EL VALOR SEMÀNTIC DE LA VOCAL “I”.-
QÜESTIONS SEMÀNTIQUES DEL FONEMA “I”.-
Per rebatre l’opinió de la majòria dels lingüistes que, des que Ferdinan de Sausure ho va afirmar en el seu llibre “Curs de Lingüística General”, mantenen que els fonemes no tenen res a veure amb el significat de les paraules que componen, i que la relació que hi ha entre el significant, o part sonora d’una paraula i el seu significat, o part conceptual, és totalment convencional, i que no hi ha una relació de causa a efecte entre el so i el concepte o significat de la paraula. Per demostrar-ho, Sausure relaciona una sèrie de paraules de diferents idiomes que donen nom a una mateixa cosa, noms en molts casos diferents i molts cops molt diferents.
Suposo que davant de la ignorancia de no saber que uneix el so de la paraules amb el que elles denominen, el més fàcil es tapar la ignorància amb el donar un sentit convencional a les paraules. Seguint els suposits de Sausure, cada comunitat lingüística sembla que en algun moment de la seva història, molt possiblement es van reunir i anar posant noms a les coses i entitats que els rodejaven. Una mica com el que diu a la Biblia que el primer home Adan va anar posant nom a cada una de les coses de la creació.
Crec que per demostrar la ignorància i falsetat d’aquest lingüista i el que és pitjor, de la gran munió de lingüistas que en aquesta teoria li han seguit, cal anar per parts i comprovar i demostrar que els fonemes i la vessant fonètica de cada signe, de cada paraula, té a veure de forma intrínseca i causal amb el significat, tant dels fonemes com de les paraules. De vegades paraula i fonema es presenten units en paraules ben simples, com, per exemple, la preposició “a”. Si proposem per a “a” el valor donat habitualment en el nostre idioma, el de la preposició “a”, ja haurem encertat en bona part amb el significat que té la paraula: assenyala una direcció, un lloc situat fora del nostre entorn, encara que certs valors semàntics els contenen més uns idiomes que uns altres.
A tot això es podrà objectar que la “a” en d’altres idiomes té altres significats diferents, que la preposició “a” del català, com, per exemple, la “a” de l’article indeterminat de l’anglès, o la “a”, posposada i aglutinada de l’article determinat en el basc. En ambdós casos l’article sempre representa la selecció d’un exemplar de tot un tipus de coses, “l’home”, dins dels universal dels “homes”. Normalment l’article vol ser la presentació d’una cosa, externa al qui parla, però present, coneguda per ell i pel qui escolta, coneguda en la seva singularitat i particularitat, i , per tant, una cosa externa que citem en les nostres frases. De vegades són tantes les funcionalitats que un sol fonema pot anar adquirint, ja sigui sol o formant part d’un grup de fonemes que coneixem com “paraula”, que és fa difícil percebre la unitat del significat primitiu d’un fonema, com en aquest cas la “a”.
En aquest treball serà el centre i l’objecte la vocal “i”, en la senzillisa i simplicitat. Una vocal que per la seva pròpia realitat fonètica està en contraposició amb la vocal “a”.
Per treballar-la i fer una petita demostració, he volgut anar a les paraules que només conenten la vocal “i”. I per reforçar encara més el seu valor fonètic, no prendre més que aquelles paraules on es contingui la vocal “i” en dos sil·labes. Una segona finalitat de prendre paraules amb dues o més “i”s rau exclussivament en que la presència de dues sil·labes sol ser l’efecte de la unió de l’arrel, habitualment monosil·laba, i un morfema, també compost, normalment, d’una sola sil·labra. Com podrem veure, l’estructura d’una paraula bisíl·laba seria d’una primera síl·laba que formaria l’arrel, composta habitualment per tres fonemes: consonant, vocal, consonant, més una segona síl·laba que li donaria un valor secundari però nuclear, i format per vocal més consonant, i que seria el morfema. Per proposar un model estàndar per aquestes paraules bisíl·labes tindríem: consonant, “i”, consonant, “i” i consonant, en total cinc fonemes, amb dos d’ells vocàlics en “i”.
A proposit d’aquest treball, proposa al lector que consulti dos treballs meus on també tracto de la significació de la “i”, concretament dins del nom del “nen” (niño, petit, etc.) on veurà que, no per casualitat, la major part dels noms utilitzats en molts idiomes per nomenar el ’nen’ s’utilitza preferentment la vocal “i”. El segon treball tracta sobre el morfema o arrel, segons es miri, “ik”, que descric en el treball titulat “El pico, la miga, el chico, y otros “icos” relacionados”. Ambdós treballs els trobaran en la biblioteca de la pàgina web titulada “Celtiberia”. En aquest segon treball es posa de relleu la presència del morfema “ik” en totes les coses petites, extretes com una part de un conjunt més gran.
Tant en el sentit de lo petit, com de les parts o partícules que són extretes, podem associar la vocal “i”, i més que una partm que també ho és, és una part extreta de l’interior, el que suposa que també és una cosa petita, continguda en l’interior d’una altra, i per difinició interna i petita, quasi inexistent. Aquests serien els conceptes més definitoris del fonema “i”.
Per inicia la demostració cal dir que molt poques són les paraules que només presenten “i”s en la seva part vocàlica, i més si encara busquem que siguin bisíl·labes. Això facilita l’estudi, però exclou paraules monosíl·labes, bastant freqüents en català, i que també ens podem ajudar en l’explicació del sentit de la vocal “i”. Solsament a mena de passada ràpida vull menckonar la paraula “xic”, ’petit’, “nin”, ’nen’, “pic”, ’petit escreix’, “pis”, ’que surt de l’interior’, “in”, ’dins’ alhora que ’negatiu’, ja que la petitesa, i més si és interna, pot representar l’absència o negació d’una cosa, “hi”, ’el que està en una cosa o en un lloc’m etc.
Moltes són les presències de la “i” amb aquest significat d’’interior’, ’menor’, ’petit’, encara que de vegades costi veure-ho: “minvar”, “mica”, “micro”, “pin”, “piga”, “ficar”, “sí”, “mina”, etc.
La relació de bisíl·labes ha estat escollida aleatòriament, tal i com em venien al cap. Són paraules catalanes, quasi totes procedents del llatí, i que en aquesta llengua conserva la mateixa forma que la seva derivada als idiomes resultants, i, per tant, no hi ha hagut pràcticament evolució fonètica. També he escollit una relació de 30 paraules basques que, malgrat el que pugui semblar, tenen relació, a nivell d’arrels, amb paraules dels nostres idiomes llatins, el que ens obliga a pensar en un origen comú entre el basc i el llatí, en una època molt remota, anterior segurament a la formació del llatí, i potser de formació també del basc, amb una primera etapa de paraules molt simples, compostes per arrels quasi monosíl·labes, que després han intervingut en la formació de les paraules concretes que coneixem. D’aquí el cert paral·lelisme existent entre llengües llatines i el basc actual, que no es deu a un cas de genesis ni de prèstecs lingüístics, sinó a un origen comú certament llunyà en el temps.
ANÀLISI DE LES 30 PARAULES CATALANES.-
En l’anàlisi de les 30 primeres paraules catalanes, cal distingir, com he dit abans, la presència de morfemes típiques que donen un sentit determinat a l’arrel que acompanyi i modifiqui. Aquets morfemes són: -ic, -id, -il, -in, com morfemes principals, ja que d’altres morfemes amb “i” no són tan generals com els anteriors.
El morfema “ic”, ja analitzat en l’article “El pico, la miga, el chico y otros “icos” relacionados”, té el significat que li dona el fonema “k”, ’extreure’, més la vocal “i”, ’interior’, i, per tant, dona nom a tot allò que és extret de l’interior, d’una altra cosa. Molts adjectius acabats en “ic” solen ser descrits com a ’propi de...’, ’característic de ...’, o simplement ’de...’, com a preposició utilitzada per donar nom als genitius, a les coses coses que són generades o extretes d’una altra.
El fonema “t” o “d”, ja que ambós són alòfons d’un mateix fonema, expressa a tot allò que sobresurt, que destaca del seu entorn inmediat. Junt a “i” forma “it” o “id”, que, en conjunt, vol significar el ’que sobresurt de l’interior d’una cosa’. És una definició molt similar a l’anterior “ic”. La significació d’”it” dona una variació respecte a “ic” en el sentit de ’sortir’, que reflecteix un concepte de transformació, un canvi de l’estat d’una cosa, que fa que aquella cosa aparegui amb una nova forma.
Un tercer morfema és “il”, on la “l” té el sentit de ’costat’, ’manera’, o ’aspecte’, més la “i” que té el sentit ja conegut d’allò que està a l’interior, i en conjunt li dona el sentit d’allò que representa un costat o aspecte interior, una característica interna d’una cosa, una manera de ser interna.
Per últim tenim a “im” com un morfema compost per “m”, com fonema que significa ’caiguda, producció, desprendiment’, més la “i”, que en conjunt pren el sentit de ’allò que es desprén de l’interior d’alguna cosa’. És un morfema que dona el sentit de part que no és extreta, ni que sobresurt, ni que es part constituient d’alguna cosa, sinó que es desprén, que cau.
Altres morfemes menys extesos són els verbals amb “i”. En els verbs acabats en l’infinitiu “ir”, de la tercera conjugació, el significat d’aquest morfema “ir” és la de donar nom al verb, amb un fonema “r” típic de tot allò que s’estén, ja que els verbs per donar nom a accions es reflecteixen amb aquest sentit d’extensió. El fet de que en la tercera conjugació ho faci amb el fonema “i” no li trobo una relació concreta amb el significat de “i”, encara que molt possiblement hi tingui una explicació, ja que s’utilitza la “i” en lloc de la “a” o “e” de les altres conjugacions.
Un altre morfema és el de la forma del present de subjuntiu, en primera o tercera persona del singular “-i”, que forma morfema amb la “k” o “g”, fent “gui” (si-gui, tin-gui, etc.). Aquí podem veure un clar significat de la “g” com fonema, que ja hem analitzat, i que té el significat d’extracció, en el sentit de que el subjecte que fa la acció és qui extreu una cosa, que té el poder de fer-la, o no, i per tant queda en el camp de la possibilitat més de l’acció concreta, de la realitat. La “i” es morfema habitual a la primera i tercera personal del singular, ja que “i” és un morfema utilitzat per nomenar la persona, en general, la persona que es troba en el lloc, ja que cada persona té el seu espai intern, i que trobem també en la funció de complement indirecte (m-i, t-i, l-i, h-i, etc.). En conjunt el morfema “gui” reflecteix la persona que pot, que en el seu fur intern té capacitats i possibilitats per fer.
Un cop acabats els morfemes més corrents que utilitzen el fonema “i”, entrarè de ple en les arrels, habitualment monosíl·labes, i que es formen amb la vocal “i” més el morfema “ic” com morfema nuclear, morfema que sembla tenir el seu origen en el grec, ja que moltes paraules provenen, per via llatina o per via culta, d’aquest idioma; crit-ic, mit-ic, mist-ic,...
La primera paraula, “crític”, té l’arrel “crit” que sembla venir o estar relacionada amb les paraules gregues “krites”, ’jutge’, “krino”, ’separar’, o “krisis”,’distingir’. Sembla composta, al mateix temps, per dos arrels: “kr”, segurament contracció de “kar”, i “it”, que denomina ’allò que sobresurt de dins’, com ja hem vist abans. “Kar” molt probablement sigui formada per dos arrels primàries: “(a)k” i “ar”, amb un significat conjunt d’’allò que s’extén a fora, i amb un sentit més condret, ’allò que es diu des de l’alçada, des de l’autoritat’. Per tant, l’arrel “crit” voldria dir ’el que sobresurt de tot allò que es diu o afirma, el que esta per sobre, tal com pot ser la paraula del jutge, o d’una autoritat, que sentencia sobre un tema’.
Una segona paraula és “mític”, que conté l’arrel “mit”, de la paraula grega “mitos”, ’paraula, discurs’, i per tant lo “mític” és allò que es conta, tot lo referent o extret de la paraula, del discurs. “Mit” també és una arrel que podem analitzar i dividir en dos subarrels, o arrels primàries, “m” com fonema que significa ’desprendiment’, ’caiguda’, i “it”, que, com hem vist abans, vol indicar ’el que sobresurt de dins’. Per tant “mit” seria ’allò que sobresurt del que cau, de la paraula que es desprén’, tal i com són les paraules o fets importants que sobresurten de tot un discurs que va caient, que es va desprenen amb tota facilitat.
La tercera paraula, “místic”, conté l’arrel “mist”, segurament una forma reforçada de “mis”, amb el sentit d’allò que surt, que sorgeix del que es desprèn, ja que “is” té aquest sentit: ’sortir de dins’, com veurem en d’altres paraules. Per tant, lo “místic” és lo característic, lo propi, lo que forma part d’alguna cosa que surt, del que ha caigut o d’allò que s’ha desprès. Té un sentit, doncs, d’allò que neix o surt d’una cosa caiguda, abandonada.
La quarta paraula és “típic”, de l’arrel “tip”, que fa referència a tot allò que omple o se separa a l’interior d’alguna cosa, d’alguna obertura, ja que el “tipus” el dona la adapatació d’un substància a l’interior d’una obertura, d’una oquetat, a la qual s’adapta aquell substància; és el “tipus” el que dona la forma a totes les matèries que omplen el seu buit, tal i com es dona en el motllos.
La quinta paraula és “físic”, paraula grega derivada de “fisis”, ’naturalesa’, ’condició’, que es una paraula que es relaciona amb tot allò que es viu, que neix, i , per tant, que és natural, tal i com estableix l’arrel “is”, més la “b/f”, fonema característic de la separació. És a dir, el naixement o sortida de l’interior del ser del qual se separa, que és una forma de descriure tot el procés de naixement, del que és natural, que ha nascut des d’un ser progenitor. És una arrel que es relaciona amb la vida, i el nom d’aquesta, especialment en la forma animal dels peixos, “fish” en àngles, o “pis, piscis”, base dels nostres noms llatins.
La sexta paraula, “psíquic”, també grega i de procedència culta, es basa en l’arrel “psic”, on tornem a trobar el morfema “ic” aquest cop amb funció d’arrel, i per tant es presenta un duplicació de la mateixa arrel, con petites variacions funcionals (iqu-ic). La primera arrel de “psíquic”, el morfema “ps”, propi únicament del grec, sembla no ser un fonema, sinó la unió de dos fonemes consonàntics, la “p” i la “s”, i per tant, hem de pensar en una possible presència d’una arrel anterior “pis”, ’vida o viure’, que hem analitzat en el cas de “fis”, però que en aquest cas quedaria contreta, fossilitzada, en aquest so tan típic del grec: “ps”. Per tant “psiquic” seria un adjectiu format sobre “pis”, amb el significat ’d’allò que s’extreu de la vida’, ’el que es característic o esencial de la vida’, o també, ’el que dona vida al cos’, ’l’ànima’. Per tant tindrem una homònimia entre “psique” i “físic”.
La sèptima i última paraula d’aquesta sèrie acaba en “ic”; és la paraula “idíl-ic”, provinent, molt probablement del grec “eidos”, ’vista, visió’, que va donar nom a un tipus de poema anomenat “eidilion”, ’poema amorós breu’. Aquest “eid”, o arrel de la paraula grega “eidos”, ja que “os” és el morfema del cas nominatiu del gènere masculí, es refereix a allò que sobresurt de l’interior, i, per tant, allò que podem veure perquè està més a la vista, per sobresortir del seu entorn. És el compost de “it” més la “e-” inicial, amb el sentit d’’allò que es forma o es troba al límit’. “Idílic” obté després el morfema “il”, ’costat intern’, més un segon morfema “ic”, afegit posteriorment, amb el significat que hem estat reiterant.
PARAULES AMB EL MORFEMA “IT”.-
La segona sèrie de paraules són les formades amb el morfema “it”, o “id”, ja que el so és identicament el mateix. Com abans ja he comentat aquest morfema vol dir ’el que sobresurt de dins’. També podem associar aquest morfema amb un antic participi, format amb aquest morfema com expressió d’un estat d’una cosa, ja que la “t/d” la trobem en tots els participis (“com-ido”, “menj-at”, “eat-ed”, “jan-atu”, etc.).
La primera de la llista és “líquid”, que conté l’arrel “lic”, amb una ja reiterada arrel o morfema “ic”, amb el sentit d’’extret de dins’, per tant, extret de dins del costat, que és el significat del morfema “l”. Això concorda amb la realitat dels líquids que no tenen costat, ni forma, i que s’uneix ràpidament amb tot el que és de la seva naturalesa líquida. D’aquí el valor de “lligar”, com ’unir’, extreure els costats per formar una sola cosa. En definitiva, “líquid” és el ’que sobresurt o el que està lligat, unit, extret de dins del costat’.
Una segona paraula és “rígid”, amb amb l’arrel “rig”, on “ic” torna a ser protagonista de l’arrel, formada conjuntament amb el fonema “r”, que vol significar ’allò que s’extèn2, i també la ratlla o guia per la qual corre o s’extén alguna cosa, i, per això, ’el que s’extreu d’aquí, o ’del que s’estèn o corre’, que és quelcom que va en un sentit, la línia recta, la direcció del corrent, i, per tant, tot allò que no es torç, que no s’eixampla, sinó que produeix una línia, una forma, una rigidesa, i, en conjunt “rígid” és el que està extret de la forma, de la recta, de la línia’. Després tornarem a parlar d’aquesta arrel al parlar del verg “dirigir”.
La tercera paraula, “dígit”, ’dit’, respona a l’arrel “dic”, formada com en tantes altres paraules amb l’arrel-morfema “ic”, més la “d”, amb el sentit d’’allò que sobresurt’. De fet el “dit” és quelcom que com una de les parts de la mà, sobresurt i es extret de l’interior del palmell de la mà. El primer morfema “d” pot ser provinent de l’arrel “it”, que actua també com a morfema, i que aquí faria la funció de pronom per referir-se a la mà, o lloc del qual s’extreuen els dits.
La quarta, “nítid”, parteis de la base o arrel “nit”, amb també reduplicació de la mateixa arrel-morfema “id”, aplicat al fonema “n”, definit com ’la matèria primera’, de la qual sobresurt del seu interior, com forma d’explicitar la transparència de la matèria interna, i en conjunt ’allò que està net, que sobresurt de l’interior’, ja que l’absència de brutícia o materies extranyes fa que es pugui veure el seu interior clarament.
La quinta paraula és “lícit”, que ens porta a l’arrel “lic”, amb una “c” de so “s”, en lloc de la “c” de valor fonètic “k”. Tornem, doncs, a l’arrel “is”, que hem vist reiteradament, i que defineixo com ’allò que surt o neix de dins’, més la “l” com morfema ja conegut amb el significat de ’costat, manera, part’. En conjunt, “lis” seria allò ’que surt de dins del costat’, surt de l’interior d’una forma, d’una manera o aspecte, i d’aquí que sigui referit a allò que surt amb l’aval i d’acord amb una forma, una llei, un model, un reglament. D’aquí que “lícit” sigui el que està o ha nascut d’acord amb una forma, una part, un costat, un aspecte.
La sexta correspon a la paraula “límit”, de l’arrel “lim”, que es compon amb l’arrel “im” més el mofema “l” que hem vist abans, en l’anterior paraula. “Im”, que també actua com a morfema vol dir ’el que es despèn de l’interior’, més la “l”, amb el sentit de ’costat’, i per tant, en conjunt “límit” seria ’el que sobresurt o està desprès de l’interior del costat’.
La sèptima, “tímid”, conté l’arrel “tim”, que dona paraules derivades com “temor”, “timpan”, “timbal”, etc. El seu significat, al igual que “lim”, es forma amb el morfema arrel “im”, més la “t”, com representació d’allò que sobresurt, i, per tant, dona el significat a tot allò que’es despèn de l’interior d’allò que sobresurt’, i que unit al morfema “it”, vol indicar ’el que està separat, caigut d’alguna cosa que sobresurt’.
Ja per últim tenim la paraula “fínit”, on “fin” ja és de per si una paraula, “fí”, definida com el que està a l’últim d’alguna cosa, a l’acabament. La seva composició es basa en l’arrel “in”, com ’matèria interna’, més el fonema “f” que s’associa a fonemes labials (b, p, ...), i que té el sentit de ’separació’. Així, doncs, es la matèria interna d’allò que se separa, és a dir, aquella part on alguna cosa s’acaba, se separa la seva identitat d’altres identitats contigües. El “finit” correspon al que ’està caracterítzat per estar limitat, tenir fins i confins que marquen el seu extrem del seu cos, l’acabament i separació dels altres ents.
PARAULES AMB ELS MORFEMES “IL” I “IM”.-
Amb el morfema “il” trobo tres paraules. La primera d’elles té l’arrel “di-fic-” , un cop extret el morfema “il”. En ella trobem un prefixe “di-”, amb el significat de ’dos’, o de sentit invers o oposat, contrari fins i tot, com en tantes paraules on “di-” proposa un sentit contrari al verb que acompanya: “di-sentir”, o “di-ferir”, però molt cops aquest prefix només reforça el sentit del verb, que ja de per si comporta un moviment de sortida: “di-manar”, “di-gerir”, o “dilatar”. “Di” a diferència de “dis” prefixes ambós molt similars, crec que tenen diferents arrels: en el primer la “i” se referiria al morfema personal “i” que trobem associat a tants pronoms personals: “m-i”, “t-i”, “h-i”, “l-i”, etc., i en el segon cas trobem l’arrel “is”, amb el significat de ’sortir de dins’. “Di” seria el nom llatí abreujat de dos, que en contacte amb alguna altra paraula vol donar el sentit de separació en dos sentits oposats. L’arrel bàsica de “difícil” seria “fic” amb una “a”, que segons senyala Joan Coromines en el seu Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana, la vocal interna breu es torna interna, per tant es transforma en “i”, un cas rar de l’evolució fonètica, però que he de reconèixer atesa la clara filiació de la paraula de la primitiva “fàcil”, especialment atenent al seu valor semàntic. El significat de la paraula en conjunt seria el de sentit contrari, oposat, al de “fàcil”, essent fàcil un adjectiu derivat de l’arrel “fac”, amb “c” de so “k”, i el significat de ’extracció exterior de la separació’.
Una segona paraula és “missíl”, paraula estranya en la literatura antiga, ja que es un producte de l’armament modern. No obstant sembla provenir d’un participi llatí del verb “mittere”, ’enviar, dirigir’, que faria “missus”, ’enviat’. Per tant el “missil”, seria la característica interna d’allò que es pot enviar, encara que aquí crec que també hi cap l’arrel “mis”, com ja hem vist al parlat de “místic”, amb una arrel molt clara, “is”, que es conjugaria junt a “m”, morfema que té la significació de desprendre’s, i, per tant, sortir d’allo que es desprèn. Aquest significat oposat coincidiria amb algunes paraules angleses on “mis-” presenta aquest sentit contrari o negatiu: “mis-count”, ’contar malament’ o “mis-direct”, ’enviar pel lloc equivocat’.
L’última paraula d’aquesta mini-sèrire és “sigíl”, és a dir, la caracteristica interna d’allò que és “sig-”, on aquesta arrel es pot descomposar en “s-ic”, on el morfema “s” , potser resultat evolutivu d’un anterior “(a)s”, voldria dir el que surt o es forma a l’exterior’, i per tant “sic” seria ’l’extracció interna de la part externa, de la superficie’, tal i com era la forma de gravar el signes, extreient parts en la superficie de una pedra, fusta o argila. De fet els diccionaris defineixen el “signe” com una marca, un senyal, que coincideix amb aquest sentit de gravar, fer incisions en la superficie, com es feia en la terracota “sigillata” dels romans, és a dir, gravada. D’aquí que el fet de gravar ha quedat com un símbol d’alguna cosa secreta que només saben els que coneixen aquells signes.
En una segona part passo a analitzar una sèrie petita de tres paraules amb el morfema “im”, amb el sentit d’allò que ’es desprèn de l’interior’. Precissament per ser una cosa que surt de l’interior, dona nom a les parts que es fan d’una unitat, com són: décím, centéss-im, milèss-im, etc., alhora que de paraules superlatives que afegeixen un infix “is”, que li dona el sentit d’abundant.
La primera paraula és “mín-im”, d’una arrel “min-” de la qual sorgeix moltes paraules, com: “menys”, “menor”, “ministre”, “minvar”, etc. El seu valor semàntic li dona l’arrel “in”, que vol dir ’matèria’, per la “n”, ’interna’, per la “i”, més la “m-” inicial que ja hem vist vol expressar la ’caiguda o desprendiment’. Per tant, “min” representa una cosa interna que es desprèn, que cau, tal i com es la “mina”, material intern que s’extreu de dins de la terra. “Min-ím” seria la part d’aquesta cosa interna en una de les seves parts que cauen, per tant un part d’una cosa ja de per si petita.
La segona paraula és “fin-íss-im”, amb dos morfemes junts: “is”, amb el sentit de tot ’allò que surt de dins’, més “im”, o part que es desprèn, que accentua el seu valor a l’anar junt a “is”, que li dona un sentit global de coses que surten, essent “im” la part interna i petita que es desprèn. Aquesta duplicació fa que se li dongui un sentit superior respecte a l’arrel “fin”. Aquesta arrel equival a la paraula “fí”, que abans he definit al parlar de “finit”. De fet els diccionaris prenen “fí” del mateix origen en les seves dos accepcions: “finalitat”, i “primor”. De fet “fí” le he definit com la ’matèria interna que se separa’, el que també vol expressar l’aprimament que pateix el contingut o matèria interna quan es perd, en un procès d’aprimament. La definició per ambdós procesos seria el mateix, encara que pugui semblar dos coses amb origens diferents.
Per últim, la tercera paraula escollida és “riqu-íss-im”, un altre superlatiu sobre l’arrel d’origen got “reik”, ’poderós’. Cal recordar que el gòt era un poble germànic, per tant de llengua germànica. Crec que malgrat ser l’arrel originària “reik”, podem veure el materix morfema-arrel afegit a l’arrel, “ic”, que actua també en l’alemany i, per tant en totes les llengües germàniques, amb el sentit que ja hem analitzat en “ik”, és a dir, ’extracció interna’, el que li dona una especial idoneitat per formar adjectius. Però ens quedaria l’arrel “r-” o “re-”, que crec tenen el mateix significat: ’extensió’, o millor ’límit d’origen de l’extensió’, tal i com es dona en el nostre prefix “re-”. D’aquí que aquesta arrel “re-” vulgui donar el sentit d’allò que s’extèn, i per tant el qui posseeix aquesta extensió és la persona poderosa, que té una gran extensió, en el sentit més ampli de la paraula (força, poder, etc.).
PARAULES DE SIGNIFICAT MINERAL.-
Altres paraules soltes són: “vitri”, del llatí “vitreum”, ’objecte de vidre’, adjectiu derivat de “vitrum”, ’vidre’. La terminació “eo” sembla estar emmudida degut a que les “o” finals de les paraules el català les emmudeix, quedant un morfema “i” que deu ser l’evolució de la “e” de “eum”. Aquesta “i” l’haurem d`interpretar, doncs, com un morfema adjectiu del llatí, potser amb un valor semàntic als altres morfemes que he analitzat (ic, im, il, id). L’arrel “vitr-” podria tractar-se d’una contracció d’una paraula anterior “viter”, que al seu temps podria ser la conjugació de tres arrels: “(a)b·”, am el sentit de ’separació de l’exterior’, més “it”, ’allò que sobresurt’, més “er”, ’el que corre pel límit’, o més col·loquialment, la ’partió o frontera’. Així, doncs, definiria el “vidr” com ’límit que sobresurt de dins de la separació externa’, potser per ser una definició del procès de formació del vidre en refredar-se i coagular-se, i prendre en la seva superfície aquesta textura cristalína, pròpia del vidre.
Molt en consonancia amb l’anterior, tenim l’element “liti”, un mineral molt lleuger (el tercer de la taula d’elements) però que té aspecte més o menys metàl·lic. El seu nom el pren del grec “litos”, ’pedra’, i ha estat un nom científic, que també dona nom a paraules cultes o científiques (litografia, neolític, ...). A l’igual que el “vitri”, “lit-i” pren el morfema llatí “eo”, per deixar en català el morfema en només “i”, típic dels adjectius llatins. L’arrel “lit” sembla estar formada per una arrel “(a)l”, ’costat exterior’, que hauria perdut la “a” inicial, més “it”, que ja sabem dona nom a ’allò que sobresurt’. Per tant, en conjunt, vol indicar allò que sobresurt del costat exterior, ja que les pedres solen ser fragments de les roques que afloren a l’exterior. Per tant la pedra no deixa de ser l’aflorament, la part sobresortint dels llits de roca més superficials.
La tercera paraula, relacionada amb les anteriors, és l’element conegut com a “silici”, nom també culte i científic, que prové de la paraula llatina “silex”, ’pedra dura’, que l’home devia utilitzar com a eina i com element per produir xispes i foc, per tant un tipus de pedra molt preuat i buscat. Analitzant el nom, “silici”, podem extreure l’última “i”, com el morfema adjectiu analitzat en les anteriors paraules. La seva arrel estaria formada per tres subarrels: “(a)s”, “il”, i “is”, ja que la “c” tindria aquesta so de “s”. Analitzant-les en sentit contrari, tenim: “is” com ’allò que surt de dins’, més “il”, com el ’costat intern’ més “as” amb el sentit de ’format a l’exterior’ o ’la cara externa’, que podria definir a aquesta pedra com: el que surt del costat intern de la superficie, ja que solen ser pedres que no es troben facilment, sinò que cal extreure-les o esperar que surtin de l’interior d’altres roques, o de la superficie del terra. “As” és una arrel que, de vegades, s’associa a les roques, donant termes amb “as-”, amb “atx” o amb “aitz”, tots ells amb el sentit de roca o pedra.
Ja per acabar aquesta sèrie dedicada, per casualitat, a les roques i pedres, tenim la paraula “mini”, ’mineral’ i d’aquí el seu nom, que produeix color roig per ser un òxid. Per tant, “mini” és un adjectiu de “mina”, i no un nom primitiu, sinó totalment derivat d’aquest nom que hem analitzat al parlar de la paraula “mínim”. La “mina” de fet es refereix al material intern, “in”, que és produit, aquí potser s’escau millor que “caigut”, o simplement que es troba a l’interior de la terra. D’aquí que a un dels minerals extrets se li hagi donat el nom de la “mina”, el “mini”.
Dos paraules, un tant estranyes, una per ser culta, “bilis”, i la segona per ser de nula utilització i de tradició arabo-turca, “visir”, representen una difícil interpretació en el seu entronc del significat d’”i” i la de la paraula en conjunt. La primera és una traducció culta directa del llatí, ja que el nom vulgar de “bilis” seria “fel” en català. Es tracta d’un líquid orgànic que s’emmagatxema en la vesícula bilitar, i potser per això, per tratar-se de reunir en aquesta mena de bosseta el líquid també anomenat “bilis”, es podria referir a l’arrel “bil”, que en basc té el significat de ’reunir, aplegar’, cosa que coincideix a la perfecció amb la realitat d’aquesta substància i la seva localització, agrupada, reunida en una bosseta. “Bil” el podem descompondre en les arrels primàries “(i)b” i “il”, és a dir, ’el costat intern de la separació’ per a “ib”, amb la suposició que la “i-” inicial s’ha perdut, com tantes altres vocals inicials, i ’el costat intern’ per la segona, i en conjunt ’aquella part interna on interiorment se separa’, tal i com passa en qualsevol agrupació que fem d’elements.
“Visir” podria tenir un nom en composició similar als de “vi-rei” o “vice-president”, en el sentit de que “bi” vol dir el ’segon’, el segon cap, per sota del càrrec que acompanya. “Bi”, número dos en basc, es compon bàsicament del fonema “b”, ’separació’, més el fonema nuclear “i”, amb el caràcter de pronom personal, com ja hem vist en d’altres paraules. Això coincidiria amb el seu valor semàntic del truc”vezir”, ’ministre’, provinent de l’àrab “wazir”, ministre, derivat del verb “wazar”, portar una càrrega. Personalment crec que la transcripció vocàlica de l’àrab fa despistar als filòlegs, i cal trobar el significat en base a una arrel amb “i”, que seria la etimologicàment original “bi-sir”. “Sir” podria ser una paraula pareguda als “sha” de Persia, o al “zar” rus, amb el sentit de ’senyor, rei’, que alguns autors creuen derivada del nom de “Cèsar”, amb pèrdua de la primera síl·laba. Tan si és un l’origen o un altre, sembla clar que “sir”, ve a referir-se al ’senyor, ministre o rei’.
Ja per acabar, tocaré una sèrie de verbs on la vocal “i” integra totes les seves vocals, ja sigui en la seva arrel o en els seus morfemes. En primer lloc la forma verbal del present de subjuntiu del verb “ser”, “sigui”. El verb “ser” pot tenir vàries formes: “ésser”, “ser”, ... o en d’altres idiomes paraules tan dispars com “to be”, anglès, “izan”, basc, o “etre”, en francès. Malgrat semblar que la seva arrel és amb “e-” hi ha molts motius per pensar que l’original i primària era amb “i”, o sigui “is-er”. De fet el verb català “ixer”, ’sortir’, podria ser un verb clònic de “ser”, ja que significa ’sortir’, tal i com crec que també significa el “ser”. Aquest verb s’associaria, doncs, amb ’nèixer’, ’sortir’, i molt probablement amb ’viure’, ja que el verb basc “bizi”, ’viure’, però també ’viu’, conte en la seva arrel dues subarrels primàries: la “b” inicial, que es relacionaria amb formes verbals del verb “ser” amb “f” o el mateix infinitu anglès “be”, el que li dona el sentit de ’separació’, i una segona arrel “iz”, coincident amb el verb “izan”, ser o estar, que encara que amb irregularitats conserva aquesta arrel “is”, a l’igual que la tercera personal del singular del verb anglès “to be”, “is”, ’és’. Aquesta “i”, en determinades formes verbals, es torna a recuperar: sigui, sigueu, siau, etc. La “g” o “k” és el morfema típic del mode subjuntiu, ja que dona al verb o arrel verbal amb la que es conjuga el sentit de quelcom que es pot fer, que és possible, perquè no és un temps real, sinó possible, que es pot fer, i expressa una suposició més que una realitat. La “i” final, com ja he dit abans, expressa la persona en general, com un pronom personal genèric, que també el trobem en: l-i, m-i, t-i, h-i, etc. Això, més el significat de l’arrel del verb “ser”, “is”, amb una “i” posterior afegida que ens dona la pista del seu origen amb “i”, tenim un significat conjunt de ’aquell que pot sortir o ser’.
Un altre verb és “distingir”, compost pel prefix “dis-”, molt relacionat amb “is”, amb la “d” inicial com pronom al que afecta l’arrel “is”. “Dis” pren, doncs, un sentit de quelcom que surt del verb que acompanya, la qual cosa reforça el sentit de moviment del verb que acompanya, com en “dis-treure” o “dis-córrer”, o donar-li un sentit oposat i contrari al del verb: “dis-locar”, “dis-parar”, etc. En els verbs amb infinitiu, quan són de la 3a conjugació el morfema verbal, és amb “i”, per tant, fa “-ir”. Segurament té algun sentit el fer l’infinitiu amb “i”, però desconec quins podrien estar les raons d’aquest ús.
L’arrel del verb “distingir” és “ting”, molt similar a l’arrel, i potser és procedent, de l’arel del verb “tenir”, que malgrat el seu so en “e” a l’infinitiu, és conjuga en moltes de les seves formes amb “i” (tinc, tingui, tingut, etc.). L’arrel “tin” està formada per l’arrel primària “in”, ’matèria interna’, més el fonema “t”, que com la “d” actua com pronom, o potser, com abreujatura de l’arrel “at”, amb el sentit d’obetura, i per tant “tin” és la ’matèria a l’interior de l’obertura’. “Tinc” té una “k” afegida a l’arrel que li dona el sentit d’extracció de les coses que es troben a dins, i, per tant, el poder destriar el contingut intern que s’acumula en un recipient o obertura.
Ja per últim, el verb “dirimir”, amb el prefix “di-”, i un morfemar d’infinitiu verbal de la 3a conjugació “-ir”, com en l’anterior verb. “Di”, prefix molt similar a “dis” reflecteix el número dos, com aquell número que sobresurt d’una cosa però en sentit contrari, és a dir, el doble sentit d’un vector, el sentit contrari d’una cosa, i d’aquí el sentit de moviment en contra, com en “di-ferir”, o “di-latar”. Aquí la “i” de “di” pot tenir el mateix origen i sentit que les “i” que acompanyen a tants pronoms personals: m-i, t-i, s-i, etc., i també en alguns prefixos de numerals: b-i, tr-i, quatr-i, etc. La resta és l’arrel “rim”, amb una subarrel “im”, que com ja hem vist significa ’allò que cau o es desprèn a l’interior’. La “r” inicial sembla correspondre a la pèrdua de la vocal “e”, amb la qual formaria la subarrel “er”, amb el sentit de tot allò que s’inicia, que corre a l’inici d’una cosa, en el seu límit de començament. En conjunt “rim” seria ’allò que cau a l’interior d’un límit, de l’inici d’alguna cosa’, i que junt a “di” li dona el sentit de donar suport a una de les dues opcions, de recaure en una de les dues bandes d’un dilema, en un dels dos exrems d’una situació bipolar.
30 PARAULES MÉS DEL LÈXIC BASC, I 30 MÉS DELS LÈXICS ANGLÈS I ALEMANY.-
He analitzat 30 paraules formades totes elles per la vocal “i”, amb unes explicacions plausibles sobre la seva relació amb el valor semàntic de la “i” a través de les arrels i subarrels on la “i” es troba insertada. En totes o quasi totes es fa palesa la evidència del sentit de la “i”: lo petit, lo intern, lo inferior, etc. Però ens cal pregunar-nos: aquesta constatació es pot realitzar i extrapolar a d’altres idiomes, diferents per no ser d’origen llatí? Crec que si i he fet aquesta recerca en altres dos llistes de paraules en llengües com la basa, no indoeuropea, i en les alemana-anglesa, d’origen no llatí, sinó anglesaxó.
