PRINCIPIS TEÒRICS DE LA LLENGUA

PRINCIPIS TEÒRICS DE LA LLENGUA

Quan un vol escriure sobre temes profunds de la lingüística ben aviat es veu en la necessitat de referir-se a la teoria del signe de Ferdinand de Sausure; aquest lingüista va teoritzar sobre la paraula, definint-la com un signe amb dos cares: una fonètica, el so d’aquella paraula, i una cara semàntica, el significat conceptual d’aquests sons que formen la paraula. Fins aquí no tinc res a objectar, però quan afirma que la relació que hi ha entre aquestes dues cares de la mateixa moneda és una unió, fruit d’un conveni, d’una convenció, d’una decisió social i comunitària deliberada, que aplica un concepte a cada grup fònic, tal com és la paraula, aquí surten els meus dubtes.

Aquí podem començar a fer preguntes que Sausure no respon ni aclareix: com podien posar-se d’acord una comunitat si no sabien parlar?, en què es van basar per donar-li a cada concepte aquell grup de sons constitutius de la paraula i no uns altres?, quins mecanismes van seguir les diferents societats o comunitats prelingüistes, en aquell moment zero de la creació de la llengua com a instrument?, quines van estar les primeres paraules?, com es formaven aquestes? I un llarg etcètera de dubtes i preguntes que queden no resoltes, sinó simplement obviades per la simple afirmació de la creació convencional de la llengua, del signe lingüístic, de la paraula. Potser Sausure pensava que els homes primitius podien reunir-se per donar noms a les coses, tal com fan els científics avui dia per donar nom a conceptes científics i a coses que cal anomenar-les d’acord als principis científics. Els científics han donat nom a moltes coses, elements, conceptes, espècies, varietats, molts cops basant-se en les llengües clàssiques, la grega i la llatina. Però no arrencaven de zero, de l’absència d’idioma, de llengua, que els hi servís d’instrument per comunicar-se i per tenir uns elements amb els quals construir les seves pròpies paraules.

És evident que Sausure es va sortir elegantment per la tangent i va donar carta de naturalesa a la capacitat creadora  de l’home des del no res, als parlants del primer moment, adoptant, conscient o inconscientment, decisions que afecten als trets més bàsics de la llengua. És molt probable que un cop adquirides les paraules més bàsiques i rudimentàries poguessin decantar-se, més o menys,  per determinats usos de la llengua, tal i com fa aquesta, un cop ja formada,  de manera constant, però això no implica la formació, des de l’origen, de la llengua, i dels seus principis formatius així com de les pautes d’evolució.

És per això, per ocupar aquest buit explicatiu, que vull proposar aquesta teoria del naixement de la llengua, com fenomen natural, amb càrrega psicològica, que parteix dels gestos fònics com els signes més bàsics i primigenis, previs i indispensables a l’aparició de la llengua, i que havien de ser l’origen de la formació de les paraules, i de la llengua o llengües. Prenc com a marc d’estudi les llengües que més conec i que podem circumscriure a la vella Europa, amb petites digressions cap al nord d’Àfrica o de l’Orient pròxim. Podem dir que aquesta teoria està ubicada en l’occident europeu i nord-africà. 

En moltes d’aquestes llengües, d’aquest àmbit geogràfic: basc, iber, grec, celta, llatí, amazigh, anglès, germànic, llengües romances, etc., podem trobar en cada fonema un significat concret, un sentit, un concepte, comú i coincident en totes elles, la qual cosa  també es contradiu amb la teoria de Sausure, ja que aquest no dona cap valor semàntic als fonemes, sinó als lexemes i als morfemes. Per tant, malgrat no sigui generalment acceptat,  so i concepte van units des del primer moment. I això ens vol indicar que els fonemes tenen un significat concret, aplicable a diferents realitats, externes i internes, i que representen els àtoms elementals  que formen part de les molècules que són les arrels i els morfemes, cosa que es veu clarament en els morfemes i arrels quan aquestes només estan identificats amb un sol fonema. Les realitats de la vida estan íntimament unides als sons, no directament sinó a través d’un gest efectuat amb la boca, que no només implica al so sinó principalment a la manera de pronunciar aquell so.

Per no estendre excessivament aquest punt, només em basaré en les vocals “a” i “i”. La primera, la més oberta que pot fer la boca, i que, per tant, implica conceptes com: ’amplitud’, ‘obertura’, ‘grandesa’, ‘exterior’, ‘extensió’, etc. Per contra, la vocal “i”, la seva contrària conceptualment i fonètica, implica el contrari: ‘petitesa’, ‘interior’, ‘inferior’, ‘debilitat’, ‘inexistència’,  tal com correspon psicològicament a la forma de pronunciar aquella vocal. Per tant, cada fonema té el so que implica la forma de pronunciar-lo, que en el fons és un gest, una representació psicològica d’un concepte abstracte interpretat per la boca, que imita aquella realitat. Els conceptes universals als quals, moltes vegades, se’ls hi han negat la seva existència, com a constitutius de les bases elementals del pensament, si han existit i existeixen actualment incorporats als  conceptes de les paraules actuals: obertura, tancament, explosió cap endavant, extracció, matèria, sortida, separació, límit, dipòsit, corrent, extensió, costat, cara, faceta, propietat, … Tot un seguit de conceptes que són un tant abstractes però no per això menys reals i pràctics, que es relacionen amb necessitats i realitats de la vida, i amb les maneres de representar-les pels gestos de la boca, amb tot el seu ventall de possibilitats: dents, llavis, gola, llengua, …, que poden modular diferents formes i alhora, de forma secundària, sons ben diferenciats uns dels altres. Com he dit abans al parlar de les vocals “a” i “i”, no són conceptes molt concrets materialment sinó oberts i amplis, que abasten una munió o família de conceptes associats, la qual cosa permet descriure moltes realitats amb molt pocs sons. Segons he pogut comprovar els sons bàsics no devien ser més de 12: 4 vocàlics, 4 consonants continues, i 4 consonants oclusives. L’associació entre el concepte amb el so corresponent era immediata, no de forma convencional,  sinó natural, per extensió de la mateixa pronúncia, que al mateix temps, per la seva simplicitat, era fàcilment entesa i compresa per l’oient, tampoc per convenció, sinó per la lògica del gest, la semiòtica del gest profundament associada al seu so,  que podia ser captat per la intel·ligència dels oients. Això havia de generar un procés de generalització dels fonemes bàsics que van formar els àtoms de la primera llengua: simple, elemental, quasi associada als crits d’un o dos fonemes.

Un segon concepte bàsic en la llengua és la seva flexió, la construcció, unió  o composició de diversos sons, de forma que ja no tenim una llengua d’unísons, sinó una llengua composta, de corrents de sons, que es toquen, que es relacionen i es componen entre ells. Quan dos fonemes es pronuncien seguits ja estem davant de la primera paraula composta, de la flexió de la paraula, de la seva articulació,  formant síl·labes del tipus: er, er, or, … as, es, is,… il, ol, … an, en, … ok, ..., et,…, ib,… etc., etc. Això dona ja una riquesa i capacitat per anomenar més coses, que augmenta geomètricament a cada pas on es combinen les primeres síl·labes, ja arrels o morfemes, segons l’ús i la llibertat per formar diferents paraules a mesura que augmenten el nombre de sons dins d’una paraula. Com més sons es combinen i compliquen, més es diferencia la parla  entre grups, ja que no tots desenvolupen d’igual manera les primeres síl·labes, primàries (dos fonemes) o secundàries (tres fonemes). Aquí intervé, no obstant, el factor lineal del temps, no essent el mateix la posició que ocupa un so respecte a l’altre. El primer fonema pronunciat dins de la cadena de fonemes sempre té un valor generalitzador, complementari del segon que va a continuació, que té un valor substantiu, nuclear. Com si la llengua es tractés d’una pel·lícula, tindríem que el primer fonema és el pla general, i que el segon és un pla més curt, més concret, que s’insereix en el més gran, anterior. És un principi bàsic que forma ja els rudiments de la primera gramàtica, de la capacitat de l’home per desenvolupar i crear paraules, frases, oracions. És un principi basat en la juxtaposició dels sons, la seva complementarietat, la seva unió dins del temps, essent els silencis o buits el trencament d’aquest significat conjunt o paraula.

Aquestes arrels primàries, de dos fonemes, van combinant-se entre si per formar les arrels secundàries, que en principi havien de tenir una estructura del tipus: vocal+consonant, més vocal+consonant, que a la llarga, per una contracció i facilitat en la pronúncia, havia de quedar en simplement consonant+vocal+consonant, cosa que es veuria reforçat per aquesta tendència instal·lada en les llengües del tronc indoeuropeu, més predisposades a iniciar les paraules amb consonant que amb vocal, per la qual cosa es perdia la vocal inicial. Són aquestes arrels les més freqüents en la formació de les arrels de les paraules, no així en els morfemes. No obstant podem comprovar l’existència de paraules i arrels d’un, dos o tres fonemes junts, bàsics en la formació de tota mena de classe de paraules: verbs, noms, adjectius, pronoms,…

Tornant a Sausure un podrà preguntar per què  una cosa té diferents noms en diferents llengües, raonament bàsic de Sausure per decidir sobre la convencionalitat de la llengua. La resposta es deu a la llibertat en la formació de les paraules, en la combinació dels diferents elements fònics, el que porta a poder definir coses amb conceptes un tant diferents, basats en propietats de les coses, que per a uns grups poden ser més rellevants unes determinades característiques, i per altres grups o societats unes altres característiques, també presents en les coses. Per exemple, la “taula”, defineix el que els castellans diuen “mesa” no perquè estigui al mig, tal com sembla que significa la paraula “mesa”, sinó per quelcom que surt de l’exterior d’una cosa cap al terra: “at-“, separant-se aquesta cosa del sòl: “-ab-“, i empenyent-la cap a fora: “ol-a”. És una construcció més complicada conceptualment de la realitat de la “taula”,  però que lliga amb paraules com “bola” o prefixes com “ab-“ o “ad-“. De “tabola” tenim variants fonètiques en el celta “dol-men”, o “tolo”, per la contracció d’”au” en “o”. Per tant la formació de paraules és diversa i lliure, la qual cosa fa que, com més lluny sigui una comunitat d’una altra, la possibilitat de divergir sigui més gran, sense l’atenuació que dona les possibles correccions voluntàries o eleccions per semblar-se o diferenciar-se respecte a d’altres grups i llengües.  Fins i tot una mateixa paraula pot existir en dos idiomes, però en una tenir un matís, una accepció o un ús diferent que se li dona en l’altra, o simplement, que caigui en desús. “Casa” és utilitzada en castellà i català, però no en francès que utilitza “maison”, però en català tenim “mas” i “masia” que entronca amb la mateixa arrel del francès, i el francès té la paraula “chez”, ‘casa de’ que es relaciona amb el basc “etxe”, ‘casa’ més el morfema “-ez”, ‘de’. També les paraules castellanes “choza” i “chalet” es relacionen amb aquesta arrel basca. Per tant les relacions entre llengües és molt complicada i diversa, sotmesa a entellats difícils d’esbrinar perquè són fruit d’una evolució llarga de molts anys, de contactes i separacions, que provoca una varietat de la llengua o dialecte, i que a la llarga es fa inintel·ligible entre les variants més allunyades, formant-se les llengües.

Per tant, és evident un únic origen entre llengües, aparentment desconnectades, ja que totes formen diferents branques d’un mateix tronc que agrupa a totes les llengües, que a mesura que van creixent i diversificant-se, van diferenciant-se i separant-se unes de les altres. Les espècies biològiques passen pareguts esdevenirs i evolucions, i la diversitat de la vida ens fa veure les possibilitats de combinació dels elements bàsics, que a cada esgraó de complexitat va incrementant geomètricament les seves possibilitats de variació i combinació. No obstant hem de veure en totes les llengües allò comú a totes elles, els elements primaris, originals i bàsics, fonamentalment els fonemes,  els quals es van combinant per servir al procés de comunicació  que permeten aquests signes fonètics.

Victor Montañes Borràs