l'ARREL AUR

COMPARACIONS ENTRE LA LLENGUA LLATINA I LA LLENGUA BASCA EN BASE A L’ARREL “AUR”, de Víctor Montañés Borràs

 

 

 

 

1. L’”auriga” romà.-

 

Qui no ha vist la pel·lícula “Ben.Hur”, i com, en l’escena de la cursa de carros de cavalls, competeixen els diferents “aurigues”, és a dir, pilots, conductors, xofers de cada “tronc” de cavalls.

La primera referència que ens sonarà quan intentem esbrinar alguna cosa sobre el nom “auriga” , serà la de relacionar-ho amb “quadriga”, és a dir, un tir de quatre cavalls, i, per tant, farà referència a un nombre “x” de cavalls. Però malgrat la semblança fonètica, en “auriga” no es fa referència a cap nombre de cavalls, ja que “aure” no és per nosaltres cap xifra o número coneguts. Sembla ser un nom referit més que res al pilot, al conductor del carro, el qual porta les regnes, sense que tingui més importància la quantitat de cavalls del tir del carro.

 

Alguns autors han volgut relacionar la paraula “auriga”  amb l’or (“aurum” en llatí), potser perquè alguns conductors poguessin portar un cas d’or, o una cuirassa del mateix metall, però aquesta és una hipòtesi bastant inversemblant, ja que l’or mai ha estat una característica en la vestimenta dels conductors de carros de cavalls. I, a més a més, restaria la incògnita de saber que vol dir el sufix “-ga”, que comparteix amb “quadr-iga”, sense poder-li donar cap explicació.

 

Marxant de la llengua llatina, vaig voler cercar en la llengua basca una possible explicació per aquest nom, “auriga”. Per una banda la terminació “-ik” o “-iga” està continguda en la llengua basca com a terminació del cas partitiu: “eskerr-ik”, ’gràcies’, o la terminació del cas ablatiu: “hemen-dik”, ’des d’aquí’. En ambdós casos representa una part d’una cosa que es extreta, que surt d’un origen o matèria, de la qual formava part.

 

Però no és només en el basc que trobem aquests morfemes, sinó, també en el llatí i el grec, on és amplament utilitzat per formar adjectius, amb un significat coincident amb el sentit de: “extret de...”, com en el llatí: “domes-t-ic-us”, ’de casa’, format sobre el substantiu “domus”, ’casa’, o el també llatí “geo-metr-ic-us”, ’de la geometria’, format sobre el nom “geo-metr-ia”, ’geometria’. En el grec podem trobar paraules com “karter-ik-os”, ’constant’, ’de la constància’, format sobre “karter-os”, ’ferm, constant’, o “dikast-ik-os”, ’judicial’, ’del jutge’, format o derivat del nom o substantiu “dikastes”, ’jutge’.

 

Fins i tot en el nostre propi lèxic català trobem la versió més antiga d’aquest morfema: en “x-ic”, on es veu molt clarament com a partir d’una arrel mínima, monosil·làbica, “x”, es forma aquest nom. Altres paraules són semblants en quant a la construcció i significat: “pess-ic”, “m-ica”, com d’altres amb significacions un tant diferents com: “bon-ic” o “form-iga”.

 

Totes les paraules formades amb aquest sufix expressen una partença o extracció a partir de la paraula que acompanyen, tal i com correspon fer-ho a un morfema partitiu o ablatiu, i que per extensió ha estat utilitzat molt profusament per formar adjectius de tota mena, i en tota època: sabàt-ic, màg-ic, fatíd-ic, bàs-ic, etc. Per això, per indicar fraccions de coses, parts, en certes regions espanyoles s’ha utilitzat com a diminutiu: a l’Aragó: a Múrcia, etc: “coch-cico”, “angel-ico” o “agü-ica”, per exemple.

 

És clara l’adscripció de la terminació d’”aur-iga” a aquest morfema, que tant pot agafar la forma d’”ic” com “’ig”, sorda o sonora segons els casos, però predominant la variant sorda (“-ic”). A més d’aquest sufix, cal sumar o posposar els morfemes del gènere, número o els casos llatins o grecs, que sempre van al final de tot. En “aur-iga” hem de pensar que va ser una paraula de la primera conjugació, acabada en “-a” com “rosa-rosae”, potser perquè quan es va incorporar a la llengua llatina ja venia amb una “-a” final, procedent d’una llengua que, com veurem a continuació, havia de ser del tronc “eusquèric”. Cal saber, ara, l’origen i significat d’aquesta primera part de la paraula “aur-iga”, basada en l’arrel “aur-”

 

 

1. “Aurre”, ’davant’ en basc.-

 

L’arrel que es conte en “aurre”, ’davant’, per a mi, no hi ha dubte que és “aur-”, ja que la reduplicació de la “r”, fenomen fonètic molt freqüent en el basc, no representa cap canvi substancial que afecti a la semàntica de la paraula. Per altra banda, la “-e” final és una “e” neutra, també molt pròpia de la llengua basca i amplament utilitzada en els noms abans de que preguin algun sufix: “ord-e”, ’substitució, canvi’, “erp-e”, ’garra’ o “ber-e”, ’seu’, ’son’, ’sa’.

 

“Aur-”, com arrel, significa ’danvant’, però si fem una anàlisi encara més profunda, i separem les dues arrels que conté: trobem d’una banda la “a-” inicial, amb el significat propi d’aquesta vocal que significa ’exterior’. Per altra banda, tenim “-ur”, que més que ’aigua’, que també ho significa, vol dir ’corrent’. De la unió d’ambdues arrels primàries s’obté “a-ur” amb el sentit d’’allò que corre a l’exterior’, o dit més sintèticament: ’al davant’, que corre al davant. 

 

Aquí, en “a-ur”, la utilització de la paraula “ur”, ’corrent’, no és gens supèrflua, ja que quasi tots els sers vius, als menys els més evolucionats, tenen un moviment que respecte al seu cos, sempre es fa des de la seva part davantera, on solen tenir quasi tots els sentits, i el seu moviment sempre es fa en el sentit i direcció al qual s’orienta aquesta part del cos: la part davantera. Per tant la part de davant sempre està relacionada amb el lloc per on s’inicia la marxa, el moviment, la cursa. “Aur-” serà, doncs, el lloc per on es corre o es mou cap a l’exterior.

 

Respecte al canvi de la “r” simple a “rr” vibrant, alguns professors de basc pensen que és impossible que un sigui una simple variant de l’altra, ja que moltes paraules basques es diferencien semànticament pel valor fonètic d’aquesta “r”. Crec que per raons de composició, conjugació o derivació, aquesta “r” pot adquirir un segon valor com “r” vibrant, establint-se diferències i matisacions per distingir algunes paraules. No obstant, tenim casos on es veu l’origen únic de les dos variants de la “r”, per exemple en els mateixos demostratius: “hori”, ’aquest’, “horra”, ’aquest lloc’, o “horrek”, ’aquests’, o “hura”, ’aquell’ respecte a “urren-go”, ’següent’ o “urrun”, ’distant’ o “hurre”, ’prop’.

 

De la mateixa manera que “aurre” forma compostos sense prendre ni un sol fonema: “aurre-n”, ’primícia’, “aurre-ra”, ’endavant’, etc., alguns derivats ho fan partint de l’arrel més senzilla i despullada com són: “aur-ka”, ’contra’, “aur-k-ez-tu”, ’presentar’, “aur-ki”, ’aviat’,  “aur-ki-itu”, ’descobrir’ (fer-se o manifestar-se al davant), o “aur-pegi”, ’cara, rostre’. Per tant, resta molt clar quin és el nucli o arrel d’”aurre”, que no és altre que “aur-”, molt utilitzat, com veurem a continuació per altres llengües també per formar paraules i compostos.

 

 

 

1. Altres paraules formades amb l’arrel “aur”.-

 

En el llatí ens podria sembla que la paraula “auriga” fos una paraula estranya, estrangera, prestada per una altra llengua al llatí. Però jo crec que, com ho demostraran altres casos, no era una paraula de fora, sinó com es pot comprovar, una arrel present en les paraules més antigues del lèxic llatí, i, per tant, relacionant-se a nivell molt antic amb paraules basques, o d’un tronc familiar de llengües eusquèriques o euscaroides, reconeixen que hi ha un substrat, també en el llatí, que el lliga a les llengües prehistòriques, anteriors a les indoeuropees.

 

De fet, alguns lingüistes han volgut girar la truita i dir que el basc té molta incorporació de paraules llatines. Es evident que moltes paraules llatines, al llarg de 2.000 anys de convivència entre ambdues llengües, s’han incorporat  al basc, però també hi han moltes paraules llatines i romances que tenen relació amb el basc, ja sigui perquè parteixen d’arrels molt antigues, que, segurament, van formar part en la formació de la llengua llatina, o bé, també per préstec des del basc al llatí pel contacte tingut durant tants anys.

 

Una de les paraules que no han estat cap préstec del basc al llatí, per formar part del lèxic antic i propi d’aquest idioma, és la paraula “auris”, ’orella’, per ser una paraula que anomena una de les parts del cos més importants. També tenim, derivada de la mateixa “auris”, “audio”, ’escoltar’, com d’altres amb significacions més dispars, com “audeo”, ’tenir la intenció de’, ’gosar’, o “aurum”, ’or’, o “aura”, ’aura’, ’alenada d’aire’, etc. Anem a veure-les detalladament.

 

 

 

 

1. “Auris”, ’orella’, i “audio”, ’escoltar.-

 

Aquestes dues paraules estan intrínsecament unides, ja que en l’orella resideix el sentit o capacitat d’escolar sentir. La nostra paraula “orella”, no és més que un diminutiu o una derivada de la paraula original primitiva “auris”, que amb el sufix “-culus”, agafa la forma “auri-cula”, que representa l’aparell on s’insereix el sentit de l’oïda, que pràcticament està representat per l’arrel “aur-”. Només varia en el sufix “-is”, propi dels casos llatins en que es declinen les paraules, essent un nominatiu de la 3ra conjugació.

 

L’explicació de perquè l’arrel “aur-”, amb el seu significat conegut com ’davant’, dona nom a aquest aparell i aquest sentit crec que rau en que l’orella capta el soroll, els sons que venen del davant, és com una antena parabòlica que va captant les vibracions sonores que succeïxen al nostre davant, que es cap a on està orientada l’orella, malgrat situar-se als laterals del cap. Per tant aquesta orientació envers els sons que venen fonamentalment del davant, fa que l’arrel “aur” doni nom a aquest sentit important del cos.

 

Per altra banda, en “audio”, podem veure una evolució del nom “aur-is” amb una elissió de la “-r-” intermèdia. Aquest fenomen és molt freqüent quan es troben dos consonants juntes, guanyant una de les dues, aquella que té més força, tal com és l’oclusiva “-d” davant de la vibrant “r-”. D’un antic “aur-di-o” és fàcil preveure una evolució cap a “au-di-o”, verb llatí amb significat d’’escoltar’.

 

A “aur” se li ha afegit una morfema o partícula “-di” que crec es podria correspondre amb la “-i” d’’interior’, més la “d-” que en moltes paraules representa l’expressió més senzilla i simple del verb “ser”. En conjunt “-di” es podria traduir com ’dins de que és’, i conjuntament amb “aur-”: ’dins del que està davant’. Amb aquesta paraula composta es defineix l’acte d’escolat com l’acció de situar-se dins del que es troba davant, o dit col·loquialment, posar l’orella en allò que genera soroll. Finalment se li afegeix el morfema verbal “-o” amb el sentit de morfema personal, de primera personal, ’jo’, que sols ser la forma verbal que dona nom al verb.

 

 

 

 

1. “Audeo”, ’tenir la intenció de...’, ’voler’, ’gosar’.-

 

És un cas molt paregut al verb “audio”, que hem descrit en el punt anterior. D’aquest només el separa una lletra , un canvi vocàlic, una “e” en lloc de la “i” d’”audio”. En aquest verb llatí “audeo” resta molt clar el significar que li dona el fet d’estar al davant, és a dir, definir les intencions, els desitjos o les ganes com allò que ens fa tirar endavant, envers alguna cosa. Com en “audio” resta evident l’evolució d’un antic “au(r)deo” al conegut “audeo”, amb la consegüent pèrdua de la “r” intersil·làbica.

 

El verb ’ser’ és habitualment representant sintèticament com una “t” o una “s”, ja que trobem formes on el verb es presenta amb “s” (ser, soc, serem,..) però també en d’altres formes ho fa amb “t” com és el cas dels participis, formats bàsicament amb la “t/d”: “menja-d-a”, “sorti-d-a”, etc. Per tant és molt previsible que la “-de-” d’”au-de-o” sigui una forma del verb ’ser’ o ’estar’, que dona com un únic fonema la “-d-” o la “-t-”, més una vocal neutra com la “-e”.

 

Del verb “audeo” es formen noms i altres paraules derivades com són: “aud-àcia”,  “aud-aç”, etc., on resta també clarament la seva significació respecte al significat d’estar davant’, de ’tirar endavant’, ’llançar-se al davant’, propi de paraules que signifiquen valor, atreviment, i redundantment “audàcia”.

 

 

 

1. “Aura”, ’aura’, ’alenada d’aire’.-

 

L’aire, quan el respirem, es després de ser inspirat, expirat, expulsat, extret, i evidentment es fa cap al davant, ja que tant el nas com la boca estan situats en la part davantera del cap, en el que anomenem “cara”. També l’aire o vent, quan bufa en el mar, es recollit per les veles i aprofitant el seu impuls, el vaixell es mogut cap endavant, anant en la direcció del vent. Per tant, tot aquell aire que ens envolta, ens empenys, i l’aire que expulsem per la boca o el nas, també forma una mena d’alenada que impulsa coses cap al davant. Per tot això, es veu ben palesament la relació entre l’arrel “aur” i la parula “aura”, on la coincidència fonètica és quasi exacta.

 

L’”aurora”, paraula que es compon de l’arrel “aur” més una segona repetició de l’arrel “ur”, aquest cop referida al temps, ja que es concep aquest com una cursa dels astres al cel, defineix a l’”aurora” com els moviments meteorològics del temps quan s’inicia el dia, quan estan al davant del dia, tal i com és l’aurora, o primeres clarors dels dia. L’arrel final d’”aur-or-a”, “-or” es relaciona amb altres paraules que utilitzem per denominar el temps: oratge, meteor, òrbita, etc.

 

L’”aurora” és, doncs, el temps que es forma en el primer moment, al davant del dia, coincidint amb les primeres llums del sol. Podríem també dir que l’”aurora” és el temps que va situat al davant del dia, davant del sol, com l’aura també precedeix i anuncia una presència des de la qual s’emet aquesta llum i aquest aire.

 

 

 

1. “Aurum”, ’or’.-

 

L’or, aquest valuós metall, pot haver estat definit per moltes de les seves característiques més pregones, com són la brillantor, el seu color, el seu pes, etc. Però ens costarà creure que una de les raons que identifiquen a l’or és el seu pes. El fet que l’or es troba, o hem de creure que va ser el primer lloc on es va trobar, en les aigües dels rius, junt amb les seves arenes, fa que la dificultat per concentrar-lo era trobar la manera d’agrupar les diferents partícules o pepites d’or.

 

Aquest mètode de separació d’entre les arenes del riu, com ara encara es fa, és la decantació, movent les arenes junt amb l’aigua, de forma que el major pes específica de l’or, el faci anar més lluny que les altres partícules arenoses que no són l’or. L’impuls donat a les arenes fa que entre totes les partícules sigui les d’or les que vagin més lluny i es dipositin en la zona més allunyada, al davant de totes les altres.

 

Aquesta posició davantera, de situar-se en la part més avançada, fa que el terme “aur”, ’davant’, tingués ple sentit, ja que era aquell material, aquella substància que es situava al davant de tota la superfície per on corrien les arenes, situant-se l’or, és a dir, l’”aur-um”, al davant, amb un “-um” final propi del gènere neutre donat a aquest metall.

 

 

 

1. Altres significats d’”aur” en el basc.-

 

“Aurre”, com ja hem dit ’davant’ en basc, manté aquest significat també en gran quantitat de compostos, que dona lloc a altres conceptes, que nosaltres definim en base a d’altres conceptes i paraules. Però potser hi ha una paraula que pel fet de portar una “h-” inicial, ens pot despistar moltíssim.

 

Es tracta del nom “haurra”, ’nen’, on la “r” , que en l’arrel bàsica és simple, aquí és vibrant. També en els derivats es manté la “rr” i la “h”, com en “haurride”, ’germà’, però també trobem compostos on la “r” és simple. Però, per què agafa el basc aquesta arrel “aur” per donar nom al ’nen’? Crec que el nen, la criatura, és un ser petit que habitualment està en braços de la mare, situant-lo al seu davant, fins i tot en els animals, on la mare se situa al darrera per poder controlar i vigilar millor a les seves criatures que caminen al davant.

 

Per tant, no és gens estrany que en un temps molt inicial, quan el vocabulari i la llengua s’estava formant, no hi haguessin massa paraules per donar nom a les coses, i el mateix ’nen’ o ’bebè, fos definit i denominat per aquesta mena d’adverbi universal, “aur”, El fet que “haurra” porti una “h-” inicial crec que no és més que un signe diacrític utilitzat per diferenciar paraula homòfones, i al menys en el pla escrit separa el nom “haurra”, d’altres semblants sense “h” com “aurre”. 

 

 

1. Unes quantes paraules més.-

 

Un parell de paraules conserven el diftong  “au”, que normalment evoluciona cap a “o”, com d’”auris” a “orella”, d’”aurum” a “or”, etc. Es tracten de paraules poc utilitzades o cultes, com són:

 

9.1 Aorta: paraula que tant el DCVB com la RAE, en els seus diccionaris etimològics, fan derivar del grec “aeirein” o “aeiro”, amb el significat de ‘ajuntar’, ‘lligar’, ‘connectar’, etc. D’”aeirein” fins “aorta” crec que es dona una evolució quasi injustificable. Suposo que és el producte de la impossibilitat de trobar un referent més proper, potser del llatí, que fa que es busqui en lèxics bastant llunyans de la nostra geografia.

 

La “aorta” és l’artèria principal que condueix la sang des del cor, concretament des del ventricle esquerra cap a totes les artèries del cos. No uneix o lliga cap cosa, encara que si les connecta, però se li escau millor el significat de l’arrel “aur”, ‘davant’, ja que en primer lloc se situa davant i al voltant del cor, i en segon lloc representa l’empenta del batec del cor, sortint la sang cap a fora i vers tot el cos.

 

9.2 Una segona paraula que conserva el diftong és “aürt”, derivat postverbal del verb “aürtar”. Són paraules poc conegudes, encara que ens venen del fons del temps. El seu significat actual és ‘èmfasi’, ‘vigor’, ‘escometre’, ‘envestir’, respectivament. El seu origen etimològic segons el DCVB és incert, probablement preromà i indoeuropeu. Es creu que hi ha una base “urto-“, que també està desenvolupada en el cèltic. Segons Alcover prové d’un romànic “*hurtare”, i segons J. Brüch (ZRPh, XXXVIII, 694) derivada de “*hurt”, variant dialectal del germànic “hrutr”, ‘moltó’.

 

El significat si que encaixa perfectament amb la significació de l’arrel “aur”, ‘davant’, i coincideix amb unes altres paraules derivades, d’origen llatí i que ja he comentat més amunt, com són: “audaç” o “audàcia”, encara que en aquestes hi ha hagut pèrdua de la “-r-“ , i una sonorització de la “t” cap a “d”. Aquestes paraules són plenament coincidents en la seva significació semàntica, ja que la persona audaç i la persona que aürta són persones llançades cap endavant. Això contradiria als autors que presenten “aürt” com un compost de la preposició “a” més “hurt”.

 

9.3 “Ahorro”, paraula castellana que la RAE fa evolucionar d’un àrab hispà i aquest de l’àrab clàssic “húrr”, ‘lliure’. Es vol concebre l’estalvi com un alliberament d’obligacions de despesa, que permet guardar una part no gastada. Crec que com hem vist també per la paraula “aorta” són explicacions molt forçades i sense base filològica que li doni suport. L’explicació que dona la RAE d’aquesta paraula és que és un compost entre la preposició “a” més “hurro”. En això crec que ja difereixo pel fet que en gallec “ahorro” és “aforro”, amb una “f” en lloc de la “h” que ens porta a veure un altre tipus de composició, que seria “ab-“ més “horro”, però aquest “horro” no seria la paraula derivada de l’àrab.

 

Seguint l’evolució habitual de les paraules comunes i vulgar, el diftong “au” es converteix en “o”, donant lloc a que l’arrel “aur” es converteixi en “or”. Si fem derivar aquesta paraula, “ahorro” o “aforro”, hemos de ver como aquest fet prové de la separació, “ab-“, d’allò que tenim davant, en el sentit d’allò que ens queda davant, i després separem, perquè no ho hem consumit. Per tant, es concep l’estalvi com la separació del que ens resta al davant (“ab-aurre”), que ha evolucionat fonèticament a “ahorro” i “aforro”.

 

9.4. “Hórreo”, paraula que la RAE fa derivar del substantiu llatí “horreum”, ‘graner’. De fet és una construcció molt característica de la zona ibèrica i especialment del nord, on aquestes construccions de fusta, superposades sobre quatre columnes de pedra, tenen la finalitat de guardar les collites i fruits, de cara a ser un rebost al llarg de l’any. Però de la mateixa manera que “ahorro” es concep com allò que es guarda, però que es té al davant, també l’”hórreo” està destinat a l’estalvi, a guardar, apartant allò que tenim al davant i no consumim. En la majoria dels casos els “hórreos” són construccions situades al davant mateix de la casa, molt a prop per si es necessita algun dels aliments que allí es contenen.