L'arrel MALL
L’ARREL "MALL".-
Sobre aquesta arrel, el primer que cal dir és que ja la he treballat en l’article sobre el "Topònim Mallona, a Bilbao", i que trobareu en la pàgina web de Celtiberia. Una de les coses més importants que m’he adonat, ja no per aquesta única arrel, sinó per d’altres que també porten la "ll", és la palatització de la "l", no com un fenòmen recent, sinó molt antic, tant que des de la "ll" hem pogut veure com ha derivat a la "i", la "y", la "ld", la "u", etc., a més de la "l", que seria el so més originari a partir del quals s’han format els altres com variacions fonètiques.
Aquestes varietats fonètiques ja les aniré citant a mesura que vagin apareixent durant el crus d’aquest treball. Quan un utilitza una arrel, el primer que els lingüistes pregunten és: de quin lèxic estem parlant? Llatí, preromà, indoeuropeu, bascoide, preindoeuropeu? En les arrels quasi sempre ens adonarem que són peces compartides per totes les llengües. Paraules derivades d’aquesta arrel, "mall", les trobem tant en el llatí, com en el basc actual, amb uns significats que, en principi, no semblen tenir cap parentesc entre elles.
D’alguns mots també és possible trobar errors d’excès de zel i posar en relació algún mot junt a d’altres que si provenen d’aquesta arrel. Però l’experiència em diu que tots els mots que s’assemblen posseixen un mateix origen, i el que desconeixem, per desgràcia, és el motiu concret perquè s’ha utilitzat aquella arrel per crear aquella paraula. Ara posaré una relació de mots que, crec, provenen d’aquesta arrel i que trobem en el diccionaris actuals, de basc i llati. Són:
Alda : ’canvi’. És una paraula bàsica del basc que forma part de l’arrel "mall", i del seu significat.
Aldamen: ’rodalies’. Té un matís diferent a l’anterior paraula, ja que significa quelcom així com ’junt a’. Porta el sufix "men" que extableix una qualitat, i estableix una certa igualtat semàntica entre ’canvi’ i ’estar aprop de’.
Aldapa: ’rampa, costa’. També porta un sufix afegit: "apa", que reforça el sentit de ’separació’ d’una cosa que està a prop o junta, però, alhora, és diferent, i que es va separant.
Aldats: ’costa’. Amb un no sufix "ats", ’dit’.
Alde: ’a favor, al costat’. Paraula simple i de valor semàntic simple i originari.
Alkar: ’portar al costat’, ja que porta el sufix "kar", ’portar’, paraula que equival al nostre ’company, soci’. És una paraula on s’associen dos conceptes: "Al", ’costat’, més l’arrel del verb "ekarri", ’portar’.
Amai: ’fí, conclussió’. Aquí ja vegem la paraula sencera, amb la subarrel "am-", però amb dos canvis fonètics notables: no perd l’"a-" inicial que actua com a prefix, i la transformació de la "ll" palatal a "i", cosa que veurem en moltes altres paraules. És el que actualment s’anomenar ieisme, és a dir, la pronunciació com a "i" de la "ll" palatal. El concepte de ’conclussió’ sembla allunyar-se del que estavem dient sobre ’al costat’, ’junt’, ’costa’, ’a favor’, però també de altres conceptes com ’canvi’, i molt més si tenim en compte el valor de "am" com ’desprendiment, caiguda’. Queda, doncs, clar que "am" es refereix al lloc del costat que, per estar tallat a pic, les coses cauen del costat, es desprenen, i en conseqüència el lloc on la cosa de la qual parlem cau, acaba, conclou.
Amaitu: ’acabar’. Derivat lògic de "amai", que com moltes altres paraules es constitueixen afegint altres arrels sufixades o prefixades.
Mahai: ’taula’. Ja sense la "a" de la paraula anterior, però si amb el seu significat incorporat. Hi ha una "h" intercalada que alguns lingüistes els hi sembla obeir a l’existència d’una consonant ara emmudida, però jo crec que obeeix a una pronunciació diferent de la "a" per diferenciar la paraula d’altres paraules molt semblants, tan fonètica com semànticament. De fet la "taula", transferible a tot allò que està límitat per costats tallats perpendiculars, com poden ser els planells o altells, té a veure amb la paraula "maila", ’desnivell’, però augmentat per estar l’altell rodejat d’aquests desnivells per totes les bandes. Aquí també tornem a trobar la "ll" convertida a "i".
Maila: ’desnivell, esgraó’. Trobem un concepte topogràfic i geogràfic, que també és utilitzat per coses més psicològiques, com, per exemple, el nivells dels estudis, o coses quotidianes, com són els esgraons de l’escala. Aquí la "ll" es converteix en "il", forma gràfica d’escriure la "ll" en basc actualment, encara que residualment també trobem escrit "ll" per la "ll" palatal.
Mailegu: ’prèstec’. Paraula que porta el sufix "go", ’de’, més "maile", que es una de les variants de "mall", amb el sentit de ’desprendiment’, ja no de pedres o roques, sinó de diners. És un concepte que passa de l’aspecte físic i geogràfic a l’ambit de l’economia i dels diners.
Mailot i mailu: ’martell, mall’. Són dos mots que penso han estat incorporats al lèxic basc des del lèxic llatí o romanic, amb idèntic significat que en les nostres llengües llatines.
Maina: ’habilitat, destresa’. D’aquest mot prové la nostra paraula "maña", ’destresa’. Crec que podria tractar-se d’un compost entre "mai" més "na", que conjuntament descriurien les habilitats amb que algú fa gala i es despren del seu saber.
Maite: ’amor, carinyo’. El mateixa que l’anterior paraula "maina", relacionant l’amor amb la capacitat de desprendiment i de generositat d’una persona. També aquí, com en tantes altres paraules, es dona una transformació de la "ll" a "i".
Maiseo: ’crítica, murmuració’. Aquí, igual que en les immediates paraules anteriors, el desprendiment es refereix a un aspecte social com és la paraula, "hitz", en basc, i que podria donar una mena de nom com "iseo", que voldria significar a aquelles paraules que es desprenen amb facilitat quan alguns critiquen una persona o un fet.
Malda: ’costa, pendent’. Molt similar a "alde", "aldapa" o "aldats", però amb l’arrel prefixada "am", que li dona aquest matís de ’cosa que es desprèn’ o que cau a l’exterior, al buit. Aquí voldria incloure una reflexió sobre la "d" que trobem associada a la "l", abans o després. Per a mi sembla ser el resultat gràfic d’una dificultat en transcriure el so "ll" i més quan aquest va seguit d’una vocal tònica, com trobem, per exemple, en el topònim de poble català "Maldà", amb accent sobre l’última "a". Aquest fenòmen ha pogut fer que la "ll" palatal es simplifiqués en "ld", molt més fàcil de pronunciar. Aquesta és una teoria que desenvolupo en el meu bloc, "istika.blogia.com", dins de l’article sobre la "ll" palatal i els seus origens ibèrics.
Malgu: ’elàstic, flexible’. Amb el sufix "ko" o "go", ’de’, més l’arrel "mall" en la seva variant més simple amb la "l" no palatitzada. Té un significat que el podem associar al nostre "maleable", és a dir, una cosa flexible, que té els seus costats elàstics, plàstics, i, per tant, no rígids.
Malkar: ’escabrós, desigual’. Una altra paraula de sentit físic i geogràfic com moltes derivades de "mall". Els llocs amb costats tallats, amb costes pendents i molt pronunciades, més el significat que li pot donar l’arrel "kar", que tant podria ser derivada de "karri", ’roca’ o de "ekarri", ’portar’.
Malkor: ’penya’. Quasi idèntica a l’anterior però amb una segona arrel "kor" que es un sufixe adjetival, com en "maita-kor", ’amorós’.
Malko: ’llàgrima’. Amb el sufix del cas locatiu "ko", ’de’, i on l’arrel "mall" reflecteix el concepte de ’desprendiment’, de ’lloc per on cau o es precipiten les coses’. Curiosament un derivat de "malko" és "maimontzi", ’ploron’, que transforma la "ll" en "i", més la paraula basca "ontzi", ’recipient’, i que descriu al qui plora molt com un vas de plors.
Maluska: ’mastegar’. Aquesta paraula és un compost entre "mal" i "oska", ’mossegar, oscar’, i que, per tant, concebeix el fet de mastegar com el de mossegar una cosa malejable, en què els seus costats es van desfent i desprenent, com un xiclet.
Maluta: ’floc de neu’. Compost amb "mal" i "ut", amb un significat que crec vol dir ’al final’, inferit de la seva presència en moltes paraules. En conjunt el floc de neu es compon pels troces que cauen fins al final, fins al terra.
Sobre el diccionari llatí, si deixem de banda la relació que aquest arrel pot tenir amb mots com "major", "magno", etc., així com amb l’adverbi "male", ’dolent’, i que ha donat gran quantitat de derivats en les nostres llengües romàniques, si tenim paraules que semblen derivar-se d’aquesta arrel a través dels ètims llatins. Són:
Malleus: ’martell, mall’. En aquest instrument queda clara la relació que té amb l’arrel "mall", ja que la part externa del mall o maça es desprèn i cau sobre objecte amb la finalitat de trencar-los o colpejar-los. També l’efecte del mall es pot entendre com la des desprendre parts de la cosa sobre la qual es colpeja.
Malum: ’fruita’. La fruita se situa a l’exterior i es desprèn en la seva maduresa de l’arbre i cau sobre el terra.
Maleabilis: ’malejable’. Segons alguns etimòlegs prové del llatí "malleus", ’mall’, encara que es molt possible provingui diractament de l’arrel amb el sentit de flexible, malejable, tal i com hem vist per algunes de les paraules basques.
Malla: que per alguns autors es fa derivar del llatí "macula", ’xarxa’, però queda la possibilitat que no sigui una paraula llatina, sinó anterior i relacionada amb el basc. Sembla evident que la malla es quelcom flexible, un teixit que els seus fils tenen un cert joc que ja que s’estirin i s’arronsin, i per tant més relacionat amb el fet de ser flexible i malejable que amb la xarxa.
Maleta: els diccionaris la fan provenir del francès "malle", encara que la explicació semàntica pot provenir del fet de tenir les dues parts de la maleta que es desprenen, s’obren caient una part sobre el terra.
Desmai: derivat de "mallar" i segons alguns autors de "malleus", ’mall’. És evident la seva relació amb l’arrel "mall", però no perquè derivi de "malleus", sinó pel fet de caure les branques o la persona que es desmaia.
Mallada: alguns autors la fan derivar de "malla", i aquesta del llatí "macula", quan sembla evident que la mallada, com la "majada" castellana es refereix a llocs arrecerats per parets de roca que resguarden als ramats dels vents freds. És una paraula derivada de la següent.
Mall: per certs autors provinent del llatí "malleus", i per d’altres, molt més encertats crec, d’un mot ibèric que vol significar ’muntanya pelada’. És evident i tothom sap el que és un mall, ja que a les muntanyes és un mot comú.
Un mot castellà únicament és "malecón", que per la Real Acadèmia Espanyola és desconegut el seu origen. La seva semblança als "malls" que en petita dimensió protegeixen als vehícles que passen per una carretera, a la bora de la qual hi ha perill d’estimabar-se per un barranc.
Malta: paraula que el diccionari troba con d’origen anglès "malt", referit a la beguda i a l’ordi un cop ha sofert uns processos i elaboracions biològics per, desprès, elaborar la cervesa.
"Mail", paraula anglesa amb el sentit de ’carta, missatge, correu’, que per la seva similitud amb l’arrel "mall" podria també estar relacionada amb l’arrel "mall" i el seu significat de desprendre’s, fer sortir del costat, tal i com representa una carta.
On més identificada podem trobar aquesta arrel és en la toponimia, una toponímia que podem considerar de tota la península ibèrica, com ara a continuació veurem, i que, per tant, ens parla d’una tradició lingüística anterior al llatí i comuna a zones ibèriques però també celtes de la península.
TOPONÍMIA
Zona basco-navarra.-
Com ja he citat abans, la "ll" palatal quasi és inexistent en el lèxic basc, i és substituida gràficament per la "il", que es pronuncia com a "ll". No obstant això, si que trobem alguns topònims que es continuen escribint amb "ll", com, per exemple, "Mallona", una costa que porta del Bilbao antic i a la bora de la ria, fins el barri de Begonya en la part alta de la vall.
La illa de Mallaarria, que vol dir la ’roca o pedra del mall’. En aquest topònim, com en d’altres topònims catalans es dona el fenòmen que el lloc del mall no és aquell mateix lloc, sinó que se situa a prop, davant mateix, però en un sentit de presència que li dona un caràcter propi a aquell illot. Aquest està situat davant de la platja de Zarautz i a l’aiguabarreig del riu Oria, que forma pel seu costat esquerra una gran esbalç o tallat, que es denominat "Talaimendi", o muntanya de la talaia. Aquest esbalç de la costa està situat davant d’aquest illot de roca.
A Nabarra, en la zona colindant amb el País Basc trobem les "Malloak", parets de roca que tallen per una vessant la serra d’Aralar, amb el plural basc "-ak".
Recuperant la "a" inicial tenim el poble d’Amalloa, situat en una vessant agrest del riuet basc Artibai, que desemboca en Ondarroa. Proper a Amalloa trobem el pic de Malax, que a més de l’arrel "mal", aquest cop sense palatització, trobem la paraula "aitz", ’pedra’, convertida a "ax", quelcom molt freqüent en alguns topònims referits a la roca i la pedra.
En la zona basco-nabarresa també trobem que han evolucionat de la "ll" a la "l", com el riu, vall i poble de Maia, també anomenat "Amaiur", on trobem la paraula "ur", ’corrent, riu’, més la "a-" inicial que ja s’ha perdut en el nom del poble, Maia.
A Nabarra, Malloak (Aralar) :
Altres pobles podrien ser: Maiaordin Barrondo, aprop de Bilbao, Maieta, poble nabarrés proper a Leitza. Com hem vist, molts cims i muntanyes porten "mal" en nom compost: Maigorra, Malkor, etc.
Zona aragonesa.-
És una zona situada entre les altes muntanyes del Pirineu i del sistema ibèric. Els pics i cims amb "mal" són legió. Començant per la serra més alta del Pirineu: la Maladeta, que no hem de confondre ni traduir com "Maleïda" o "Maldita", sinó que més aviat es relaciona amb els noms comuns dels topònims com "mallada" o "majada", és a dir, llocs rodejats d’alts malls o parets de roca, que per estar situats en forma de paret protegeixen dels vents freds que bufen per sobre d’aquests cims. "Maladeta", acabat amb "-eta", no té res a veure amb el diminutiu llatí "-eta", sinó la terminació típica basca, però també llatina, que indica pluralitat: com "bas-eta", "pin-eta", "rour-eda", etc. Per tant, Maladeta no deixa de ser un pluralitzador de "Mallada", com al país valencià trobem la Mallada del Llop, serra situada a davant de la coneguda serra d’Aitana.
Pics amb "mal" trobem el Bachimala, el Vignemale, el Malpàs, etc. I amb la "ll" els famosos "Mallos de Riglos", poble proper al poble d’Ayerbe a 10 quilòmetres d’Osca.
Los Mallos de Riglos a Aragó
No només trobem aquesta arrel en topònims pirinencs, sinó en zones aragoneses diferents com el poble de Malanquilla, en les estribacions dels Moncayo. Aprop d’aquest poble tenim l’embassament de Maidevera, on és fàcil advertir la presència de "mai" en lloc de "mall", més la preposició "de" i el nom "vera". També a la canal de Verdún trobem el poble de Majones, on la "j" podria ser una derivació castellanitzada d’aquesta arrel "mall", evolucionada a "maj".
Cap el sud d’Aragó, dins del sistema o cordillera ibèric, proper al poble de Cortes de Aragón, trobem el poble de Maicas, en una zona notablement accidentada. Amb "y" tenim la Sierra de Mayabona, quasi colindant amb les terres valencianes.
Zona catalano-valenciano-balear.-
Sembla del tot evident que tants i tants cims i muntanyes, penyes, roques, etc., porten aquesta arrel, que es fa difícil entendre com encara, entre els lingüistes principalment, no hi ha una unanimitat en torn a l’origen d’aquests topònims. Suposo que al recorrer al llatí, sempre és més fàcil i segur fer derivar aquesta arrel de l’adverbi llatí "male", ’dolent’, ja que és evident que llocs tallats a pic no són bons per transitar per ells. Traduccions fàcils com "Malpas", pas dolent, "Malacara", ’mala cara’, etc. Però quan aquests topònims solen anar referits a parets de roca, grans desnivells, és absurd donar-los-hi un sentit moral i no un sentit geogràfic, com és el que es relaciona amb els nostre mot "mall", paret de roca.
Aixi tenima topònims com: Puigmal, Mall, o Malls de..., Malpas, Malgrat, on "mall" seria equivalent a "grat", ’graó’, que no només serveis per anomenar parets de roca, sinó també a simples costes o desnivells, especialment allà on una serra perd la seva alçada i baixa fins al pla.
Tenim pobles com: La Malla, Malgrat, Malla, Mallaeta, Mallabecs, Malanyeu Mallabona, etc. I serres com: Mallabona, Mallalonga, etc-
Però el més curiós és que també a la zona de parla catalana trobem la derivació de la "ll" cap a la "i", com en el poble de Maians, on trobem l’arrel "mai", referida a la "malla" montserratina que des d’allí s’albira com si d’una aparició es tractés. L’arrel "ans" la podem traduir per ’davant’ o ’abans’, o la castellana ’ante’, ja que aquest poble se situa al davant, de cara a la grandiosa mola de Montserrat, per la banda oest o de les Agulles.
Però no només trobem el nom de Maians per aquest poblet, proper a Montserrat, sinó que també va haver un illot situat davant de Barcelona, que s’anomenava així: la illa de Maians. Aquest illot es va unir a l’edat mitjana a la costa per un espigó que després donaria lloc al barri de la Barceloneta. Jo suposo que havia d’estar enfrontada als espigons de la muntanya de Montjuich, conegut com el Morrot, una gran esbalç o mall que es desploma des de l’alt de Montjuic fins quasi la vora del mar.
Al País Valencià trobem la serra i el pic de Maigmó, on la "ll" passa a un intermig "ig", a meitat camí entre la "ll" i la "i". Una segona arrel, "-mó", és, com després veurem en parlar d’Andalucia, la contracció de "mon", com simplicació de la paraula "muntanya" o "mont". Per tant, el "Maigmó" no deixa de ser la muntanya del mall.
El professor de Llengua castellana de la Universitat d’Alacant, Juan L. Romàn del Cerro, en el seu llibre "El desciframiento de la lengua ibèrica", analitza aquesta arrel que ell creu és "nal", encara que reconeix que va evolucionar cap a "mal", que significa ’escarp que forma una roca tallada perpendicularment’. Després fa un llista dels topònims valencians on creu es troba aquesta arrel. Són: Maigmó, Malito, Lloca Malalta, Mallanes, Corral de Mallà, Reprimala, Mallaes, Malloc, Mallà dels Mates, Mallà de Merí, Malletas dels Angels, Malla del Pouet, Mallà de la Oveja, Pedramala, Mallaesta las Estepas, Mallaeta la Pallisa, Mallà dels Matxos, la Manyà, Malafí, Benimallunt, en total 20 topònims.
El pic i la serra del Maigmó, al País Valencià:
Altres topònims catalans o valencians amb "i" els tenim en el poble de "Maials", situat a la part alta de la costa que des del riu Ebre puja fins a les zones altes o planells de les Garrigues. També tenim el poble de Maià de Montcal, a la vall del Fluvià, i al peu de la muntanya anomenada com Montcal.
A Andorra trobem dos pics amb noms molt pareguts: el Maià, sobre el port d’Envalira, ja a la frontera francesa, i el de Maiana, a la vall del riu Madriu, afluent del Valira, i a la vista del poble de les Escaldes, des de la qual es veu la paret d’aquest pic.
Ja a la zona aranesa i occitana trobem aquest "l" convertida a "u", la qual cosa coincideix amb la tendència de l’occità i el francès de fer la "l" "u". Aquest fenòmen també és dona a una part de Catalunya, especialment a la zona occidental, ja que la "l" es convertida, de vegades, en "u", com, per exemple, "aumella", d’un anterior "almella" o "atmella", o "auberginia" d’un normal "albergínia". En la zona aranesa trobem el pic de Mauberme, que ben bé es veu que prové d’un Malberme, o a la zona occitana "Maupas", d’un altre paral·lel a la zona catalan "Malpas".
El Pic de Maupas, als Pirineus aragonesos, en la frontera amb França. Pronunciació a l’estil occità: (en prime pla el pic Boum, i a la dreta el Maupàs.
Zona castellana.-
És una zona on la "i" derivada de la "ll" palatal , s’escriu amb "y". En primer lloc trobem la penya i mítica ciutat càntabra, però situada en zona castellana, al nord de la província de Palència, d’Amaya, amb tot un seguit de poblets i topònims que porten aquest topònim. El seu origen es relaciona amb els càntabres, asturs i els vascons i entronca amb la denominació d’aquestes serres amb les roques tallades a pic, tal i com són les roques de la serra on s’assentava aquesta mítica i antiga ciutat d’Amaya. Més cap al sud trobem el poble d’Amayuela de Arriba, diminutiu clar del d’Amaya.
Penya Amaya o Amaia, al nor de Burgos, rodejada de pobles amb el topònim Amaya. Ciutat antiquísima situada en aquest cim, avuí amb pocs vestigis del seu passat important:
Altres pobles castellans són: La Maya i El Maillo a la província de Salamanca, i Mayalde a la província de Zamora. També trobem diferents pobles en què la "ll" es transforma en "j", cosa bastant normal i freqüent en la llengua castellana, que deriva la "ll" palatal en "j", com "palla" > "paja", "tall" > "tajo", etc.
Aquest topònim no només està en la zona castellana pura, sinó en zones de colonització castellana, com és la zona andalussa. En ella, com en d’altres, trobem el nom comun "majada" convertit en toònim, com en La Majada, a la província de Màlaga.Com exemple del topònim "Majada" citaré el pic de Majada Alta, a la província de Ciutat Reial. També a Lleó trobem el poble de Mallo de Luna, dins de la comarca del riu Luna.
El mateix topònim de Màlaga, que, encara que se li ha volgut trobar un origen àrab, fenici o púnic, té una fàcil explicació en aquesta arrel "mall" o "mal", més el sufix "aga", tan freqüent en d’altres zones i especialment en el País Basc. Per a mí aquest sufix "aga", que també trobem en "Tarr-ag-ona", té el significat de l’extracció externa, ja que Màlaga es desenvolupa en la part plana al costat d’un montícul, on primerament havia d’haver existit un poble o fortificació. Un poble antic situat adalt d’aquella costa on s’assenta actualment el castell. Per tant, Màlaga seria ’la extracció de la costa’, és a dir, el poble que sortint de la costa va assentar-se en el pla adjacent.
També a Andalucia es troba la serra de Malagón, on es repeteix el topònim de Màlaga amb el sufix "on". Un altre topònim andalus, i que reflecteix l’extensió de la "i" en lloc de la "ll", és el pic i la serra del Maimon, aprop del poble de Velez Blanco, on les seves parets van acollir coves i refugis prehistòrics amb pintures rupestres. Vegem aquí la relació amb la serra i pic del Maigmó valencià, amb un nom idèntic però amb diferents grafies segons la pronunciació de cada lloc.
La serra de Maimon, am el cim del Maimon Grande, al costa de la serra Maira, i propera a Velez Blanco, Almeria, ademés de ser un mall sobirà en la zona, acull en les seves faldes restes arqueològiques i pintures rupestres que remarquen el seu valor al llarg de la història i de la prehistòria.
Altres pic, també amb "i", són el pic de Maicerras i la serra de Maibozas, en les estribacions de la Sierra Morena. També a la zona extremenya trobem aquesta arrel en diversos topònims, com, per exemple, el pic de Las Mallas, aprop de Càceres, i a la zona murciana el pic de Mainetón, i el lloc de Los Mainetes, nom que també es troba al sud de Nabarra, ja tocant amb l’Aragó, en el lloc d’El Mainete.
Zona galaico-portuguesa.-
En aquesta zona, de substrat cèltic, també podem trobar aquesta arrel, fins a la mateixa Astúries, com, per exemple, en el pic de Malato, en plena serralada cantàbrica.
A Galicia hi ha els pobles de Mallas i de Mallou, així com, amb "i", el poble de Maio Grande. A Portugal trobem el topòinim de "Malladas", però escrit amb la gràfia portuguesa "Malhadas".
El poble i el castro de Mallou estan situats a la costa del Finisterre, i constitueix una petita colina que domina la platja de la Carnota, per tant és un promontori amb molt bona vista i domini sobre el terreny que l’envolta. També a Santiago de Compostela existeix el barri de Mallou de Arriba, que se situa a la part més alta de la zona circundant de Santiago.
És, doncs, ben evident i comprovable que aquesta arrel es troba en gran quantitat de topònims de tota la península, estenent-se per tot el territori, escrit i pronunciat de diverses maneres, amb les petites variacions com la "ll", la "j", la "l" o la "i", i sempre significant ’costa, pendent, desnivell, esbalç, gran paret’. Una accident geogràfic de les muntanyes que pels primitius mai passava desapercebut, ja que la seva forma havia de cridar-los-hi poderosament la seva atenció.
