ESTRANY VIATGE AL FORAT NEGRE DE LES PARAULES

ESTRANY VIATGE AL FORAT NEGRE DE LES PARAULES

 

O “Of the pitcher to the catcher”

 

O ”Qui s’assemble se ressemble”

 

 

Index

 

1. 1.      Del “catcher” al “pitcher”. . . . . . . . . . . .                                   pàgina   2
2. 2.      L’arrel “atx” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .                                       “      4
3. 3.      L’arrel “itx” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .                                        “    10
4. 4.      Comparacions i conclussions entre ambdues paraules . . .           “     20

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1. 1.      DEL “CATXER” AL “PITCHER”

 

Molts cops pensem que les paraules angleses es relacionen molt més amb llengües anglosaxones, procedents del germànic o molt més allunyades, que les nostres paraules d’origen llatí. Crec que en això pequem del tòpic de que totes les paraules catalanes, castellanes, o d’altres llengües romances tenen un origen llatí, o únicament llatí. Una gran part de les nostres paraules són d’origen llatí, o així es reconeix als diccionaris etimològics d’aquests idiomes, però una part, que no és petita, i potser arriba al 50 % tenen altres orígens etimològics: àrab, mossàrab, gal, celta, germànic, d’origen expressiu, onompatopeies, preromans, ibèric, d’origen desconegut, etc. És un llarg ventall de possibles origens i que, en molts casos, ens fa palesa la nostra ignorància, el nostre desconeixement de la seva filiació, la qual cosa ens ha de fer cercar, buscar i estudiar més a fons, totes i cadascuna de les paraules.

 

Seguint una intuició, vaig plegant paraules en base al seu so, a les seves característiques fonètiques, sense tenir en compte la seva semàntica. Després estudiant-les totes les d’un grup, m’adono que moltes paraules, amb orígens diferents, al menys des del punt de vista dels diccionaris etimològics reconeguts, i que comparteixen un tret fonètic comú a totes elles, tenen, al mateix temps, un tret semàntic comú, que fàcilment el puc identificar amb aquell tret fonètic comú. I això traspassa fronteres lingüístiques, fins i tot fronteres de famílies lingüístiques diferents, com són la família indoeuropea i la família euscaroide, de la qual semblen ser descendents, si més no, el basc actual, i l’ibèric ja desaparegut.

 

Concretament, ja fa uns anys, vaig tractar a fons les paraules que tenen en comú el fonema /tS/, que uns escriuen com “ch”, altres com “c”, altres com “tx” i nosaltres com “x”, encara que també podem associar a aquest fonema altres sons molt pareguts com els descrits per les gràfies: “tj”, “j”, “ig”, “g”, etc. I ara voldria incidir una mica més en aquest fonema, però tocant la seva participació en dues de les arrels primàries: l’arrel “atx”  i l’arrel “itx”, unes arrels que són desconegudes totalment pels lingüístes, ja que la forma de localitzar les arrels es fa més en base a les sil·labes, que, quasi sempre, estan formades per consonant més vocal, quan la meva experiència em dicta que la major freqüència d’arrels està en les formades per la unió de vocal més consonant.

 

Aquesta forma de destriar les arrels és el primer escull que li cal a un lingüista salvar per poder localitzar arrels antigues, primàries, amb ple significat. Només centrant-nos en “atx” i “itx” podem agrupar un bon grapat de paraules de diferents idiomes, com, per exemple, són: “cacho”, “trapicheo”, “espichar” i “agachar” del castellà, “escatxigar” i “natja” del català, “match”, “catch” o “pitch” i “beach” de l’anglès, o “fiche” i “pastiche” del francès. Totes aquestes paraules i moltes més comparteixen aquestes dues arrels, que es basen en el fonema /tS/, fonema que no es reconegut com fonema simple, sino compost i que, gràficament, presenta gran disparitat de gràfies en tots i en cadascún dels idiomes, tal i com he dit abans, “c”, “x”, “cc”, “j”, “tch”, etc. El seu so, tan característic i curiós, és un so que als diccionaris catalans s’ha anomenat com “apitxat”, que fent ús d’una de les paraules que després analitzaré, “pitjar”, identifica aquest so com la pressió que s’exerceix amb la llengua sobre el paladar, com si “pitjèssim” la llengua sobre el paladar.

 

Un segon escull que cal esquivar és el que les arrels primàries, bàsiques, compostes per vocal més consonant, no es presenten així, fàcilment destriables, sinó que de forma més habitual es troben dins del grup: consonant més vocal més consonant, com en “cax-é” o en “pit-xel”, o en “tat-xar”. Bé, si tenim en compte que les arrels primàries s’uneixen entre elles, per parelles, formant el que jo anomeno arrels secundàries, hauríem de trobar arrels del tipus: vocal més consonant, més vocal més consonant. Però si tenim en compte que les llengües indoeuropees no solen iniciar les seves paraules per vocal, i la tendència és a perdre aquesta primera vocal, només trobem en les arrels secundàries aquesta composició: (vocal elidida) consonant, més vocal més consonant (c + v + c).

 

Aquestes arrels secundàries ja han evolucionat a només tres fonemes. El significat de les arrels secundàries segueix l’ordre del significat de les paraules compostes actuals, és a dir, la primera complementa a la segona, excepte en casos on l’ordre és al revés per la intervenció d’alguna preposició. Però quan només actua la juxtaposició, la primera arrel és l’arrel complementària, i la segona el nucli o la específica. Aquest tipus de composició es dona encara avui, i molt, en l’anglès: “week-end”, ‘cap de setmana’, i en el grec: “demo-cràcia”, ‘govern del poble’. És aquest ordre el que, quasi sense excepcions, es dona en la formació de les arrels secundàries.

 

Així, doncs, seguint aquest ordre simple però clar, en la formació de les paraules compostes, he d’entendre les arrels secundàries, amb l’agravant de que les vocals de la primera arrel primària, en la majoria dels casos, o no existeix o s’ha perdut.  Ara, per una qüestió de mètode, deixaré de banda el significat que podria tenir aquesta primera arrel si coneguessim la vocal inicial, i em reduiré al significat que té la consonant o el fonema inicial per ell mateix. Tant “ak”, com “ek”, com “ik”  com “ok/uk”,  restaran a un únic fonema, la “k/g”, amb el seu significat com a tal. Si a això unim les arrels nuclears, que venen en segon lloc, que són “atx” i “itx”, només podrem tenir 8 possibles arrels secundàries de cada arrel primària: p-atx, k-atx, t-atx, x-atx, n-atx, s-atx, l-atx i r-atx, per una banda, i p-itx, k-itx, t-itx, x-itx, n-itx, s-itx, l-itx, i r-itx, per l’altra.

 

Però anem per passos i passem a analitzar totes les paraules, començant per les que tenen com arrel nuclear “atx”, per després continuar amb les formades amb “itx”, i per, finalment, veure el contrast entre ambdues arrels, les seves similituds i les seves diferències, atribuïbles, sens dubte, als fonemes “tx” (/tS) i “a” i “i”.

 

 

 

1. 2.    L’ARREL “ATX”

 

Tal i com afirmava abans, les arrel secundàries, actualment les més nombroses, es basen en la unió de dues arrels primàries. L’arrel “atx” és una de les 32 arrels primàries resultants de la combinació entre els fonemes vocàlics i els fonemes consonàntics, 4 (a, e, i o/u) i 8 (b/p, t/d, k/g, x/j, n/m, s/z, r, l ) respectivament. Podem també agrupar aquests fonemes bàsics en 3 grups: 4 fonemes vocàlics, 4 fonemes consonàntics oclusius, i 4 fonemes consonàntics continus. Si les arrels es formen, principalment, entre vocal i consonant, tenim en total 32 arrels primàries (4 x 8 = 32).

 

Si “atx” es combina amb les 32 arrels primàries resultants, podríem obtenir 32 arrels secundàries on participes l’arrel “atx” com a nucli del conjunt, però, atesa la impossibilitat de conèixer les vocals inicials de les arrels primàrires inicials i complementàries, únicament podem comptar amb 8 fonemes consonàntics, al menys en la majoria de les paraules. Per tan només seran 8 els grups a analitzar de paraules on participa l’arrel “atx” com a nucli d’una arrel secundària.

 

2.1            Amb la “t-”.-

Prendré com a exemple i mostra del grup la paraula “tatxa” o “tatxar”, de la qual no es coneix l’origen. No obstant, encara desconeixen l’arrel primària que s’uneix a “atx”, si que podem donar-li el valor semàntic d’’allò que sobresurt’, i, suposant que la vocal inicial fora “a-” d’una arrel “at”, seria ’allò que sobresurt de l’exterior’. Aquesta arrel complementària a “atx” amb el valor semàntic i constant que li hem donat a aquesta arrel: ’dipòsit exterior’. Per tant, “t-atx-a” seria el ’dipòsit extern que sobresurt (de l’exterior)’. De “tatxar” tenim paraules derivades com “tatxar”, o les castellanes “tachuela”, “atachar” o “tachón”.

 

2.2            Amb el fonema “b/v/p/f”.-

Aquest fonema labial té, si més no, aquestes quatre variants fonètiques, que actuen com determinant de l’arrel “atx”. Podem analitzar unes quantes paraules de cada variant fonètica: Amb “b” tenim la paraula castellana “bache”, d’etimologia discutida, amb “p” tenim la paraula catalana “empatx”, també sense etimologia coneguda, i amb “f” tenim la paraula “fatxa”, de l’italià “faccia”, ’aspecte’,

 

2.3            Amb el fonema “x”.-

Actuant aquest fonema com fonema inicial tenim la paraula castellana “chacha”, derivada per escurçament de la paraula “muchacho/a”, que parteix del mot “mocho”, o “mocha” d’origen desconegut. La primera arrel, “motx” sembla estar relacionada amb la paraula “mozo”, en català “mosso”, i ambdues amb l’aspecte del cabell tallat que duien els joves que no estaven casats, especialment les noies casaderes. Sembla que “atx”, com a nucli de la primera arrel, reforça aquest significat amb el sentit d’’allò que és dipositat’ o caigut, tal com podem conceptualitzar al cabell un cop tallat, o, com també es pot dir “motxat”, encara que millor “desmotxat”.

 

2.4            Amb el fonema “s”.-

Amb “s-” inicial han derivat o s’han format, junt a “atx”, paraules com “ass-aig”, que el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) fa derivar del llatí “exagium”, ’pesada’. Personalment crec que, com moltes altres paruales que acaben en “-age” (viatge, passatge, rodatge, aterratge, etc.) es formen amb aquesta arrel “atx”, ara amb caràcter de sufix que indica una operació a realitzar, una realització del verb al qual sol acompanyar, com, per exemple, de “formar”, “form-atge”, o de “rodar”, “rod-atge”. En el cas d’”assaig”  l’arrel inicial, que no ha perdut la vocal inicial, és “as-”, amb el sentit del que ’surt o s’origina a fora, a l’exterior’, i, per tant, el valor semàntic d’”assaig” seria el de ’dipòsit extern del que surt o s’origina a fora’. “Atx” li donaria aquest sentit nominal, de fet o cosa realitzada, acabada, i que es pot veure, observar com a objecte extern.

 

De fet el sufix “-atge” es troba amplament present en el nostre lèxic, adoptant la grafia “-age”, que en castellà fa “-je”, amb el so aspirat corresponent a la fonètica del castellà actual. Aquest sufix, que com hem vist significa ‘realitat externa’, resultat d’una activitat, és un dels sufixos més actius, i al qual els diccionaris etimològics no donen una etimologia concreta, encara que la majoria de les paraules que el porten les atribueixen a la llengua francesa, occitana, i, de vegades també, catalana. Dubto molt que siguin totes les paraules que el tenen importades del francès, encara que algunes si ho podrien ser (compostatge, bricolatge, etc.), però n’hi han que semblen prou pròpies com “salvatge”, “paratge”, o “paisatge”, i tenen una gran actualitat i vivesa ja que encara avui es creen nous termes amb aquest sufix: “aterr-atge”, “quilometr-atge” o” mestiss-atge”. Seria, potser, una de les arrels antigues presents en les llengües de substrat, tal com va ser l’ibèric, i que ha actuat en la formació de paraules noves, i encara avui continua actuant.

 

2.5            Amb el fonema “l”.-

El cinquè grup és el format per l’arrel “-atx”, més el fonema líquid, palatitzat (ll) o no, la “l”. Un exemple d’aquesta construcció és la paraula “remo-l-atx-a”, que els diccionarios etimològics fan derivar d’un italià “ramolaccio”, que al seu torn és una paraula que deriva del llatí “armoracium”, que també és un derivat del gal “ar more”, ’prop del mar’, i que s’assembla a l’alemany “meerretich”, ’ravanet de mar’. Crec que és una explicació molt rocambolesca i no molt encertada amb la realitat. Per a mí l’explicació estriba en la terminació “-atx-a”, com realitat externa, ’dipòsit extern’, més les arrels “arren” o “aren”, referides a la ’terra’ al ’sòl’, a la ’superfície’. I també una segona arrel, “-ol-”, amb el sentit d’’impuls’. Per tant, aquest tubèrcul, la “remolatxa”, és dipositat en la superfície del terra, i sobresurt del sòl. És una explicació més real i adient que la de cultivar-se a prop del mar.

 

2.6            Amb el fonema “r”.-

En 6è lloc tenim les arrels secundàries constituides per la “r-” més “-atx”. Un exemple que puc posar és la paraula “r-atx-a”, que la Reial Academia Espanyola (RAE), sense tenir cap seguretat, fa derivar de l’àrab “raggo”, ’sacsada’, ’agitació’. Crec més fàcil derivar-ho de l’arrel “atxa”, ’dipòsit extern’, més l’arrel “ar-”, “er-” o “ur-”, amb el sentit comú de ’corrent’, ’extensió’, que unit a ’dipòsit extern’, representaria ’el diposit extern del corrent’, en un lloc o temps concrets.

 

2.7            Amb el fonema “n”.-

El setè grup el forma la “n” amb  “atx”, i com exemple posaré la paraula “n-atj-a”, escrita amb “tj”, variant sonora de “tx”,  però amb un so molt similar. Aquesta paraula el DCVB la fa derivar del llatí “natica”. Crec que la “n-” és el fonema que significa ’matèria’, i que “(a)n” seria la ‘matèria que es troba damunt’, a l’exterior, a sobre. Segurament són les “natges” la part del cos sobre la qual s’assenta el cos, el tronc del cos. Per tant, s’explica millor de forma directa que des del llatí, atenint-se a l’arrel “atx”, més una arrel inicial, amb pèrdua de la “a-” inicial, “an-”.

 

2.8            Amb el fonema “k”.-

Per finalitzar, el vuitè grup seria el format per “c-atx”, que dona lloc a moltes paraules, de diferents llengües, i amb diferents significats, però que, bàsicament, signifiquen ’el dipòsit extern que s’extreu de l’exterior’, suposat una arrel inicial, “ak-“,  amb pèrdua d’”a” inicial. Per entrar en el concepte que representa, caldria agafar com a punt referencial l’exemple, o un dels exemples més clarificadors: la paraula anglesa “catch” i “catcher”, derivat de “catch”, i que designa tant l’acció d’agafar la pilota, com el jugador del beisbol que agafa amb la mà la pilota, conceptes ambdós que ens donen, de forma molt viscuda, el concepte i significat de “catch”.

 

Aquesta paraula, malgrat semblar-se al castellà, per les paraules “cacho” o “cacha”, també té molta semblança al català en “escaig” o “escatxigar”, o al francès en “cachet” o “gage”. Ara, doncs, paso a citar-les detingudament, amb els seus origens proposats en els diccionaris etimològics, i dono la meva explicació en base a l’arrel que he estat analitzant: “catx”. En castellà trobem:

 

2.8.1      la paraula “cachar”, amb diferents i possibles origens. El primer, amb el significat d’unir dos parts, siguin, per exemple, les que formen una càpsula, o les parts de la cama, quan cuixa i cama s’ajunten en l’acció d’”agacharse”, no és un origen conegut, però, no obstant la RAE proposa un ètim llatí: “coactare”, ’reunir’. Encara que son verbs similars, no queda gens clar que la sil·laba llatina “acta” derivés fonèticament a “atx”, ja que tenim moltes paraules que han derivat del mateix verb i conserven el so original: “actuar”, “acte”, etc. El fet de donar-la com desconeguda ens ha de fer cercar, en una altra llengua, el substrat que va perviure a tota la península ibèrica, i que ha donat moltes paraules en base a aquella arrel, desconeguda en llatí. Un segon significat de “cachar” és la derivada de l’anglès “to catch”, amb el significat d’’atrapar’, d’’agafar’, i més concretament, la pilota. Dos accepcions més provenen de “hacer cachos”, és a dir, ’trencar’, o la d’agafar pel ’puny’ o mànec, que també es pot dir “cacha”. Ara seguit analitzo dues paraules més, “cacho” i “cacha” molt relacionades amb aquesta primera: “cachar”.

 

2.8.2       “Cacho”, segons la RAE, prové d’una paraula reconstruida del llatí vulgar, *cacculus, derivada del llatí clàssic “cacedus”, ’olla’. D’aquí el mot “cacharro”, com un sinònim de “cassola”, o petita olla. Crec que aquí la RAE s’oblida de veure el concepte de “cacho”, com ’tros’. Per això té molt més sentit atribuir l’arrel “atx” més “ak-”, en conjunt “k-atx”, amb el sentit de ’dipòsit exterior extret de fora’, que tan dona el sentit a una part que s’extreu d’alguna cosa, com l’utensili que s’utiliza per treure aquesta part, aquest tros d’una materia, i, per tant, un recipient petit utilitzat per extreure petites parts.

 

2.8.3      “Cacha”, també segons la RAE deriva del llatí “capula”, ’punys’, derivat plural de “capulum”,’puny’. És una evolució fonètica quasi impossible el fer derivar el fonema “tx” d’una “p”. El que si és cert, en el pla semàntic, que l’empunyadura’, el ’mànec’, és el lloc on agafar un utensili i poder, amb ell, extreure una cosa, i, per tant, s’adiu perfectament amb el significat de “catx” com a lloc o ’cosa que agafa’, o per on s’afaga alguna cosa.

 

2.8.4       “Cachear”, segons la RAE prové del gallec “cachear”, amb el significat ja conegut de palpar un cos, agafar-lo amb les dos mans per saber que s’oculta sota la roba. És evident que la terminació “-ear”, com el català “-ejar”, és un sufix que indica acció sovintejada, i l’arrel “catx” és, com vegem repetidament, un sinònim d’’agafar’, d’’atrapar’, d’extreure un bocí d’alguna cosa, d’agafar-lo. Això, aplicat al cos, vol significar el fet d’agafar el cos, amb les dues mans, de forma repetitiva per comprovar si hi ha algun objecte estrany amagat sota la roba.

 

2.8.5       “Escaig”, paraula catalana que el DCVB la qualifica com d’onomatopeia. És evident que és una forma estranya la d’escriure el so “xeix” amb la grafia “-ig”, especialment quan va a final de paraula (passe-ig, fa-ig, etc.). També porta el prefix “es-” amb el sentit reiteratiu i redundant de ’treure a fora’, que és el mateix que té el significat de la paraula que acompanya: “caig” (“catx”), ’tros extern extret a fora’.

 

2.8.6       “Escatxigar”, paraula també catalana que no deixa de ser un derivat de l’anterior, “escaig”, amb un sufix més: “-ig”, que li dona el sentit d’un ’tros petit extret de l’interior’, amb el morfema verbal “-ar”, típica dels infinitius verbals.

 

2.8.7       “Caché”, paraula d’origen francès, “cachet”, que ha estat adoptada pels idiomes castellà i català, i que descriu el pagament que es fa a un artista per la seva actuació. No és més que una apliació concreta i lògica de la part que guanya un artista de la recaptació d’un espectacle, que pren o agafa com recompensa a la seva feina.

 

2.8.8       “Catxondo”, com també “catxar”, amb el sentit de tenir contacte carnal entre l’home i la dona, de fer l’amor, la segona paraula, i d’adjectiu, respecte al qui ho fa, la primera. És evident que la unió sexual s’entèn com un agafar entre les mans un cos, atrapar-lo, encara que sigui un agafar-se mutuament, però vist des del punt de vista masculí, pren el sentit d’una cosa que s’atrapa i es pren.

 

2.8.9       “Gachó”, paraula d’origen gitano, atribuïda a l’home en l’època d’enamorament, de relació amorosa amb una dona. Lliga perfectament amb les paraules descrites anteriorment, com són “catxar”, “catxondo”, “catxera”, etc., amb el sentit que ja hem vist.

 

2.8.10   “Gacho/a”, paraula castellana que descriu una persona o una cosa que no es presenta tiesa, sinó aplanada, amb el cap abaixat, eixafat, com, per exemple, les orelles tieses, habituals en els gossos quan s’abaixen, pegades al cap. És una paraula que concorda amb el verb “agachar”, que ja hem citat abans al parlar de “cachar”.

 

2.8.11   Derivats de “cacho” i “cacha” són les paraules que tenen el significat, en primer lloc, de fer-se troços, d’eixafar, tenim els verbs castellans: “escachar”, “escachuflar”, o el català “escatxifollar”, amb el sentit d’esfonsar-se, unint-se les parts externes d’una cosa degut a l’eixafament. En un segon sentit, tenim paraules que representen el fet d’empegar-se, d’enganxar-se una cosa amb una altra, com “cachete”, “cachurro”, “cachava” o “cachiporra”.

 

2.8.12   “Gaje”, del francès “gage”, ’prenda’, que és quelcom que es pren com penyora o fiança de l’obligació i compromís de fer alguna cosa. Per tant, també aquí ha arribat amb el sentit d’allò que es perd o que cal pagar per fer alguna cosa. Es veu clar com pren el significat de l’arrel “catx”, amb un so totalment sonoritzat, i amb un significat com ja hem vist en totes les paraules d’’extreure un boci i retenir-lo’, com prenda d’una obligació a cumplir.

 

2.8.13   Per acabar dues paraules d’ús dialectal: la primera del castellà: “cachaza” que és la part d’impureses i escumes que naden per damunt del suc de la canya de sucre, un cop se l’ha sotmès a cocció. És evident que el seu significat de ’cosa agafada’, tal com deu passar a aquesta part del suc, que un cop a l’exterior (“-aza”) és extreta i apartada del suc. També té una segona accepció com a ’lentitut’ d’una persona i la seva aparença externa d’estar tranquil·la, quieta, calmada, totalment dipositada en el seu esperit. D’aquí el sentit subjectiu del que està ’dipositat, agafat’ en el seu semblant extern, “-aza”.

 

2.8.14   I una segona paraula catalana és “catxipanda”, sinònim de “sanfaina”, que s’elabora amb un trossejat de verdures, tal com són l’aubergínia, el pebrot, la tomata i la ceba. Per tant, la “catxipanda” és aquest grup o ’conjunt’ (“-panda”) de verdures, agafats en petits trocets i dipositats en la cassola per la seva cocció.

 

 

 

1. 3.    L’ARREL “ITX”.-

 

Un cop hem analitzat els mots que contenen l’arrel “atx”, i fonamentalment l’arrel secudària “katx”, amb el seu mot representatiu, l’anglès “catch”, passo a analitzar la seva arrel antagònica des del punt de vista de l’oposició entre les dues vocals, “a” i “i”. Es tracta de l’arrel “itx”. Igualment que en “katx”, per servir d’una millor comprensió al lector, em centraré i explicaré amb més deteniment l’arrel secundària “pitx”, i la paraula anglesa “pitch”, encara que com ja hem vist amb “atx” són moltes les paraules derivades d’una arrel primària, en aquest cas d’”itx”.

 

En “itx” la formació d’arrels secundàries és igual de prolífica i s’uneix amb diverses arrels de les quals només ens consten la part consonàntica, i per tant, només mencionaré les arrels formades amb les diverses consonants, deixant de banda les possibles vocals que s’han elidit. Aquestes arrels secundàries seran, doncs: “bitx”, “titx”, “quitx”, “xitx”, “nitx”, “sitx”, “litx” i “ritx”. Començant per aquesta última, “ritx”, arribaré fins a la primera “b/pitx”, on m’explaiaré en l’anàlisi de l’arrel i de les paraules que se’n deriven.

 

3.1            Amb el fonema “r”.-

De l’arrel “r-itx” se’n troben poques paraules derivades , però hi ha una paraula catalana que és el nom d’una planta poc coneguda, l’”aritjol”, que en servirà com a mostra. Tant “aritjó”, nom de la planta en les illes Balears, com “aritjol”, designa una planta que té forma de liana, de la qual s’extreu una beguda, molt coneguda antigament, coneguda amb el nom de “sarsaparrilla”, que és el nom castellà d’aquesta planta, i que la relaciona amb la “zarza” i la “parra”, per la seva forma de liana.

 

Aquí podem veure com la “a-” inicial de la suposada arrel primitiva inicial, “ar”, es conserva i la podem relacionar amb d’altres paraula iniciades, també, amb “ar-”, com: ar-anya, ar-ma, ar-bre, etc.; totes elles coses, plantes o animals que s’estenen, que es difonen per la superfície o per l’espai. En el cas d’”aritjol” és evident la seva extensió que cobreix el sotabosc i s’emparra pels troncs dels arbres. L’arrel “itx”, que es troba en el nucli de la paraula, pot relacionar-se amb la situació d’enganxament als troncs dels arbres, com si estigués integrats a ells. Per altra banda, el DCVB no li troba un origen conegut, potser com a possibilitat, se cita a una paraula llatina reconstruïda, *aridica”, que significaria ’àrida’, significació que no s’adiu amb la seva realitat, ja que l’hàbitat d’aquesta planta és el sotabosc de l’alzinar.

 

3.2 Amb  el fonema “l”.-

Amb aquest fonema i l’arrel “itx” es forma l’arrel secundària “litx”, de la qual prendré dos paraules: una catalana: “politja”, amb un apitxat sonor, i una altra castellana: “alijo”, on la “j” seria la castellanització del fonema més antic “tx”. La primera, “politja”, segons el DCVB, deriva del grec “polidion”, de la qual costa creure pugui derivar la nostra paraula, tant pel seu canvi fonètic, “-dion” > “-ja”, com pel seu significat , ja que, crec, la paraula grega deriva de la paraula “poli”, ’ciutat’, o ’més d’un, grup’. Si partim de l’arrel “bol” o “pol”, anterior i segurament antecedent també de la grega “poli”, la seva existència és anterior i diferenciada de la grega, i que va evolucionar un tant al marge de les llengües clàssiques. “Pol” vol significar el ’costat que creix’, el costat d’una cosa, persona o animal, que se separa i creix, augmenta de volum, tal com és el cas d’aquesta eina, situada en la part alta d’un lloc, d’on penja un pes directament o a través d’una corda. Crec que “itx” reflecteix molt bé el fet de situar-se al mig, dins de la corda que la rodeja,  i que, situada en la zona alta, permet pujar pesos sense tant d’esforç. Per tant, té una significació adaptada a la unió dels significats de les dos arrels primàries que la componen.

 

Per part de la segona paraula, “alijo”, el diccionari de la RAE la fa derivar del francès “alleger”, ’alleugerir’, ’aliviar’, ja que són càrregues, els “alijos”, que es lliuren des dels vaixells. Encara que la fonètica quadri bastant amb la paraula, “alleger”, amb un canvi un tan problemàtic de la “e” a “i”, crec que el sentit semàntic d’”alijo” no és el d’’alleugerir’, sinó la de ’dipòsit intern’, que correspon al significat d’”itx”, més el significat de “l”, ’del costat’, i per tant: el dipòsit que es porta al costat, no dins del buc principal, sinó a una banda externa, com si es tractés d’una càrrega suplementària. I com totes les càrregues, quan es descarreguen, alleugereixen el pes del vaixell o carro, però el seu veritable significat crec que ve més per aquest altre costat, i no del francès.

 

3.3  Amb el fonema “n”.-

La tercer arrel secundària formada seria la construida amb “n-”, que, molt probablement, seria amb una “a-“ inicial: “(a)n-”. Una paraula molt coneguda és “nintxol”, que en castellà fa “nicho”, i que prendre com a mostra del grup. Sembla que la “-n-” intemitja del català no és de l’arrel original, que segon la RAE prové de l’italià “nicchio”, amb idèntic significat. Sembla que cercar en l’italià, una llengua derivada del llatí tal com el castellà o el català, el seu origen no és anar massa lluny. Com són moltes les paraules que en el llatí no trobem l’origen que podria haver donat lloc a dita paraula, com moltes d’altres, cal suposar un substrat a totes aquestes llengües , un substrat que dominava la major part d’Europa en l’antiguitat, i que va donar lloc a moltes paraules avui inexplicables des del llatí. Suposo que serien paraules vulgars, no utilitzades per la població més culta, que no les utilitzava o les ignorava totalment, ja que només alguns pobles o zones si les utilitzaven.

 

En la paraula “nintxol” vegem com pren significació molt concreta la significació genèrica d’”itx” com ‘dipòsit intern’, associada a l’arrel “an”, amb el sentit de ’matèria situada al davant o al damunt’, i que, per tant, unida a “itx” donaria la significació de ’dipòsit intern del que està situat al davant’, ja que hi ha una làpida o pedra que és la cara visible del ninxol, situada al davant de dipòsit intern que és el “ninxol” mateix.

 

3.4  Amb el fonema “s”.-

Amb aquest fonema s’obté l’arrel “s-itx”, de la qual proposo, com a mostra, la paraula “sitja”, paraula catalana que està emparentada amb la paraula castellana “silo”, però que crec parteixen d’origens diferents i significats diferents. “Sitja”, amb el seu so clarament apitxat, té un significat molt clar de ’dipòsit intern’, ja que les sitges no eren més que forats excavats en el sòl per guardar els grans o les collites del camp, i de vegades l’aigua. Segons el DCVB creu que “sitja” és una paraula preromana, segurament ibèrica. En això crec que coincidim, en la seva antiguitat anterior a la presència del llatí en terres catalanes. El seu valor semàntic és la de ’dipòsit intern’, més l’arrel “as-”, amb pèrdua probable de l’”a-” inicial, i que podria significar quelcom com la ’part externa’, o la ’superfície externa’, potser referida a la tapa que obturava el forat de la sitja, i que, d’alguna manera, condicionava o determinava al ’dipòsit intern’.

 

3.5  Amb el fonema “x”.-

Aquest fonema, habitualment escrit amb les grafies internacionals fonètiques com /tS/, tenim l’arrel secundària “x-itx”, de la qual poden indicar diverses paraules com són: “xixa”, “salsitxa” o les castellanes: “salchicha”, “salchichón” o “chicho”. Totes elles derives d’un mateix significat donat a “xixa”: part carnosa d’un animal. El DCVB fa derivan aquest nom de l’italià “ciccia”, encara que també la creuen com de creació infantil, ja que és molt més utilitzada pels nens, encara que “salsitxa” i “salchichón” ja no ho són.

 

El fet de reconèixer-la com de creació infantil ens fa veure el seu sentit primitiu, molt original i etimològic, que aprofundeix el seu origen en les llengües més primigènies, i que eren conservades per les mares en la seva relació amb els seus crios.  Segurament el que atribueix l’origen d’una paraula a una creació infantil pensa que el nen, el bebé, pot tenir capacitat de creació verbal, cosa totalment infundada. I en aquest cas, en aquesta paraula més, ja que aquest mot el trobem també en el léxic basc, amb uns significats un tant diferents, però que, en lo Basic, coincideix, és a dir, en ser el ’dipòsit intern’, és a dir, ’la carn’, del ’dipòsit’, “x-”, el ’dipòsit’, segurament atribuït al animal sacrificat. En basc tenim les paraules següents, relacionades amb “xitx-”:

“Txitxi”: ’carnositat, carn’

“Txixardina”: ’angula’

“Xixare”: ’tartany’, ’cuc de terra’

“Giharre”: ’múscul’

“Gihartsu”: ’musculós

 

3.6  Amb el fonema t/d.-

Amb el fonema “t/d” podem elaborar algunes paraules, de les quals citaré tres: dos que el DCVB creu d’origen francès, sense anar més lluny: “pastiche” i “fetiche”, i una que creu d’origen llatí, però que ens ha arribat, també, per contacte amb el francès: “titja”, del llatí “tibia”, ’flauta’. Començant l’anàlisi per aquesta última, ja costa creure que d’una original llatina “tibia”, amb “b”, hagi evolucionat a “tj”, amb una transformació del tipus b > tj del tot desconeguda, i molt poc o gens freqüent. El canvi semàntic també és de difícil justificació, passar de ’flauta’ a ’titja’, és a dir, branquilló o tronquet que formen part del tronc de les plantes, i dels quals surten els pals o palets amb els quals es poden elaborar les flautes, és un procès que no es pot donar a la inversa, d’una flauta esdevenir una titja o tronquet. Seria més fàcil deixar-ho com a desconegut, com tantes d’altres paraules, que són producte del substrat que ha afectat tant al castellà, com al català, com al francès.

 

L’explicació semàntica en base a “itx” seria la de ’dipòsit intern’, en un sentit ampli, més una més que probable arrel “it”, amb pèrdua posterior de la vocal “i”, amb el sentit de ’sobresortir de dins’, i en conjunt “t-itx” significaria ’el dipòsit intern del que sobresurt de dins’, atès que les titjes absorbeixen la substància que els ve de les arrels, i la canalitzen cap a fora, cap a les branques i fulles.

 

Respecte a les dues primeres paraules d’origen francès, “pastiche” i “fetiche”, semblen una composició a partir de les arrels: “past-” i “fet-”, més l’arrel-sufix “itx”. En la primera paraula vegem una relació amb la paraula “pasta”, referida a les substàncies plàstiques utilitzades en la pintura, que es barregen entre elles però no del tot sinó formant nuclis de color i de textura diferenciats. “Itxe” li donaria el sentit de substàncies que s’incorporen a l’interior de la pintura, com una part petita i diferenciada del conjunt.

 

En la segona paraula, “fet-iche” , trobem l’arrel “fet” com a participi del verb “fer”, atribuït a les arts màgiques de les bruixes, i l’afix “itxe” tindria el sentit de ’cosa interna’ a la qual se li atribueix la propietat màgica per poder fer encanteris. Seria, doncs, la ’substància o dipòsit’ a partir del qual es poden produir o propiciar les accions màgiques endegades pels bruixots o per les bruixes.

 

3.7  Amb el fonema “k/g”.-

Per últim, abans d’abordar l’estudi a fons de l’arrel secundària “pitch” o “pitx”, segons sigui la gràfia utilitzada, passo a analitzar l’arrel formada entre “itx” i “k-” o “g-”, el significat del qual és ’extracció’. Prendré com a exemple d’aquest grup la paraula “esquitx”, una paraula típicament catalana, i ja només de sentir-la és prou gràfica i explicativa per si mateixa. “Esquitxar”, parenta pròxima de “escatxigar”, parteix del que seria un ’dipòsit de líquid o de substàncies pastoses’, que per efecte d’un cop o sacsada, expedeix petites partícules cap a fora, tocant, de vegades, a persones, animals o coses que es troben a la vora. Aquestes parts petites són els “esquitxos”, que veuen reforçada la seva significació amb el prefix “es-”, que sempre té el sentit de ’sortir-s’en’, reiterant molts cops el sentit del verb o nom que acompanya.

 

3.8  Amb el fonema “p/b”.-

L’últim grup, al que hi dedicaré més temps a totes les paraules i les seves diferents variants, és l’arrel secundària formada per “-itx” més “p/b/f-”. Aquesta arrel la estudio en tot un seguit de paraules que la contenen, on trobem l’arrel, i acabaré referint-me a la paraula anglesa “pitch”, així com els seus derivats “pitcher” o “impeachement”,  que és l’objecte i títol d’aquest treball. Dins d’aquest grup, el format amb la composició de les bilabials (b,v,p,f), distingiré les formades amb la sonora “b”, amb la sorda “p” i amb la labiodental “f”. Amb la “b” tenim les paraules:

 

3.8.1 Amb la variant fonemàtica “b”.-

“Bitxo”, que segons el DCVB procedeix del llatí “bestium”, ’bèstia’, de la qual costa veure la seva evolució fonètica a “bitxo”. Sembla més fàcil relacionar la paraula “bitxo” amb altres paraules com: “vida”, del llatí “vita”, o del basc “bizi”, ’viu, viure’, o bé, fins i tot, del grec “bios”, ’vida’ o “zoos”, ’animal’, que junts farien una paraula del tipus “bi-zo-os”, que posteriorment es podia haver disgregat en dues. També la paraula “peix”, del llatí “piscis”, sembla estar originada en la mateixa arrel “biz-”, però amb “p” en lloc de “b”.  És possible que una “tz” original, o “tx”, evolucionés en dos sentits: cap a “t” formant “vita”, i cap a “s” formant “piscis”. És en aquest fonema “tx” que podem trobar la unió de les dues variants fonètiques.

 

El significat de “bitxo”, en base a l’arrel “itx”, seria el ’dipòsit intern de la separació’, tenint en compte que el sers vius és generen en el cos dels seus progenitors, però que adquireixen carta de  existència quan se separen d’ells, i viuen de forma autònoma. La “vida” seria concebuda, doncs, com ’allò que se separa’, “(a)b-” més l’arrel “itx”, amb el sentit que ja hem vist de ’dipòsit intern’, encara que podríem també concebre un significat alternatiu, si l’arrel originària no fos “itx” sinó “is”, que en aquest cas seria la d’’allò que surt de dins’,  concepte també present en l’acte de nèixer, propi del ser viu. No obstant, crec més fàcil atribuïr-ho a la primera arrel, la que estem ara comentant.

 

Una segona paraula formada entre la labial sonora “b” i l’arrel “itx” és la paraula anglesa “beach”, ’platja’, amb una pronunciació pròxima a “bitx”, idèntica a l’arrel que estem comentant, ja que en l’anglès el diftong “ea” habitualment es pronuncia com a “i”. Pot semblar un concepte molt diferent, ’platja’, respecte a ’bitxo’, però no hem de veure tant la cosa en si sinó els conceptes que s’han utilitzat per donar nom a aquella cosa. En el cas de la ’platja’ queda clar el seu aspecte de ’dipòsit intern’, especialment de sorra que empeny les ones i que se separa del mar, acumulant-la en les zones més planes de la costa. Els residus i les arenes que arrastra el mar en el seus moviments són dipositats en la platja, Malgrat les distàncies semàntiques aparents, la platja i el ser viu es formen com dipòsits interns, que són separats dels qui els genera: el mar i el progenitor.

 

3.8.2                   Amb la variant fonemàtica “f”.-

Uns segona variant del fonema “b/p/f” és la “f”, la bilabial labiodental. Tenim com a mostra d’aquest grup la paraula “fitxa”, d’origen francès: “fiche”, amb el significat idèntic al que venim comentant: ’allò intern que és dipositat a l’interior, separant-se de l’exterior’. Això és el que és la “fitxa”, una petita peça que s’introdueix o diposita en l’interior d’un forat, separant-se en part de l’exterior.

 

3.8.3                   Amb la variant fonemàtica “p”.-

En tercer lloc tenim la relació de paraules que venen escrites amb “p”, la bilabial sorda, i que ens genera gran quantitat de paraules amb denominaciones de coses molt diverses. Analitzaré una sèrie de paraules de diferents idiomes. Són les següents: en basc, “pix”, “pits”, “pitxi”, “bitxi”, “pitxer”, “pizka”, en castellà, “picha”, “pichón”, “pichi”, “trapicheo”, “espichar”, en català, “pitjar”, “trepitjar”, “apitxar”, “pixar”, “pitxell”, i en anglès, “pitch”, “pitcher”, “impeachment”, “speech”.

 

3.8.4                   Paraules basques amb “pitx”.-

3.8.4.1 “Pix”, ’orina’, que també trobem en el català “pixar” i en el castellà “pis” o “pipí”. Resta clara la seva procedència des del basc, ja que no té sentit atribuir la paraula a una creació onomatopeica o creació infantil. Sinó haurìem de concloure que el ser humà, en general, en la seva tendra infancia ja té capacitat per formar paraules, encara quan no és té un idioma consolidat. El sentit de la “x” la podem facilment associar a “tx”, amb el sentit de dipòsit intern, que sumat a la “p-” inicial, amb el significat de ’separació’, deixa clar el sentit de ’dipòsit intern de la separació’, ja que l’orina sorgeix i se separa del dipòsit intern situat a l’interior del cos, concretament en el vexija urinària, d’on marxa en l’acte de “pixar”.

3.8.4.2 “Pits”, ’desfilaxat’. Paraula referida a les fibres d’un fil quan es desfan. D’aquí el concepte de separació atribuit a aquestes fibres, que actuen com a dipòsit intern, el fil del qual se separen.

3.8.4.3 “Pitxi” o “bitxi”, ’joia’, que junt amb el francès “bijoux” es refereix a la capacitat de certes pedres d’emetre lluentors, típic de totes les “joies”. És una paraula molt similar a la de “bizi”, ’viu’, però referida a la vivesa que li dona la llum d’aquelles pedres.

3.8.4.4 “Pitxer”, nom idèntic al català “pitxel”, ’gerro’ o ’jarra’. En aquest nom resta clar el concepte de ’dipòsit intern’, tal com se li escau a un gerro, més la “p-” inicial de ’separació’, ja que és un recipient especialment disenyat per abuidar el líquid, per separar-lo del seu interior.

3.8.4.5 “Pizka”, idéntic al castellà “pizca”, amb el mateix significat de ’mica’, ’poc’. De fet, el significat etimològic de “piz-ka” és el mateix que “pitx” amb el sufix de mode del basc acabat en “-ka”, com en “aur-ka”, ’contra’ derivat d’”aurre”, ’davanter’. Com sempre, el significat de “pitx”, en aquest cas amb la variant fonètica de “piz”, és el de ’dipòsit intern de la separació’.

 

3.8.5                   Paraules castellanes amb “pich”.-

3.8.5.1”Picha”, ’membre viril’, que segons la RAE és una veu malsonant de creació expressiva. Segurament és malsonant per la repressió habitual que la societat crea en torn a tot el que es refereix al sexe. Lo de creació expressiva no sé a què es pot referir, ja que, potser, algún lingüísta ha intuït que aquests fonemes, ja de per si, volien expressar alguna cosa. I en això, crec, anaven en lo correcte, però sense analitzar el paper que juga cada fonema en concret. És evident que la descripció del ’membre viril’ com ’dipòsit intern de la separació’ fa referència a la capacitat d’aquest membre per aixecar-se, augmentar i d’alguna manera separar-se del cos de l’home, i per altra banda, també, és el membre amb què l’home “pìxa”, establint-se una relació entre el membre i el líquid que surt d’ell.

 

3.8.5.2”Pichón”, ‘pollet del colom’, que la RAE fa derivar de l’italià “piccione”, i aquest del llatí “pipio”. L’italià i el castellà semblen relacionar-se més amb la paraula “pichulín” o “pichurrín”, amb el sentit de ’petit’ en general, que amb el llatí “pipio”. “Pichón”, al igual que “bitxo”, és evident que dona nom a sers vius en el moment de nèixer, quan se separen del ventre de la mare, concebut aquest com un ’dipòsit intern’. Encara que “pichón” sigui utilitzat per les cries del colom, penso que antigament podria ser un nom aplicable a totes les críes, siguin d’aus o de mamífers.

 

3.8.5.3”Pichi”, ’vestit de dona sense mànigues’ que cubreix principalment el pit. Curiosament aquesta paraula “pit” en castellà és “pecho”, i d’aquesta paraula pot haver derivat el nom de “pichi”. El llatí “pectus”, antecedent de “pit” i de “pecho”, ha evolucionat cap el so “tx”, i molt possiblement ja en llatí aquesta combinació “ct” fos pronunciada com “tx”. Això ens ha de fer pensar que el mateix “pecho” castellà, també en el seu significat, fos entès com ’dipòsit intern de la separació’, vegent el pit com una part del tronc humà que se separa d’aquest, adquirint la forma prominent i típica del pit femení.

 

3.8.5.4.”Trapicheo”, ’acció de la màquina denominada “trapiche”, i aquesta derivada del llatí “trapite”, ’trull’, ja que aquest instrument o màquina servia per ’matxacar’ els grans o fruits. La paraula “trapiche” està formada clarament pel prefix “tra-” més “pich”. El seu significat és molt proper al de la paraula catalana “trepitjar”. De l’acció de “pitjar”, és a dir, la pedra que empeny el ’dipòsit intern’ de grans contra (“tra-”) una altra pedra situada en el sòl, i que de l’acció conjunta sorgeix un nou producte elaborat, ja sigui most, farina o oli. Dels tractes en els intercanvis de productes va sorgir el sentit figurat de accions de canvi que ha derivat cap a accions no gaire legals o tràfic de matèries prohibides.

 

3.8.5.5.”Espichar”, sense cap etimologia proposada per la RAE. Té el sentit de ’morir’, i ben mirat el fet de ’morir’ es pot interpretar com una separació de la vida, ’un dipòsit intern’, el del cadàver, que se separa del seu hàbitat habitual, el de la superfície de la tera, essent cobert de terra o sepultat en un ninxol. El prefix “es-” és un clar exponent que reforça el sentit de ’separació’, de marxa, cosa evident quan qui mor se separa dels seus sers íntims, de la seva vida i del seu entorn.

 

3.8.6.                 Paraules catalanes amb “pitx”.-

3.8.6.1.”Pitjar”, que, segons el DCVB, es deriva del llatí “pedicare”, o “pedeare”, derivats ambdós de “pede”, ’peu’, per tant, seria el fet de ’eixafar amb el peu’. Crec que “pitjar” té un significat molt més ampli que el que li donaria el fet de ’eixafar amb el peu’. També cal tenir en compte la “i” nuclear de “p-i-tj-ar” que no té “pede”, per tant, caldria millor relacionar la paraula amb l’arrel “pitx” que ara estem analitzant: ’dipòsit intern de la separació’. Per tant, el fet de “pitjar” es referiria al fet de dipòsitar internament alguna cosa que se separa, que pot ser el peu, el dit, o d’altres parts o coses que s’introdueixen, i es dipositen dins d’una altra cosa.

 

3.8.6.2.”Trepitjar”, que el DCVB dona com a d’origen incert, però proposa una possible unió entre el prefix “tre-”, sense cap etimologia coneguda, i “pitjar”, paraula que ja hem analitzat en el punt anterior. Aquí cap donar un significat al prefix “tre-”, que penso pot ser la contracció de “tir”, que fa “tri” o “tre”, com és el cas del nostre número “tres”, que, per altra banda, forma altres paraules sense contraure: “terç”, “tercer”,.. Per tant, “tir” seria l’espai intern, o millor, ’el corrent intern’ (“-ir”) que s’introdueix o se situa en l’obertura (“at”), i que dona lloc a identificar-se amb llocs interns, intermitjos o interiors, pels quals circula alguna cosa, com en “tripa”, “trill”, “tribu”, etc. En conjunt, “trepitjar” seria la “pitjada” que s’introdueix en un lloc, situat dins, entre mig, en l’obertura d’alguna cosa.

 

3.8.6.3.”Apitxar”, paraula utilitzada en la llengua catalana per anomenar els sons palatals, igual com el que estem comentant: “tx”. En aquest fonema, escrit habitualment amb grafia doble, la llengua presiona el paladar, com si s’aplastés contra ell. Segons el DCVB sembla venir d’un conjunt format per la preposició “a-” més la paraula ja comentada “pitjar”. També vull proposar una unió entre “ab-” més l’arrel “itx”, en el sentit de ’dipòsit intern de la separació externa’, ja que la llengua, separant-se de la seva posició habitual, s’introdueix i aplasta contra el cel del paladar.

 

3.8.6.4.”Pixar”, que té el mateix origen i significat que el basc “pix egin”, i que ja hem analitzat dins de les paraules basques. El DCVB dona com origen el fet de ser una onomatopeia, relacionada amb el so de l’orina en sortir a fora (“piss”), explicació més que dubtosa com la de tantes altres paraules considerades onomatopeies.

 

3.8.6.5.”Pitxell” o “pitxer”, que el DCVB fa derivar del francès antic “pichier”, i totes elles emparentades amb l’alemany “becher” i l’italià “bicchiere”, amb el mateix significat, el mateix origen i explicació que el donat per la paraula basca “pitxer”, el que ens confirmaria, un cop més, les moltes relacions entre el basc i la llengua catalana, i molt possiblement amb moltes llengües europees.

 

3.8.7.                 Paraules angleses amb “pich”.-

3.8.7.1.                      “Pitch”, que el diccionari etimològic anglès “online” ho fa derivar de l’antic o vell anglès “pic”, ’quitrà’, i aquest derivat del llatí “pix”, ’pega’, i tots ells d’un indoeuropeu *pi-, base que significa ’sava’, ’suc’. Actualment vol significar ’extrem’, ’llançament’, ’grau’. El verb “to pitch” vol significar ’llançar’, també ’montar’, ’armar’, havent evolucionat en el temps des del significat d’’espentejar’, ’treure’, ’clavar’. En el dos vocables, nom i verb, resta clar el fet de ser un ’dipòsit que se separa’, una cosa que és llançada i situada a l’extrem.

 

3.8.7.2.                      ”Pitcher”, ’llançador’, però també ’jarra’ o ’pitchell’, on es fa palès la seva derivació de la paraula anterior, de la qual és un derivat format amb el sufix “-er”. A més de ’llançar’, la qual cosa ha donat nom al jugador de “beisbol” que llança la pilota, també significa ’jarra’ o ’pitxell’, ja que és un recipient o envàs preparat per llançar o posar el líquid, en ell contingut, en un altre vas.

 

3.8.7.3.                      “Impeachment”, que vol dir ’acusació’, i el verb “to impeach”, ’impedir’, ’acusar’, i segons el Diccionari Etimologic “Online” (DEO), deriva del francès antic “enpecher” i aquest del llatí “impedicare”, compost de “in-” més “pedicare”, derivat aquest de “pes, pedis”, ’peu’, amb el sentit que ja hem vist abans al parlar de “pitjar” d’’impedir’, o ’no donar peu’, en un sentit habitual d’acusar públicament’. Sembla tenir més a veure amb el llatí “impedire” del que deriva el nostre “impedir”. Personalment em sembla que no podem fer derivar la seva etimologia del llatí “pedis”, sinó de l’arrel que estem comentant: “pitx”, en el sentit de ’paraules que se separen i que venen de dins’, en el sentit de denunciar i acusar, que és el sentit que finalment ha adoptat.

 

3.8.7.4.                      “Speech”, del vell anglès “spaec”, ’acció de parlar’, variant de “spraec”, i aquest del germànic *spraekijo”, del qual s’ha deriva l’alemany actual “sprache”, ’llengua’. Sembla evident que, com en el cas anterior, es concebeix la llengua, les paraules i el discurs com un ’dipòsit intern’ que se separa de la boca, amb una evolució diferenciada cap a “speak”, amb so oclusiu gutural, que ha donat nom a la ‘paraula’ i al fet de ‘parlar’, i , també, cap a “speech”, ‘discurs’.

 

 

1. COMPARACIONS I CONCLUSIONS ENTRE AMBDUES ARRELS.-

 

4.1  ELS UNIVERSALS LINGÜÍSTICS.-

Quan llegim que hi ha concordàncies entre paraules de diferents llengües, i encara més coincidències a nivells elementals, com són els significats que tenen les arrels i els fonemes, comuns en diverses llengües, ens torna a la memòria els conceptes d’universals lingüístics, que alguns lingüistes han cregut que existeixen entre totes les llengües a nivell gramatical (subjecte, predicat, …), a nivell semàntic (arrels indoeuropees, paraules comuns, etc.).

En aquest treball pretenc demostrar els universals al nivell més senzill i elemental, que és el significat dels fonemes, dels fonemes més bàsics; uns signficats que són les peces o àtoms universals, a nivell de concepte, que són la base elemental sobre els que es construeixen les llengües. Quan parlo d’universalitat vull acotar aquesta extensió a les llengües més estudiades per mi, que s’emmarcarien dins del que considero llengües europees: castellà, català, llatí, basc, anglès, francès, grec, italià, gallec, etc. És un àmbit geogràfic prou ample i variat, a l’hora d’estendre’s cap al passat, quasi fins el primer moment de constituir-se la primera llengua, les primeres paraules i els primers elements o fonemes lingüístics, potser a fa milers d’anys, 10.000 o 20.000,.... qui sap.

Els conceptes lingüístics dels fonemes que he anat exposant continuament al llarg dels meus treballs, són prou lògics i pràctics: fora, dins, gran, exterior, petit, interior, un, sol, propi, individual, frontera, límit, paret, contorn, separació, extracció, sobresortint, dipòsit, matèria, contingut, extensió, difusió, sortir, generar, costat, lateral, cara, faceta,... Tots ells suggerits per la mateixa forma de pronunciar els fonemes, que junt al so que es genera, formen una unió insoluble que ha perdurat des del primer moment que es varen crear fins al dia d’avui.

 

4.2  APLICABILITAT DELS SIGNIFICATS.-

Com hem vist, cada fonema posseeix un significat conceptual que no defineix cap cosa, sinó que, més aviat, descriu estats (matèria, dipòsit,...), processos (sortir, extreure,...), situacions (estensió, difusió,...), etc. Tots ells sorgeixen en imitar la realitat a través del sistema bucal, de les diferents posicions de la boca i la llengua, que, junt amb l’aire que ve de dins, fa que aquesta posició de la boca ens mostri o exposi com és la realitat externa, i conformi el que van ser i són els fonemes elementals, carregats de significació, que serviran de base a les primeres paraules.

Però aquests fonemes, com ja hem vist al parlar només i exclussivament d’ells i com veurem a continuació al parlar dels fonemes vocàlics “a” i “i”, tenen moltes aplicacions concretes. Aquests fonemes els he agrupat en grupets de quatre: el vocàlics, els consonàntics continus i els consonàntics oclusius. En total 12 fonemes que tenen la seva major aplicación quan els unim entre ells, primer en grups binaris, de vocal més consonant, formant el que seran les primeres arrels primàries. Els mateixos fonemes consonàntics, per la seva pròpia estructura, no tenen possibilitat de generar-se sols, sinó van acompanyats de les corresponents vocals. Per tant, les primeres arrels o combinacions de fonemes, serien 4 vocals multiplicades per les 8 consonants, que ens dona 32 possibles arrels, tenint en compte que habitualment la combinació més habitual, en contra de la divisió que habitualment es fa de les sílabes, és a dir, consonant més vocal, sols ser vocal més consonant, encara que no descarto que els tipus normal de sílaba no fos també utilitzada com arrel. No obstant, d’existir podríem comptar amb 32 arrels més.

Aquestes arrels primàries del tipus: ar, an, as, … er, el, ek. …, in, ip, it, …, ob, lo, ox,..., encara tenint un significat molt precís, més denominen coses concretes, i, per tant, la seva presència es troba en les paraules que denominen coses en funció de que aquelles coses tinguin com a caracterìstica el procés o situació que denomina l’arrel. Per això trobem paraules molt diverses, amb significats aparentment molt diferents, o, fins i tot, es basen fonamentalment en la mateixa arrel. No és res estrany a la llengua, doncs hem vist moltes vegades una única i mateixa paraules tenir diverses accepcions, una, potser, la principal, i altres, potser menys utilizades, les de significació figurada, encara que, de vegades, gens relacionades amb la paraula d’accepció original o primitiva, que podem considerar la “mare”. Per desconeixer el veritable significat de la paraula tampoc podem saber el lligam que uneix la paraula d’accepció original amb les altres paraules d’accepcions atípiques.

Per citar un exemple que ilustri una mica la qüestió gens superflua, proposo l’arrel “pri-” que ha donat lloc a paraules com “primer” o “principal”. En primer lloc cal dir que “pri-” és una arrel una mica més complexa que una arrel primària habitual, ja que és una arrel secundària, composta per dos primàries, que cal, en primer lloc, separar i destriar. En segon lloc caldrà saber quina és la vocal inicial que antecedeix a “pri-” i que per qüestions d’evolució fonètica, ha quedat elidida (a)pri-. El mateix  passa a la segona arrel, la situada abans de la “-ri” i que, per la mateixa qüestió, és a dir, la contracció, ha quedat elidida.

Com en moltes arrls que s’inicien per consonant, hem de presumir que la vocal que iniciava l’arrel, i en aquest cas paraula, ha estat omitida, elidida, esborrada. Un procès molt freqüent en les llengües indoeuropees que solen iniciar les paraules amb consonant, i a la inversa de les del tronc basc, iniciades habitualment amb vocal. Com “ap” o “ab” és una arrel que significa ’separació externa’, i és molt utilitzada per significar ’separació’ en general, triaré aquesta arrel, presuposant que la vocal inicial era “a-” per una també suposada arrel primària “ab”.

En segon lloc el fet de portar una vocal final, “-i”, posposada a la “-r-”, em fa pensar en una expulsió de la vocal interna al trabar-se les dos arrels, és a dir, a l’unir-se les dos arrels, unint-se les consonants que avui dia facilment es poden pronunciar juntes, com és el cas de “p-r”, encara que això ens ha de fer pensar en una anterior: “pir”, que després d’expulsar la “-i-” intermitja, quedés en “pr-i”, com ha passat en altres casos: de “tir” a “tr-i” o de “ter” a “tr-e”. Així, hem de pensar que “pri” és el resultat de la contracció i elissió de “(a)p-ir” restant “pr-i”, amb un significat compost de la unió de les dues arrels: “ap” i “ir”. ’Corrent del interior’, significat de l’arrel “ir” estaria determinada per la primera arrel “ap”, amb el significat de ’separació externa’, i per tant, en conjunt, significaria: el que es desenvolupa envers l’interior de la separació exterior. Podem dir que descriu el procés intern d’extensió d’allò que està separat, que està funcionant sol, aïllat, després de separar-se externament.

 Fora d’aquest concepte reconstruit, “pri-”, arrel secundària reconstruïda, tots sabem del concepte bàsic que contenen paraules com: “pri-mer” o “pri-ncipal”. El número “primer” ens marca l’inici d’un ordre, d’un seguit de coses que comencen amb un element, el primer. Però vegem que a “pri-” semblen afegir-se-li dues arrels paregudes; “-in”, amb el sentit de ’matèria interior’, o “-im”, am idèntic sentit més el significat de ’desprendiment’, és a dir, matèria interna que es desprèn, ja que el fonema “m” no té una existència pròpia com fonema simple, sinó que es un compost de la “n” més la “b”, restant de “nb” > “m”, amb una lectura que podem donar-li com de ’separació de la matèria’, per tant, ’despreniment’, ’caiguda’, ’producció’.

Així “prim” seria l’arrel secundària de “pri-” més “im”, amb el significat conjunt de una matèria que des desenvolupa cap a l’interior, en un procés d’interiorització, tal com se li escau a “pir”. En conclusió, ja observem una segona accepció per l’arrel “prim”, el fet de que una cosa sigui “prima”, contrari a “grassa” o “grossa.

Una tercera accepció de l’arrel és la que tenim en el nom dels mamífers coneguts com a “primats”, on és possible endevinar la relació amb el fet de ser els primers animals més pareguts a l’home, en aquesta immensa família de la vida i dels animals, on els “primats” serien com els nostres ’cosins primers’, és a dir, serien els primers en el parentesc amb la nostra espècie.

Una quarta accepció la tenim en la paraula “primor”, del llatí “primores”, relacionada amb la bellesa i l’habilitat, però que, amaga el sentit de ’primacia’ i ’principalitat’ com una característica dins de diferents qualitats, ja sigui la de la bellesa o la de l’habilitat o en qualsevol altra.

Una quinta accepció és la de “primar”, amb el sentit de ’pagar’, donant més importància a una cosa per la qual es paga o valora més, com pot ser una “prima” per ser puntual.

Una sexta accepció d’aquesta arrel “pri-” la tenim en tota la munió de verbs que es formen amb els prefixes habituals (com-, re-, sub-, ...) més el verb “-primir”, que, com a tal, per si sol no existeix, o al menys no el trobem en el llatí. El seu significat inferit és el d’estendre’s envers l’interior’, tal i com també el trobem en l’adjectiu “prim”, una extensió envers l’interior en lloc envers l’exterior, eixamplant les parets d’una cosa o els contorns d’un animal.

La sèptima accepció, sense l’arrel “-im” i amb el sufix “-or”, típic de les característiques, el tenim en “pri-or”, que és quasi un sinònim de l’adjectiu “primer”, però amb un sentit més substantiu que adjectiu.

Altres accepcions es formen amb una segona arrel, “-in”, afegida a “pri-”. En primer lloc tenim la paraula “prin-cipal”, un adjectiu que es forma sobre la base “cip”, que té el sentit de ’format a l’interior’, i que juntament amb “prin-” adquireix el sentit de: ’format a l’interior’ de la ’matèria interna que s’estén envers l’interior’. Una altra accepció o paraula derivada de la base “prin-” la tenim en “prin-gar”, amb el sentit d’embrutar-se o untar una cosa introduint-la cap a l’interior. No té un origen etimològic conegut en els diccionaris etimològics. Altres paraules amb diferents accepcions de “prin-” són “prenyar” i “esprintar”.

Curiosament paraules de diferents llengües i tradicions coincideixen en una mateixa arrel. Fins i tot tenen un mateix ètim, i, tanmateix, presentes diferents significats. No obstant, si fem una anàlisi pormenortizada i en profunditat ens adonem que existeix una mateixa arrel, amb un únic significat comú, base a totes les diferents paraules

 

 

4.3  UNIVERSALITAT DE LES ARRELS I DELS SEUS SIGNIFICATS BÀSICS

 

Després d’analitzar les diferents accepcions d’unes paraules que sorgeixen o deriven d’una mateixa arrel, passo a analitzar unes paraules que, malgrat tenir el mateix nom o amb una fonètica molt similar, pel fer de sorgir de diferents idiomes i anomenar de vegades coses iguals i altres vegades diferents, provenen d’un ètim comú, que hem de calcular molt anterior a l’existència o creació de les llengües actuals.

Em vull referir a la paraula “bull”, ’toro’ en anglès, o “bulle”, ’toro’ també en alemany. Hem de pensar, primer en un original “boull”, ja que la “o/u” era una mateixa vocal, que depenen de la pronunciació, més oberta o més tancada, va desdoblar-se en dues vocals: “o” i “u”. I per altra banda, el fet d’escriure’s amb doble “l”, “ll” palatal, ens fa pensar en que l’origen d’aquesta variant fonètica, la “ll”, és molt antiga, i que, com podrem comprovar, ha evolucionat partint d’una “l” que va evolucionar cap a una “u”, i, per altra banda, cap a la “ll” i la “y” posteriorment.

Seguint el fil conductor que representa aquesta animal, el toro, també podem comprovar que no només designa a aquest animal, sinó també a un mascle gran. Fins i tot unes paraules angleses molt paregudes, com “bully”, el verb “to bully”, designen al ’mató’, al ’valentó’, i descriu el fet d’’intimidar’, d’’assetjar’ (bullying), per tant una acció d’embranzida, d’atac, pròpia tant d’animals agressius, com el toro, com d’algunes persones  El mateix idioma grec descriu la decisió o la determinació com “boule” o “boyle”, on vegem les dues modalitats fonètiques per anomenar una acció, la típica que defineix a persones i animals que ataquen.

Un conjunt de paraules que també deriven de l’arrel “bul” o “bol” és el compost per paraules referents a la gent que viu junta, i que, per efecte de la reproducció, va augmentant el seu nombre de membres. És el que habitualment coneixem com “poble”, en un sentit referit a la ’gent’ que viu en una mateixa zona, i que constitueixen un “poble” per ser gent que comparteixen uns mateixos vincles de sang, i per tant són descendents d’uns mateixos progenitors, encara que llunyans en el temps, i, per això, comparteixen una mateixa llengua i cultura, com, per exemple, el poble català, o el poble gitano.

La paraules “poble ve del llatí “populus”, que, crec, és una redundància de la mateixa arrel “pol”, que en unir-se dues vegades, “pol-pol”, va perdre la “l” de la primera paraula, i va afeblir la “o” cap a “u” en la segona. També procedent del llatí tenim la paraula “vulgo”,  “vulgar”, que tradueixo com ’del poble’, al tenir afegida a l’arrel “bul”, el morfema del cas locatiu “-go”, ’de’. En l’anglès tenim la paraula “people”, ’gent’, ’poble’, segurament provinent del llatí “populus”. En alemany tenen la paraula “volk”, molt similar als anteriors, però amb una de les varietats fonètiques de les labials, la “v”. Igualment el teme “folk”, ’nació’, ’poble’,  parteix de la mateixa arrel, “bol”, amb la variant “f” de les consonants labials, i amb un significat quasi idèntic. En grec, la paraula “polis”, ’ciutat’, així com “poli”, ’més d’un’, defineixen d’una altra manera la definició que nosaltres tenim en ’poble’.

En basc es coneixen mots pareguts i que contenen l’arrel “bol”, aplicats en paraules com “bolada”, ’multitud’, o “bulego”, ’oficina’, on el sufix “-go” pertany al morfema del cas locatiu ’de’, més “bole-”, que suposo es vol referir al conjunt de la gent emprenedora, i concretament als que estan en la direcció encapçalant i dirigint les accions laborals.

Altres moltes paraules, algunes atribuïdes a la creació onomatopeica, com són: “bombolla” o “burbuja”, castellana aquesta última, són producte de la derivació d’aquesta arrel “bol” o “bul”, donant paraules com “bullir”, d’un llatí “bullire”, verb que descriu no només el fet de fer “bombolles”, que també fa l’aigua que bull, sinó també el fet de créixer, puja, augmenta el volum de l’aigua que bull.  Les paraules castellanes “bulla”, “bullicio”, “bullaranga”, més que ser un sentit figurat del verb “bullir”, que en castellà no existeix, prové d’aquest sentit o significat que estem analitzant: el costat que creix, que se separa, Moltes són les paraules que se’n deriven d’aquest significat primari, i les trobem en tots el idiomes, canviant molts cops la “b” inicial en altres variants labials com són: la “p”, la “f”, la “v” o la “u”.

Per finalitzar aquesta demostració de la gran capacitat generadors de les arrels primitives, i de la seva universalitat, citaré el cas de la paraula “boy”, ’noi’ en anglès, que en una llarga evolució el Diccionari Etimològic de l’Anglès “on line” (OED), fa derivar del grec “boeiai”, ’bous’, passant per conceptes intermitjos com el de ’sirvent’, ’escalu’, etc. Crec que la solució en el seu origen i etimologia es troba en l’evolució fonètica que també és dona en el castella “buey”, és a dir, l’evolució de “bull” a “bouy” i, finalment a “boy”, en el sentit d’animal que creix, jove, sentit que també trobem en el nostre “poll” o “pollastre”, com en el grec “poulos”, ’jove’, o altres paraules per designar animals joves: “pollí”, “poltre”, “polla”, etc.

 

 

4.4  COMPARACIÓ ENTRE LES ARRELS “ATX” I  “ITX”.-

 

Hem vist aquestes arrels en composició amb d’altres arrels, generant una gran quantitat de paraules. I és evident que només canvia una vocal entre l’una i l’altra; en la primera es composa amb la vocal “a”, i en la segona amb la vocal “i”, essent comú a les dos el fonema /tS/, escrit normalment en català amb les grafies “x” o “tx”, amb so de xeix, que no entraré a analitzar al ser l’objecte únic i singular d’un treball meu dedicat en extens a aquest fonema, tan poc conegut. Qui vulgui introduir-se en aquest fonema el pot llegir, encara que actualment no crec que hi hagi cap a la venda, però és pot dirigir a mi. Estava editat en format DC-rom, amb el títol “Dites i Sons”, i aquest treball es desenvolupava en la primera part titulada “Semàntica comparada i fonda”. En el punt següent entraré a tractar el valor semàntic d’aquests dos fonemes vocàlics, principals i antagònics de qualsevol llengua.

Ara només cal fer un petit repàs a paraules on, tant “atx” com “itx”, apareixen més o menys soles, o fàcilment aïllables, per tornar a incidir en la seva gran capacitat de formació de paraules, i, també, d’afixos. Com he dit abans i en repetides ocasions, moltes paraules que s’iniciaven amb vocal han perdut aquesta vocal, i, ara, només ens queda la consonant. Per això vegem paraules que previsiblement venen d’una arrel tipus “atx” o “itx”, però només ha perdurat la “x-” inicial. Comento algunes ara seguit.

Les castellanes “china” i “chino”, referides al nom de la pedreta que es posa a dins, ja sigui de la mà, o de la sabata o en els empedrats del carrers i places, tradicionalment empedrats amb còdols o pedres rieres posats plantats i cap a dins, en quantitats de milers. La RAE dona com origen d’aquests noms un origen infantil, sense cap més aclariment. Els noms que utilitzen els infants costa creure que siguin de generació espontània i realitzada pels infants. Crec que el nom presenta dues arrels molt clares: “ch-” i “-in”, amb el significat de ’matèria interna’, que afegit a la “x” o “ch”, molt possiblement d’un anterior “ach-”, voldria significat la ’matèria interna del dipòsit extern’, ja que les pedres són alhora interiors, clavades al terra, i exterior, realitzant l’empedrat dels carrers i places.

Una segona paraula castellana que ha conservat la “a-” inicial és “achacar”, paraula que la RAE fa derivar de l’àrab “tasakka”, ’queixar-se’, ’denunciar’. A mi em sembla que parteix d’un altre origen, com pot ser l’idioma basc, amb una composició de l’arrel “atx” més l’arrel “-ak”, ’extreure de fora’, que referit a l’extracció  d’una part del que es diposita a l’exterior, reflecteix l’absència d’una part, un defecte, o o una mancança de funcionament, que fa que la persona o persones que ho pateixen es queixin.

En català posaré com exemple dues paraules que han perdut les vocals inicials, ja fossin la “a”, la “i “ o qualsevol altra vocal, i que han quedat reduïdes a “s”, en el cas d’”in-sert-ar”, o a “j” o “g”, com és el cas de “jarro” o “gerro”. En la primera paraula trobem el prefix “in-”, amb un clar sentit de ’matèria interna’, més el verb “-sertar”, d’un ètim llatí “insertum”, d’igual sentit que el nostre terme, és a dir, ’empeltar’. “S-ert” es compon d’”atx”, sense la vocal inicial, i l’arrel “ert”, ’mig’. Per tant, es defineix al verb “insertar” com el ’mig del dipòsit extern que és introduït’. Així passa amb allò que inserim: en el mig de l’exterior, de l’escorça, per exemple, s’introdueix quelcom extern cap a l’interior.

En el cas del “jarro” o “gerro” la segona arrel és “-arr”, amb el significat d’allò que s’estén’, que referit a “j” o “g”, derivats d’”atx”, vol indicar a l’extensió d’allò que està dipositat a l’exterior, tal i com ho fa aquesta vaixella, dedicada a contenir un dipòsit de líquid.

En anglès si trobem, al menys en dues paraules, mots que conserven aquestes arrels senceres, amb la seva vocal inicial. En primer lloc tenim: “itch”, ’prurit’, ’coïssor’, procedent un anglès antic: “gicec”, procedent del germànic *jukkjan. No obstant l’origen, crec que el designar a la picassor o prurit com un ’dipòsit intern’ és del tot escaient, ja que hi ha quelcom dins de la pell que provoca aquesta picor, i “itch”, amb la seva simplicitat i descripció, ens dona el lloc d’on surten aquestes sensacions dèrmiques.

Una segona paraula, aquest amb “atx”, és “achieve”, ’consecució, ’fita’, ’arribada’, quel OED atribueix al franc antic “achever”, producte de la composició entre “a chef”, ’al cap’, que com nosaltres diem seria com dir “al cap i a la fí”. Penso que “cap” no respon a una ’consecució’, sinó a un ’final’, i les dues arrels que s’uneixen en “achieve”: “atch” i “ib”, ens descriuen millor el que representa una consecució: ’la separació envers l’interior del dipòsit extern’, ja que la consecució de la meta queda internalitzada com una fita assolida, d’una obra realitzada.

Per acabar citaré quatre paraules basques: dues amb “atx” i dues més amb “itx”, atès que aquest idioma conserva perfectament les vocals inicials de les arrels primàries. Una d’ellas és el nom “atximur”, ’pessigada’, ja que l’acte de pessigar representa el ’despreniment envers l’interior’, corresponent a “im”, del ’dipòsti extrn’, corresponent a “atx-”, que en conjunt representen una depressió o enfonsament degut al dipòsit exterior, que provoca un afluixament o despreniment.

Una segona paraula amb “atx” està representada pel verb “atxeki”, ’enganxar’, on “-ki” pot ser un morfema modal, més “atx” amb el sentit de ’dipòsit extern’, és a dir, allò que està superposat, enganxat externament.

Amb “itx” tenim la important i cabdal paraula “itxaso”, ’mar’, ja que anomena totes les grans masses d’aigua. Sembla estrany referir-se a una gran massa com un ’dipòsit intern’, descrit per “itx”, en lloc d’”atx”, ’dipòsit extern’, però l’explicació nuclear: “-aso”, ’sortit o originat a l’exterior’, crec que li dona el sentit complet al que representa que és el mar: ’un gran dipòsit intern que aflora externament en la seva superfície’, per tant seria la cara externa d’aquest gran dipòsit interior.

Una segona paraula la tenim en el verb “itxi”, ’tancar’, ja que el fet d’estar situat a l’interior d’una obertura, ens dona el sentit del que fa la porta al situar-se a l’interior del seu marc: ’tancar’ l’interior , situar com dipòsit en l’interior de l’obertura, tancant l’espai de l’obertura de la porta.

Per acabar faré un repàs a dos sufixos formats amb “itx” i amb “-atx”, però que en les nostres grafies ho han fet en formes diverses: “-atge”, “-aje”, “-ig”, “-eo”, etc. Les més nombroses i desconegudes són les paraules fetes amb el sufix “atge” o “aje en castellà, que els diccionaris etimològics no entren a analitzar o descobrir quin és el seu origen. El que sembla segur és que és un sufix molt  viu i actiu actualment, i que, encara, forma derivats amb les paraules creades recentment, com: “aterr-atge”, o “quilometr-atge”, etc.

Només analitzaré dues del castellà i dues més del català, encara que trobaríem centenars de paraules amb aquests sufixos. La primera triada del castellà és “foll-aje”, paraula que la RAE deriva del provençal “follatge”, és a dir, no va més lluny que una llengua romance, germana del castellà i català, però si ens dona el significat de l’arrel que acompanya el sufix, la paraula “fulla”, d’origen llatí i significat ja evident per nosaltres, encara que menys pel castellà “hoja”. Sense que ens ho faciliti el diccionari és evident que “follaje” es refereix a tot el conjunt de fulles i branques tant d’un arbre, com d’un conjunt d’ells o bosc. Per tant, el significat de ’dipòsit extern’ atribuït per mi al sufix “aje” és del tot escaient en aq uest derivat.

Una segona paraula, que també es fa derivar d’un idioma forani, com a prèstec, és “enbalaje”, procedent del francès (cosa que fa el diccionari en una gran quantitat d’aquesta mena de derivats). Amb un clar prefix: “en-”, que li dono el senti del pronom partitiu, ’d’aixo’, tal i com passa en gran quantitat de noms i verbs, el nucli de la paraula el trobem en “bala”, que també la RAE fa derivar del franc “balla”, ’pilota’, però que jo crec es relaciona més amb el significat ’costat exterior que se separa’, tal com succeïx amb un paquet o una “bala”. Per tant, el sufix “aje” es referit a la part exterior que s’adhereix al que es transporta, al dipòsit extern que s’afegeix per protegir allò que s’envia.

En català també trobem amb molta profusió aquest sufix en paraules com “farr-atge”, del llatí “farragine”, amb igual significat, però que el DCVB no ens explica tampoc d’on surt aquest sufix, o com del terme llatí es va derivar finalment “farr-atge”, i quin significat li dona a la paraula que acompanya. Sembla clar que sobre “farr-”, arrel nuclear que significa ’aliment’ s’afegeix el sufix “-atge”, que li dona un sentit de ’dipòsit extern’, en aquest cas, d’aliment, d’aquest aliment compost per herbes seques que es guarda per donar als animals o ramats.

Una segona paraula és “munt-atge” del llatí vulgar *montare, amb el significat de ’pujar’, relacionat amb la ’muntanya’ i amb el fet de pujar-la. Crec que “muntatge” es relaciona més amb una arrel més primària que la referida al “mont”, ja que fa referència al “munt”, l’agrupació de coses. Si a aquesta li afegim el sufix “-atge”, amb el sentit ja explicat, ens adonem de que la forma externa d’aquest grup o munt de coses és el que conforma el “muntatge” d’aquelles parts o peces aplegades però no organitzades lògicament.

El sufix “ig” és més discutible, ja que quasi sempre apareix associat amb un verb del tipus “-ejar”, o en castellà “-ear”. Això ens pot fer veure que, encara existint noms acabats en “-ig”, aquests són postverbals, és a dir, formats a posteriori de la construcció verbal. No obstant i potser perquè “itx” té un sentit d’’interior’ que no el fa visible, sinó és a partir d’una acció que el pressuposi, aquest sufix és molt menys clar i menys freqüent. Però analitzem, com he dit amb “itx”, dues paraules de cada llengua, castellana i catalana, per adonar-nos de la seva possible existència.

“Desig”, paraula catalana d’origen discutit. Sembla venir de *desedium, d’origen incert, pero que molt probablement vingui del llatí “desidium”, ’peresa’, però que  no entronca amb el significat de “desig”. Jo ho faria evolucionar des de la paraula “desiderio”, ’enyorar’, en el sentit de ’allò referent’ del sufix “-er” que afegit a “sit”, ’’sobresortint de dins de la superficie’, referit a llocs ’situats’, ’enclavats’, que surten de la terra, dona el sentit de l sentiment d’enyorança referit a un lloc, normalment al lloc on s’ha viscut, i que junt a la  preposició “de-”, molts cops afegida a noms i verbs (de-posar, de-tenir, de-latar, ...),  ens donaria un significat de ’sentiment de pertinença a un lloc’, i per extensió, de desig de tornar-hi. Si a aquest significat bàsic li afegim també un significat de ’dipòsit intern’ (-ig), definiríem el “desig”, com un ’dipòsit intern d’enyorança d’un lloc, cosa o persona’. És una explicació que em sembla més real, i entronca amb el sentit de “desidero” i “situs”, encara que també caben moltes altres propostes fetes sobre l’origen d’aquesta paraula.

Una segona paraula catalana acabada en “-itx” és “passeig”, del verb “passejar”, paraula deriva dels noms “pas” i de “passa”, d’un ètim llatí “passu”, amb el mateix significat que el nostre “pas”. El possible origen d’aquest sufix “-eig” o “-ig” no es donat a conèixer ni per la RAE ni pel DCVB, i el seu significat és el de freqüentar, utilitzar repetidament el “pas”. No obstant, en base al significat bàsic de “-itx”, hauríem de considerar a “-ig” i “-ejar”, com el nom i el verb del ’dipòsit intern’, és a dir, quelcom interna amb la característica de la paraula que acompanya.  De “passeig” la característica és “pas” i de “torneig”, la característica és “torn”, o de “mareig”, “mar”.

En castellà tenim, entre d’altres paraules que sempre acaben en “-eo”, el nom “pataleo”, derivada del nom “pata”, amb aquest derivat “eo” que molt probablement ha perdut la “j” intermitja de “e(j)o”, com encara conserva el català, però amb un so no aspirat sinó palatal. La RAE considera que la paraula “pata” es d’origen desconegut. La “pata” és qualsevol extrem d’un cos que suporta el cos separadament del terra i l’uneix a aquest. Tenint en compte que “behe” en basc és ’baix’, podria ser un derivat d’aquesta paraula basca més l’arrel “at” en el sentit d’allò que ’sobresurt de l’exterior’, i en aquest cas, “pata”, de la part ’baixa’ del cos, que per mitjà d’ella s’adhereix o adjunta al terra. Aquesta paraula, “pata”, és molt similar a “podo”, ’peu’ en grec, “pede”, ’peu en llatí, dels que han derivat els nostres “pota” i “peu”, ja que tots comparteixen l’arrel complementària “behe”, ’baix’, més diferents arrels nuclears: “-ot”, “-at” o “-et”.  Entre la paraula “pata” i el sufix “-eo” encara tenim un afix intermig, “-al-”, que tant pot significar ’costat extern’, com ’manera’ o ’faceta’. Per tant, “pat-al” seria el ’costat extern de la pota’ més el sufix “eo”, procedent d’”itx”, amb el sentit de ’dipòsit intern’ o ’característica interna’ del ’costat extern o manera de la pota’.

La segona paraula castellana triada és “capricho”, on si apareix l’arrel original “itx” amb la terminació “-o” pròpia dels noms masculins en castellà. Segons la RAE prové de l’italià “capriccio”, amb el significat idèntic al castellà o al nostre català “capritx”, però que proposa com a probable el seu origen en la paraula “caput”, ’cap’, ja que el “capricho” és una ocurrència que sorgeix del ’cap’, sense tenir massa sentit amb el context o realitat en que un es mou. Si sembla clar que “itx” és el ’dipòsit intern’, potser referit a l’apropiació que un fa d’una cosa, més “cap-er” referent a allò que sorgeix del ’cap’.

Amb aquest repàs acabo de veure, d’una forma més precisa i concreta, el valor semàntic de les arrels “atx” i “itx”, amb els seus significats aplicats a diferents paraules de diferents lèxics idiomàtics, i a diferents sufixes utilitzats amb abundància encara avui dia.

 

 

 

 

4.5  ELS FONEMES VOCÀLICS “A” I “I”, ANTAGONISTES PRINCIPALS

 

Després de l’anàlisi de les arrels primàries, on les vocals són les antagòniques o les que estableixen la diferència entre ambdues arrels, “atx” i “itx”, es veu molt clar que les vocals “a” i “i” tenen una oposició de pols contraris: la “a” oberta, la “i” tancada, una amb plena vocalització, externa, l’altra mínima vocalització i interna. Són els dos pols oposats dins de les 4 vocals que semblen establir el quadre semàntic dels fonemes vocàlics (a, e, i, o/u).

Però, particularment, a mi sempre m’ha fet pensar el contrast tan utilitzat en les llengües i en les paraules per donar nom a expressions, que per alguns autors són onomatopeies, que remarquen oposicions que trobem a la realitat, com del tipus: “pim-pam”, “tic-tac” o “zig-zag. En tots aquests doblets hi ha una mateixa base consonàntica que es repeteix, però alternen les dues vocals com punt diferencial de l’oposició, del contrast. I quasi sempre són aquestes dues: la “a” i la “i”. Aquí les vocals volen establir un procés de balanceig, d’oposició, de contrast, de pols oposats, que, sens dubte, un és el que expressa la “a”, lo extern, lo gran i situat a l’exterior, i l’altre l’altre món, expressat per la “i”, lo intern, lo petit, el que es desenvolupa en l’interior. Són dues realitats molt freqüents en tantes coses, quasi diríem que realitats bàsiques, i que s’assemblen a les realitats imitades per la boca: la “a” amb la boca oberta, reflectint la realitat que succeeix a fora, a l’exterior, i la “i”, amb la boca quasi tancada, reflectint la realitat que succeeix a l’interior, dins, reclosa en els límits de la boca. La “a” sense límits, en l’espai exterior, la “i” tancada i limitada dins la boca. I no és només una apreciació que només la podem trobar en aquests noms, tipus doblet, sinó que també la podem trobar en totes o quasi totes les paraules, però per simplificar i acotar el significat, cal anar a cerca aquelles que sent monosíl·labs, la presència única d’una d’aquests dues vocals només pot ser atribuïda a elles, conjuntament amb la consonant.

Vegem, doncs, en diferents llengües, com aquestes paraules senzilles, amb presència exclusiva de cadascuna d’aquestes vocals, recullen el significat que hem pogut atribuir ja en altres casos i paraules. En la llengua catalana, com també la castellana, la primera preposició és la “a”, que indica lloc, tant el lloc on s’està, com el que lloc on es va. Però si ens fixem més bé, el significat més adient és el lloc on es va, ja que el lloc on s’està està més atribuïda a la preposició “en”, que descendeix per evolució fonètica d’”in”, que com també veurem es relaciona amb la “i” i la seva atribució a la situació interna d’una cosa. La “a”, a més d’expressar aquesta direcció externa envers la qual es dirigeix algú o alguna cosa, també vol donar nom a les actuacions que es fan imitant algun model exterior, donant-li un matís modal a l’expressió: “treballa com a director”, “ho fa a la valenta”, etc.

També en anglès trobem la preposició “at” que significa la direcció envers la qual una cosa o subjecte es dirigeix: “I go at Barcelona”, ’vaig a Barcelona’. Aquí la “a” apareix acompanyada de la consonant “t”, amb el seu significat de ’sobresortir’. La “a també té aquest significat en molts altres idiomes, especialment el romances. També en el basc, el cas adlatiu, és a dir, el que descriu la direcció cap a la qual ens dirigim, va finalitzada amb una “-a”, amb una “-r-” intermitja que no té més que un sentit “proteic”, de donar cos i eufonia a la construcció: “exte-r-a”, ’cap a casa’ o ’a casa’.

Per altra banda tenim la vocal oponent, la “i” que trobem en el pronom feble català “hi”, que indica un lloc concret, al que es substitueix amb aquest pronom: “estic a Barcelona” substituïda per “hi estic”. Aquí hom podrà discutir que la “a” preposicional es substituïda per la seva antagònica “hi”, però crec que el sentit d’”estar” és d’ubicació, de trobar-se en un lloc concret, dins d’aquell lloc, i per tant, en aquest i tants d’altres, el lloc o forma concreta es substituïda per aquesta “hi” pronominal.

Altres pronoms personals, especialment els que tenen funció de complement indirecte, acaben amb “-i”, ja que aquesta “-i” marca el punt concret, intern, al qual va dirigida l’acció: “jo l-i dic coses”, “això és per a m-i”, etc. Un altre pronom de persona acabat en “-i” és l’interrogatiu, quan actua com a subjecte d’una oració subordinada: “la donaré a qui la vulgui”. La “qu-” o fonema /k/ és el fonema típic interrogatiu, com també de pronom relatiu o simple conjunció. A cada pronom persona, segons la persona, junt amb el fonema vocàlic “-i” descriptiu de l’objecte directe, s’afegeixen les consonants de cada persona: “m-”, “t-”, “l-”, “s-” o “qu-”.

En contraposició al pronom “qui” tenim la conjunció temporal “qu-an”, on l’arrel “qu-, com pronom genèric i indefinit, a més d’interrogatiu, se li afegeix el morfema “-an”, que també trobarem en el basc, com morfema del cas inessiu: “etxe-an”, ’a casa’, i el significat del qual seria el d’estar ’damunt’, a ’sobre’, a l’exterior’, i s’utilitza tant per determinar llocs com temps, sobre els qual actua o succeeix un subjecte o un fet. La identitat entre lloc i temps és quelcom molt freqüent en diferents idiomes, i habitualment es relaciona amb aquest morfema “-an”.

Passant a la llengua castellana, que com hem vist comparteix molts trets lingüístics amb tots els idiomes romances, també comparteix amb elles la preposició, citada abans, “en”, descendent de la preposició llatina “in”, i que ha format gran quantitat de derivats situada com a prefix: “in-terior”, “in-fundir”, “in-cidir”, etc. Per derivació fonètica, “in”, va evolucionar a “en”, però sempre conservant el seu valor semàntic, d’allò que està a l’interior, en lloc de a l’exterior, propi de la “a”: “està en (dins) del calaix de la taula”, per contra de: “està a (sobre) la taula”. Malgrat el que pugui semblar, la “y” o “i” de la conjunció copulativa no estan relacionades amb aquesta “i” etimològica, sinó que provenen de la conjunció llatina “et”, que va evolucionar cap a “e” i, després en alguns idiomes, cap a “i”.l

Una altra llengua on trobem paraules i morfemes molt simples, formats bàsicament per la “a” o la “i”, és el basc. Els pronoms, com abans hem vist al parlar dels pronoms catalans i castellans de funció indirecta, concretament els de singular, acaben en “-i”: “ni”, ’jo’, “hi”, ’tu’, “hai”, ’ell’. És un altre vegada evident que a l’individu, com membre i part d’un col·lectiu, és denominat com “i”, part i membre de la societat humana, individu. Per tant la vocal “i” designa també a la persona no com ser únic, sinó com exemplar, individu, membre, part, afegint-li els morfemes atribuïts a cada persona: “n-”, “h-”, “ha-”. També el morfema del cas indirecte o datiu en basc està acabat en “-i”: “ama-r-i”, ’per la mare’, o “ni-r-i”, ’per mi’.

Un altre morfema basc és el del cas partitiu, format amb “-i” més la consonant “k” amb sentit  d’extracció’, i en conjunt amb la “-i-” extracció de l’interior: “etxe-t-ik”, ’de casa’, “eskerr-ik”, ’gràcies’, però més literalment es podria traduir com: ’de la mà’.

En basc trobem diversos morfemes amb “a”.En primer lloc l’article determinat, que sempre va posposat: “etxe-a”, ’la casa’. Aquí, el fet d’utilitzar el fonema “a” com article determinat crec que té a veure amb la indicació d’una cosa externa als parlants, quelcom concret però alhora una mica allunyat, pel qual utilitzaríem el demostratiu de llunyania, que en basc és “har”, ’aquell’, i que forma derivats del tipus: “hara”, ’cap allà’, o “han”, ’allà’, o “hala”, d’aquella manera’. Per tant, article determinat i demostratiu de llunyania coincidirien, simplificant el demostratiu en només la “-a” que ara coneixem com article determinat, igualant-se ’aquell’ amb ’el’, ’la’ o ’lo’.

Després tenim els casos adlatiu: “-ra”, amb una “-r-” intermitja de caràcter proteic, de reforç fonètic, inesiu: “-an”, ’en’, com ja he citat abans, però amb un caràcter d’estar a ’sobre’, més que interior del nostre “en”. “An-”, com a prefix, també significa al ’davant’, com en les nostres paraules catalanes: “an-terior”, o “an-vers”.

Respecte als morfemes verbals sembla que el basc forma els temps passats amb el morfema “in”, afegit tant al morfema verbal com al morfema de pronom: “g-in + en”. ’erem’, amb un canvi fonètic de l’”in” que afecta al verb d’”in” a “en”. També amb “i” forma el participi passat: “i-kus-i”, ’vist’, que és la forma pronominal del verb que utilitza el basc per denominar el nom del verb, en lloc del nostre infinitiu.

Per acabar amb els morfemes bascos, vegem els que afecten als números. Concretament el que denomina al dos: “bi”, utilitza la “-i-” del pronom, a més del morfema de tercera persona dels verbs passius: “be”, ’ell’. Com he citat abans, “i” té el sentit d’un membre més d’un conjunt de persones, o d’un exemplar d’un conjunt de coses iguals. La “b-”, com ja hem pogut veure en repetides ocasions, denomina a aquella persona que se ’separa’, tal com és la tercera persona, la que no es troba a la conversa, sinó allunyada, i sobre la qual es parla. Deixant de banda les llengües romances i el basc, també trobem en el tronc de les llengües anglosaxones el mateix principi semàntic per aquestes dues vocals: “a”, ’exterior’, “i”, ’interior’. Vegem ara alguns dels casos on es fa palesa aquesta llei constant de la lingüística:

En el mateix anglès perdura la preposició “in”, amb la “i” etimològica original i que també es present en el llatí. Resta molt clar el seu valor semàntic de: ’matèria interna’, o si ho preferim per facilitar la traducció: “en l’interior’. Un exemple: “the teacher is in the class”, ’el professor està en la classe’. El mateix significat, idèntic, trobem a “in” en la llengua alemanya: ’en, dins’.

A l’igual que en els nostres idiomes, “in-” és un prefix força utilitzat en l’alemany: “in-nig”, ’entranyable’. De vegades el prefix adopta també una “e-” inicial, transformant el prefix “in-” en “ein-” com en “ein-fuhr”, ’importació’. Aquest prefix, quan actua sol, separat de qualsevol altra paraula, es transforma en l’article indeterminat: “ein”, ’un’, on torna a sorgir el valor semàntic d’”i” com l’expressió d’un exemplar de tot un col·lectiu, el membre d’un conjunt d’iguals, un individu del mateix gènere i espècie.

Junt a “h”, “-in-” forma el compost “hin”, preposició que significa ’cap a’, ja que a “in” cal afegir-li el valor semàntic de la “h-”, comparable als nostres guturals “g/k”, amb el sentit d’’extracció’. Per tant “hin”, ’cap a’ s’hauria de llegit més com ’la matèria interior extreta’ i, per extensió, portada envers un altre lloc. Junt a aquesta preposició també la trobem com a prefix en paraules com: “hin-ab”, ’cap a baix’, o “hin-auf”, ’cap a dalt’, o “hin-aus”, ’cap a fora’, o “hin-ein”, ’cap a dins’.

Molt similar a “hin” tenim “hier”, que podem separar en dues parts: “hi-, que com hem vist es refereix a l’individu que s’extreu, més “-er”, amb un valor com d’article determinat: ’ell’. Conjuntament signifiquen ’aquí’, que amb el morfema “-esig”, ’propi del que s’extreu de dins’, “hi-esig” ens dona el significa ’d’aquí’

També el pronom personal de primera persona del singular: “ich”, ’jo’, es forma amb la “i” que hem vist pels pronoms personals, més el significat del fonema “k/g” que és el que correspon a aquesta “ch” alemanya. Obtenim un nom molt similar al pronom llatí “ego”, que molt possiblement fos en un principi “igo”, amb una “-o” final atribuïble a un morfema verbal. La “k/g” és un fonema de la primera persona dels pronoms en molts idiomes, ja que la “k” a més de voler dir ’extracció’, és atribuïble al que ’fa’, és a dir, es compara com iguals el fet de fer i d’extreure.  Els pronoms alemanys de complement indirecte de la tercera persona són diferents segons el gènere: però els dos comparteixen la mateixa base: “ih-”, ’a ell-ella’, al qual se li afegeix el morfema sexual: “-n”, pel masculí, i “-r” pèl femení, restant així: “ihn”, ’a ell’, i “ihr”, ’a ella’.

Respecte al fonema “a”, l’alemany té preposicions que també actuen alhora com a prefixos, amb un clar sentit d’exterior’. “Ab” vol dir ’de, des de, a partir de’, molt semblant al nostre prefix “ab-”, amb un clar sentit de ’separació de l’exterior o envers l’exterior’. “Ab-” com a prefix forma moltes paraules alemanyes que nosaltres formem amb el prefix “des-”, com en: “ab-bau”, ’des-muntatge’. “An” té el sentit que nosaltres també utilitzem en “en”, però amb un matís més clar d’estar a ’sobre’, ’al damunt’ o ’prop de’. Com prefix té el significat d’allò que se superposa, com en “an-bau”, ’cultiu’, ’annex’.

Quan la “l” se sonoritza en “u”, cosa que nosaltres trobem amb molta freqüència en el francès (“autre”= “altre”), l’alemany la uneix a altres fonemes com la “b”, adoptant la variant “f”, i formant el prefix “auf”, d’un original “alb”, amb el significat de ’separació del costat extern’. El seu significat actual en alemany es pot traduir com ’sobre, en, damunt’, i com a prefix podem veure-ho en la paraula “auf-bau”, ’construcció’.

Per finalitzar amb la llengua alemanya, trobem en ella la preposició i prefix “aus”, que hem de suposar provinent d’un anterior “als”, amb el significat de ’sortint del costat extern’, però que habitualment es traduït com ’de, fora, per’, en el sentit de separat però proper ja que ha sorgit de..., com en “aus-sen”, ’fora’, o “aus-lassen”, ’ometre, deixar fora’.

Per cloure tot aquest apartat, exposat a mena de mostra, podem generalitzar que les arrels primàries, compostes per vocal més consonant, i formades en base a les vocals “a” o “i”, són de significació universal, únic, compartit, present en moltes de les llengües per mi estudiades, i que cal preveure que en les encara no estudiades també es compleixi aquesta norma. Aquestes arrels, de vegades actuen com a prefixos, altres com preposicions, i altres com sufixos. Són, doncs, parts formatives d’altres paraules, complementàries del seu significat, amb uns valors semàntics que podem considerar universals en base al valor semàntic dels fonema, i en aquest cas de dos dels fonemes vocàlics: la “a” i la “i”. A partir d’ells, i per simple iuxtaposició, es pot combinar entre ells per formar arrels del tipus: al, el, il, ol, an, en, in, on, ar, er, ir, or,... i així successivament fins a arribar a 32 arrels bàsiques (vocal + consonant) valedores per moltes o totes de les llengües actuals i antigues. També hem pogut comprovar el valor semàntic antagònic entre dos fonemes: la “a”, ’exterior’ i la “i”, ’interior’.