MORFEMA IBÈRIC

MORFEMA IBÈRIC “ON-UN”, QUE PERVIU EN LES LLENGÜES ROMANCES I, TAMBÉ, PRESENT EN EL LLATÍ, per Víctor Montañés i Borràs

 

 

 

0. INTRODUCCIÓ: EL MORFEMA IBÈRIC "-UN".-
 
1. Aquest morfema no és un dels més freqüents de les inscripcions ibèriques, però si apareix en certes paraules, algunes de fàcil interpretació. Si he triat aquest morfema, per iniciar el fòrum de debat sobre les interpretacions de l’iber, crec que és per la seva abundant correspondència amb altres morfemes, tant en el lèxic basc, com en el català o, fins i tot, llatí.
 
2. El morfema "un", pot variar en la seva fonètica, que, de vegades, es reflecteix en l’escriptura, cap al morfema "-on", "-om" i "-um". Primer perquè com ens passa encara avui, si aquesta "n" va seguida per un labial, la "n" se sonoritza i es converteix en "m". Per altra banda, les vocals "o" i "u" son, en molts casos, intercanviables. Només cal pensar en el nostre idioma català, que mentres uns, els de Lleida, diem "m-o-ntanyes", els de Barcelona diuen "m-u-ntanyes". Tinc molt estudiat aquesta doble escriptura d’una vocal que, segurament molt antigament, responia a una "ou", i que tenia diverses pronuncies segons el lloc, i el context.
 
3. El morfema "u-n", encara que sembli d’una peça, en té dues, dos morfemes junts: "ou", amb el significat del verb "haver", que en basc és "u-kan", però la seva arrel nuclear és "u": "d-u", ’ell té o ha", "n-u-en", ’jo tenia o havia’, etc. La "-n" final la trobem també en genitiviu "-en", i el seu significat semàntic és de ’matèria’, però té un valor morfemàtic com el d’un relatiu impersonal, ja que el relatiu personal cal atribuir-lo a la "-r" que també forma i el trobem en l’iber amb abundància en la forma "-ur". Al llatí "-ur" forma els adjectius acabats en "-or" i "-dor" o "-tor" (morit-ur-i, ’qui ha de morir’, "vingtor", ’vencedor’, etc.
 
4. Un cop esbrinats els valor semàntics tan d’"o/u" com de "-n", cal veure al "o/un" com un relatiu, referent a una paraula que actua com a referent, a la qual complementa com si fos un adjectiu. La traducció que podem utilitzar és la de "que ha..." o "que té..." complementat amb l’arrel de la paraula on va sufixat: per exemple, "ild-un", ’que ha mort’
 
5. Per analitzar amb més deteniment tot aquest significat cal anar comparant paraules, dels tres lèxics (iber, basc, català-llatí) i veure els seus paral·lelisme i coincidències en paraules concretes i en frases concretes. Per iniciar el debat només prendre cinc paraules de cada lèxic: "ild-un", "kasta-un", "kutu-on", "nis-un-in", i "un-i" (iber). Per part del basc triaré "euskal-d-un", "le-un", "ir-un", "urr-un" i "gazta-un". Per part de la nostra llengua trio: "oport-ú", "mel-ó", "balc-ó", "un", "tim-ó", a més de les paraules iniciades amb "com-" i "con-", juntament amb la preposició castellana "con".
 
Res més per avui. en dies posteriors desenvoluparé algunes d’aquestes comparacions per poder explicar i de mostrar la unitat de aquest morfema, malgrat la gran diversistat de paraules, i de diferents llengües, on està present.

 

 

 

1. El morfema “on/un” en el lèxic català.-

 

De totes els exemples proposats del català ("un", "balcó", "meló", "oportú" i "timó") triats una mica al atzar, potser el més complicat i que generarà més controvèrsia, per la seva importància, és l’article "un", l’article indeterminat, alhora que adverbi indefinit.
 
"Un", segons el Diccionari Català-Valencia-Balear, prové del llatí "unus", ’un’, per tant amb quasi igual valors fonètic i semàntic. Malgrat estar present en el llatí, "un" sembla estar present en altres idiomes no llatins, com l’anglès "one", ’un’, rús "odin", ’un’, i l’alemany "ein", on es possible un tancament de la "u" a "i". En tots aquests idiomes "un" té el mateix significat: ’unitat’, aquella quantitat única, sola, individual. Curiosament ni en el basc, ni en l’iber, el nombre o article indeterminat "un", té aquest nom, sinó "bat" o "ban". Crec que l’iber havia de ser fonamental "ban", ’un’, encara que crec que també ho podríem traduir com ’individu’, ’membre0, ’par’ o ’banda’.
 
Com les llengües europees, si més no, provenen d’una llengua anterior, molt anterior a les llengües indoeuropees, crec que les arrels que contenen han anat canviat en part de significat, no en el seu significat més bàsic, però si en el significat més aplicat o contextual, que varia en funció del moment i de l’ús que es fa de les arrels en cada estadi o època.
 
El fet que, com fa l’iber, el nom denomini no cada individu, sinó el tipus, gènere o classe de coses (home, casa, poble,...), fa necessari que per anomenar un cas concret d’aquesta classe de coses, per exemple, "home", calgui afegir algun adjectiu o morfema. Una forma de fer-ho, potser d les més freqüents, fora antigament la d’acompanyar el nom amb un morfema, com el que ara estic comentant: "-un". Aquest el podem descompondre en "u-", ’haver o tenir’ i "-n", ’allò, que’, que units, "-un", donaria un significat com ’allò que té’ o ’que ha’.
Per concretar en paraules ibers, tenim "ild-un", com ’allò que ha - mort’, referit tant a persones com a plantes o animals, fins i tot aspectes sense vida com són l’aigua o la llum. Així, la nostra "Lluna" és molt possiblement un derivat de "ill-un", ’que té mort’, referit a la seva llum apagada, morta, i també el basc "ilun", ’trist’, pot venir de la mateixa paraula aplicada a l’estat d’ànim i també a la llum, ja que també significa ’foscor’.
 
Aquest sufix "-un" podia haver arribat a ser tan extens que, per si mateix, com paraula sola, s’utilitzés per denominar a l’individu, a l’exemplar concret d’una classe de coses. Així "-un" podria representar el cas concret d’aquell individu, sense tenir que posar el morfema sufixat, sinó com a paraula separada, com el que avui és: un article, no aglutinat a l’arrel del nom. D’aquí la seva utilització com ’unitat’ tant en llatí, com en altres idiomes, ja sigui llatins o no, i com simple adjectivador en idiomes preindoeuropeus com el basc o l’iber.
Un cas concret, també, dels molts derivats que té aquesta paraula és la terminació dels topònims en "-ona" (Barcel-ona, Gir-ona, Bai-ona,..), en "-on" (Gij-on, Castell-ó,..) en "-un" (Ir-un, Verd-ú,...).
 
També és força interessant veure la participació d’"un" en la composició del prefix i preposició castellana "con-" o "con", així com les variants fonètiques "com-" "cum-". Però això donaria peu a una part, que ara no és objecte d’aquest treball.
 

 

 

2. El morfema "ON/UN" en la llengua basca.-
 
Deixaré apuntades unes quantes paraules catalanes, i no entraré massa en detalls per no fer excessivament llarg aquesta aportació. Són les paraules "mel-ó" i "tim-ó", paraules d’origen llatí, però que contenen les arrels "mel" i "tim" que donen lloc a d’altres paraules derivades com: mel, millor, etc. o temor, timbre, o timpà. La paraula "oportú", també derivada del llatí, té una "-t-" intervocàlica que l’emparenta amb les que veurem a continuació, pertanyents al lèxic basc. Aquest "-t-" sembla ser el vestigi mínim del verb "ser", representat per "-t-", "-z-", "-d-" i "-s-" segons les paraules i contextos. Per últim cito la paraula "balcó", que a diferència de les anteriors no té un origen llatí, i els diccionaris etimològics la fan derivar de l’italià, una altra llengua llatina. Crec que podem entroncar-la amb la paraula ibera "balke" tan utilitzada en les inscripcions ibèriques, i que ha donat altres paraules derivades com: palco, falca, falç, falcó, etc. La seva etimologia i semàntica fa que la relacionem amb quelcom tan bàsic com és la boca i la dentadura, que, segurament, seria la primera eina utilitzada com a ganivet o falç, ja que la dentadura està feta precisament per tallar.
El que si voldria entrar més a fons és en la presència d’"un" en el lèxic basc, que forma derivat en "-d-un", o en "-g-une" o en "tas-un", i també simplement en "une". La paraula "euskal-d-un", com tantes d’altres construïdes amb "-dun", la podem traduir per "qui o que té", i en "euskal-dun", ’qui o que té euskal’, essent "euskal", bé una derivació de "euskel", llengua basca, o un adjectiu de la mateixa arrel "eusk-al", que es podria traduir simplement com "basc". No obstant aquesta traducció més o menys ortodoxa, crec que caldria tenir en compte el valor d’aquesta "-t-" infixa entre la paraula a què fa referència i el morfema "-un". Crec que no hauríem de relacionar "-dun" amb un pronom relatiu compost per "-n", ’que’, i el verb "du", ’ell té’, que es una forma verbal del verb "ukan", ’haver o tenir’. Crec més convenient separar-ho, primer "-t-", ’ser’ o de forma genèric ’que és’ més "un", ’que té’, i conjuntament "-dun", que o qui té el ser... afegint la característica de la paraula que acompanya (euskal- (basc) , gazt- (sal),...).
Per tant "dun" no seria més que un derivat d’"-un", com hem vist que podem haver d’altres. Però també trobem aquest morfema sufixat sol, com en "urr-un", ’llunyà’, o "il-un", ’fosc’ o "id-un", ’coll’. Normalment són adjectius, però també aquests poden esdevenir noms, com en "id-un". L’anàlisi de les arrels que acompanyen no se sol fer, però si ho fem podem observa la simplicitat de les arrels a les quals acompanya: "urr-", "il-" i "id-", la qual cosa indica que estem davant d’uns mots molt primitius dins de la mateixa llengua basca. "Ur" i "urr" són paraules que tenen a veure, més que amb l’aigua, que també, amb la corrent, ja que l’aigua habitualment la vegem córrer en els rius i rierols. "Ur" deriva en "hura", ’aquell’, pronom personal distant, a diferència d’"hona", ’aquest’, ja que el fet de córrer fa que la persona o cosa se situi ràpidament en una zona llunyana. Per tant, el basc defineix la llunyania com el qui o que té curs, que corre, i, per tant, se situa lluny de nosaltres.
Una segona paraula és "il-un", ’fosc’, que va associada a l’arrel "il-" de la qual també trobem en el iber paraules derivades: unes com "ili", ciutat, i d’altres com "ill-", que, crec, volen dir ’mort’. Bàsicament aquesta arrel vol dir ’costat intern’, i descriu aquells coses que es desenvolupen a l’interior, tal com és una ciutat, que es troba rodejada de muralles, o, també, el fet de morir-se que és un retorn a l’interior de la terra. L’aplicació a l’adjectiu "fosc" ve, crec jo, pel fet que estar dins d’una altre continent fa que la llum no arribi, tal com passa dins d’una cova o d’una cosa, i més encara, dins de la tomba. Algú pot pensar que és una derivació del significat molt arriscada però si mirem els nostres mots tots tenen aquesta derivació que d’una cosa ens porta a una altra.
Per finalitzar tenim el mot "id-un", on "id-" es refereix a ’allò que surt de dins’ i que dona lloc a noms com "idi", bou, pel fet de les banyes que tenen. Aquí el "coll" s’associa a aquesta característica de sortir d’un cos, quelcom que s’allarga i es projecta cap a fora, d’aquí que "id-un" doni nom al ’coll’. Com aquestes paraules n’hi han moltes més, totes molt simples, però precisament per això, totes molt clarificadores dels valors semàntics de les arrels que acompanyen, sent "-un" sempre un denominador comú de totes elles: ’que té’.
 

 

 

 

 

3. El morfema “-un/-on” en l’iber.-

 

Encara que no és un morfema molt repetit, si que el trobem sufixat en paraules clau, paraules prou importants per esclarir-nos, no tan sols el seu valor semàntic, sinó la seva potencia per formar paraules substantives, noms, o adjectives, per complementar els noms.

 

De fet, l’ús d’“-un”, com fem vist en els lèxics català i basc, serveix per formar adjectius, que es basen en el seu valor semàntic introductori: “un”, ‘que té’, que es complementa amb l’arrel que acompanya i junt amb la qual formen l’adjectiu del nom que acompanyen i complementen. És, doncs, “-un”, un morfema formant d’adjectius. Però molts cops aquests adjectius passen, al seu temps, a formar part dels substantius, se substantivitzen. Aquest procés el trobem de forma repetida en les paraules que, en principi, eren adjectius, com en el document “rebut”, on “rebut”, com tants participis, adopten la característica de l’adjectiu, modificant a “document”, però que, finalment, passa a ser nom, prescindint del nom “document”, per innecessari: “el rebut”, amb l’article que el nominalitza. En el basc passa el mateix: “gizon euskaldun”, ‘home que parla basc o que és basc’, passa a ser només “euskaldun”, ‘que té la llengua basca o l’esser basc’.

 

Aquest mateix procés, producte de la mateixa semàntica del morfema el trobem en l’iber, molts noms comuns atribuïts a les persones contenen aquests morfema “-un”. És el cas de “iun-s-tir”, on s’uneix a “-stir”, que, crec, forma part de la conjugació del verb “ser”, en la forma de present: ‘ells són’. També “un-in” sembla ser la forma femenina, com també ho pot ser “un-in-a”, o, fins i tot, “nis-un-i-ar”, “ai-un-in”, femení d’”ai-un”.

 

Tots aquests noms que porten associat el morfema “-un” en el seu tram final, serien, doncs, adjectius, formats per aquest morfema “-un” que podem traduir com ‘individu’, ‘persona’, ‘un’, etc. Del nom “i-un”, si extraiem aquest morfema “-un”, ens resta, tan sols, l’arrel “i-“, amb el qual es formaria la paraula ‘senyor’, una paraula bàsica que està present en gran quantitat d’escrits, especialment aquells més llargs amb forma de dedicatòria. “Iun” o “ium”, ‘senyor’, tindria l’arrel “i-“ amb un valor fonètic semblant a la nostra “j” catalana, i que, per tant, el podríem escriure perfectament amb “x” o, en castellà, amb “ch-“. Això em fa pensar que aquest fonema té un valor semàntic molt ampli, però que s’associa fonamentalment al concepte de ‘casa’, ja que aquesta té com a fonema nuclear el mateix so en basc: “e-tx-e”, quedant reduïda, molts cops a simplement “x-” o “xa-”, i d’aquí que el nom del ‘senyor’ en basc sigui “ja-un”, que amb el so apitxat que atribueixo per la “j” sonaria com “xa-un”, segurament relacionant el fet de la casa amb la del seu amo, tal com passa en el llati “domo”, ‘casa’ i “domine”, ‘senyor’, per tant, el propietari de la casa.

 

Aquest nom “iun”, ‘senyor’, també es pot presentar amb la forma “ai-un”, que podria ser un paral·lel del basc “ja-un”, amb una inversió de les vocals. Aquesta variant “aiun” és més aplicat a la forma femenina, “ai-un-in”, i, potser per això, presenta aquesta variació de l’arrel de “i-“ a “ai-“, encara que no trobo la motivació de tal canvi. “In” és un morfema que està acceptat com morfema del gènere femení, especialment en el que es refereix als homes. Aquests canvis que es donen en les arrels no és estrany al basc, ja que trobem els pronoms personals “gu-“, o “zu-“ que poden canviar a “geu-“ o “zeu-“.

 

Junt a “-in” de ‘”ai-un-in”, tenim formes femenines en “un-in”, o “un-in-a”, potser referit a persones indefinides, ‘un o una’, sense cap al·lusió a una característica que individualitzi a la persona a qui es refereix. Un altre mot relacionat amb les persones seria “nis-un-i-ar”, que sembla tenir com arrel el mot “nis-” segurament relacionat amb la paraula basca “neska”, ‘noia’, més dos sufixos afegits, a més del que estem tractant, “-un-“: “-i-“ i “-ar”. L’últim, “ar” és un dels sufixos més repetits de l’idioma iber, i representa a l’article o demostratiu singular, que posteriorment ha derivat en l’article determinat basc “-a”. L’infix “-i-“ pot ser un datiu, “-i”, ‘per a’, o bé, i m’inclino més per aquesta segona opció, una contracció del sufix de gènere femení, “-in”, abreujat a “-i-“ per una qüestió de simple eufonia. En aquest segon cas podem traduir la paraula com la ‘dona que té noia’, és a dir, la mare d’una noia, o, potser simplement, ‘la mare’.

 

 

Dos mots més són perfectament paral·lels als mots del lèxic basc: el primer, “lakun”, o “lagun”, de vegades reduït a “laku”, amb una pèrdua de la “-n” final, que es dona quan aquesta paraula acompanya i s’aglutina a una altra amb la qual formen una paraula composta, que podem traduir com en el “lagun” basc com a ‘company’. La traducció tenint en compte els seus morfemes formants de la paraula com: ‘que té extret del costat’, segurament referit a algú que ens ajuda, que treballa per a nosaltres, o que ens útil. Podríem, doncs, traduir-la com  ‘company’, ‘amic’, ‘ajudant’, ‘servidor’, etc.

Una segona paraula és “ildun”, llegit, segons crec, com “illun”, que en basc seria “ilun”, ‘fosc’, encara que també ‘trist’, ‘apagat’, ‘mort’,... Per això podem associar-lo a la paraula basca “hil”, ‘mort’, i “hildun”, ‘que ha mort’ o ‘que és mort’. Aquest “h-“ inicial d’”hil” no seria una “h” significativa, procedent d’una anterior consonant, sinó una “h-“ diacrítica, escrita per diferenciar-la d’altres mots, com “ilun”, encara que, fonamentalment, totes elles parteixen d’un mateix ètim. Tenim alguns mots com “is-il”, ‘silenci’, on les “h” estan absents, tan per part d’”hitz”, ‘paraula’, com per part d’”hil”, ‘mort’, és a dir, la mort de la paraula, que seria la definició que aquesta paraula fa del silenci. Per això crec que cal fer un esforç de flexibilitat semàntica, relacionant “il” a diverses situacions, totes elles relacionades amb el fet d’estar a l’interior, com la ciutat, a l’interior de la muralla, o la persona morta, enterrat a la terra, o els llocs tancats, reclosos i foscos, sense accés a la llum.

La presència d’aquest adjectiu “ildun” en gran quantitat d’esteles i làpides mortuòries, fa ineludible associar-les a un adjectiu tan corrent com seria la de “mort”, associat a la persona en concret, fos un senyor, senyora, o altre persona i parentesc amb altres persones. “Ai-un-ild-un”, amb un reduplicació del morfema “un”, el primer associat a la paraula “ai-un”, ‘senyor’, i el segon a “ild-un”, ‘mort’, seria la definició de: ‘el senyor mort’, o millor, ‘el senyor que ha mort’.

El morfema basc “-dun” sembla estar present també en algunes paraules iberes, com en “don-d-on”, amb un canvi fonètic de la “u” per “o”, encara que en “ki-ar-dun”, sembla mantenir-se el valor de la “u”, que adjectivaria a “kiar”, possiblement la mateixa paraula que el basc “gihar”, ‘carn’, ‘que té carn’. El fet que “un” adquireixi una “d-“ inicial pot ser atribuït al valor semàntic de la “t/d”, també de la “-z-“,  com essència del verb ‘ser’, i per tant “dun” o podríem traduir com ‘que ha de ser’, no com una possessió, que seria “un”, sinó com una característica de la persona, quelcom que la persona té de forma natural, essencial, per ser la persona que és, sense haver adquirit cap qualitat. Per això penso que tant “-un” com “-dun” són morfemes per crear adjectius diferenciadors i individualitzadors.

El morfema “-un” no sempre és escrit amb “u” sinó que en alguns casos sembla estar escrit amb “-on”, per causes que no podem comprendre, però que si són fàcils d’entreveure si analitzem aquest fenomen en el nostre propi idioma català. El català té una ambigüitat en la doble pronunciació de la “o”, de vegades com “u”, especialment en les síl·labes àtones i més en el dialecte oriental.

Així, paraules iberes com “bak-on”, “bok-on”, “leda-on”, o “kutu-on” podríem associar-les etimològicament al morfema que estem tractant: “-on/-un”. Molt probablement gran quantitats de paraules dels nostres lèxics castellà o català, no són paraules que tinguin a “-on” com morfema augmentatiu, que també, o que sigui part de la mateixa arrel de la paraula, que potser també, sinó que estarien formades per aquest morfema, ja fos d’origen iber, basc, i, fins i tot, llatí: “b-on”, “m-on-o” (un), “bal-ó”, “pet-ó”, etc. I paraules castellanes com la preposició “c-on”, o el prefix “com-“ o “con-“. És tan gran la transcendència que ha tingut aquest morfema en la formació de tota mena de paraules que, de vegades, es fa difícil saber-lo distingit i trobar quan es troba plenament integrat dins de les paraules, i en paraules de total origen llatí.

 

 

 

 

Lleida, 8 de novembre de 2012

 

4. ANNEX.-

 

 

1. Moltó: paraula d’origen incert, potser de *motilone i aquest del llatí “mutilone” < “mutilus”, ‘capat’
2. Botó, germ. “botan”, del verb “botar”, ‘brotar’
3. Bastó, del ll. * bastone < * bastum, d’igual significat
4. Meló, del ll. “melone”
5. Peó, del ll. “pedone”, igual significat
6. Taló, del llatí * talone < “talum”, igual significat
7. Colló, del ll. “coleone”, igual significat
8. Crostó, derivat diminutiu del ll. “crusta”, ‘crosta’
9. Graó, del ll. vulgar *gradote, del llati “gradum”, ‘grau, grada’
10. Sarró, incerta, potser del basc “zorro”, ‘sac’, com el castellà “zurrón”
11. Corró, sembla derivat del verb “córrer”, del ll. “currere”, igual significat
12. Tauló, potser derivat de “taula”, llatí “tabula”, ‘taula’