mazo, nombre con el que a veces se han relacionado estos accidentes rocosos o montañosos, quizás amaparados en el concepto de robustez y contundencia que presentan ambós elementos. De hecho el verbo "mallar" o "majar", se refiere a el trabajo de golpear las espigas de cereal o a las vainas de legumbres para soltar los granos que dentro se atesoran. Así, más que al instrumento, el nombre le viene del hecho de soltar, ceder, liberar, hacer caer los granos de sus correspondientes envoltorios, lo que dejaria el concepto latino de "malleus", mazo, no como una palabra primitiva conceptualmente, sino una simple derivación de un concepto anterior, el de liberar los granos.
Por otra parte, en vasco, tenemos palabras de su léxico como "maila", nivel, escalón, eslabón, así como "malkor", peñasco, "malkar", escabroso, desigual, con derivados en "malgune", fonde de un realte, o "malda", cuesta, pendiente, todas ellas con una perfecta relación con los mallos montañosos. Todas estas palabras nacen de una palabra vasca muy sencilla: "alde", al lado, a favor, zona, parte, lado, etc. y que a su vez tiene que ver con una raiz más primaria que podemos concretar en "al", de la qual deriva también "albo", lado, borde. De "alde" tanto se forman "aldapa", lado, rampa, como "malda", cuesta, pendiente. que son casi idénticas y sinónimas. Una palabra que se aparta un tanto del concepto geográfico de "mal" pero que indudablemente nace de esta raiz es "aldaka", lado, cadera, muy próxima a la catalana "maluc", también cadera.
Resumiendo podemos decir que "mal" es una raiz que se relaciona con "alde" o con un más primitivo "al", lado, más una segunda raiz, que propongo como "am" con el significado de "desprenderse, caer", que iremos viendo en otras palabras. Por lo tanto "mal" seria: el lado externo que cae, que se desprende, debido a la verticalidad de su lado, y que se relaciona perfectament con las laderas muy pendientes o paredes cortadas a pico, o también con los lados que envuelven los granos y que son destruidos para liberar el grano que encierran. Incluso la misma cadera no deja de ser un lado vertical del cuerpo humano.
Relacionada con los nombres geográficos encontramos en el mismo Bilbao, la palabra Mallona, nombre propio, que denomina una cuesta que une el Bilbao viejo, al lado de la ria, con el Santuari de Begoña, arriba de un promontonio, de una cuesta. Por lo tanto "mallona" nombre el lugar, "ona", por donde transcurre esta formidable cuesta de cientos de escalones. "Ona" creo que es un sufijo que tiene que ver con el suelo o el lugar donde encontramos una cosa concreta, única.
También relacionada con "maila", y por efecto de la palatización de la "l" en "ll", se debio formar la palabra vasca "mahia", mesa, ya que esta no deja de ser un resalte, rodeada de paredes o lados verticales, tal y como se define una meseta. También el hecho que estos lados verticales marquen un límite, a partir del cual las cosas caen hacia abajo, tenemos que otra palabra vasca como "amai" , fin, conclusión, pueda tener que ver con este mismo origen de la raiz "mal" o "amal". Los topónimos "Amaya" puede que también sean unas cuestas o "malls" más pero que han sabido conservar la "a-" inicial.

OTROS "MALES" NO MENORES

Pero la cosa de "mal" no queda aquí. Siguiendo con las otras posibles palabras derivadas de "mal", que aunque con diferentes acepciones, beven en la misma raiz y en el mismo significado primordial, tenemos "desmallo" que se refiere tanto al perder el conocimiento y caerse al suelo, como a las ramas del arbol, como el sauce llorón, también llamado "demai", que caen sin fuerza hacia el suelo, colgando de forma vertical. Si extraemos el prefijo "des-" aquí utilizado como refuerzo del significado de la raiz que acompaña, tenemos a "mallo" como definición del hecho de caer, del lado que cae, que se desprende de su lado vertical. También encontramos "malear" como verbo que significa ablandar, aplastar los lados, normalmente de un metal, pero también referido a todo aquello que se deforma como si fuera goma. Aquí el ser "mal-eable" tiene que ver, pues, con el tener lados que ceden, que se desprenden, aunque no caigan, que son flexibles y plàsticos. Otra palabra va referida a los hierros o telas, cuyos hilos o piezas se entretejen dejando unos pequeños huecos que dan lugar a que el conjunto sea flexible, tal y como son las "mallas", ya sena de hierro o de tejido. Su función, a más de la protección de todo vestido, es la de permitir un cierto movmiento de cuerpo gracia a su flexibilidad. És una pieza, pues, maleable, plàstica y flexible, y que no tiene que ver con el nombre latino "macula", mancha, con el que algunos autores hacen derivan esta palabra, ya que nada tiene que ver con las manchas y si mucho con la flexibilidad y los lados que ceden, que se mueven.
Pasando al vasco encontramos palabras que también se refieren a este sentido plàstico y maleable de "mal", como "malgu", elàstico, flexible, o "malko", lágrima, ya que esta se desprende del lado, de los ojos, y cae por la cara o lado. También contramos la palabra prestamo, "mailegu", ya que el prestamo se puede definir también como algo del lado que es desprendido, que es cedido a otro. Puede que palabras como "maleta" tenga su origen en esta raiz. Esta sirva para contener cosas en su interior, y que esta formada por dos lados que se abren de forma que caen y desprenden todo lo que en su interior se contiene. También cabe la posibilidad que el mes de "mayo", "maiatza" en vasco, puede tener que ver con este nombre, más que con el de "ama" madre, ya que este mes ocupa el lugar quinto, y este número se asocia con el dedo pulgar, el último del lado de la mano, y que además se puede desprender y abatir respecto al lado de la mano. A favor de esta explicación juega la terminación "-atza" del nombre vasco, y que quiere decir "dedo".
Ya para finalizar y para abrir otro punto, el humano, que pueda dar lugar a muchos escritos es la relación de esta raiz "mal" con la diosa "Maya", que en tantas reliogiones adopta las prerogativas de la diosa madre. Quizás por ello se ha relacionado "maya" con el nombre vasco de madre, "ama", que también comparten muchas lenguas. Però puede que tamibén tenga que ver con el significado que tiene la madre, de desprender cosas, y entre ellas los hijos, y que por ello las dos raices, "ama" y "amal" tenga bastante que ve. "Mari" o "Maya" es la diosa vasca con diferentes representaciones tomadas de los fenómenos naturales de la tierra, ya sean vegetales, animales o de la misma climatologia y geologia. Son las cuevas su casa y por lo tanto un ser que se asocia con la tierra. Aquí las diferentes manifestaciones con las que se presenta o manifiesta no dejan de ser desprendimientos o imagenes que caen de su lado, de su ser que no se manifiesta en su nucleo e imagen real, pero si en sus lados y formas.

No hay imágenes relacionadas.