Nacer y la raíz is / Nèixer i l'arrel is
L’arrel IS i el verb “nèixer”.-
Del llatí “nascor”, alguns autors ho escriuen com “gnascor”, segons tots el autors deriva el nostre verb “nèixer”. És molt probable que “gnascor” fos anteriorment un verb, que després patiria una contracció, del tipus “ginasco”. La terminació “-asco” o “ascor” correspon al morfema verbal de tipus de verb incoatiu, d’iniciar una cosas, una acció. Potser l’inici d’una acció que recau sobre si mateixa, de forma reflexiva, on el qui fa l’acció també la rep.
En llatí tenim al costat dels verbs normal, els que es fan afegint, doncs, aquesta terminació o sufix “-sco” o “-sc-ere”, on actua com a infix. Tenim gran quantitat d’exemples en molts verbs, dels quals en senyalo alguns:
“Fervero”, ’bullir’ > “ferv-esco”, ’posar-se a bullir’
“Claro”, ’fer clar’ > “clar-esco”, ’fer-se clar’
“Palleo”, ’estar pàl·lid’ > “pall-esco”, ’tornar-se pàl·lid’
“Iuveno”, ’ser jove’ > “iuven-esco”, ’crèixer, fer-se jove’.
Alguns verbs no tenim el verb primitiu del qual s’ha format el verb incoatiu, però facilment el podem deduir:
“Illuc-esco”, ’començar a brillar’ d’un suposat “illuco”, ’brillar’
És també molt possible que aquest mode incoatiu del verb llatí tingués relació amb el mode verbal grec denominat com “aorist”, que és un forma verbal que té com a característica el ser atemporal, i que podriem traduir com un gerundi reflexiu. Alguns exemples els tenim en:
“Zeteo”, ’buscar’ > “e-zet-esa”, ’buscant-se’
“Kilindo”, ’rodar’ > “e-kil-isa”, ’rodant-se’
“Onomaxo”, ’especificar’ > “onom-asa”, ’especificant-se’
“Bouleio”, ’deliberar’ > “e-boule-isa”, ’deliberant-se’
Aquest mode verbal grec podriem traduir-ho bàsicament pel seu sufix “is” que queda reduit a “-s-” més el morfema personal “-a”.
Aquesta arrel “is” la podem traduir per ’sortir de l’interio’, que també equival al nostre ’ser’, ja que per ser cal que alguna cosa surti a l’exterior, es materialitza, moltes vegades a partir d’una cosa anterior previa, de la qual formava part i s’independitza. Per això els verbs llatins en la seva forma incoativa representen l’inici, el seu començar a ser, a ser per si mateix, i tenen un paregut al verb reflexiu i passiu, representat pel mode aorístic del grec, encara que aquest representa una forma atemporal del verb, ja que és una acció no subjecta a un moment, perquè es realitza en el mateix subjecte, al marge dels objectes sobre els quals els verbs fan la seva accio. D’aquí que els nostres derivats llatins (catalans o castellans) portin aquest sufix que els hi dona aquest sentit d’acció en si mateixa, en el subjecte mateix, i per efecte de quelcom que surt de dins d’una altra cosa.
Així “nascor”, d’un anterior “gino” o “gine”, ’generar’, representa el fer de ’fer-se’ un mateix pel fet de sortir del progenitor, la mare, que és qui la genera, qui la pareix, però no qui la “neix”, ja que el nèixer és una cosa pròpia del qui neix, que surt de l’interior del si matern, i ho fa per si mateix.
Verbs com “nèixer” tenim molts i tots amb el mateix sufix verbal: “-ixer” en català, i “-ecer” en castellà: con-èixer, èixer, par-èixer, mer-èixer, etc. I en castellà: cr-ecer, envej-ecer, rejuven-ecer, apar-ecer, pad-ecer, enroj-ecer, entern-ecer, adorm-ecer, m-ecer, etc. Són per suposat molts, i més en castellà que en català. Tant “-eixer” com “-ecer” són derivats del llatí “-iscere”, del qual, si extraiem el morfema de l’infinitiu (-ere) ens resta “-isc-”, traduit al català com una “-x-” i per una “-c-” al castellà amb so de “-s-” o “-z-”.
Aquest morfema incoatiu, aorístic i de certs verbs on l’acció del verb resta en el mateix subjecte, és a dir, intransitiva i reflexevia, és pròpia dels verbs copulatius i de moviments, nominals i intransitius, ja que desenvolupen l’acció per si mateixos, tal i com és l’acció del naixement, és a dir, una reacció que té el fetus que per si mateix surt del recipient uterí. Són accions pròpies i involuntàries, pròpies del ser que no es poden fer de forma voluntària ni provocar externament.
L’arrel “is”, a més de ser la base o lexema dels verbs “ser”, “sortir”, i del verbs bascos “izan”, ’ser’, “isuri”, ’fluir’, i “sortu”, ’nèixer’, forma part de les arrels de molts grups de paraules, totes elles molt importants dins dels respectius lèxics de cada llengua. Potser perquè el basc no perd la “i” inicial, o no la perd tant com les llengües indoeuropees, tenim paraules que facilmente es poden relacionar amb aquesta arrel “is”.
En primer lloc citaré un grup de paraules basques que volen significar ’sortir’, ’començar’, com “sortu”, ’nèixer’, però que conserven la “i-” inicial:
“Iso”, ’so’ paraula o interjecció que diu als ànimal de càrrega per aturar-los, però que, literalment, vol dir ’al començar’, en el punt d’arrencada, el punt en què s’està aturat i a punt per arrencar.
“Istripu”, ’accident’ que és una paraula composta de “trip”, de la qual també prové la paraula castellana “tripa” o la catalana “estripar”, és a dir, ’sortir-s’en les panxes o budells’ degut a un trencament de la paret ventral.
“Itzari”, ’esquerdar-se’
“Izor”, ’embrassada’, ja que el fetus es forma en el lloc d’inici, en el lloc on el ser s’origina.
“Izur”, ’rinxol’, atès que “ur”, ’corrent’ es relaciona amb el lloc de sortida per no sortir directament, sinó encaragolant-se com l’espiral o tirabuissò.
“Isuri”, ’fluir’, compost com hem vist en la paraula anterior d’”ur”, ’corrent’ i “is”, ’sortir’.
“Izan”, ’ser’, ja que el ’ser’ té a veure amb el sortir, amb l’originar-se, iniciar-se a la vida externa, fora de l’úter matern. D’aquesta paraula en deriven altres com:
“Izadi”, ’naturalesa’, amb el morfema “-di”, pluralitzador, i que defineix la naturalesa com a conjunt de sers.
“Izpi”, ’fibra, bri’, ja que “pi” forma part dels derivats del fonema “b” amb el significat de ’separació’, i per tant és el ser o surtida de la planteta quan aquesta és molt petita.
“Izter”, ’cuixa’ , ja que defineix la cama, i la cuixa com a part d’aquesta, com a extremitat que surt del cos. Derivats d’aquesta o que pertanyent al mateix grup semàntic tenim:
“Iztar”, ’entrecames’ i “iztai”, ’ingle’.
El llistat de paraules que contenen l’arrel “is” o “iz” en basc no acaba aquí. Hi ha tres matèries molt importants que es poden definir per la seva característica principal: el fet de sortir. Són l’aigua, la llum i la paraula. La primera sorgeix de la terra, dels manantials, la segona dels focs o lluminàries i la tercera de la boca de les persones.
“Isuri”, ’fluir’ que defineix no només el fet de sortir, sinó una de les característiques de l’aigua o dels líquids, la seva fluidesa.
“Istil”, ’toll’
“Isipu”, ’brotxa’, lloc a l’interior del qual es conté l’aigua o els líquids.
“Istingar”, ’fangar’
“Istingatu”, ’calafatejar’
“Izoki”, ’salmó’
“Izurde”, ’dofí’, per la seva semblança amb el porc, “urde”, ja que el dofí té un cert paregut però en l’àmbient aquàtic.
“Izotz”, ’gel’, format per “iz”, ’aigua’, més “hotz”, ’fred’.
Relacionades amb la llum tenim:
“Izar”, ’estel’
“Izarbel”, ’planeta’
“Itzal”, ’ombra’
“Isla”, ’línia de llum de les carenes de les muntanyes’
“Isladatu”, ’reflectir’, ’reverberar’
“Ispilu”, ’espill’, asombrós paregut amb el mot català
“Izeki”, ’cremar’
Respecte a la paraula, “hitz” en basc, són moltes les derivades però tan sols apuntaré les més curioses:
“Iskanbila”, ’cridòria’
“Hizkuntza”, ’idioma’
“Isil”, ’silenci’, en aquesta traducció també és patent la seva semblança entre mot català, castellà i basc.
“Hizmotel”, ’tartamut’
“Hitzorrontzi”, ’parlador’
“Izen”, ’nom’
És ben evident que aquesta arrel ocupa un lloc privilegitat en el lèxic basc, però tampoc és al·liena en d’altres llengües, com el llatí, el grec o l’anglès, a més dels idiomes procedents del llatí. En el mateix grec trobem paraules que encara avui són d’ús tècnic o culte com:
“Iso”, ’igual’, que com la paraula basc “iso” vol indicar, a més d’’igual’, que és com habitualment la traduïm, el lloc on s’inicia una cosa, que és per definició un lloc d’inici, on tots estem igualats per ser el punt de partida.
“Istme”, d’igual significat i que com tots sabem és la sortida per la qual una illa es conecta amb el continent o el continent amb l’illa.
“Istoria”, ’informació, saber’, que ha esdevingut per a nosaltres la branca del coneixement així anomenada. És fàcil veure en “is-tori-a” la conjunció de l’arrel “is”, ’paraula’ més la paraula “tori”, ’lloc’.
“Isquia”, que tant pot anomenar la ’força’ com la manca o sortida de “-hemia”, ’sang’ o l’os que es troba al maluc però junt a on surt la cama. És clar que per donar una explicació molt acurada cal conèixer amb més profunditat no ja sols el grec sinó la seva possible evolució a partir del proto-grec.
Respecte a l’anglès només citaré el verb “to be”, que en la tercera personal del singular fa “is”, una de les formes més utilitzades del verb “to be”, i que coincideix amb els verbs llatins, en la seva tercera personal singular del present: “es”.
De les paraules llatines, i concretament de les seves derivades al català o castellà tenim diverses paraules, algunes més presents en un idioma que l’altre, però practicament compartides pels dos:
“Sortir”, que en castellà trobem en “surtir” (“surtir efecto”), de les quals prové el nom “sortidor” o “surtidor”, referit al lloc on brolla l’aigua. Els acadèmics de la Real Acadèmia Espanyola fan derivar aquesta paraula del llatí “surgere”, a través del participi “surrectus”, que dona com paraula contreta “surtus”, i d’aquí es forma el nou verb “sortir” o “surtir”. Crec que podríem trobar altres explicacions si reconeguessin l’existència d’arrel més antigues que el propi llatí.
“Surgir” que com ja he dit prové del llatí “surgere”. Com en el verb anterior, “sortir”, tenim l’arrel “sor” o “sur”, que com veurem més endavant, també trobem en el lèxic basc amb molta abundancia. Per exemple “isuri”, ’fluir’, que és un verb que comparteix significat amb aquests dos, però amb la particularitat de tenir la vocal inicial “i-”. També cal distingir en aquesta única arrel “sor” o “sur” la confluència de dues arrels diferents, precissament per perdre’s la vocal inicial. La primera seria “i-sur”, de la qual ja hem vist força casos, i la segona seria “a-sur”, que obté un significat molt diferent i que després, encara que sigui de passada, m’entrentindré a comentar-la una mica.
“Sorber” del llatí “sorbere”, amb idèntic significat, però que es pot associar en quant al seu significat a l’arrel “sor” més un fonema “b” indicatiu de ’separació’, tal i com fa qui “sorbeix” que separa el líquid del recipient, i produeix una corrent de sortida des d’aquell recipient.
Per últim el verb català, o més concretament valencià, “eixir”, del qual també tenim la paraula “exit”, ’sortida’. Segons el diccionari Alcober Moll es tracta del llatí “exire”, compost per la partícula “ex-” més “ire”, ’anar’. En primer lloc sembla estrany que la construcció que es fa amb “ex” derivi en formes verbals com: “ix”, “ixem”, “ixen”, “ixent”, etc., quan el verb anar fa formes com “vaig”, “anem”, etc. Altres verbs compostos amb el prefix “ex” fan formes que són fidels al verb primitiu: “exonerar”, “exonero”, de “traure”, “extraig”, etc. Crec que la seva etimologia podria provenir directament de l’arrel “is” i que posteriorment es confongués amb el prefix “ex”, encara que l’explicació a partir de “ex-eo”, ’vaig fora’ sigui bastant verosímil.
Altres paraules que contenen l’arrel “sor”, com he citat abans, semblen tenir una possible explicació a partir de l’arrel “asor”, i que el prefix “as-” li dona un significat molt diferent a una sèrie de paraules com són “sortilegi”, “sord”, “sorpresa”, “assortir”, “sort”, etc. Lluny del significat referit al fet de ’sortir’, si tenen a veure amb el que representa “as”, en el sentit d’allò que es desenvolupa exteriorment, més l’arrel “or”, amb el sentit d’allò que corre, que s’estèn. És molt il”lustrativa la paraula castellana “azorar”, que la RAE relaciona amb l’au anomenada en castellà “azor”, que fa derivar del llatí *acceptor. Contràriament penso que aquesta, més paraules basques com “zor” ’deute’, “sor”, ’estupefacte’. “sorgor”, ’extasiat’, “zurtu”, ’agafar per sorpresa’, “zurrun” , ’dur, agarrotat’, “zur”, ’fusta’, “sorgin”, ’bruixa’, “sorjes”, ’persona excèntrica’ “zorro”, ’funda’, “zorne”, ’pus’, “zori”, ’sort’, “sorta”, ’feix, sèrire, col·lecció’,etc. Totes aquestes paraules seran tractades en un article que parteix de l’arrel “azor” encara que després la materialització d’aquesta arrel sigui només “sor”. El significat bàsic seria, doncs, el de fluir externament sense que l’exterior influeixi l’interior, o filtri cap a ell.
Aquestes paraules i verbs amb significat “sortir” tenen el seus referents més clars en els mots bascos següents, quasi idèntics en so i significat:
“sortu”, ’nèixer, originar-se, sortir’
“sorgabe”, ’no engendrat’
“sorbide”, ’origen’
“sorrera”, ’començament’
“sortalde”, ’orient’
“sormin”, ’dolor de part’
També és molt probable que la paraula basca “soro”, ’sembrat’, tingui a veure amb “sortu”, ja que el sembrat és el neixement de les plantetes, de la mateixa manera que en cercs llocs de Catalunya s’ha conservat el mot “sorteta” per l’hort, i concretament pel viver on neixen les noves plantes.
Ja per acabar citar el morfema llatí “-izare” que s’afegeix als verbs que denoten una acció el resultat de la qual implica el significat del substantiu o dels adjectius que es prenen com a base. Així de “narcòtic” “nacort-itzar”, o de “vulgar” “vulgar-itzar”. Com es pot veure es un compost de l’arrel “is”, ’sortir’ i més concretament en aquest cas ’ser’ més el morfema d’infinitiu “-are”.
Bizi
Decir
Dir
Eixer
Estar
Estel
Estrella
Geisser
Glaciar
Glicerina
Història
Hitz
Ice
Inici
Issar
Isur
Izar
Nèixer
Peiz
Pis
Ser
1 comentario
Lluís -