ELS LAIETANS, I LES SANTES EULÀLIA I OLAYA

ELS LAIETANS I LES PARAULES “ULL” I “ULLAL”
(AIXÍ COM ELS NOMS DE LES SANTES OLAYA I EULÀLIA)

1. Els noms propis i els noms comuns.-

Molts noms propis que venen des de l’època dels ibers, com és el cas del gentilici “laietà”, tenen a veure amb noms comuns, que al produir-se un canvi de llengua, com va ser el cas de l’iber al llatí, ha desaparegut el significat d’aquella paraula, restant, només, algun nom propi o algun nom comú, aquest cop integrat dins del lèxic de la llengua que se superposa a l’anterior.
Crec que aquest fenomen és el cas de la paraula “ull”, referida als naixements d’aigua, també anomenats “fonts”, però aquesta se relaciona més a un sortint d’aigua d’un costat de la muntanya o de la roca. En canvi, l’ull o ullal sols ser un naixement d’aigua des de la base mateixa del terra.
El nom “ullal” també va relacionat amb la dent, que, en castellà, anomenen “colmillo”. Ens podem preguntar: com pot tenir el mateix nom el naixement d’un riu o d’aigua des del terra que una tipus de dent, concretament els incisius? El mateix passa amb el trau per on surt el botó, anomenat en castellà “ojal”. L’explicació la tenim no en l’explicació que donen els diccionaris etimològics, ja siguin castellans o catalans, que relacionen la paraula “ull” i “ullal” o “ojal” amb l’ull, és a dir, l’òrgan de la vista. Per tant associen aquestes paraules antigues, anteriors al llatí, a un nom llatí: l’ull, derivat d’”oculus”.
No vull ara analitzar, ja que portaria molt temps, la possibilitat de que la mateixa paraula llatina “oculus” tingui a veure amb la preromana, ibèrica també per a mi, “ull”.

2 Significat del nom i arrel “ul”.-

En base a estudis semàntics de les arrels, “ol” i “ul”, fets per mi en altres treballs, aquestes arrels formen gran quantitat de paraules, sempre significant: ‘allò que puja, empeny, sobresurt, des del costat’. Aquesta definició semàntica és la que millor s’escau al fet del naixement de l’aigua: “ull”, alhora que a les dents, que surten des de la geniva i es van fent grans. La forma que pot tenir un “ullal” similar al “ull” es totalment fictícia, encara que en algun cas pugui ser certa, com en els “ojales” castellans, però el naixement d’aigua no té una forma determinada, ja que l’aigua sempre ocupa la part més fonda del sòl.

3. Topònims amb nom “ull-“.-

A Catalunya trobem, tant a la petita toponímia com a la gran, noms aplicats a pobles amb aquesta arrel: Ull de Ter, Ulldecona, Ulldemolins, Ullà, Ullastret, Ullastrell, etc.
La importància de l’aigua, i del seu naixement de la terra, era del tot important i necessari per poblacions sedentàries que vivien de l’agricultura i ramaderia. D’aquí que hi haguessin zones on l’abundància d’aquests afloraments d’aigua donés nom a la mateixa regió i als mateixos habitants. La zona del Maresme és especialment rica en aigües, fonts (caldes o no), que eren explotades fins i tot pel guariment de malalties, com encara avui és fa en tots els balnearis instal•lats en la comarca.

4. El gentilici “laietà”.-

Laia o laie era el nom de la tribu ibèrica que poblava la zona de Barcelona, però especialment la situada en el Maresme, amb la seva capital “Ilduro”. Ja fa temps vaig llegir que “iluro”, “illuro” o “ilduro” podria significar “aigües mortes”, o “maresmes”, tal com, també, ho reflecteix el nom “maresme”. L’abundància de fonts, afluències, rius i torrents, va fer que les zones més planes properes a l’actual Mataró, fossin zones de “maresma”, d’aigües entollades, és a dir, mortes, sense circulació. La mateixa arrel “il” en iber vol dir ‘mort’, amb la seva grafia en “ld” que vol significar la palatització de la “l” en “ll”. No podem confondre aquesta arrel amb una paraula molt pareguda: “illi”, ‘ciutat’, o poblat emmurallat, la qual porta una “-i” final que “il” no té. Per tant, “ill-“ més “ur-“, ‘aigua o corrent’ que encara avui perdura en el basc actual, voldria dir això: ‘lloc d’aigües mortes’. Això, i la importància quasi religiosa que es donava a aquestes afluències anomenades “ullal”, podria haver derivat a donar nom als mateixos pobladors, però amb unes petites variacions fonètiques, com són: 1r, pèrdua de la vocal inicial “u-“, palatització de la segona “l” en lloc de la primera, quedant el nom en “-lall”, més l’article ibèric acabar en “-ar”: “-lall-ar”, que per qüestions més gràfiques que fonètiques ha quedat escrit com “laia”, ‘el del ullal’. En això cal recordar que la eina basca pareguda a la forca de fangar catalana, també és diu “laia”, i la seva explicació semàntica rau en que al fer palanca amb aquesta forca s’extreuen cepellons de terra, acció que té un paregut a l’acció de surgència de l’aigua sobre el sòl.

5. Les santes Olaya i Eulàlia.-

Un cop la zona ibèrica, i tota la península, romanitzada, els noms en ibèric es van anar adaptant als noms que eren familiars als llatins. Dins de Catalunya, on devien haver multitud de llocs coneguts com “ulall” o “ullal”, potser relacionats amb alguna deesa ibèrica i els seus ritus d’adoració, van voler els primers cristians donar-li un nom i una història a aquests noms, i van inventar les santes o santa Olaya (a la zona castellana) i Eulàlia (a la zona catalana). La primera, Olaya, és una traducció perfecta del nom antic, però atribuït ara a una suposada màrtir i santa. En el cas de la segona, Eulàlia, es va voler relacionar el nom amb el grec “lalos”, ‘parlar’ i “eu-lalos”, ‘ben parlat’, com si aquest nom fos d’origen grec. Per tant, tenim en Eulàlia una traducció més culta que la simple Olaya.

6. Conclusions.-

Per tant, penso que un nom comú, encara viu en el nostre lèxic (ull i ullal), con en el lèxic basc (laia), havia de ser un nom bàsic del lèxic ibèric, que per efecte de la llatinització, romanització i cristianització, va desembocar en el nom d’una santa cristiana màrtir, feta patrona dels barcelonins, no per casualitat, sinó per la pervivència en aquestes terres dels laietans del nom ibèric “laia”. Hem de veure en tots aquests noms la importància que els antics ibers donaven a aquest fet, el de ser l’ull de l’aigua, que en aranès diuen “güell”, que no deixa de ser la diftongació de la “o “ en “ue” més el reforç de la primera vocal amb la “g-“ que anomenen epentètica o proteica. És fàcil veure com dels noms comuns desprès s’han fet derivar noms propis i noms gentilicis, de pobladors d’una comarca, d’una ciutat, etc.

Autor: Víctor Montañés