IBERS I BASCOS

IBERS I BASCOS

1.      Introducció

El contacte ambo la toponímia pirinenca, especialment de la província de Lleida, em va fer adonar que era diferent de la resta dels topònims de Lleida. Això em va portar a llegar sobre l’existència del basc o esquera, i de la pervivència, encara en l’edat antiga i mitjana, de les parles anomenades “bascoides”, a les valls del Segre i a les dels seus afluents, els Noguera principalment, especialment a la seva part alta.

Aquestes llengües van anar sent desplaçades pel llatí en descomposició, o llatí vulgar, fins arribar a la formació de les noves llengües romances, entre elles el català. Es evident que, a més de la toponímia, aquestes llengües van deixar la seva petjada en l’actual català, com segurament, també, en el castellà i en altres llengües romàniques, com és la fabla aragonesa, o l’occità.

Però quan es parla de l’iber sembla no existir un consens de la seva presencia, i fins on arribava aquesta presència. Avui, personalment, se’m feia difícil pensar en una frontera lingüística que divideix la província de Lleida en dos gran zones lingüístiques, una de bascoide al nord, o jo diria simplement basca, i una altra d’ibera al sud, segurament dividida per la serra del Montsec, situada al bell mig de la província, amb els Pallars bascos al nord, i amb la Noguera ibera al sud, i altres comarques més surenyes.

A la zona del riu Segre, en la seva capçalera, s’han reconegut com a comarques basques, o de substrat basc, la Cerdanya, l’Alt Urgell i Andorra. No resta tan clar com seria la comarca del Solsonès, on basc i iber semblen barrejar-se. Però el que trenca aquesta visió dualista i separadora de les dues llengües és que, en moltes àrees dels Pirineus, com en la Cerdanya, s’ha trobat inscripcions ibèriques. Els mateixos historiadors antics, citen com a tribus ibèriques pobles que, per altra banda, se’ls reconeix com de llengua basca: els arenosis, a la Vall d’Aran, els andosins, a Andorra, els bergistans, al Bergadà, etc. Fins i tot els mateixos pobladors de la comarca de la Hoya de Huesca, que provenen d’un ibèric Bolscan, que van encunyar monedes pròpies en ibèric, en una època tan tardana com l’edat mitjana parlaven, especialment la gent més rural, una llengua vernacla, que no podia ser una altra que una llengua o dialecte basc.

Per tant, tot ens sembla indicar que la divisió entre bascos i ibers no devia ser molt clara i profunda, i segurament es confonia, i pràcticament per ells mateixos no existia. Es per a nosaltres, 2000 anys desprès, que tractem de comparar les dues llengües, des de dos punts molt allunyats, el primer en base a una lectura, molts cops deficient, de les inscripcions ibèriques, que a més de mal llegides són pitjor interpretades, i, el segon, des del basc actual, amb una gramàtica i lèxic unificat, el basc “batua”, que en el seu intent de estandarditzar i unificar, ha perdut totes les variants i riqueses pròpies de la multitud de dialectes que havien d’existir antigament. És molt probable que el basc d’aquella època, o protobasc, fos una munió de dialectes que compartien trets comuns, però són varietats que poc a poc s’han anat perdent, restant-nos només alguns dels dialectes més occidentals, el que ocupaven la zona navarresa i basca actual.

A més d’aquesta distancia, ja de per si quasi insalvable, hem de veure que 2.000 anys impliquen canvis per la pròpia evolució fonètica i semàntica de la llengua, que ha patit influències d’altres llengües indoeuropees, com el celta, el llatí, i les llengües romàniques actuals.  La mateixa presencia del celta podia ser diferent a l’àrea dels Pirineus occidental, més celtitzada, que a l’oriental, molt menys, i això implicaria una diferencia en la mateixa llengua base, que, segurament, havia de ser la mateixa per les dues branques. Aquesta diferencia podia ser atribuïble a la diferent forma de la seva economia: a la zona ibèrica era molt més estable i sedentària, al basar-se el seu mitja de vida en l’agricultura, sobretot a les zones planes, més adequades per l’explotació agrícola. En canvi, a la zona occidental i cantàbrica, així com a la pirinenca, el mitja de vida era el que s’adaptava millor a la vida nòmada dels celtes: la ramaderia.

La romanització i la llatinització consegüent, va ser un producte de la derrota dels pobles indígenes. Els anomenats “càntabres”, gentilici que, de ben segur, havia de denominar als bascos, a l’igual que els altres pobles de la conca de l’Ebre, van anar sent derrotats i colonitzats, amb una lenta però continua llatinització de les ciutats grans primer, i dels pobles més petits desprès. Aquesta barreja entre llatí vulgar i idioma substrat (sigui iber o basc, o iber-basc) va donar lloc al naixement dels idiomes romances: aragonès, navarrès, català, i, desprès, a la zona burgalesa, amb influencia del basc biscaí, el castellà, que va heretar l’afany romà, i desprès dels pobles germànics, de liderar tot el món, o, al menys, tot el món europeu conegut per ells.

El basc actual, doncs,  no és un bon reflex de la llengua basca que va existir en aquella zona, ara fa 2.000 anys. Cal, doncs, coneixes totes les seves variants, o reconstruir-les per poder atansar les dues llengües, ara allunyades, de l’iber i del basc, establir els ponts que havien d’existir entre elles dues com a llengües germanes.

En aquesta tasca de reconstrucció del proto-eusquera o proto-basc, i de la interpretació de la llengua ibèrica, és que vull inscriure aquest treball. Un treball basat en la interpretació dels gentilicis identificadors d’aquells pobles, ja siguin bascos o ibers, en base a l’estudi i anàlisi de les arrels que componen cada un dels gentilicis.

En el primer punt analitzo l’arrel “ib”, una arrel bàsica per entendre tots aquests noms comuns que identificaven a aquells pobles: els ibers, els berons, els èuscars, els bascos o barscuns. Aquesta arrel “ib” es relaciona amb tots ells, i amb noms tan coneguts com el del riu Iber, Ebre posteriorment, o la de la zona Càntabra, amb pobles com Fontiber, i tot el seguit de noms procedents d’aquests macronoms. També el lèxic basc és ric en paraules que estan compostes amb aquesta arrel “ib-“ com “ibi”, ‘gual’, “ibar”, ‘vall’, “ibai”, ‘riu’, paraules que les trobem formant part de tants i tants noms bascos i navarresos (Ibarra, Ondarribia, Urdaibai, etc.)

Aquests topònims i paraules, junt amb l’anàlisi d’altres afixos ibèrico-bascos, ens donaran la clau del significant I composició de les paraules que han donat nom als gentilicis citats. Paraules que beuen en una mateixa font lingüística, la de la llengua preindoeuropea que s’havia de parlar en aquesta península molts anys abans de l’arribada de les llengües indoeuropees. Es probable que parlem d’una família de llengües, i que les que finalment hem pogut conèixer han estat la basca, encara viva, i la ibera, coneguda, però encara poc o mal coneguda, a través de les inscripcions trobades en les restes arqueològiques.

 

 

 

 

2.      L’arrel “ib”

L’arrel “ib” no és exclusiva del basc ni de l’iber. Malgrat ocupar un lloc important, ja que anomena la seva zona habitada, també la trobem en la llengua llatina, però de forma menys explicita i important. En el llatí no existeix el verb “hibeo”, però si els seus derivats “exhibeo”, “inhibeo”, o “prohibeo”, amb uns significats pràcticament igual o molt semblants als nostres “exhibir”, “inhibir” o “prohibir”.

Si analitzem tots els significats ens adonarem que un cop extret el morfema “-o” del verbs llatins en la seva primera persona, i els prefixos tan coneguts com “ex”, “in-“ o “pro-“,  l’arrel resultant  és “ibe”, amb una “h-“ afegida que curiosament en llatí torna a aparèixer quan parla d’Hibèria, amb h- i no d’Ibèria com escriuen altres autors. Per tant, hem de veure en la “h-“ una lletra que reforça l’aversió a iniciar les paraules amb una vocal, cosa bastant estesa en les llengües indoeuropees. També la “-e” final d’”hibe” la podem considerar neutra i que es perd quan l’arrel s’uneix a altres arrels o morfemes, com veurem a continuació.

El significat semàntic d’aquesta arrel “ib” és el fet d’estar a baix, en la part inferior, dins, tancat, que no surt, tal i com podem arribar a entendre-ho en base a l’anàlisi semàntica dels verbs citats. En una situació geogràfica respondria a llocs interiors, excavats dins del terra, com son les lleres o cauces dels rius, o els llits dels llacs. Aquestes zones enclotades respondrien a l’arrel “ib”, però totalment transportable a altres situacions, no geogràfiques, com poden ser la de la mateixa actuació humana, de vegades, mostrable o exhibida, altres no mostrable o inhibida, i d’altres obligades a no mostrar certes actuacions o prohibició.

Per altra banda, i són moltes les paraules que ens podem ajudar a aquilatar el significat d’aquesta arrel, trobem la paraula grega “hypo”, que vol dir, precisament, això: “interior, dins, inferior”, com en “hipogeo”, ‘dins de la terra’. Cal veure la identitat en aquest concepte, dins de la terra, i allò que està a baix, a l’interior, en el si de la terra. Hi ha, doncs, un camp semàntic bastant ampli però alhora molt concret: interior, baix, dins, inferior, etc.

Segons els diccionaris etimològics, malgrat la claredat semàntic d’aquesta arrel “hib-“, s’ha volgut emparentar aquests verbs (prohibir, exhibir,…) amb el verb “habeo”, ‘haver’, quan aquest té un significat tan diferent de tenir, de propietat, de contenir, etc. Aquests diccionaris etimològics no expliquen com el mateix llatí, partint d’un sol verb “habeo” va formar verbs amb l’arrel canviada en “-i-“, un canvi bastant difícil que es doni, a més d’haver un canvi semàntic que no es pot atribuir al camp semàntic del verb “haver”.

Si ens traslladem a l’iber o al basc, que com hem vist comparteixen moltes arrels comunes, trobem que tant la paraula “ibar”, ‘vall’, com “ibai”, ‘riu’ o “ibi”, ‘gual’, són situacions baixes, d’enfonsament, situades dins de les ondulacions geogràfiques. Els rius o l’aigua en general, com és lògic en els líquids, sempre discorre per les parts més baixes, en direcció a vall, seguint la llei de la gravetat que atrau els cossos cap a l’interior de la terra.

Això ens fa preveure que antigament no es va donar nom a coses com els rius o els llacs, sinó a les zones o llits per on aquests discorren o se situen, entenent que la qüestió semàntica es trobava en la zona interior, en el clot, en la zona enfonsada dins de l’escorça terrestre.

D’aquí que, després, amb l’afegitó d’un morfema, es formarien les tres paraules: “ib-ar”, “ib-ai” i “ib-i”. També podem unir a aquest grup la paraula de la toponímia aragonesa per anomenar el llac de muntanya, l’”ibon”, amb el morfema “-on”.  Després en el capítol posterior, analitzaré el significat d’aquests morfemes o arrels, segons es miri, que són tan importants per comprendre millor, tant la llengua basca com la ibera.

Com podem veure, “ib” està en la part més primigènia de la llengua basca, i no només de la llengua basca, sinó també de la ibera, ja que també va ser aquesta arrel la formant del nom més gran de la zona basco-ibèrica, tota la conca del riu Iber, o Ebre, compost, al seu torn, per “ib-“ més el morfema “-er”, un sufix molt habitual en la llengua ibera, com tindré ocasió d’analitzar.

Aquí caldria deixar apuntat la possibilitat que paraules de procedència llatina, com son, per exemple, “vall”, “baix”, etc, poguessin provenir també d’aquesta arrel, ja que la “b-“ o “v-“ inicials fan així preveure-ho. Encara que, per això, el seu origen hauria de ser molt remot, i molt anterior a l’arribada dels llatins a la península itàlica.

Ja per acabar, a més d’aquestes paraules, hi han moltes més que semblen tenir com a arrel  essencial aquesta arrel “ib”, com són, per exemple: “hipo”, “hivern”, “ipar”, en basc ‘nord’, etc. I també és fácil triar aquesta arrel dins d’altres arrels, també molt comuns, com són: “tip.”, “cib-“, “xip-“, “riu”, “guiu”, etc.

 

 

3.      Morfemes afegits a “ib”

L’arrel “ib” rarament va sola, sempre actua unida a d’altres arrels o morfemes que complementen o nuclearitzen el significat del sintagma nominal. Vegem les arrels o morfemes que ens trobem tant al lèxic basc com a les paraules iberes, com als gentilicis ibero-bascos: -ar, -ai, -i, -on (dins de la toponímia aragonesa), -er (iber). Totes ells son morfemes que trobem, de vegades, tant al basc actual com a l’iber. Per exemple, la terminació “on” d’”ib-on” és perfectament associable al “-un” basc, que trobem com a prefix en el sentit de: ‘el qui té’, com en la paraula “euscal-d-un”, ‘qui té la llengua eusquera’, és a dir, el que posseeix la llengua basca, ja que la “-n” final pot atribuir-se a la funció d’un demostratiu, o d’un relatiu, semblant al nostre “que” relatiu. La “u/o” té el significat del verb auxiliar “u-kan”, ‘tenir o haver’. La vocal “o” semànticament és la mateixa que la “u”, tal com passa en l’idioma català, que de vegades una mateixa paraula es pronunciada amb “o” , “voler”, i d’altres amb “u”, “vull”.

Així, doncs, el morfema “on” i “un” el podem llegar com ‘qui té’ o ‘que té’, que junt a “ib-“ ens donaria el significat de: ‘que té o ha el fons o interior’, tal com se li escau a un llac o ibon.  Un altre morfema, “-ai”, cal veure una palatització de la “l” que el basc, així com el castellà, tradueix o assimila a una “i”. Per tant, “ib-ai”, ‘riu’, seria en un principi “ibal”, tan semblant, per altra banda, a “vall”. L’arrel “al” vol dir ‘el costat extern’, referint-se en el cas d’”ibai” al costat o superfície externa de la part interior o llera. L’explicació d’”al” es basa als seus dos sons que el componen: “a” ‘exterior’, contrari a la “i”, ‘interior’, i “l”, ‘costat’, ‘cara’, ‘lateral’, etc.

Continuant amb els morfemes ens trobem a “-ar” I “-er”, dos morfemes que comparteixen la mateixa consonant a final de lloc. Sembla que aquesta “r”, no vibrant, seria en un principi una “l”, i, tindríem, per tant els morfemes “-al” i “-el”, amb els significats molt propers als nostres articles determinats (la, el, …)- Aquest procés o evolució fonètica està testimoniat entre l’iber, com p.e., “ili”, ‘ciutat’, i el basc “iri”, també ‘ciutat’. Hi han molts casos semblants, el que ens confirma aquesta volubilitat entre “r” no vibrant i “l”.

Des d’un punt de vista semàntic, no gramatical, “al” seria ‘el costat exterior’, però quan es tracta d’atribuir-lo a un substantiu sembla més apropiat donar-li un valor purament formal, semblant al nostre article, i així seria el seu valor dins de l’iber, proper al d’un article o un demostratiu, acompanyant al nom, al qual li donaria un sentit de substantiu nuclear. En el cas d’”ibar” la possibilitat podria ser doble, la primera que fos part del significat substantiu, o de l’arrel de la paraula, i no un simple article que actua com morfema. En aquest cas “ib-ar” caldria llegar-lo com el costat exterior de la part interior’, coincidint en la seva explicació amb la de ‘riu’, “ib-ai”. Però si fos un simple morfema amb funció d’article determinant, ho hauríem de llegar com: ‘la part fonda, o la part interna’, significat més elemental que els anteriors.

Respecte a la terminació “-er” d’”ib-er” també ens podem trobar amb dues possibilitats: la de valor morfemàtic i la de valor semàntic, actuant com morfema o com arrel. En el primer cas coincidiria amb el nostre morfema aplicat a la formació d’adjectius, que de vegades fan funció de noms, com “per-er”, del primitiu “per-a”, o “fust-er” de “fust-a”. Per part del basc trobem els adjectius possessius que primitivament sembla van ser acabats en “-er”, i actualment en “-re” (ne-re, gu-re, etc.). L’hauríem de llegar així, com un ‘de …’ o relacionat amb ….

En basc no són molts els noms acabats en “-er”, però si trobem en la toponímia aragonesa la terminació “-er” amb un caràcter de complement determinatiu, essent la terminació “-ar” com identificador del nucli del sintagma nominal: “ach-ar”, ‘la pedra’, o ‘el lloc de pedra’, en front de “ach-er”, com ‘de pedra’. En el pic de Lacherito, cal fer la tria següent: “l-“ article romance, “-ach-“, ‘pedra’, de l’evolució fonètica d’”aitz”, ‘pedra’, “-er”-, possessiu, i “-ito”, ‘aixecat’. Per tant la lectura que caldria fer d’aquest nom propi seria: l’aixecament de la pedra’, que casa amb un pic de pedra vertical.

Així mateix en el nom “ib-er” hem de veure no un nom en funció de nucli, sinó un adjectiu possessiu, amb una traducció semblant a “de la part interior’, com pertanyent a una zona geogràfica. Així, doncs, el mateix riu “Iber” no tindria el sentit de ‘el riu’, sinó ‘del riu’, o millor, ‘de la part baixa’, ja que el riu pertany a aquesta part més fonda i enclotada de la vall.

En basc, l’article iber “-ar” hauria derivat al simple “-a” que actualment perdura, encara que alguns estudiosos diuen que l’article basc no pot ser gaire antic. Crec que l’article, tant basc com iber, no és associable al nostre de procedència llatina, i tindria unes funcions més de marcar la paraula nucli que la de mostrar una cosa determinada, al contrari, la cosa anomenada per “-ar” denotaria el que avui encara anomenem amb el nostre morfema de col·lectiu: “-ar”, com en “pin-ar”, “sol-ar”, etc. En el basc sembla que tant l’article com el pronom de llunyania hagin estat el mateix, ja que aquest últim és i s’escriu encara avui com “har”, ‘aquell’, encara que costa poc entendre que l’evolució d’un morfema tan utilitzat hagi derivat a la simple “-a”.

Per acabar amb aquest seguit de morfemes citaré el morfema que porta “ib-i”, és a dir, la simple “i”. Aquesta partícula respon al significat de la “i”, com a simple vocal, que vol dir ‘interior’, com encara que no ho hagi citat explícitament tothom pot haver-se adonat que és aquest el seu valor semàntic.  A l’estar junt a l’arrel “ib-“ està clar que el valor de la “i” és reincident, ja que es troba a l’arrel “ib” i, també, al morfema final o sufix. Aquesta redundància sembla estar en el fet de voler anomenar un lloc precís, molt concret, que indica la part més interna o essencial de l’arrel que acompanya, és a dir, la part interior de la mateixa part interna de la vall. Aquesta forma de concretar també la trobem en el nostre idioma en el pronom “hi” utilitzat per concretar dins d’un lloc: “estic a casa” substituït per “hi estic”, a casa però a dins. És la mateixa diferencia que trobem entre “allà”, amb un sentit de lloc llunyà, però no concretat en un punt, i “allí”, que si marca un punt concret. Per tant, “ibi” ens vol marcar el lloc precís i concret de la part interna de la vall, en un punt, segurament, on per la seva amplada el creuament del riu és més fàcil i practicable.

 

 

 

 

4.      Noms dels gentilicis, o noms de poble en el sentit extens de la paraula

 

Encara que els mateixos “ibers” no s’anomenaven d’aquesta manera a si mateixos, si sembla que aquest nom era prou conegut i extens en la seva llengua, ja que ha deixat noms tan importants com el mateix nom del riu, Iber,  després Ebre. Altres noms derivats d’ell són: Cantàbria, referit a les ‘puntes’ o ‘cims’ del riu Iber, a la zona de l’actual Cantàbria, el poble de Fontíber, el mateix massís Ibèric, etc. Fins la mateixa península va estar així anomenada pels grecs. També trobem altres rius anomenats “iber”. La seva formació en base a les arrels “ib-“ més el morfema “-er” ja l’he tractat en el punt anterior.

Un poble que per alguns era de procedència celta i no ibera, era el dels “berons”, habitants del que avui coneixem com La Rioja, a la vora del riu Ebre, tocant a la part baixa de Navarra i del País Basc. És un poble que cal considerar-lo iber, sinó basc, ja que és l’únic que porta el nom d’”iber”, però amb la “i-“ inicial perduda, una tendència que és lògica dins de les llengües indoeuropees, com el llatí, que havia d’operar junt amb el celta en la pèrdua d’aquesta vocal. Per altra banda tenim el sufix “-on” que també he tractat al parlar de la terminació “-on” d’”ibon”, i que encaixa perfectament amb el sufix basc “-un”, ‘qui té’. La lectura del gentilici “ber-on” seria la de ‘qui té la zona del riu’, o dit d’una manera més entenedora: qui habita el costat del riu.

Un segon gentilici, atribuït als pobles navarresos, seria el de “barskun”, poble reconegut també com iber, i del qual s’ha trobat monedes amb aquest nom gravat, cap a la zona de Iruña (Pamplona). El nom de “barscun” com el de “gascó” és del tot evident que és l’antecedent ibèric del nom “basc”, o “bascó”.

Aquest gentilici no deixaria de ser una variació, un derivat més de l’arrel “ib-“, definitòria de les zones baixes de les valls, i per tant correspondria a unes persones que habitaven la zona baixa de les moltes valls dels Pirineus més occidentals. A més de l’arrel “ib-“ vegem aglutinat una segona arrel: “-ars-“ que en el món ibèric és molt conegut, tant que identifica pobles tan importants com Sagunt (Arse). Aquest nom o arrel definiria un territori. Aquesta explicació la dono en base a l’arrel “-ar-“, com ‘extensió’ o ‘superficie externa’, més el verb ‘ser’ en la seva mínima expressió: “tz”, i que junt amb “ar-“ formaria “ars”, amb el significat de ‘la superfície o territori és’, que equivaldria al que nosaltres coneixem com municipi o territori municipal.

Per avalar aquesta interpretació tenim dos pobles catalans que són idèntics en pronunciació i significació: els dos “Ibars”, un a l’Urgell, i el segon a la Noguera. També “Ibarz” és un cognom molt freqüent a la zona d’Osca. A aquesta primera part, “ibars”, tenim una segona paraula molt utilitzada per tota una sèrie de gentilicis que fan la seva terminació en “kun” o “kum”, com seria el cas dels “bars-kun-s”.

“Gun”, “kunde” o “kunte” és un sufix basc amb diversos significats però que están relacionats amb les dues arrels que formen el sufix: “k-“, inicial de “k-un” que està relacionada amb tota la sèrie de sufixos bascos actuals, com “ke”, “ki”, “keta”, “ka”, etc. Tots ells tenen a veure amb el valor que dono a la consonant gutural “k/g”, que vol dir ‘extracció’ o ‘fer’, com sinònim d’’extreure’. Per això “k-un” defineix a una sèrie de persones que tenen una mateixa extracció, o millor, que són extretes d’un conjunt per tenir una mateixa característica, com la de ser pares, d’un poble, o d’una condició. Per tant, “bars-kun” serien aquelles persones extretes o procedents de les valls pirinenques, dels “ibars” o territoris de les parts baixes de les valls.

Ja per anar acabant, ens enfrontem a un dels gentilicis més complexos, que és sinònim de “basc” però que compta amb total acceptació dins del idioma basc o èuscara. Em refereixo a l’arrel “eusk”, sobre la qual es formen diferents paraules: “èuscar”, ‘basc’, “èuscara”, ‘llengua basca’, “euscalherria”, ‘poble basc’, etc. L’arrel “eusk” si que té una semblança amb “basc”, encara que millor amb “ibarsc”, que seria la paraula primària de la qual derivarien ambdues. La diferencia estriba en, tal com crec, que “ib” aniria aglutinada directament a la “tz” del verb ‘ser’ i no hi hauria la paraula “ars”, sinó, només, “tz”. Aquest conjunt, “ib-tz” es del tot impronunciable, o de difícil pronunciació.

Tal com passa amb altres paraules, com, p. e., “Ivan” o “Iban”, que fa “Joan”, canviant la “b” per “u”. també el basc havia d’operar  amb aquesta regla d’eufonia per passar la “ib” a “eu”, tal com passa en el grec que, molt probablement, va passar un antic “ibe” o “ibon “ a “eu” , i malgrat tot encara avui es pronuncia com una “v” en “Ebripides” d’un “Euripides”. Aquesta formació “eutz” encara avui el basc la té com verb “eutzi” que vol dir ‘fonamentar’, ja que el fonament està situat indefectiblement damunt de la part baixa del terreny, i per tant, molt pertinent seria que el verb fonamentar vingués definit per la part baixa o interior, sobre la qual es construeix l’edifici.

A més d’”eus”, vegem en un “eusk-“ una “-k- final sufixada que, com he dit abans, la “k-“ vol significar ‘fer’ o ‘extreure’, a l’igual que hem fet en parlar de “-kun”, el morfema de “bars-kun”. Per tant, “eus-k” seria aquella persona extreta o agrupada per la seva extracció, la característica del  qual seria la de pertànyer a la part baixa, a la base de la vall. Seria una explicació molt similar i paral·lela a la de “bars-k-un”.

Una segona possibilitat alternativa a la del verb ser, “tz”, seria la d’unir l’arrel “ib” en la seva forma eufònica, “eu-“ al cas instrumental de l’idioma basc, acabat en “-z”, que coincideix, al mateix temps, amb el verb “hezi”, ‘educar, criar’, i a la terminació dels patronímics castellans acabats en “-ez” (Martin-ez, Lòp.ez, etc.) , encara que no estrictament castellans, ja que en català acaben en “-is”.

En iber molt probablement aquest morfema havia d’estar representat per “s”, encara que hi han casos que el verb ‘ser’ ho es en “t”. Així, d’un hipotètic “ib-z” o “ib-s” va donar lloc a “eus”, més la “k-“  atribuïda a la persona extreta.  A favor d’aquesta segona proposta tenim molts gentilicis que es formen amb la terminació “-ès”, com en “portugu-ès”, o “holand-ès”, etc. A aquest patronímic també és freqüent trobar afegit un segon morfema de procedència, també reconegut en l’iber, com és el “-ko” o “-ku”, que ha format la terminació final d’alguns gentilicis: “galle-c” (galle-go), o “gàli-c”, o “franc-es-c”, o “gre-c”, etc.

Tant si l’opció més correcta fos la primera, la del verb “tz”, ‘ser’, com la segona, el patronímic , cas instrumental o de procedència, és evident que les dos opcions es complementarien amb l’arrel “ib” o “eu” que seria la mateixa arrel que en els altres casos de gentilicis: “ib-er”, “b-er-ó”, “b-ars-cun”, i “b-as-c”.