ELS MORFEMES PLURALITZADORS TI/DI

ELS PLURALITZADORS “I” I “DI/TI”.-

 

 

1. Llengües amb plural en “i”.-

Una forma de fer els plural, la mes estesa dins de les llengües llatines, és amb el morfema, sufix, “-s”, amb els seus morfemes de gènere adherits en “-o-”, “-a-” o “-e-”, segons les llengües, encara que en algunes el morfema del gènere masculí és la de no tenir morfema. En quasi totes les llengües romàniques els sistema és molt paregut, però l’italià marxa totalment de la norma i fa els seus plurals en “-i”: “bambino”, ’nen’, “bambin-i”, ’nens’. Aquesta variació té el seu origen en el llatí, ja que aquesta llengua, en els noms de la segona declinació, els nominatius fan: “domin-us”, pel singular, i “domin-i”, pel plural. D’aquí que l’italià prengués d’aquest nominatiu llatí la seva forma de fer els plural. En canvi les altres llengües llatines fan el plural del cas acusatiu: “domin-um”, ’senyor’, “domin-os”, ’senyors’. Però això, aquesta variabilitat de sufixes, segons el cas i el número, ens pot fer preguntar per l’origen d’aquests diferents sufixes dels casos llatins.

El plural en “i” no existeix només en aquesta llengua llatina, sinó també en moltes altres, com en el grec antic, que habitualment feia els seus plurals en “-i”: “androp-os”, ’home’, “androp-oi”, ’homes’, i per tant la diferència del plural és el sufix “-i”.

També trobem la “i” no com a sufix sinó com vocal que alterna dins de la mateixa arrel del nom. Aquest és el cas de llengües cèltiques, i concretament del gaèlic escocès, que per aquesta permutació, construeix el plural en “i”, des d’una vocal del singular en “a” o “o”. Per exemple, “mac”, ’fill’, deriva a “mic”, ’fills’. També l’anglès, que habitualment forma els plurals amb el sufix “-s”, fa en algunes paraules aquesta manera de construir el plural: “foot”, ’peu’ evoluciona a “feet”, ’peus’, i “mouse”, ’ratolí’, canvia a “mice”, ’ratolins’.

En d’altres llengües, ja no és tan fàcil trobar la presència de la “i” en el plural, però si en certs casos això succeïx, especialment en les paraules acabades en “-t” o “-s”, com en la paraula “tot”, que evoluciona al plural “toti”, ’tots’, i “aranes”, canvia a “aranesi”, ’aranesos’.

1. El plural en la llengua basca.-

El basc, com a llengua no influenciada en la seva estructura bàsica pel llatí, presenta també una certa variabilitat en la forma de construir els plurals, però conserva una presència importante del plural “-i-”, ja no com a morfema nominal, sinó dins de l’estructura verbal. Els singtagmes nominals fan el seu plural afectant unicament al nucli, i aquest pot fer-ho en base al morfema “-k”, cosa que comparteix amb una llengua llunyana com l’hungarès, i amb el morfema “-e” i “-et”, que molt possiblemente tinguin un origen en el morfema que comentem, l’”i”. Com el cas ergatiu també es distingeix gràcies al morfema “-k”, fa que el plural de l’ergatiu es faci amb la combinació dels dos morfemes: la “-e” i la “-k”, resultant “-ek”.

Però on amb una major claretat està present el morfema “-i” és en la formació del plural en els verbs, ja siguin nominals o verbals, ja que aquest morfema afecta al cas nominal passiu, equivalent al nostre acusatiu. Però no es presenta sol el morfema, sinó que ho fa en la forma “it”, ja que la “t/d” és un morfema atribuible als objectes, i actua com si d’un pronom es tractés. Aquest morfema ja el veiem en el verb quan es tracta d’un objecte singular, però en cas d’un plural, es veu clar l’efecte duplicador d’aquest morfema més la “i” intermitja. Per exemple, “du”, ’ell ho té’, on la “d” representa al complemente directe o objecte, i el subjecte ’ell’ té el morfema buit, fa el plural en “d-it-u”, ’ell els té’. En la conjugació nominal trobem idèntic plural: “da”, ’ell és’ i “d-i-ra”, ’ells són’, i aquí el subjecte passiu fa la funció idèntica a la de l’objecte en la conjugació verbal. Aquest morfema “d” canvia a “z” en els temps passats: “z-u-en”, ’ell ho tenia’, “z-it-u-en”, ’ell els tenia’, i “z-en”, ’ell era’, i “z-ir-en”, ’ells eren’.

També en la llengua basca trobem al morfema “i” amb valor o funció de complement indirecte, que, encara que en principi no té res a veure amb la seva altra funció de pluralitzador, si en el seu significat semàntic més etimològic té bastant a veure, com veurem més endavant, en el capítol dedicat a la semàntic del morfema “i”. A més, aquesta “i” del datiu o complement indirecte està present en les conjugacions on la tercera persona, la final, es conjuga també, és a dir, verbs on es conjuguen les tres persones: subjecte, objecte i destinatari. Per exemple: “d-io”, ’ell’, morfema buit situat al final, “ho”, objecte, morfema “d”, que fa el plural en “d-izki”, on tornem a veure el pluralitzador “i”, amb la companyia d’altres mofemes, i ’per a ell’, representat pel morfema “i” i el morfema de tercera persona singular “o”. En plural, ’per a ells’, tindriem: “d-ie”, ’ell ho té per a ells’, on el morfema tercera persona plural està representat per “e”. En el verb nominal tenim: “za-io”, ’ell’, morfema buit, “za”, radical verbal del verb ’ser’, i “io”, el mateix que en el verb anterior “d-io”. En plural “za-ie”, ’és per a ells’. Aquest mofema “-i” del datiu el trobem també en els noms: “ama-r-i”, ’per la mare’, “gizon-e-i”, ’per als homes’, amb una “e” del plural. Després veurem com tan la “e” del plural, com la “i” del datiu parteixen d’un mateix significat i d’un mateix origen evolutiu.

 

 

1. El morfema “di/ti”, present en el basc.-

Per finalitzar aquesta anàlisi de la presència del morfema “i” en el basc, hem de tocar també el sufix “ti” o “di”, molt semblant i quasi idèntic al que hem vist a l’analitzar el morfema verbal “it”. Aquest sufix està molt utilitzat dirigit especialment a les plantes, que com és fàcil entendre, sempre es presenten en grans grups, zones on els exemplars d’un tipus de planta o espècie es troba repetida abundantment. Tenim molts casos on podem entendre’ls com paraula col·lectiva:

-”Sagas-ti”, ’pomeral’

-”Paga-di”, ’fageda’

- “Saha-ti”, ’salzeda’

- “Goros-ti”, “lloc de grèvols’

- “Eszpel-di”, ’boixeda’

- “Ezkai-di”, ’timoneda’

- “Erraz-ti”, ’lloc d’argelagues’

Crec que és lícit senyalar el gran paregut d’aquesta manera de construir col·lectius amb el nostre morfema “-eda”, molt similar, per altra banda al sufix de molts topònims bascos acabats en “-eta”, i que, jo crec, no són més que la mateixa estructura de “it-a”, amb una evolució de la “i” a “e”, com també trobem en els casos plurals de la flexió nominal. Si així fos, “ti”, “di”, “et”, “it”, “eta” o “eda”, serien diferents modus de construir els plurals, amb diferents evolucions i segons la situació del morfema dins de la paraula.

Però la virtualitat d’aquest morfema basc no es limita als noms col·lectius de plantes, sinó que abasta molts més camps, com plurals o col·lectius d’altres coses:

- “Men-di”, ’muntanya’, però que podem entendre com un col·lectiu de l’arrel “men”, amb el sentit de ’potència’.

- “Gazte-di”, ’grup de joves’, on queda molt clara la seva relació com a plural de “gaste”, ’jove’.

- “Giza-di”, ’gènere humà’, plural o col·lectiu de “gizon”, ’home’.

- “Ezkur-di”, ’lloc d’aglans’, d’”ezkur”, ’aglà’.

- “Hegaz-ti”, ’au’, plural de “hego”, ’ala’, ja l’au té ales (plural).

- “Ez-ti”, ’mel’, d’una suposada arrel “ez” amb el sentit d’allò que surt o se segrega, referit al nèctar que l’abella liba de la flor.

- “Barru-ti”, ’circumscripció’, ja que “barru”, ’interior’, quan estan tots descriuen els límits d’aquell continent.

Aquest morfema també és utilitzat per denominar qualitats, ja que el fet de tenir una qualitat ve donat per les vegades que succeix un fet.

- “Hoz-ti”, ’fredolic’, ja que aquest té ’freds’. És quelcom com donar un nom o adjectiu al dir “freds”.

- “Gel-di”, ’parat, lent’, compost de l’arrel “gel” amb el sentit de ’estacionar, parar’.

- “Al-di”, ’temps, estona’, format amb l’arrel “al”, amb el sentit de ’part, costat, lateral’.

- “An-di”, ’gran’, format també amb l’arrel “an”, amb el sentit de ’creixer, augmentar’.

“Haurri-ide”, ’germà’, amb un sufix un tant diferent, “ide”, que dona noms a tots aquells elements que són considerats membres, parts d’un tot. Seria, doncs, el germà un membre de la familia, del conjunt dels “haurrak”, ’nens’.

Redundant en aquests morfemes, voldria citar el llibre del pare Fr. Luis Villante, “Palabras vascas compuestas y derivadas”, publicat a l’any 1974 al Santuari d’Aránzazu, a Oñate (Guipuzkoa).

En aquest llibre, en els seus apartat dedicats als sufixes “ti” i “di”, Fr. Luis diu, referit a “di”: “Sufijo muy usual en toponimia: pagadi=hayedo, gorostidi=acebal, elordi=espinal, etc.ñ Aunque se usa preferentement con nombres de plantas, pero también es conocido fuera del reino vegetal. Así, por ejemplo, alberdi no es más que una matàtesis de Arbeldi=lugar donde abunda la piedra pizarra”. I més endavant diu: “Este sufijo que en la lengua popular es puramente toponímico, ha sido moderadamente empleado en formaciones neológicas como Gaztedi= juventud..... Euzkadi, como es sabido, es neologismo creado por Sabino Arana para designar al Pueblo Vasco (de euzko + di, con permutación de o en a según reglas fonéticas conocidas.... Otros neologismos formados en base de este sufijo toponímico: Izadi=Naturaleza, Hizti=Tratado, Legedi=Código de Leyes, Ludi (lur + di)=Universo, Edesti=Historia, Abesti=Canción, etc”.

Més endavant, i en un tractament diferenciat de “di”, parla del sufix “ti”, i diu: “Derivativo adjetival muy conocido y usado. El tema que le sirva de base es siempre nominal. Denota frecuencia en ejecutar la idea expresada en el tema. Muchas veces suele tener, además, un cierto matix peyorativo. Matiz peyorativo que no proviene del sufijo sino de lo que precede.

Veamos algunos ejemplos tomados de la Morfologia: Bakarti=solidario, misántropo. Beldurti=miedoso, tímido. Gaixoti=enfermizo. Gezurti=mentiroso. Izuti=espantadizo. Kezkati=escruposo, inquieto. Lotsati=tímido, vergonzoso. Maitati=amoroso. Negarti=llorón. Setati=obstinado”.

 

 

1. EXPLICACIÓ SEMÀNTICA DE LA “I”.-

Com ja hem vist, la “i” respon a un estadi bastant antic de la llengua en general, quan la forma d’elaborar els plurals es realitzava en base a la reduplicació de la paraula, com encara ara algunes llengües més primitives ho fan, duplicant la paraula.

Però crec que el fet de l’aparició del pronom, com substitució del nom, va fer que aquesta fòrmula guanyés en rapidesa, ja que el fonema “t/d” va estar utilitzat com origen del pronom, i essent afegit a la paraula a la qual se li volia donar el significat de plural. Seria quelcom paregut a “casa” , “casat”, i per ajudar a la vocalització d’aquesta “t·d” es va conjuntar amb diferents vocals, de les quals la més utilitzada per ser la de menys expressió, devia ser la “i”, i per aquesta raó la trobem acompanyant a la “t” o “d” com en “-ti” o “-di”. No obstant també existeix una raó semàntica que rau en el mateix valor semàntic de la “i”. Aquest fonema, com fonema intern, i de menor potència expressiva, va estar utilitzat per les coses internes, i per tant petites, que s’associaven a les coses infimes, quasi inexistents, com la negació “in-”, ja que en no ser vistes no es podien considerar real o existents. També la naturaleza ens demostra que de l’interior d’una cosa poden sorgir moltes de petites, com són, per exemple, les llavors d’una planta, o les cries d’una femella. És el fet de la reproducció, que normalment multiplica per vàries unitats a la planta o animal progenitors. Podríem dir, també, que els individus que sorgeixen o estan dins d’una unitat superior són membres d’aquell continent, i fa que l’home primitiu les designés pel fonema “i”, típic de tot allò intern, i així els ser repetits, sorgits de dins d’un mateix progenitor, o d’una mateixa espècie, fossin anomenats per aquest fonema que donaria nom als exemplars d’una espècie, a les parts d’un tot, als membres d’un conjunt, o a les subunitats d’una unitat major.

Això va fer que quan a una cosa se la volia anomenar no per ser única, sinó per ser un exemplar més o membre d’un conjunt de coses iguals, el que avui diríem membres d’una classe, d’un gènere, s’utilitzés el fonema “i”, vàlid en un principi per les persones que intervenen en el diàleg, com en el basc: “n-i”, ’jo’, “h-i”, ’tu’, o l’alemany “i-k”, ’jo’ o l’anglès “the-y”, ’ells’, on ja apareix amb el caràcter de pluralitzador de l’article “the”, ’ell’, etc. Així, doncs, la persona com a individu i membre d’un conjunt d’iguals, va ser associat a la “i”.I d’aquesta forma, junt al fonema que representa a l’objecte, com a pronom de l’objecte, és a dir, la “t/d”, es va unir la “i” per formar plurals del tipus “-it-”, “di-”, “-ti”, o també “i-zki”, que amb l’evolució fonètica va donar altres morfemes del tipus “-et” o “-ed”, que trobem en els plurals dels gentilicis “br-et-ons”, “ilerg-et-es”, o “ven-et-”s. En el noms d’ofici grecs, formats en base a un plural de les coses, com també hem vist que fa el basc, també apareix aquest morfema “it”, “kr-it-es”, ’jutge’, “pol-it-es”, ’ciutadà’ o “g-et”-es”, ’agricultor’, d’una arrel contracta amb “et” com es “ge-o”, ’terra’, i, per tant, “ge-et”, ’terres’, i la persona que les treballa s’associa amb el nom de la cosa en plural.

 

1. ELS NOMS DELS PAISOS.-

Un cop hem vist que la virtualitat del fonemes, i concretament de la “i”, és quasi il·limitada, no solament podem comprovar el valor de “i” per coses internes, pels membres o per les parts, sinó també per aquelles coses que partint d’un origen comú formen després grans conjunts de coses. La “i” molts cops s’associa com ja hem vist al fonema “t/d”, amb el qual forma el morfema “t7di”, un dels pluralitzadors més extessos. Però no només abasta als membres d’un conjunt, com a realitat física, sinó també, al conjunt, més o menys abstracte, de les coses que presenten una mateixa característica. És el que habitualment diem “conceptes”, és a dir, abstraccions d’una realitat que la trobem en coses diferents. És precissament en el llatí on trobem aquest morfema “-ti”, per donar un sentit abstracte a una característica. Aquest morfema es presenta quasi sempre associat a d’altres morfemes, formant morfemes més extensos, com “-tio”, “-tia”, “-en-ti-a”, etc.

Si analitzem aquestes paraules formades en base a aquests morfemes, ens adonarem que són conceptes abstractes que resulten de singularitzar allò que és plural, així la “-a” o “-o”, no fa més que singularitzar i determinar el concepte de les coses plurals, que venen definides pel morfema “-ti-”. Aquests morfemes finals (a, o, on, ...) representen l’identificador o article determinant que aplega a realitats col·lectives, com són les nacions, els membres que componen conjunts, els descendents d’un mateix progenitor, etc., que ja habitualment venient identificats com a plurals pel morfema “ti”, “di”, “i”, “et” o “ed”. Aquests mofemes “a”, “o” o “on” podriem associar-los als articles bascos “-a”, “-o” i “une”, però que en les llengües celtes son avantposats, al contrari de la llengua basca que els posposa.

Així tenim els macrònims de nacions com:

Fran-ti-a, és a dir, la dels francs, amb una evoluació posterior de la “t” a “c”.

Esco-ti-a, Galli-ti-a, Gre-ti-a, etc.

En llati veiem que aquest morfema ha donat paraules amb un sentit abstracte, tal com és també la noció de nació, de col·lectiu, ja referint-se a coses comuns, com poden ser:

No-ti-o, és a dir ’nocio’, com a conjunt o abstracció del conjunt de coneixements que tenim sobre una cosa.

Gra-ti-a, o conjunt de qualitats que sobresurten d’una cosa, partint d’una arrel “gara”, que significa ’l’extensió d’allò que s’extreu’, o ’allò més rellevant’.

Modula-ti-o, conjunt de “modulus”, o mides que dona el sentit concret de la ’modulació’.

Laeti-ti-a, conjunt de “laetus”, que vol dir cosa alegre, joiosa, i que, per tant, defineix aquesta qualitat com a la virtud o característica de la persona o cosa que manifesta moltes alegries.

És fàcil comprovar que aquesta “-ti-” ha evolucionat cap a la més fàcil de pronunciar “-ci” o “-si”, en la majoria dels idiomes llatins resultants, i que s’ha unit a d’altres morfemes formant una gran munió de derivats: “condi-ci-ó”, “paci-èn-ci-a”, “mendi-ci-tat”, “codi-ci-a”, etc.

 

1. ALTRES VALORS FUNCIONALS DEL FONEMA “I”.-

Com hem pogut veure, la “i” té moltes funcionalitats, com pluralitzador, com formador de noms abstractes, com formador d’adjectius, etc. Però també té altres virtualitats, que en aquest treball no he tocat, com la de formar diminutius (it, ic, in, ill, etc.), i la de situar punts concrets, receptors finals de les accions, punts on l’acció del verb recau, sinó de forma directa, si indirecta, tal com son els datius. La raó d’aquesta funcionalitat és la de senyalar l’interior d’un objecte com una forma de concretar el punt i la destinacció exacta d’un procés o d’una acció. Així en els complements indirectes trobem aquest morfema associat al cas datiu. En el basc tenim, “ama-r-i”, ’a o per la mare’. En el cas datiu plural, on sembla que hi ha una conjunció del mateix fonema “i”, un per pluralitzador i l’altre per datiu, trobem una transformació del plural de “i” a “e”, formant el datiu plural en “e-i”, com en “aita-r-ei”, ’pels pares (conjunt de homes pares)’.

No només trobem aquesta funció en el datiu basc sinó en els nostres idiomes llatins, com en els pronoms català i castellà i en els adverbis, que senyalen llocs concrets on es realitza o cap a on es dirigeix l’acció. Com a pronoms tenims el català “hi”, que podem traduir per “alli”, “en aquell lloc”, o el castellà “-y” que només trobem associat al verb “haver”, en la seva tercera persona del singular, “ha-y”, que en català seria “hi ha”. Com a advervis trobem un conjunt format per “aqu-í”, “all-í”, “as-í”, i en unió a noms amb els quals forma un nou nom, el tenim en “avu-i”, resultat de la derivació i contracció del llatí “ad-hode-hic”, ’en aquest dia’.

També els pronoms llatins en datiu presenten aquesta “i”: “m-i”, ’a o per a jo’, “t-i”, “s-i”, “l-i”. En totes les paraules o frases on apareix el fonema “i”, el lloc o cosa citada adquireix un sentit de cosa precisa i concreta, ja que ens estem referint a la mateixa essència d’aquella persona, lloc o cosa, al concretar-se la finalitat de l’acció al seu interior.