ELS VERBS itz, SER, I u, TENER

 

LA TRANSCENDÈNCIA DELS VERBS:

“ITZ”, ’SER’, I

“U”, ’TENIR,

EN ELS NOSTRES IDIOMES

 

 

Semblen ser verbs dels més primitius que coneixem i dels quals trobem la seva presència en els verbs bascos “izan”, ’ser’, “ukan”, ’tenir’, com també en els nostres “ser”, i enels participis “-at”, “-ado”, etc. També sembla segura la seva presència en el llenguatge ibèric, que, precisament, per ser aglutinat, tremendament aglutinant, i molt desconegut encara, ens resulta difícil identificar el seus verbs, especialment els que considerem més importants com aquests “ser” i “tenir”.

Sembla que el verb “ser” actua com a idioma bàsic en la composició dels altres verbs, o al menys d’algunes formes dels altres verbs, i els hi dona el seu caràcter passiu, intransitiu, per això té el seu complment en el verb “tenir” o “haver”, que li dona al “ser” un caràcter actiu i transitiu. El “u”, ’tenir’, es conjuga i aglutina amb el “itz”, ’ser’, formant la base auxiliar per a molts altres verbs, especialment els verbs bascos. Aquests, segons siguin actius i transitius o passius i intransitius, es formen amb el verb “”u”, ’haver’ o ’tenir’ o amb el verb “itz”, ’ser’. D’aquí la seva importància en la formació dels verbs en base a aquests dos verbs fonamentals.

 

1. Presència en el basc o eusquera.-

 

El verb “izan”, ’ser’, té una base o arrel que es redueix a “itz”, amb un morfema verbal “-an”, típic dels verbs bascos més antics. Aquesta arrel adopta diferents formes segons els temps en què es conjuga: “-iz”, “-za-”, “-ide”, “-tz-”, etc. Quasi sempre és present en el fonema “tz”, que de vegades es presenta escrit com “z”, i d’altres derivat a “t” o “d”. Però el que ara més ens pot interessa és destacar la seva presència en les formes norminals, no personals, com són el gerundi, acabat en “-ten” o “-tzen” i en el participi acabat en “-tu” o”-du”. En aquestes formes descubrim dos morfemes importants: el del cas genitiu basc, “-en”, ’de’, i el mateix radical del verb “ukan”, ’tenir’, en la seva mínima expressió: “u”. Són morfemes molt petits, formats per dos o tres fonemes, i en el cas del verb “ukan”, un únic fonema, la “u”. Aquest morfema li dona el caràcter perfectiu al participi, és a dir, cosa obtinguda, realitzada, acabada, tan pròpia dels participis en molts idiomes, matís que li dona al participi la presència del verb “ukan”, ’tenir’ o ’haver’. Aquests morfemes mínims, la “d” del verb “itz”, i la “u” del verb “ukan”, actuen d’auxiliars en la formació de les formes compostes dels verbs bascos: “egin du”, ’ell ho fa’, “joan da”, ’ell va’, “etorri da”, ’ell va’, o “eskatu gen-u-en”, ’nosaltres ho demanavam’.

La lectura que cal fer, doncs, d’aquestes dos formes verbals nominals tan bàsiques, com són el gerundi i el participi, és la de que el primer, el gerundi, és un cas més de genitiu bassat en “-en”, ’de’, que és el sufix final, i, per tant, el primer en la lectura que faríem nosaltres, i “-t-”, és el radical del verb “izan”, ’ser’, que li dona el sentit d’alguna cosa que “és”. En la forma verbal nominal d’”egin”, ’fer, “egi-t-en”, ’fent’, la lectura que hauriem de fer literalment seria: ’de ser fet’, el que li dona un matís o caràcter d’acció que s’està fent, realitzant, no acabada. Aquí és difícil encertar en la traducció ja que la utlització del participi ’fet’ ens distorsiona una mica el veritable valor d’”egi-”, que no és cap participi sinó un radical del verb, que tampoc és exacte traduir per l’infinitiu ’fer’, amb el qual la traducció d’”egiten” seria: ’de ser fer’, o ’de és fa’. Un segon exemple: “joa-t-en da”, ’ell va’, o millor ’ell és anant’, el verb auxiliar “da”, ’ell és’, es veu reforçat per la “-t-” de “-ten”, amb el seu valor de ’ser’.

En el cas del participi, avui tan utilitzat (“-tu/-du”), el formen els radicals dels dos verbs més bàsics units: la “-t”, radical del verb “itz”, ’ser’, i la “u”, del verb “ukan”, ’tenir’. En conjunt, la traducció seria: ’haver de ser’ o ’haver set’ o aimplement ’ha set’, que li dona un sentit de possessió, de cosa o acció que ja no s’està realitzant, sinó que està feta, acabada, i per tant, la podem ’tenir’ en un sentit figurat. Aquest concepte també el veurem repetit en altres idiomes, en els seus participis, encara que provinguin del llatí, com és el cas del castellà, “ama-do”, o del català, “estima-t”. Però la faceta més productiva d’aquest participi és la seva participació en la producció de molts dels nostres adjectius o noms.

 

 

 

 

1. Adjectius i noms formats en base al participi, i al radical del verb ’ser’.-

 

La formació del participi, tal com es testimonia en el verb “ukan” i en la seva funcio de verb auxiliar, és deguda en la seva meitat a la presència del radical “u”, que unit al verb ’ser’, també en la seva mínima expressió, “-t-”, formen el morfema “-tu” o “-du”. Però no és únicament en el basc que aquests verbs han tingut importància en la formació de diferents formes verbals, sinó també en el llatí, en la formació del supí, que ha donat el nostre participi passat. La única diferència entre el basc i el llatí estriba en que aquest últim ja introdueix el gènere en la conjugació de les formes verbals nominals, cosa que distorsiona els morfemes i fa desaparèixer el radical “u” del verb ’tenir’, confós pel sufix de gènere masculí “-us”. Així, junt a “ama-t-us”, tenim “ama-t-a” i “ama-t-um”, masculí, femení i neutre. Això fa que els noms i adjectius derivats del llatí es puguin reconèixer per la seva doble declinació, si més no, masculina, “estima-t”, i femenina “estima-d-a”.

D’aquí que moltes paraules nostres siguin participis llatins esdevinguts a adjectius i noms: estima-t, baixa-da, sorti-da, etc. Però no sempre, crec, ho podem atribuir a un participi provinent del llatí, sinó que en molts casos el suposat participi només té sentit en femeni (amani-da, sola-da, eixi-da,..), el que ens porta a cercar-li un altre origen. Es tracta de la forma del verb “itz”, ’ser’, que no forma compost amb el verb “ukan”, ’tenir’, afegint al radical “-t-” el fonema “-a”, que situat al final pot semblar el típic morfema del femení. Crec que la lectura hauria d’anar cap a l’idioma basc, amb la seva “-a” final de l’article determinat, o bé, la “a” que forma part del verb “izan”, ’ser’ en el temps present: “n-a-iz”, “d-a”, “z-ar-a”,... morfema que constrasta amb el “-en-” del passat: “d-a”, ’ell és’, al costa de “z-en”, ’ell era’. Ambdues solucions, la d’article determinat o la de morfema verbal del temps present, ens allunya del supí llatí, i ens redirecciona cap a l’eusquera com explicació al que, fins ara, s’atribuit a un participi femení d’origen llatí.

 

1. Relació de paraules explicables per un origen basc o ibèric, i no llatí.-

D’una llarga llista de paraules on abunden els casos clars de participis, llatins o formats posteriorment sobre una base no llatina, hi han algunes paraules que, crec, hem de cercar en altres origens més antics per trobar la seva explicació semàntica i d’evolució lingüística.

També trobem en el basc paraules que se li ha donat un valor de participi, quan en realitat no és el típic participi basc, construït amb el morfema “-tu” o “-du”. Paraules com “itxi-ta”, ’tancat’, del verb “itxi”, ’tancar’, ens poden fer veure que més antic que el participi format amb “-u” tenim el participi acabat en “-a”, que dona paraules com “itxi-ta”, ’tancat’ o “harjo-ta”, ’corcat’, del verb “harjo”, ’corcar’ , formades només pel radical del verb “itz”, ’ser’, sense la participació de ’tenir’. En alguns casos el participi és doble, i s’ha afegit al participi normal, un segon que podem anomenar com participi passiu (-da/-ta), com en “aska-tu-ta”, ’alliberada’ o simplement ’lliure’, encara que podem atribuir a la formació del participi un radical modern com és el verb “askatu”, ’alliberar’, que el mateix participi dona nom al verb i actua com infinitiu i com radical verbal.

Potser la tercera persona del singular del present d’indicatiu del verb “izan”, ’ser’, “da”, ’ell és’, pugués coincidir en la forma i en el sentit d’aquest morfema del vell particpi acabat en “-da” o “-ta”, i que hagi una coincidència entre formes verbals personals, en el cas de la tercera persona, la qual no porta forma expressa, i la forma verbal nominal del participi. En el llatí crec que també és pot rastrejar, en algunes paraules, la resta d’aquest participi acabat en “-ta”, diferent del femení del supí, ja que en molts casos no és pot ni reconèixer el verb del qual formen part, havent-nos quedat únicament la paraula, adjectiva o nom, en el lèxic llatí.

Comencem per aquestes podem citar:

1. “Quinta”, que és una paraula qu el llatí ja formava possant la “t” per formar un adjectiu numeral ordinal, el lloc cinquè, partint d’un nom, el del número cardinal “cinc”, en llatí “quinque”. Com a adjectiu aquest concorda en gènere i número amb el substantiu que acompanya: “quint corredor” o “quinta columna”.

2. “Volta”, sembla ser un participi llatí, en femeni, del verb “volo”, ’girar’. Sembla que, a més del més general “volta”, també s’utilitza “volt”, masculí. Semblaria, doncs, un cas clar de participi supí del verb llatí, amb una traducció clara i coherent amb el significat del verb.

3. “Falta”, ja no seria una paraula tan clara com les dos anteriors, derivada d’un participi femení d’un verb llatí, desconegut i únicament conegut en llatí vulgar, on apareix com “fallita”, la qual cosa ens permet veure una influència d’una llengua estranya, o al menys desconeguda, que va cedir aquesta paraula al llatí. Segurament una paraula o verb inexistents en el llatí clàssic, i que ha donat nom a tota una sèrie de paraules derivades com: fallar, falla, fallida, etc.

4. “Porta” és una paraula que també existeix en llatí, tal qual, amb el mateix significat i pronunciació. El més curiós és que no es cap participi format a partir d’un verb conegut, del qual “porta” fos el seu participi, femení o plural, ja que també els plural es poden formar amb el sufix “-a”. Per tant “porta” no es relaciona amb cap verb, encara que és evident que verbs com “portar”, malgrat no semblar que tenen el mateix significat, estan relacionats amb aquesta paraula, que té una doble accepció: de lloc per o sortir i entrar, i acció de dur alguna cosa d’un lloc a un altre. És molt probable que l’arrel “por”, de la qual es deriva el verb llatí “porro”, fos l’arrel de la qual es formés la paraula “porta”, a més d’altres paraules, en principi al·lienes, com “porus”, “per”, “pro”, “fora”, etc. En conclussió, estem davant d’un cas on el llatí presenta una paraula amb el morfema “-ta”, que en el seu propi lèxic no té explicació, al no ser un derivat clar de participi d’un verb pels llatins desconegut. Havia de ser, doncs, simplement una paraula adjectiva que amb el temps es va substantivar.

5. “Festa” és una paraula que sembla venir del plural de “festum”, ’dia especial’, i seria, doncs, ’dies especials’. No obstant sembla tenir el mateix aspecte que la paraula anterior, “porta”, i que respon a un compost sobre una arrel “fes”, de la qual no tenim cap coneixement i que no podem avençar el seu significat, ja que no consta cap paraula llatina que sigui simplement “fes”.

6. “Pasta”, en llatí sembla existir “pastilla” però no “pasta”. “Pastilla” ja en llatí era un clar derivat diminutiu d’una paraula “pasta” no coneguda. En aquesta paraula, també el llatí sembla haver perdut el record de l’existència de la paraula primitiva “pas”, molt possiblement relacionada amb verbs com “peixer” o “passar”, a més de “pastar”. Seria un cas més de participi passiu, que no té presència del verb “u”, ’haver’, format en èpoques molt anteriors a la de la formació de les conjugacions dels verbs llatins.

7. “Costa” és una paraula que s’ha volgut relacionar-la, de forma forçada, amb el verb llatí “constare”, amb el mateix significat que el nostre “constar”, la qual cosa ja ens allunya del seu significat més gràfic com ’costat’, vora on acaba una cosa, encara que pugui tenir més semblança amb “constar” en la seva vessant psicològica de “cost” econòmic. El “cost”, el diccionario català-valencià-balear, ho relaciona amb la constancia que es té del valor econòmic d’aquella cosa, quan penso que el “cost” és independent del nostre coneixement, i existeix encara que no ens consti. Junt a la paraula “cost” tenim altres derivats molt més derifinitoris i gràfics com “cosir”, “costura”, “costella”, “costra”, “acús”, etc.

8. “Renda”, a l’inversa que “costa”, on el nom perd una “n”, en “renda”, el diccionari que ens serveis de referència diu que la guanya, fent-la partir de la paraula llatina “reddita”, participi del verb “reddo”, que va estar influenciat per la forma verbal “vendita”, ’venut’. Crec que són explicaciions un tant incongruents, ja que un verb dificilment influenciarà a un altre en la seva forma fonètica, ja que el seu paregut semàntic tampoc és important: hi ha molta diferència entre el fet de ’vendre’ i el de ’rendir’.

9. “Ruta”, que es fa derivar del adjectiu, participi, “rupta”, ’trencada’, un adjectiu format a partir del verb “rumpo”, ’trencar’. Novament és difícil entendre la relació semàntica entre ’trencar’ i la paraula “ruta”, amb el seu significat. Evidentmen que la similitud fonètica, “ruta” i “rota”, és molt gran, amb una possible evolució de “u” a “o” en el cas de “rota” que no s’ha donat en “ruta”. Fugint d’explicacions forçades, crec que és molt més probable relacionar la “ruta” amb el verb “rutllar”, és a dir, ’anar corrent’, donant voltes, cosa que s’adiu amb el mot “ruta”, que conservaria el sufix propi dels participis passius en “-ta”, i que s’hauria format sobre l’arrel “rull”, “rull-ta”, ’és o està rutllant’.

10. “Rota”, paraula que està lligada a la paraula anterior, ja que havia de tenir un origen similar al de “ruta”, en base a l’arrel “rull”. En llatí existeix la paraula “rota”, encara que no es coneix de quina paraula primitiva es va formar, quan si sembla evident la seva similitud amb els participis. És fàcil observar com del verb “rutllar”, i per observació de que les coses rodones giren més fàcilment en el seu desplaçament, es va transferir a la cosa que “rutlla”, la “roda”, per una evolució fonètica tipus “rutlla” > “rutia” > “ruta”, o per afegit del sufix “-ta”, com en el cas anterior (“ruta”) que donaria un participi “rull-ta” > “ruta”, ’és o esta rutllant’.

11. “Orxata”, que, segons la Real Acadèmia Espanyola, és un derivat del nom llati “hordeum”, ’ordi’, convertit a participi femení. Seria, doncs, l’orxata una llet extreta de la maceració de l’ordi. Realment les “orxates” es poden definir com a maceracions, en general, de fruits, llavors o tubercles, com és el cas de la xufla, la més coneguda de les orxates. Per tant, el paper de l’ordi no crec que fos definitori i important per imposar el seu nom. L’ordi va ser més important per un altre tipus de transformat a partir de la seva llavors, la cervesa. “Orxata” havia de ser una paraula, tipus participi passiu, formada a partir d’un mot, avui desconegut, “orxa”, amb el significat de ’dipòsit d’aigua’, format per les arrels “or”, ’corrent’ i ’aigua’, i “xa”, ’dipòsit’. Aquest mot junt amb el morfema de participi passiu que comentem, donaria nom a aquest tipus de beguda, extreta de la maceració amb aigua.

12. “Basta”, també segons la Real Acadèmia, prové del germànic “bastjan”, ’cosir’. Crec que “bas”, com arrel, denominava la part externa d’alguna cosa, com la “basta” dels arbres, o escorça, o el “bastiment” d’una porta o finestra, que els hi serveix de marc on encaixar, o, també, el fil cosit per senyalar el lloc de cossida definitiva. El verb “abastar” significa ’estar al límit de la nostra mà o de la nostra possibilitat d’agafar alguna cosa’. Crec, doncs, que és una arrel molt general i ampla, i segurament també present en diferents idiomes, però que basicament vol significar ’l’extrem extern de la separació’.

13. “Hasta”, que encara que pugui semblar no catalana, o únicament castellana, no és així, ja que en català també tenim paraula com “subhasta” o “asta”. Aquesta paraula, la Real Acadèmia, la fa derivar de l’àrab hispà “hatta”, que, per influència de llatí “ad ista”, ’fins aquí’, va prendre la forma “hasta”, ’fins’. Crec que és molt més segur fer-la derivar del substrat ibero-basc, i de l’arrel “as”, part formativa de l’anterior paraula, “b-as-ta”, amb el significat del que ’està a l’exterior’, l’extrem de separació externa. Aquesta arrel, junt amb el morfema que estem comentant, “-ta”, donaria “asta”, aplicable tant a les banyes del toro, com a qualsevol pal dirigit a l’exterior, i que per més extensió, denominaria al punt extrem fins on s’exten una cosa.

14. “Torta”, ja per finalitzar, la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola la declara com d’origen desconegut. Novament vegem que el participi passius primitiu, parent pròxim del basc acabat en “-ta”, s’uneix a l’arrel “tor”, amb el sentit de ’venir de l’exterior, i redundem amb la paraula “tornar”, el ’que és vingut de fora’. De l’arrel “tor” es formen moltes paraules com: tornar, tort, tòrocer, etc., relacionades amb el verb basc “etorri”, ’venir’, ’tornar’, al qual se li devia afegir el sufix “-ta”, “tor-ta”, que s’aplica als moviments inversos al d’anar, com també als aliments cuits girant-los la part exterior cap a l’interior (truita, tortell,...)