PRESÈNCIA DE L'ARREL AN

AN= creixer ( A=EXTERIOR, N=CRÉIXER)

L’ARREL “AN”.-

1. Introducció

2. L’arrel “an”: prefix, arrel, sufixat

3. Presència i significat en els idiomes clàssics

4. Idiomes antics: el basc i el xinès

5. Idiomes anglosaxons: l’anglès i l’alemany

6. Presència en els nostres idiomes: el castellà i el català

7. Presència en els topònims i antropònims

 

 

1. INTRODUCCIÓ.-

Les arrels de les paraules són les parts més nuclears i substancioses, molt identificades amb el significat de les paraules. Les arrels s’uneixen entre elles per formar paraules, que podríem dir “compostes”. Això ho fan seguin una gramàtica senzilla: la justaposició sense cap altre morfema que l’estar situades una al costat de l’altra. En aquests casos, la primera arrel fa la funció de determinant, de concepte més general, i la segona coma nucli o concepte específic.

Les arrels més primitives estan compostes per dos fonemes, habitualmente vocal més consonant. És la mínima expressió del que podem considerar una paraula , encara que els mateixos fonemes tenen, de per si, significat propi, que, després trobem en alguns morfemes o en paraules mínimes, com són les preposicions o les conjuncions. Fixem-nos simplemente en la preposició “a”, amb tot el seu valor semàntic de direcció envers una cosa externa, valor que tant pot ser utilitzat com preposició del complement indirecte, de la finalitat d’una acció, l’objectiu d’una acció, especialment quan l’acció és de moviment, on la “a” assenyala el moviment extern, el recorregut fins a arribar al destí. Quan aquesta vocal “a”, amb tot un conjunt de significats que formen un camp semàntic (extern, gran, creixement, situació exterior, fora, ...), s’uneix a una consonant, tenim la primera arrel primitiva, on la consonant juga el paper de nucli, moderada o complementada per la vocal “a”, amb tota la seva càrrega semàntica.

És el cas que ens ocupa, la “n” és una consonant molt bàsica, que pel seu so vocal, interior, que poca externalització necessita per fer-se notar, significa allò que té cos, matèria, contingut, substància, etc. La consonant “n” s’associa amb el concepte femení, ja que té en el seu sí la gestió dels nous sers, el lloc on creix, on es forma. També “n” pertany al protagonisme del “jo”, a les persones concretes (“en”, “na”), al sers o cases dels quals prenen ser, cosa o matèria, altres que deriven d’ells.

Quan s’uneixen la vocal “a” més la consonant “n”, obtenim l’arrel primitiva “an”, amb un significat resultant de la suma dels significats d’ambdós fonemes, però tenint en compte que la “a” actua com a determinant, com complement determinatiu, com gènere, com situació complementària. Precissament la “a”, com té una càrrega de posició externa, situa el significat de “n” en el terreny extern, fora, en la zona on no hi indivius, sinó una gran extensió, realitats inmenses, omnipresents, com són el medi ambient, el paisatge, el mar, l’espai, el terra, etc.

Des d’una dimensió temporal, la “a” dona a entendre el començament, el present, l’inici d’un fet o d’una cosa, el futur inmediat, el contrari de la “i”, que representa l’interior, el passat, el que ja ha succeït.

Com després podrem anar vegent paraula per paraula, i idioma per idioma, l’arrel “an” té el significat d’allò que se situa al davant, al principi, al començament d’un fet, les parts més externes, com són les muntanyes i els seus cims, els alts, els llocs més externs, les coses més grans, etc. Traslladat a les accions, reflecteix les accions de pujar, d’exterioritzar, d’aparèixer, de començar, de situar-se al davant, abans, en l’extrem, en el punt més avençat, algit, elevat.

Però no només té una explicació com a arrel, sinó que funciona també com a prefix i com asufix. Com sufix dona nom a adjectius de coses que es desenvolupen sobre altres, que els hi dona el seu nom i característica. D’un país o ciutat com Roma es forma l’adjectiu “rom-à(n)”, o de Valencia “valenci-à(n)”, és a dir, les persones que viuen o són d’aquestes ciutats, és, doncs, una forma de fer gentilicis perque totes les persones són, esta o viuen sobre un lloc que té un determinat nom. Això fa que sigui un dels sufixes més utilitzats per forma adjectius, que a la llarga s’han anat substantivitzant: capit-à, sol-à, tard-à, castell-à, etc. Com es pot comprovar en el tots els derivats “an”, en català, queden reduits a “à”, ja que la tendència fonètica del català és d’ensordir les “n” finals, especialment si la paraula és aguda: de “mano” castellana el català fa “mà”, de “sano” “sà”, de “grano”, “gra”, etc. La forma de saver si porta o no “n” final es veure quin és el femení; si en porta es evident que el masculí també en portava (romà-romana, valencià, valenciana,...).

És, doncs, el morfema “an” un dels més utilitzats per anomenar coses que es caracteritzen per esta sobre un lloc o una cosa, situades al seu damunt, com les persones habitants d’una zona, d’un poble o d’un país.

 

2. L’ARREL “AN”, PREFIX, ARREL I SUFIX.-

Les arrels primàries són més fàcils de detectar com a prefixos i sufixos que com a arrels propiament. L’arrel “an” en molts idiomes representa categories de paraules no substantives ni verbals, com són les preposicions, els adverbis, les conjuncions,... En aquest tipus de paraules, de per si molt curtes en sons, trobem amb tota claretat el seu significat. Com exemple de coincidència, quasi total, entre l’arrel i la paraula, ja que l’arrel ocupa quasibé la totalitat de la paraula, tenim l’adverbi grec “ano”, ’dalt’, ’a dalt’, ’la part superior’, ’la part alta’, ’allò que és antic’, ’el que és anterior’. Precissament aquesta paraula grega és la que representa una millor explicació del significat de l’arrel en el seu estat més pur.

Un segon exemple, també d’aparició de l’arrel en el seu estat més pur i simple, és el mot basc “hain”, ’tant’, ’tan’, on vegem que canvia el concepte i l’expressió fonètica, amb la conversió de “a” a “ai”, diptongant-la com és habitual en el basc abans de la “-n”. També podem observa una “h-” que només té un sentit i significat gràfic, però no semàntic com en d’altres casos. El significat d’”hain” com quantitat es fàcil d’entendre’l com a cosa situada al damunt, una certa quantitat posada al damunt.

També en l’idioma basc, si separem l’arrel de la seva desinència verbal “-tu”, com morfema d’infinitiu, tenim l’arrel “an” en “han-tu”, ’unflar-se’, ’agrandar-se’, on torna a quedar palès que aquesta arrel dona nom a allò que creix, que és o es fa gran, ja que aquesta característica s’adiu amb el fet d’estar ’a dalt’, ’damunt’, ’en la part alta’.

Però, on més fàcilment dtectem la presència d’aquesta arrel és el fet d’actuar com a sufix o prefix. Com a sufix, la terminació llatina “-anus”, que si descontem el sufix del cas nominatiu “-us”, ens queda “-an-”, i que ja he analitzat abans al parlar de l’adjectiu acabat en “-an”. Són moltíssims els adjectius formats amb aquest sufix (lleidat-à, saragoss-à, catal-à,...). També tenim un segon cas en el morfema del cas inesiu basc, acabat en “-an”, on el significat és similar a la nostra preposició “en”: “etxe-an”, ’a casa’, “kutxe-an”, ’en la caixa’. És del tot evident el significat del morfema com allò que està al damunt, sobre o a l’interior d’alguna cosa.

Com a prefix “an-” forma moltes paraules amb aquest significat que hem estat vegent continuament: ’sobre’, ’a dalt’, etc. En aquesta posició tenim dues arrels derivades que, des del grec i del llatí, han arribar a nosaltres: “ante”, ’davant’, ’enfront’, “anti-”, d’avant’, ’en front de’, ’contra’, el primer més utilitzat actualment com prefix amb significat d’abans, ans, davant, i el segon com posició contrària, oposada, enfrontada. Són dos matissos que deriven d’un mateix prefix, i que ha donat molts derivats. Dins dels prefixos “ante” i “anti” podem extreure el fonema “te/ti”, que adquireix diferents variants segons les paraules i els idiomes, però que tenen el seu valor semàntic del verb ser, que en la seva forma més primitiva, té una forma “itz”, amb derivacions fonètiques cap a “is”, “tz”, “te”, “ti” o “ta”, aquestes últimes utilitzades per formar els nostres participis (-do, -da, -t, ...).

Altres casos de prefix, són els que acompanyen a una paraula iniciada per so labial (p, f, v, b,...), que ja en el llatí transforma el prefix “an” en “am”, com en “am-pulla”, ’ampolla’ o “am-puto”, ’amputar’, ’tallar’, on queden clars els significats de “pulla”, com en “des-pulla”, o de “puto”, com en “poda”, o “ex-putar”, afegint-li el significat del prefix “am-” amb el sentit de ’davant’, ’extrem de fora’.

No només és un prefix freqüentíssim en les llengües llatines, sinó també en les anglosaxones, com l’alemany: “an-sprachen”, ’dirigir la paraula’, derivat o compost a partir de la paraula “sprache”, ’llengua’, ’idioma’, o “ant-wort”, ’resposta’, derivat de “wort”, ’paraula’

 

1. PRESÈNCIA I SIGNIFICATS EN ELS IDIOMES CLÀSSICS.-

En l’anterior capítol he citat algunes paraules a propòsit de les seves posicions com a prefix, arrel o sufix, en idiomes com el grec i el llatí. Però és especialment en el grec on trobem una major claretat i presència d’aquesta arrel en el seu estat més pur, ja sigui perquè quasi apareix sola o perquè el compost que forma el grec amb aquesta arrel té una forta càrrega semàntica basada en aquesta arrel. Citaré unes paraules gregues que, penso, expressen molt clarament el significat d’aquesta arrel:

a) L’adverbi de lloc “ano”, ’dalt’, ’a dalt’

b) L’adverbi de lloc “ana”, ’damunt’, ’sobre’

1. La preposició “anti”, ’davant’, ’en front’

1. El nomb “antos”, ’flor’, ’rebrot’, on aquestes dues parts de la planta representen la part més alta i extrema de les titjes i de la pròpia planta.

e) El verb “anasso”, ’regnar’, ’ser sobirà’

f) El verb “anago”, ’conduir cap a dalt’, derivat del verb “ago”,, 0conduir’, ’portar’

g) El nom compost “anodos”, ’camí de dalt’, ’camí que puja’, ’pujada’

h) També “anabassis”, ’pujada’, ’ascensió’

1. Un altre verb similar “anabaino”, ’pujar’, ’muntar’, derivat de “baino”, ’anar-se’n’, ’moure’s’

j) “Anerkomai”, ’pujar’, ’crèixer’, derivat d’”erkomai”, ’anar’, ’venir’

Del llatí hem heretat moltes paraules que contenen aquesta arrel, però triaré aquelles paraules que ens puguin ser més estranyes per poder examinar millor, amb més distància i imparcialitat, la seva relació amb l’arrel “an”:

a) “Ante”, prefix amb el significat de ’davant’, ’enfront’

b) “Ambulo”, verb derivat d’una arrel “bul”, amb el sentit d’impuls, acció de moviment endavant, que junt amb el prefix “an”, convertit a “am-”, adquireix el significat de ’passejar’, ’caminar’, és a dir, impuls cap endavant de la marxa.

1. “Amplio”, resultant d’un compost entre “an-” i l’arrel “bil”, contreta habitualment a “bl” o “pl”, amb el significat de ’reunió’, que dona el significat compost a “amplio” d’augmentar, d’eixamplar-se.

1. “Amplus”, relacionada amb l’anterior, i té el significat de ’gran’, ’espaiós’.

e) “Amburo”, compost de “buro”, ’cremar’ i que té el significat de ’cremar a l’entorn’.

f) “Amoveo”, que pot ser un compost del verb “moveo”, ’moure’s’, però que pot haver-se format, en un principi, com a compost d’”an-” més l’arrel “ob”, amb el sentit de ’propi’ o ’cosa d’un’, que junt amb “an-” adquireix un significat d’’apartar’, ’allunyar’, és a dir, distanciar-se una cosa propia d’un mateix.

g) El sentit d’”an” és el d’allò que està a sobre, al damunt, com en “anulus”, ’anell’, al costat d’una cosa, que li dona l’arrel “ul”, i junt amb “an-” el que està a sobre, al damunt, rodejant una cosa.

h) “Ancisus”, un clar compost amb “cis”, ’tall’,’separació’, que dona el seu sentit semàntic de ’tallat al voltant’.

i)“Ambio”, ’donar voltes en torn’, amb una arrel afegida mínima, “-b-”, ’separar’, o “bi”, ’dos’, com número resultant d’una separació de la unitat.

j) Amb aquest sentit d’allò que tenim al costat, damunt o a sobre, tenim paraules que han donat noms, algun molt conegut i d’altres no, com “am-icus”, ’amic’, com nom compost per aquella persona que es troba al costat, al voltant, a sobre d’un, amb el prefix “-ic”, ’extret’ o cas partitiu basc que ha donat lloc al sufix adjectival “-ic”.

k) “Am-icio”, ’embolcallar’, ’cobrir’, amb el sentit que hem vist abans per “amicus”.

1. Amb un sentit de crèixer, d’ampliar, tenim “amphitheatrum”, ’amfiteatre’, ’edifici oval’, on les platees creixen envers sentits oposats, el que li dona una forma circular o ovalada.

1. “Amolior”, d’una arrel “mol”, ’afluixar’ que li dona el sentit de ’treure, afluixar, cedir, del davant’.

n) “Amitto”, ’deixar anar’, ’afluixar’, d’una arrel “it”, amb el sentit de ’sobresortir’ o ’sortir’.

o) “Amigro”, amb una base o nom nuclear “migro”, amb el sentit de ’format del que cau o es desprèn’, i que prèn el significat d’’anar-se’n’, ’emigrar’.

p) “Amnis”, ’riu’, ja que és un corrent, “-is”, que avença, que creix, que marxa cap endavant.

q) Quan hi ha paraules que neguen o canvien la significació d’”an”, s’obtenen verbs i noms amb significats, aparentment, oposats, com en “amputo”, ’tallar’, ’amputar’, ja que el verb “puto” comporta el fet de ’tallar’ més la posició extrema o externa de la cosa tallada, representada en “an-”.

r) “Anfractus”, ’sinuositat’, ’cobra’, ’revolt’, on s’explica el fet de ser corbat com un trencament del moviment endavant, el moviment recta cap endavant, representat per “an-”.

s) “Ango”, ’estrènyer’, un significat contrari, oposat, als que hem citat per “an-”, i que s’explica pel fonema “-g/-k”, ’extracció’, i que afegit a “an-” vol representar l’absència, la manca, d’amplitud, de grandesa, i, conseguentment, petitesa, estretor.

t) “Anguis”, ’serp’, on, a més de l’estretor i angostura del cos de la serp, porta l’arrel “is”, amb el sentit de ’sortir’, ’fluir’, tal i com actua la serp, esmunyint-se i sortint a través dels llocs estrets.

u) “Ancillor”, ’serv’, ’esclau’, ja que l’arrel “cill” o “sil” significa allò que se situa a dins, tal com és el servidor o esclau, sotmès i constrenyit a l’àmbit domèstic, sota la direcció i manament del senyor de la casa, representat per “an-”.

1. Per últim quatre paraules relacionades amb la vida, representada per l’alè o aire que s’expulsa des de dins, “im”, com forma que es creia de donar vida, ànim, o espirit a les coses animades. En primer lloc tenim “animo”, ’donar vida’ ja que l’aire que ve de dins és expulsat envers l’exterior, cap al davant , “an”.

x)”Anima”, ’alè’, ’respiració’, com a font o representació de la vida, i dels sers vius, ja que la respiració és bàsica per mantenir la vida.

y) “Animus”, ’espirit’ molt relacionat amb la vida i l’ànim

z) “Anhelo”, ’esbufegar’, és a dir, impulsar cap endavant l’aire que surt dels pulmons i que, actualment, s’entèn com una forma de desitg.

 

4. PRESÈNCIA EN ELS IDIOMES ANTICS.-

 

Són molts els idiomes que venen des d’èpoques immemorials, però hi ha un que, per la seva proximitat a les nostres llengües llatines, ens pot obrir una porta al que podria ser un idioma prehistòric, especialment si estudiem la simplicitat de les seves arrels i la seva presència en els topònims, així com, també, en moltes paraules dels lèxics d’idiomes europeus. Es tracta evidentment de l’eusquera que, a més de les seves arrels monosilàbiques i tan primitives com “ur”, ’corrent’ o “aitz”, ’roca’, el seu contacte durant segles amb idiomes com el llatí i d’altres antigues europees, ha deixat una gran influència en els nostres idiomes. Només cal recordar la paraula “esquerra”, provinent del basc “esker”, mà esquerra. El català, el castellà, el portugués, el francès, l’occità, etc., han rebut gran quantitat de paraules del lèxic basc.

Un altre idioma antic, tant o més que el basc, és el xinès mandarí, que com ell conserva el seu lèxic en base a unes arrels mínimes, monosilàbiques, i molts cops les seves paraules són la unió de dues d’aquestes arrels monosilàbiques, amb la diferència que el basc té arrels compostes de vocal més consonant, predominament, i en el xinès, al contrari, consonant més vocal, amb tot un seguit d’acabament vocàlics o acabats en “n” o “ng”. En ambdós idiomes hi ha una presència de l’arrel “an” amb diversos significats, però que formen, tots ells, un camp semàntic amb els significats que fins ara he apuntat. Iniciaré una relació de paraules amb l’arrel “an” pel basc, ja que és el nostre idioma avi, deixant la paternitat al llatí.

1.  
   1.  

      1. Com hem vist abans, “-an” és el sufix del cas inessiu basc, que nosaltres traduim per la preposición “en”. És molt probable que també tinguin a veure ambdues estructures malgrat l’aparent diferent filiació.

      2. Una segona sèrie son paraules que expressen quantitat, volum, grandesa, abundància, ja que la mateixa que creix s’expandeix enver l’exterior, cap a dalt i cap als extrems. El nom més conegut és l’adjectiu “andi”, ’gran’, on podem veure com el sufix “-di”, també s’afegeix amb un sentit de pluralitzar, accentua el valor d’”an” com expressió de quantitat, i, per tant, molta quantitat.

      3. Molt semblant a l’anterior és “anitz”, ’molt’, on vegem a “an-” unir-se a “itz”, segurament relacionada amb el verb “iz-an”, ’ser’, i, per tant, ’gran, alt, primer, davant,... és’.

      4. També “hain”, ’tant’, ’tan’, expressa quantitat, i molt probablement estigui relacionat amb “han”, ’allí’, ja que els llocs llunyans es relacionen amb els llocs grans. La “h” no té cap valor ni semàntic ni fonètic, en aquests casos, i, potser, influit per un afany diferenciador, s’ha utilitzat com a diacrític per distingir-la d’altres paraules.

      5. Relacionat amb el temps i les posicions més altes o inicials tenim la paraula “aintzin”, ’antic’ on tornem a trobar la diptongació d’”an” en “ain”, cosa bastant habitual en el basc, especialment quan una vocal fa parella amb “n”, com és el nostre cas. Crec que és un cas lenificació de la consonant, de fer el sou més tou, i que fa que la “n” es converteixi en “ny”. De fet “ain” s’expressa oralment com “any” en català.

      6. “Gain”, ’cim’, és un cas de sufixació on “ain” s’aglutina al fonema “k/g”, relacionat amb els llocs alts, extrets, com en “goi”, ’alt’ o “garai”, ’alçada, temporada’ o “gara”, ’flama’, ’flor’

      7. “Aintza”, ’glòria’, ja que els llocs alts es relacionen amb la glòria, la famal, els llocs d’honor i de reconeixement social, de superioritat per damunt de la normalitat més vulgar i terrenal.

      8. També l’extremitat és anomenada “hanka”, sigui d’animal o humana, ja que suposa l’extrem del cos, un punt més exterior, on la presència de l’arrel o sufix “-ka” pot donar-li diferents matissos o accepcions a l’arrel “an”.

      9. Relacionat amb “handi” tenim el verb “hantu”, ’unflar-se’, ’agrandar-se’, on el morfema verbal d’infitiu “-tu”, que podem traduir com ’fer’, ’tenir’ o ’haver de ser’, complementa l’arrel “an”, que porta l’”h” diacrítica.

      10. Molt relacionat amb allò que tenim al davant, allò que apareix als nostres ulls, existeix nom i adjectiu “antz”, ’paregut, ’semblança’, del qual es forma la paraula “antzo”, ’teatre’ o art de representar uns fets de forma aparent.

      11. Per últim tenim la paraula “andanan”, ’en fila’, on “andan” lliga amb els nostres “andén” castellà i “andana” català. Un lloc per on es camina o “anda” desfilant i anant en sentit del moviment endavant, propi de quasi tots els moviments que segueixen una trajectòria.

El xinès mandari té com a final de sílaba la terminació en vocal, amb diptong o no, o en “n”, amb les dues variant “n” normal i “ng”, amb so oclussiu, gutural. Com la diferència semàntica entre ambdues “n” no la he arribat a copsar, he triat les paraules acabades tant en “an” com en “ang” més pel seu valor semàntic, prescindint d’una possible diferència semàntica entre ambdues “n”.

1.  
   1.  

      1. “Shan”, ’muntanya’, on la “a” presenta vocal llarga, cosa important però que el teclat nostre no permet escriure, però que en xinès es prou important a l’estar basat en quatre tipus diferents d’accents. Com es pot comprende la muntanya es relaciona amb tot allò alt, gran, exterior, elevat.

      2. “Huo shan”, ’volca’, on es defineix aquest tipus de muntanya com la que porta foc o ’de foc’, ja que “huo” vol dir precissament això: ’foc’.

      3. Relacionat amb el que és ’alt’ i ’gran’, tenim el verb “shàng”, ’pujar’, amb un accent sobre la “a” agut i un “n” un tant diferent al ser “ng”, que pot donar-li aquest valor d’acció sobre la muntanya i sobre el que representa, ’elevar’, ’fer-se alt’.

      4. “Xiang de “, ’alt’, adjectiu clar, ja que porta la paraula “de”, pròpia dels adjectius, al final. Porta accent descendent-ascendent i un paregut fonètic amb “shan”, ’muntanya’, que ens fa veure la relació semàntica, al menys pel xinès, entre l’alçada i la muntanya.

      5. “An zhuang”, ’muntatge’, on l’arrel “an” apareix sola i formant part de la segona paraula. És evident que el verb ’muntar’, inclús en el nostre idioma, es relaciona amb “munt” i amb “muntanya”, i que les peces que es munten cal anar-les juntant i trabant-les per aixecar tota la maquinària muntada, més gran i alta que les seves peces.

      6. “Zhang”, amb accent decreixent-creixent sobre l’”a”, vol dir ’crèixer’, un dels verbs relacionats amb tot allò que es fa gran, alt, ...

      7. El nom del mar i de l’oceà es forma amb dos monosílabs: “hai yang”, ’oceà’, essent cada una de les paraules: “hai” i “yang” ’mar’, per tant “yang”, amb accent allargat representa la grandiositat del mar.

      8. El concepte ’dia’ és “tian”, ja que el sol creix en el cel, es fa alt, i “tian hang”, on apareix per partida doble l’arrel “an”, vol significar ’fer-se de dia’, on “hâng” tindrà el valor de ’fer-se’, ’crèixer’.

      9. “Wang”, amb accent decreixent-creixent, ’anar’, ja que el moviment és expressat com un creixement en una direcció, un punt que avança en l’espai en direcció d’un destí, i, per tant, un anar guanyant espai.

      10. Per últim tenim el verb “fàng”, ’posar’, en el sentit d’allò que s’amuntega, que s’acumula, que es va fent gran.

 

1. PRESÈNCIA D’”AN” EN ELS IDIOMES ANGLOSAXONS.-

 

La presència d’”an” que hem pogut veure en el basc i en el xinès mandarí, arrenca d’èpoques molt pretèrites, molt allunyades en el temps, que fa que l’espai en què s’extèn aquesta arrel també sigui molt dilatat. Per això no és gens estrany que “an” també hi sigui present en els idiomes anglosaxons, no llatins, de procedència euro-asiàtica, i que van anar envaïnt Europa en diferents olejades fins a establir-se en els països del nord d’Europa, fent frontera amb l’imperi romà, situat més al sud. L’anglès i Anglaterra estan molt més influenciats pel llatí, ja que va estar aquella zona sota l’imperi, en canvi, l’alemany presenta poques paraules de prèstec llatí. Vegem la presència d’”an” en aquest idioma:

1.  
   1.  

      1. “Anfang”, ’principi’, ’començament’, paraula composta de “fang”, ’presa’, o “fangen”, ’agafar’, i l’arrel prefixada “an-”, que li dona un sentit d’agafar al davant.

      2. En el sentit anterior tenim “ampfeifen”, ’xiulit de sortida’, derivat o composta a partir de “pfeifen”, ’xiular’.

      3. “StoB”, ’cop’ ’xoc’ forma el derivat “anstoB”, ’impuls de sortida”, on “an-” reflecteix la primera posició, l’inici, la sortida.

      4. “Anfallen”, ’acometre’, derivada del verb “fallen”, ’caure’, ’baixar’.

      5. “Ander”, ’altre’, pronom i adjectiu que té el sentit d’aquell o allò que esta al davant nostre, aprop o junt, derivat del pronom “der”, ’ell’.

      6. “Anbei”, ’adjunt’, es forma a partir de “bei”, ’aprop’, ’junt’, amb un clar sentit d’estar al damunt, a sobre.

      7. Si “bau” vol dir ’construcció’, “anbau”, és el ’cultiu annex’, ja que el cultiu també s’interpreta com una construcció, quelcom que ha estat fet, essent la caracteristica d’”anbau” el fet d’estar aprop, al davant, annex.

      8. D’”sprache”, ’idioma’, ’llengua’, es forma “ansprachen”, ’dirigir la paraula’.

      9. Per últim tenim “antwort”, ’resposta’, ’contestació’, derivada de “wort”, ’paraula’.

A l’anglès, idioma anglosaxó molt més llatinitzat que l’alemany, trobem també moltes paraules amb “an”:

1.  
   1.  

      1. “Another”, ’altre’, molt similar al “ander” alemany, i al “otro” castellà, més l’arrel prefixada “an-”.

      2. “Answer”, ’respondre’, també paregut a l’alemany “antwort”, amb petites variacions fonètiques.

      3. Dins dels pronoms, quan s’anomena a una cosa qualsevol, de forma indefinida, normalment s’utilitza un sufix, “-i”, que vol indicar un individu, un exemplar d’una classe amb molts individus, un qualsevol, ja que tots són, més o menys iguals. És el cas del pronom i adjectiu indefinits “any”, ’algú’, i en cas negatiu, ’ningú’.

      4. La conjunció copulativa típica de l’anglès sembla arrencar directament d’”an”, més el verb ’ser’, en la seva variant “-da”, donant “anda”, i de forma més reduida “and”, ’i’.

      5. “An” és una arrel amb el sentit de ’damunt0, ’sobre’, i “antler”, ’asta’, ’cornamenta’, representa la unió de la paraula “ler” més “an-”, al damunt, sobre.

      6. “Angle”, ’pescar amb canya’, amb el sentit d’extreure el peix des de d’alt de la superficie de l’aigua, ja que “gle” ve de l’arrel “cul(gul” amb el sentit d’extreure.

      7. “Anoint” ’untar’ és quasí una paraula similar a la nostra “untar”, però porta el prefix “an-” amb el sentit de ’sobre’, ’damunt’, ja que és la part on habitualment se suca o s’unta.

      8. “Announce”, també similar fonètic i semànticament al nostre ’anunciar’, ja que el fet d’anunciar és posar la veu per damunt, i avençar per la paraula un fet que ha de venir.

      9. També la paraula “annex”, ’annexar’ és similar a la nostra, i queda clara la seva posició de damunt o sobre.

      10. Per últim un derivat de la paraula anglesa “new” en “anew”, ’de nou’, on podem veure com la mateixa “n-” de “new” pot ser la reducció d’aquesta arrel “an-” més una segona arrel, “ow” o “ew”, amb el sentit del que ens és propi, d’un mateix. Així “anew” seria lo propi de l’inici, del que va davant, que és el mateix que dir ’nou’.

 

 

1. PRESÈNCIA D’”AN” EN ELS NOSTRES IDIOMES CASTELLÀ I CATALÀ.-

 

Dins del castellà trobem paraules una mica diferents del català, però que ens demostren la variabilitat de certs morfemes i fonemes, que varien d’un idioma a l’altres, especialment les variaciones entre “s” i “t”. Vegem en el castellà:

1.  
   1.  

      1. “Avanzar”, és l’arrel “an” més el morfema-fonema “tz” que, de vegades, deriva a “t”, i d’altres a “s”. A més a més porta el prefix “av” que li dona el sentit de ’separació cap a fora’, i, per tant, defineix “avanzar” com ’separar-se respecte al que va davant’.

      2. “Ante”, preposició que presenta el seu sentit més corrent d’”an”: ’davant’, ’primer’, ’abans’, però en el dos sentits possibles: el que va o esta davant i el que està abans, “antes” en castellà.

      3. Derivat d’”ante” trobem “delante”, contracció de “de”, “el “ i “ante”.

      4. Respecte al temps i relacionat amb el mot llatí “manas”, ’dia’, en castellà trobem el mot “mañana”, és a dir, el principi del dia, per a la segona “-an”, més “man” que significa el sol que creix, que partint de l’horitzó s’eleva en el cel i que representa a tot el temps de llum, el dia.

      5. “Andar”, un mot que es paral·lel al català “anar”, amb un clar sentit de posar-se al davant, avançar.

      6. En un sentit similar al del dia, “manes”, tenim el mot “mano”, ’mà’, extrem o part més avançada del braç, on els dits es desprenen, cosa que reflecteix el fonema “m-”.

      7. “Anda”, llit elevat o pal·li que es utilizat per aixecar a una persona o a una cosa.

      8. “Anciano”, persona d’abans, de l’inici, antiga, coincident amb una base “antz” que ha donat varietats diferents de paraules en l’oral i en l’escriptura (c, t, s,...).

      9. Avanzar”, verb que utilitzem per definir altres paraules. Es posar-se davant d’un altre en el sentit de la marxa, essent “av-” el que li dona el seu sentit de ’separar-se’, en aquest cas del que va davant nostre.

      10. “Ángel”, nom grec que significa l’anunciador, i que prové de la composició entre “an-k”, ’elevar’, ’extreure amunt’ més “el”, ’paraula’ i que va donar nom al fet d’anunciar, i a la persona que anunciava, l’àngel.

 

En català també tenim moltes paraules, coincidents amb d’altres llengües, i d’altres més pròpies del lèxic català exclussiu, i que es relacionen amb l’arrel “an”:

1.  
   1.  

      1. “Abans”, molt similar a la castellana “avanzar”, però en el sentit de seprar-se cap el principi, cap a darrera, en la primera posició.

      2. “Davant” que té un sentit més d’espai, sinònim del castellà “delante”, però format amb el sufix “av” i la preposició “de”, contreta a “dav”.

      3. “Ampolla”, objecte format en base a dos conceptes: el format per l’arrel “pol”, en el sentit d’impuls, i l’arrel “an”, que estem analitzant i que defineix el fet del que esta al ’davant’, ’primer’, com és el cas de l’ampolla formada per l’impuls de l’aire sobre una massa de vidre posada al davant.

      4. “Antena”, objecte situat a la part més extrema o alta d’un cos.

      5. “Manta”, amb els seus variats sentits, però que tots expressen el fet de situar-se al damunt, desprenent-se una cosa pel damunt d’alguna altra, ja sigui roba o una làmina d’aigua.

      6. “Àmpit”, paraula formada per “pit”, amb el sentit que coneixement com a cosa prominent, sobresortint, i el prefix “an-”, cap al davant.

      7. “Manar”, molt semblant al significat de “manta”, però en un sentit més de ’generar direcció’, de ’preponderància’, d’estar pel damunt de les coses manades.

      8. “Any”, que com altres paraules relacionades amb el temps, es refereix a la pujada de l’astre rei en el firmament, la seva elevació al llarg de l’any, que integra un cicle solar, o “any”, iniciant-se l’any en el moment que comença a crèixer o inici.

      9. “Anvers”, cara situada al damunt d’una cosa, en oposició a la cara situada al davall o “revers”.

      10. “Tant”, que com “tan”, representa la quantitat o les coses situades al damunt d’un lloc, una certa quantitat. Com “t-an” són moltes les arrels que es formen entre un sol fonema inicial i l’arrel “-an”.

 

1. 7. PRESÈNCIA D’”AN” EN LA TOPONÍMIA I EN L’ANTROPONÍMIA.-

 

Dels molts topònims on s’aprecia la presència de l’arrel “an”, només he triat aquells que poder ser més fàcilment interpretables, per ser tot els trams fònics i arrels presents en la paraula comprobables en la realitat física del lloc. Començare per aquells anomenats com “macrònims” o noms de llocs grans, extensos:

1.  
   1.  

      1. “Atlas”, nom atribuit a la serralada muntanya situada en el nord d’Àfrica, i al costat de l’oceà Atlàntic. Ja en època grega se citava a Atlas com un tità o semidéu, que aguantava el cel sobre les seves espatlles. D’aquí que se li hagi volgut trobar un origen grec en la paraula del grec antic “talo” o “telo”, ’suportar’. Com després veurem al analitzar el nom de l’oceà Atlàntic, Atlante i Atlas són dos noms que representen al mateix personatge, perquè, com hem vist al partlar d’”ans”, català, i “ante”, castellà, l’arrel “an” sol portar un fonema afegit, que jo atribueixo al verb ser en la seva arrel més mínima, “itz”, i que ha donat diverses variacions: “an-s”, “an-te” o “an-tz”. Crec que és fàcil deduir que d’un original “atl-ants” hagi pogut derivar dues paraules, una “atla(n)s” i una altra “atlante”.

      2. “Atlàntic”, molt relacionada amb l’anterior, ja que “atlante” més el sufix propi per formar adjectius “-ic”, donaria el nom “atlant-ic”, que no seria més que un adjectiu format sobre la base “Atlants” en una de les seves dos variants. Però crec que cal explicar quina és la primera paraula de les dos que componen el nom: “atl-”, que com ja he citat abans, alguns fan derivar del verb grec “tel/talo”, ’suportar’. Crec que en això ens ajuda molt el poder tenir com a segura la segona part: “ante”, que ja hem vist abundament en totes les paraules on es present el seu significat: davant, al principi, al damunt, sobre, etc.

“Atal” en eusquera vol dir ’troç’,’secció’ i “ataldu”, ’tallar’, ’seccionar’, ’dividir’, del qual, i com fàcilment es pot comprendre, deriven les nostres paraules “tall”, “dalla”, “taller”, “talar”, etc., i no deriva d’un suposat étim “talea”, ’titja’ o ’palet’ en llatí. Aquest “atal”, conservant l’”a-” inicial el trobem molt clarament en “atl-”, però aquest cop amb una contracció a “at(a)l”, cosa freqüent al trobar-se sempre adherida a la segona part de la paraula: “-ante”. El significat és molt lògic: ’davant de la partició’, definint a la zona a l’exterior del Mediterrani com la part situada al davant de la partició, ja que l’estret de Gibraltar era entès com la divisió, la partició entre dos continents, Europa i Àfica.

I és que aquesta arrel “atal” no només existeix en eusquera i en els nostres idiomes, sinó també en el grec que fona lloc al verb “daio”, ’dividir’, ’distribuir’, ’partir’, del que deriven “daixo”, ’dividir’, ’partir’ i també el nom substantiu “dais”, ’part’, ’porció’, ’ració’.

1.  
   1.  

      1. “Andalucia”, segons alguns autors és un nom relacionat ame els bàrbars anomenats “vàndals”, poble germànic que va passar per la Bètica camí d’Àfrica. També d’altres ho associen al germànic “landa-hlauts”, ’terra de lots o herència’, és a dir, terres sortejades en lots, atribuïnt aquesta pràctica als pobles germànics que van envaïr Andalucia. Encara que fonèticament plausible sembla que el temps tan curt d’ocupació d’aquesta regió pels germànics fa difícil de pensar que fos l’origen del nom.

Crec que cal relacionar Andalucia amb dos noms: per una banda l’Atl-antic, en la segona paraula del compost que ocupa la primera part d’Andalucia, i amb Lusitania, una regió o província romana que ocupava part d’Andalucia, i que tindria la mateixa arrel, però en un segon lloc en Andalucia. La Lusitania que agrupava part de la meitat sud de l’actual Portugal i la part occidental d’Andalucia té com a arrel base el nom “Lux”, que es relaciona, per una part amb la paraula basca “luze”, ’llarg’, i per l’altra amb “lux”, ’llum’ en llatí. Fins i tot avui la part surenya de Portugal porta el mot de Luz, Praia da luz, costa da Luz, etc. Aquest sentit de ’llarg’ ha perdurat en el nostre lèxic en el nom del peix allargat “lluç”, i en el nom de les llargades dels ponts i altres vigues que deixen un forat a sota, o llum. Clar que també es pot atribuir al llatí “lux”, però crec que en un principi “luze” hauria de donar nom al fet de la llum, per la gran llargària dels rajos de llum. Cal veure que el continent europeu és eminentment allargat, i que comença en el seu extrem més occidental a la Lusitànica, per tant, era una forma d’anomenar aquell territori.

Si analitzem la primera part del nom Anda-lucia, ens adonema que coincideix amb ser el ’principi’ el que està davant d’aquest continent allargat (“luze”) que és Europa. Per tant el nom d’Andalucia significaria ’la llargada del començament’ o part inicial del continent europeu o continent allargat.

1.  
   1.  

      1. “Antillas”, illes situades entre el golf de Mèxic i el nord d’Amèrica del Sud. Es compon de les paraules “anti”, ’davant’, ’al davant’, i el mot “illa” o “illas”, procedent d’una paraula portuguesa, “ante-ilha”, amb que s’anomenava una hipotètica illa que, ja en temps dels grecs, es pensava que estava situada al davant de Portugal, o en la part contrària a Portugal: “ante insulam”, en llatí, i que després va servir per batejar les illes trobades per Colon.

      2. “Andorra”, poble de la província de Terol i petit país pirinenc, situat al nord de la província de Lleida, format per les altes valls dels rius Valira, afluent del riu Segre. En un cas i en l’altre són zones altes, tal i com correspon al significat d’”an” que forma la primera part del nom. L’Andorra de Terol està situada en la part alta d’una vall, i en l’Andorra pirinenca els més alts cims del Pirineu l’envolten, fent de frontera amb França. A més d’”an-” trobem una segon arrel “orra” o “urra”, procedent de l’arrel basca “ur”, ’corrent’, que ens assenyala els llocs on neixen els rius i corrents d’aigua importants. Encara que als basquistes els hi sembla que no pot transformar-se aquesta arrel, “ur”, en una “rr” vibrant, crec que hi ha casos, tant en l’eusquera com en el nostre idioma que certifiquen la possibilitat de que l’arrel, en principi amb “r” simple, pugui donar derivats amb “rr” vibrant, com en els nostres “curs” i “corrent”. Per tant, Andorra seria el curs o corrent d’adalt, més una “-d-” intermitja fruit de la geminació de la mateixa “n” (n.n > nd).

      3. “Aneto”, cim culminant de tot el Pirineu amb 3.404 metres. També nom d’un poble de l’alta Ribagorça, més o menys al peu per la banda oriental de tota la serra de la Maladeta, on es troba el pic d’Aneto. L’afegito “-eto” és un pluralitzador típic i molt utilitzat en la toponímia, especialment basca, com “Bas-eta”, ’lloc de boscos’, o “Ur-eta”, ’lloc o llocs d’aigües o corrents’, i en el léxic català “Pin-eda”, ’lloc de pins’.

      4. “Anie”, pic culminant del Pirineu nabarrès. A diferència del pic d’Aneto, la terminació “-ie” és possible que sigui un singularitzador, al contrari d’”et” i que doni nom només a un sol pic, tal i com és el d’Anie, més l’”An-” amb el sabut concepte d’alt o cim.

      5. “Ainet”, com també i ja citat “Aneto”, són noms de pobles catalans, aragonessos i bascos que anomenen pobles situats en zones elevades, potser no tant com els cims, però si més elevades que altres pobles propers. En aquest cas podem veure com l’arrel “an” que és l’habitual, en determinats casos es diptonga a “ain”, amb el mateix valor semàntic, però amb una pronunciació, en els casos bascos, semblant a la nostra “ny”, tal i com ja hem vist al citar algunes de les paraules basques procedents d’aquesta arrel “an”.

      6. “Organya” és un altre cas del que acabo de citar en “Ainet”, i la seva pronunciació com a “ny”. A més d’”Or-”, procedent d’”ur”, ’corrent’, “ganya” és idèntic al mot “gain” basc, ’cim’, però tambe ’damunt’ com en “gainera”, ’damunt’. Per tant, “Organya” és un cas clar de pervivència de la pronuncia basca del mot “gain”, transformat a “gauya”, i que dona el significat del nom com ’damunt del corrent’, ja que és un poble situat literalment damunt del riu Segre.

      7. “Amposta”, poble del final o poc abans del delta de l’Ebre. Aquí vegem com la “n” es canvia a “m” a l’estar situada darrera de una labial (p). Algun autor ha fet provenir el nom del llati “amnis”, ’riu’, que també compta amb ’arrel “an-” i per tant té també el sentit d’allò que va ’endavant’, corrent que marxa ’avançant’, i que dona nom al lloc que ocupa Amposta en el riu Ebre, en la parta més avançada, ja prop del seu desguaç. La segona part, “-posta” prové de l’arrel “bos/pos” amb el sentit de final, darrera, i no en el sentit de “post de fusta” que també se li ha volgut donar. Per tant, “Amposta” seria el final del lloc avançat del riu Ebre, concebent el riu com lloc que marxa, que avança sempre endavant i avall.

      8. “Andraitx”, poble i zona de l’illa de Mallorca, situat en la part més extrema de la serra de Tramontana, cap el costat occidental, formant una cala. La zona muntanyosa i rocosa que l’envolta ve anomenada per l’arrel basca “aitz” que pren la forma “aitx”, ’pedra’, ’roca’. Per tant, “Andraitx” significa la ’roca del davant’, del davant del conjunt de muntanyes de la serra de Tramontana. Hi ha un morfema “dr” intermig que podria ser la contracció de l’arrel “tar”, ’entre’ i que donés el sentit a la cala on se situa Andraitx, com roques entre els alts o les zones davanteres de la serra, que s’inicien arran de mar.

      9. “Antequera”, a la regió andalussa, que porta un nom molt conegut al Pirineu: “quer”, o “quera”, ’roca’, que trobem en molt topònims com: Quer, Querol, Queralt, Queralbs, Querforadat, ... Aquesta roca, Antequera, esta situada davant del poble, una roca o penya important, i que dona nom al poble d’Antequera, que significaria, doncs, la roca del davant, referint-se més a la roca per donar nom que al mateix poble.

      10. Maians, poble català, proper al massís de Montserrat, amb les seves impresionants parets de roca formada per conglomerats de còdols de riu o pedres rieres. La primera part del nom “mai”, prové de “mall”, nom molt freqüent en tota la zona pirinenca per donar nom a parets de roca, costes i pendents. El poble de Maians seria, doncs, el situat ’davant del mall’, amb un canvi de “ll” a “i” bastant lògic i freqüent en la fonètica actual inclús.

      11. “Maldà”, poble de la comarca de l’Urgell, a la província de Lleida. També és basa en la paraula “mall”, però amb “l” simple, o millor, amb “ld”, ja que aquesta és una de les formes amb que evoluciona la “ll”. Pensem que “malda” en basc és ’costa’, ’pendent’, i que aquest poble es troba en la part alta d’una costa, essent l’`à” final la terminació habitual d’un “an” del qual només es pronuncia l’”a” amb accent. Per tant, el seu significat seria ’sobre o davant de la costa’.

      12. “Anso”, poble oscenc del Pirineu, capital de la seva mateixa vall, Vall d’Anso, on aquí el mot, “anso”, pot estar relacionat amb el basc “antz”, ’paregut’, ’semblant’, cosa que podria anomenar la bellesa o bona presència d’un poble i vall situats en una de les valls més boníques del Pirineu, encara que no podríem descartar un possible significat referit a la seva posició ’elevada’ o ’davantera’ respecte als cims i muntanyes més altes.

      13. Ja per acabar el poble català d’”Anglesola”, format per dues paraules: Anglès, com el poble homònim gironí, i “-ola”, terminació de molts pobles amb el significat de poble incipient o partida. Sobre “anglès”, crec que cal extreure el morfema “-es”, típic formador d’adjectius en base al lloc, i el nom “angul”, no entès com a nom geomètric, sinó com a lloc d’extracció, “gul” d’adalt, ’an-”, ja que Anglès i Anglesola es troben en la zona de dejecció d’uns torrents que neixent adalt de les serres forment allí unes planúries fluvials, producte dels aluvions dels torrents, concretament l’Ondara en el cas d’Anglesola.

 

Sobre el noms propis, molts antics i procedents d’una tradició grega, encara que no exclussivament, crec que són fàcils d’interpretar després de tota la gran munió de paraules examinades. Per exemple:

1.  
   1.  

      1. “Anna”, nom atribuit a la dona i a la mare, ja que ella és el començament i el inici de l’espècie humana. Fins i tot, noms com el basc “anaia”, ’germà’ o “canalla”, en català ’nens’, ’fills’, poden ser interpretables com els descendents o ’costats de la mare”, atribuint a “anna” a la mare, la que està al damunt dels fills, literal i figuradament.

      2. “Antoni”, nom grec que vol dir ’flor’ o ’brot’ més el fonema “-ni”, segurament emparentat amb “on/un”, ’un’, ’individu’. Per tant, “Antoni” seria l’individu flor o brot, en un sentit més figurat ’bonic’ o que està ’adalt’.

      3. “Angel”, que ja hem vist a l’analitzar el nom comú “angel”, nom grec amb el sentit d’anunciador.

      4. “Ander” amb les seves variants “Andrés” o “Andreu”, que es podria definir amb la paraula alemanya “ander”, ’altre’, i que defineix a l’altre com el que està al costat, davant, proper.

      5. “Alexandre”, també nom conegudíssim grec, per ser el nom d’un emperador macedoni, el nom del qual es pot desglossar o separar en “alex”, ’allunyar’, ’separar’, ’protegir’, més “andros”, ’home’. Per tant, “Alexandre” seria l’home que allunya el mal, que protegeix el nostre costat. També el guardaespatlles o protector.

      6. Ja per acabar un mot llatí, el deu “Jano”, del qual es formen noms com “Jan” , “Jané” o “Janot”. Com també es sabut, és qui dona nom al més en què s’inicia l’any, el gener, i els seus diferents mots en diversos idiomes: enero, janeiro, ... També és lògic que sigui el déu de tot allò que comença o s’inicia, siguin projectes, guerres, o simplement l’any. A “Jano” li trobem una “j/i” afegida a l’inici que pot tenir una fundió simplement proteïca, o amb un significat, que com hem vist en altres ocasions, pot ser atribuit al individu, “i”.